Després d'haver descobert Haruki Murakami i d'haver-me adonat que m'agrada la literatura d'autors japonesos, vaig decidir de llegir alguna cosa de Yukio Mishima. Nomenat en tres ocasions pel Premi Nobel, Mishima va ser un escriptor amb un gran reconeixement a tot el món.
Vaig triar Nieve de abril , la primera novel.la de la tetralogia El mar de la fertilidad que es considera el seu testament ideològic. De seguida vaig adonar-me que no té res a veure amb en Murakami, només la facilitat de retratar la qüotidianeitat analitzant-la al mateix temps. Un cop superada la primera impressió, vaig anar deixant-me arrossegar per aquest mar fèrtil i vaig aprendre a gaudir de la sutilesa de les seves reflexions, instantànies d'emocions congelades, disseccions de l'ànima que ens aboca al precipici de l'inexorable.
Hi ha un paràgraf en el que descriu com copien poemes japonesos els dos nens protagonistes. Ho fa amb una delicadesa i una trascendència tan perfectes, que fa que aquest fet es converteixi en una cosa meravellosa i única, que escapa del temps per a obrir els ulls al protagonista en el present.
També vaig llegir Sed de amor, una història en que la intensitat de les emocions i dels pensaments arriben a ser més colpidores que l'acció. L'autor aconsegueix endintsar-se al cor mateix del moment i dels protagonistes i, d'alguna manera, fa que ens hi reflectim.
Crec que els escriptors japonesos escriuen històries de tragèdia grega però amb el preciosisme delicat d'una porcellana xinesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada