dilluns, 23 de maig del 2011

'L'AMANT', de MARGUERITE DURAS


'Molt aviat a la meva vida ja va ser massa tard'.
Les frases del llibre són així de colpidores. Les imatges, impactants. Però no em sorprèn aquesta habilitat de l'escriptora de dir tant amb tan poc. Als quinze anys i mig ja sap del desig, de la bellesa, de la mort i del destí.

'Ja ho sé. Sé alguna cosa. Sé que no són els vestits els que fan a les dones més o menys belles, ni les cures de bellesa, ni el preu dels ungüents, ni la raresa, el preu dels arreus'.

Marguerite Duras s'amara de la senzillesa oriental per explicar una història que és un seguit d'amors i de desamors. El títol focalitza aquest amor en una sola persona, però n'hi ha dues més: la mare i el germà petit. I també la passió pel país i l'atracció pel temps i per la immortalitat.

'Caldria prevenir a la gent d'aquestes coses. Ensenyar-los que la immortalitat és mortal, que pot morir, que ha passat, que torna a passar.'

Després hi ha els amors dels altres, les fatalitats i els somnis d'aquells que van viure històries similars que semblen emmirallar-s'hi i fer-se'n ressò.

Els records i els sentiments que els acompanyen serveixen a l'autora per fer una reflexió estàtica de la seva vida. S'atura en els fets cabdals i els deté per tal de cercar els indicis que els van precedir. Tot s'alenteix però flueix, com el Mekong, en un temps únic com l'estació que domina aquella terra sense primavera, ni bon temps.

Aquesta és la història d'un despertar, però no només a l'amor, sinó a la consciència. El moment de reconèixer el mateix desig en la mateixa mort. L'eternitat en la vida. La decrepitud en la jovenesa. L'envelliment.

dijous, 19 de maig del 2011

'EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO', d'EDUARDO MENDOZA


Diuen que és l'obra més insòlita d'Eduardo Mendoza i , tanmateix, té el segell que caracteritza molts dels seus llibres. Aquells que plantegen una trama detestivesca que es desenvolupa sota un enfocament ben irònic.

En aquest cas es tracta d'una mena de paròdia de la novel·la històrica i de la policíaca. Una narració amb un toc humorístic, que s'explica amb un llenguatge volgudament arcaitzant per tal de remetre'ns a l'època en que es situa: el segle I de la nostra era.

El protagonista és un peculiar personatge, ciutadà romà, que es troba a la ciutat de Jerusalem i que ha de resoldre un, també peculiar, cas d'assassinat. El presumpte culpable no és un altre que el fuster del poble de Nazaret, pare d'un nen anomenat Jesús.

Des de la perspectiva que ens dóna la història, Mendoza satiritza certs fets i aprofita l'ocasió per escarnir alguns trets humans de manera força hilarant. Així, la revisió d'esdeveniments i figures conegudes empeny a reflexionar i a plantejar-se moltes coses apreses i assumides des de sempre. Però, això sí, sense deixar de banda la ironia ni l'originalitat, ni la picada d'ullet a referents com la mitología, la Bíblia, la ciència o les religions, entre molts d'altres.

dijous, 12 de maig del 2011

'NAVEGANDO POR EL MAR DE VINO', de THOMAS CAHILL


Aquest és el llibre que vaig endur-me quan vaig viatjar a Grècia. Volia alguna lectura que fes referència al lloc on anava i que no ocupés gaire espai, així que em vaig decidir per aquest títol de la col.lecció Verticales de Bolsillo, tot i que no tenia referències ni sobre el llibre ni sobre l'autor, però de vegades paga la pena còrrer algun risc i aquesta va ser una d'aquelles vegades.

És un assaig que enfoca des de diferents aspectes: literari, filosòfic, artístic, polític i religiós, l'influència que els grecs han tingut en la nostra història i en la nostra manera de fer. I ho fa d'una manera senzillament propera, no de la manera gairebé humorística del genial Indro Montanelli, però sí d'una manera directa, comparant-la amb els nostres temps, per tal que ens adonem de fins a quin punt els mites, la passió i el pensament segueixen presents fins i tot en el cinema. Concretament em va sorprendre reconèixer el mite del minotaure en la películ.la El resplandor, el maníac-minotaure dins el laberint perseguint el seu fill-Teseo... Com no m'havia adonat abans?

I el teatre? Aquells personatges tan marcats per les passions, confrontats amb la circumstància dramàtica que els condueix a una tragedia indefugible, no deixen de ser les històries que trobem, posem per cas, en Murakami.

Un llibre per a redescobrir-nos i per valorar el legat intel.lectual que, encara avui dia, continua tan vigent com llavors.

divendres, 6 de maig del 2011

'ESQUIZO', de RICARD RUIZ GARZÓN

L'any 2005 va publicar-se Las voces del laberinto (Historias reales sobre la esquizofrenia), un llibre que no haguès llegit de no ser perquè conec a Ricard Ruiz des de la infantesa i sentia curiositat pel que havia escrit.

Va ser una sort, perquè podria haber perdut la possibilitat de descobrir un llibre no només interessant sinó, també, una història colpidora i descarnada que posa veu a les emocions, sentiments i pensaments de tots aquells que han viscut les malalties mentals.

La història que ens explica serveix per a obrir-nos la porta cap al món tan complex i desconegut de les persones que pateixen aquests transtorns fent que, mitjançant aquestes veus laberíntiques, ens sembli molt més proper.

Esquizo és la versió catalana d'aquell llibre, però actualitzada i amb alguna història menys, a banda de amb un nou títol més explícit que evidencia el fet de poder anomenar aquesta malaltia pel seu nom.

Ricard Ruiz Garzón fa molts anys que es dedica al periodisme literari i la seva manera d'escriure beu d'aquesta font, la qual cosa fa del seu llibre no un text merament divulgatiu sinó un relat on les paraules exerceixen el seu efecte més literari.