dilluns, 31 de gener del 2011

MARTÍ ROSSELLÓ, UN ANY JA


Ja fa un any, i mira que estàs amunt!

Un globus d'aire tebi i l'ull d'un telescopi
ens poden ajudar a entendre una mica més
la vida que ens sustenta


Mireu que estic amunt! Veieu aquell punt verd
que es perd de petitó? (progresso lentament
per tot el firmament). I el globus que s'encén
de tan cremat com viu? Sóc jo en un vol incert.

Vosaltres, allà a baix, amb tot el temps que us perd,
dissimuleu la por a què obliga un parent
cregut i que no és res o, tirant llarg, és gent
d'aquella que es dissol perduda al seu desert?

Viu la ciutat que es mor - des d'aquí la veig tota-
de tant de seny pactat en corcar-se per sota
qualsevol voluntat que arrisqui el món en vida.

No seré jo qui jutgi un joc tan idiota.
I sé que, un cop a baix, hi ficaré una pota
per no ser-ne'n rebel. Ben engantxat, qui crida?
Figures amb nom. Martí Rosselló i Lloveras

Sobre en Martí:

Homenatge de la Biblioteca Martí Rosselló: Dossier Martí Rosselló

Bloc de la publicació que va impulsar als anys 90: Cartes sense sobre

A la Wikipedia: Martí Rosselló i Lloveras

El seu bloc: La coctelera

El que vam escriure d'ell: La Veu del Roure

dimecres, 26 de gener del 2011

'PEDRO PÁRAMO', de JUAN RULFO


"Yo imaginaba ver aquello a través de los recuerdos de mi madre; de su nostalgia, entre retazos de suspiros. Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver: "Hay allí, pasando el puerto de Los Colimotes, la vista muy hermosa de una llanura verde, algo amarilla por el maíz maduro. Desde ese lugar se ve Comala, blanqueando la tierra, iluminándola durante la noche." Y su voz era secreta, casi apagada, como si hablara consigo misma... Mi madre."

Aquest hauría de ser el relat d'un home que busca el seu pare. De fet, la història comença amb el record de la mare moribunda demanant al fill que el vagi a buscar. No obstant això, el poble on el cerca esdevé una història en si mateix. El lloc on conflueixen els records, les vides i les morts dels seus habitants.

Allà tots tenen la seva veu, especialment els fantasmes, però, sobretot, el temps. Perquè els fets van sorgint aleatòriament a mida que avança la novel·la. Ho fan d'una manera impredecible, fent difícil establir on és el present i on el passat i, fins i tot, on és la realitat i ón la fantasia.

Tot plegat crea una certa confusió, perquè el narrador no és sempre el mateix, ni la narració és lineal. Mentre es llegeix és té la sensació de ser l'oient accidental de certes converses i l'espectador ocassional d'algunes escenes que acaben per formar un complex mosaic d'històries, successos i llegendes.

Tanmateix, aquestes veus són tan suggerents i les paraules tan esplèndides que arrosseguen cap a la lectura d'una manera voraç.

Em sento incapaç de dir què és el que em provoca estremiments quan llegeixo frases tan colpidores, tan tendrament escollides que semblen cridar les meves llàgrimes. Em sento tan incapaç com quan algú em diu que no entén la poesia, que no hi entra. Perquè jo m'emociono llegint coses com aquestes:

"Pensaba en ti, Susana. En las lomas verdes. Cuando volábamos papalotes en la época del aire. Oíamos allá abajo el rumor viviente del pueblo mientras estábamos encima de él, arriba de la loma, en tanto se nos iba el hilo de cáñamo arrastrado por el viento. 'Ayúdame, Susana'. Y unas manos suaves se apretaban a nuestras manos. 'Suelta más hilo'.

"El aire nos hacía reír, juntaba la mirada de nuestros ojos, mientras el hilo corría entre los dedos detrás del viento, hasta que se rompía con un leve crujido como si hubiera sido trozado por las alas de algún pájaro. Y allá arriba, él pájaro de papel caía en maromas arrastrando su cola de hilacho, perdiéndose en el verdor de la tierra.

"Tus labios estaban mojados como si los hubiera besado el rocío."

Una lectura imprescindible. Lamento no haver-la descobert abans.

divendres, 21 de gener del 2011

'MAUS' d'ART SPIEGELMAN


No puc imaginar una manera més senzilla, creativa i directa d'explicar l'holocaust que l'aconseguida per Art Spiegelman amb aquesta història.

Sense caure en el sentimentalisme, ni en una anàlisi profunda, tracta, simplement, del relat que en fa un supervivent. Aquest no és un altre que el pare de l'autor, un jueu polac que no pot deixar de recordar la seva experiència brutal i colpidora. Els seus records acaben sent recuperats pel fill en forma de novel·la gràfica. I els recupera tal i com els ha anat escoltant al llarg de la seva vida, creant un dels personatges més entranyables del món de la novel·la gràfica: Vladek Spiegelman.

La seva història ens arriba despullada de qualsevol judici o excés dramàtic. Sense buscar res més que transmetre una experiència, devastadora, sí, però des del punt de vista més humà que és, al cap i a la fi, el que veritablement importa.

Original el fet de retratar els homes com a diferents animals, els jueus com a ratolins fent una clara referència a la cita que recull el llibre:

"Mickey Mouse es el ideal más lamentable que jamás haya visto la luz... Un sentimiento sano indica a cualquier joven independiente y a toda juventud honorable que esa alimaña sucia e inmunda, el mayor portador de bacterias del mundo animal, no puede ser el tipo ideal de animal... ¡Fuera la animalización judía del pueblo! ¡Abajo con Mickey Mouse! ¡Lucid la cruz gamada!" Artículo de periódico, Pomerania, Alemania, mediados de la década de 1930.

Aquest és el motiu pel qual els protagonistes prenen forma animal. Un encert que dóna encara més força al relat.

divendres, 14 de gener del 2011

'EL MESTRE I MARGARIDA', de MIKHAÏL BULGAKOV


Aquest és un d'aquests llibres sobre els que em resulta molt difícil fer un comentari. I això deixant de banda el sentiment de vergonya i els dubtes que se'm crean sobre el meu criteri literari.

Em resulta difícil fer un comentari perquè no sé si hauria de qüestionar una obra que, segons he llegit, és considerada una de les novel·les més importants del segle XX en llengua russa. D'aquí el meu sentiment de vergonya, ja que no hi puc veure aquesta importància i, per tant, això em fa qüestionar-me el meu criteri literari.

No és que pensi que no està ben escrita, que ho està, ni que no hagi estat capaç de llegir-la, que sí que ho he estat. És, simplement, que hi trobo defectes, i bastant seriosos. Això és el que em fa sobtar-me quan llegeixo coses com "Gairebé tots els especialistes en literatura russa estan d’acord en considerar aquest llibre com la millor novel·la escrita en la llengua russa del segle XX".

Intentant treure'm de sobte el dubte de si sóc jo l'única que no comparteix aquestes opinions (dir crítiques seria un eufemisme), he buscat comentaris a la xarxa i només he trobat un amb el qual hi estic d'accord, aquest: El Maestro y Margarita.

Coincideixo amb l'autora del post en què em costava engantxar-me, malgrat reconèixer l'ingeni i l'habilitat de l'escriptor. Té un bon començament, però l'excés de detalls i personatges fan perdre l'interès. Com molt bé diu, hi ha moments que capten l'interés, però al final acaben cansant.

M'ha semblat una bona història però molt recarregada. Crec que hauria hagut d'aprofundir en els personatges perquè, amb això també coincideixo amb l'autora de la resenya, al final no acabes de treure'n l'aigua clara.

Cal dir en favor de la novel·la que la gran majoria de comentaris la deixen en un lloc immillorable. Em queda el consol de veure que no sóc l'única que no sap veure totes les seves virtuts.

dilluns, 10 de gener del 2011

SOBRE ETIQUETATGES I CLASSIFICACIONS


En una carta (en realitat és un correu electrònic, però "carta" sona més epistolar) que l'escriptor, periodista i company d'inicis literaris, Emili Gil, va tenir l'amabilitat d'enviar-me després de llegir la meva novel·la, em va fer una observació que considero molt encertada:

"Potser et resultarà repetitiu, però no puc evitar que, de nou, em faci molta gràcia que un volum com ara La veu del roure estigui inclòs dins d’una col·lecció juvenil, cosa que demostra que les classificacions i etiquetes continuen essent tan ineptes com sempre (menys per al món capitalista, sembla). Com bé saps, comparteixes classificació, amb el present llibre, amb Poe, Stevenson, London, Lovecraft i un llarg etcètera. Tot un honor, al capdavall, malgrat els propis “classificadors”. No calen més comentaris."

Per a mi és un luxe compartir etiquetatge amb aquest autors, no cal dir-ho, ells, com jo, tampoc pensaven en un públic juvenil quan escrivien. Però ens han acostumat a les indicacions i a les comoditats. És més fàcil orientar-se partint d'una premissa, encara que sigui impossible garantir què trobaràs en un llibre abans d'haber-lo llegit.

De vegades, el sol fet que el protagonista sigui un jove o un nen es motiu per a etiquetar la història com a juvenil o infantil. El que no es té en compte és que una història té tants matisos...i que els gustos van més enllà de les edats.

En el meu cas, vaig presentar la novel·la a un premi juvenil malgrat que quan l'escrivia no ho vaig fer pensant en joves. Vaig escriure sobre el què m'agrada, pensant en què hi ha moltes persones a qui el passat, les tradicions i les llegendes els poden interessar tant com a mi. Guanyar un premi era una manera de poder-la publicar i vaig considerar que la podrien llegir persones a partir de 12 anys a qui els agradés la temàtica.

El comentari de l'Emili Gil m'afalaga perquè indica que ha vist més enllà dels aspectes juvenils que pot tenir la història.