dissabte, 11 de febrer de 2017

‘Las bocas de la montaña’ (Ediciones Atlantis), de Isabel del Río



Descubrí a esta autora gracias a una inquietante novela titulada La casa del torreón. Puesto que a ella la conocía como persona y transmite una imagen dulce, igual que lo es su carácter, me sorprendió que hubiese sido capaz de crear una obra tan descarnada. El libro me encantó, tanto por la trama, brillantemente construida, cómo por la capacidad de la autora de crear un mundo tan peculiar. Aunque ese universo oscuro y angustioso no me encajase con la afable Isabel. 

Han pasado los años, y esta joven autora, vinculada al mundo de la creación literaria desde casi todas sus facetas, ha ido edificando una obra que sigue gravitando en los mundos que sólo ella sabe construir. Su última novela, Las bocas de la montaña, es menos oscura que aquella con la que la descubrí, pero mucho más fantasiosa si cabe. 

De nuevo se trata de una historia que describe una realidad paralela, un universo poblado por todo tipo de seres, con reminiscencias mitológicas, pero que nacen de la poderosa imaginación de la autora. De la mano de la protagonista, una joven que busca a su padre desaparecido al llegar a un tranquilo pueblo rural donde iban a pasar unos días, vamos descubriendo a todas esas criaturas y los lugares que habitan, ya sea en el presente o en otros tiempos. 

Este hilo argumental hace inevitable pensar en obras como El mago de Oz, Narnia o Alicia en el país de las maravillas, pero también en El señor de los anillos, por la riqueza de detalles y la infinidad de personajes que pueblan el imaginario de la autora. El ritmo narrativo es trepidante. Ya en las primeras páginas se intuye el latido de esas otras vidas ocultas, que esperan al otro lado de las bocas de la montaña y enseguida la acción se desboca. A partir de ese momento la protagonista tiene que enfrentarse a todo tipo de desafíos y de conflictos, al mismo tiempo que va descubriendo un caleidoscopio de realidades dispares, todas ellas marcadas por un ligero hálito de magia. 

Esta última impronta feérica lleva la esencia de Isabel, una persona que conoce bien todo lo relativo a la fantasía, la mitología y lo intangible. Una autora increíblemente imaginativa que conjuga a la perfección la habilidad narrativa con una ambientación personal e inconfundible.

diumenge, 29 de gener de 2017

‘Todo lo que no puedes ver’, de Joan Llensa






Hacía mucho tiempo que no leía relatos cortos, porque me siento cómoda en lecturas de larga distancia que me permiten recrearme en ambientes, tramas y personajes que acabo por hacer míos. Quizás por eso había olvidado lo refrescante que resulta precipitarte en una historia que condensa en pocas páginas toda su fuerza narrativa. Descubrirla, sorprenderte o, quizás, reflexionar, y adentrarte de nuevo en otra rápida peripecia. 

Leer Todo lo que no puedes ver, el último trabajo del escritor y blogger Joan Llensa, me ha recordado la época en que devoraba las historias de Edgar Allan Poe y Lovecraft y las leyendas de Bécquer. No es que los relatos de Llensa tengan mucho que ver, en realidad muy poco, pero la sensación de curiosidad primero, inquietud más tarde, y sorpresa final sí que son los mismos.

Hay una gran pericia en la forma de plantear cada historia, de manera que en cada relato se crea la ambientación necesaria para atrapar al lector. Si a eso le sumamos el ritmo narrativo el resultado es una lectura que atrapa y envuelve. No es fácil conseguir algo así, pero Joan Llensa, a pesar de la diversidad de argumentos que van del suspense a la ciencia ficción, logra que cada relato despierte interés y su final no defrauda. Son desenlaces claros y directos, no juega con la ambigüedad ni con dejar para el lector el trabajo de imaginar cómo acaba. Se arriesga y propone la resolución de cada historia en consonancia con el estilo que otorga a cada una de ellas, ya sean góticas, catastrofistas o apocalípticas.

El nexo que une a todos estos relatos es, curiosamente, la realidad ya que parten de una cotidianidad que se desgarra y muestra su otra cara, la que no podemos ver. Por eso, precisamente, la sensación que provocan es mucho más inquietante, porque nos recuerda todo lo invisible que nos acecha.  

El libro, además, cuenta con unas magníficas ilustraciones que ha realizado el hijo del autor. Yo no soy una entendida, pero la verdad es que me han gustado mucho y me admira que hayan podido ser realizadas por un artista tan joven. 

Si queréis saber más sobre Todo lo que no puedes ver, aquí encontrareis más información: El Sótano de los Sueños.

dilluns, 9 de gener de 2017

‘A punt d’estrena’, (Columna), de Maria Carme Roca




Tot i que feia temps que havia sentit a parlar d’aquesta novel·la i els comentaris que havia llegit eren prou elogiosos com per despertar el meu interès, el que em va animar definitivament a endinsar-me en la seva lectura va ser la recomanació d’una amiga. 

No em va resultar difícil, un cop encetat el llibre, contagiar-me del mateix entusiasme que m’havia mostrat aquesta noia ja que de seguida vaig connectar tant amb la història com amb els personatges. No obstant això, el que més em va captivar va ser l’estil de l’autora. Però no només perquè el ritme narratiu és àgil i el vocabulari acurat, sinó perquè evidencia una gran perícia en l’ús del llenguatge. Bona mostra d’això és la seva capacitat d’encetar tots el capítols amb una conjunció que introdueix la frase inicial, un recurs que em va sorprendre i que trobo molt original.

Però, a banda del mestratge literari de l’autora, la novel·la es una suma d’encerts que converteixen la història en una obra sòlida bastida sobre un bon argument, uns personatges ben construïts i una excel·lent documentació. A diferència d’altres llibres  d’estil similar, A punt d’estrena no  relata la vida sencera de la protagonista sinó la seva part més essencial, l’inici del seu camí a la vida com ja avança el propi títol. Així, la  trama arrenca amb la infantesa de la protagonista, una nena malaltissa que somia a ser maniquí, i acaba quan tot just s’acosta a la trentena. El rerefons és la Barcelona del franquisme on es mouen els diversos personatges, més o menys afins al Règim, però sense deixar mai de banda la perspectiva humana que anima a cadascun d’ells. En aquest escenari s’emmarca també el món de la moda que la protagonista comença a albirar a través dels mítics magatzems Jorba i la seva revista.

A punt d’estrena ens ofereix una història propera que, tot i així, no deixa de sorprendre gràcies als seus girs argumentals. Però, a més, recupera tot un univers de fets i d’objectes que ens fan reviure un passat encara no massa llunyà. 

dimarts, 8 de novembre de 2016

'Somnis a mida/Sueños a medida' (Columna/Suma), de Núria Pradas



Foto: Sandra Bruna Agència Literària.


Ara feia molt que no escrivia cap ressenya, però això no vol dir que hagi deixat de llegir. La lectura sempre ha estat una constant en la meva vida per molts motius, el més important de tots és que m’ensenya. Per això he gaudit tant amb la darrera novel·la de Núria Pradas, Somnis a mida, ja que pren l’evolució dels històrics magatzems Santa Eulàlia de Barcelona per elaborar un  argument atraient que barreja amb encert emocions i fets. Això fa que, sense adonar-se’n, el lector visqui de primera mà els canvis no només del món de la moda sinó, també, socials i polítics de les primeres dècades del segle XX, esdeveniments que viu a través d’uns personatges propers, sòlids i, el que és més important, creïbles.

Tot i que la protagonista és la Laia, una noia que evoluciona professionalment i personalment amb els magatzems, hi ha un gran ventall de personatges que ajuden a recrear els moments històrics en què es desenvolupa l’argument.  Així, Santa Eulàlia es converteix en l’eix vertebrador dels móns diversos que formen cadascun d’ells, amb les seves gràcies i desgràcies. La manera en què s’enfronten a les diferents adversitats dibuixa un microcosmos d’emocions que es sumen a les vivències de la Laia. 

La novel·la s’inicia el 1926, però l’argument parteix de més enllà, del 1917 quan mor el fundador dels magatzems Santa Eulàlia i l’empresa passa a mans de la segona generació. A banda de les vicissituds dels propietaris de la que acabarà sent una prestigiosa botiga de moda, s’expliquen les de l’entorn humà al voltant de la botiga. I, sobretot, les de la Laia que passarà d’una adolescència il·lusionada a una joventut trasbalsada pel desengany amorós, la tragèdia familiar i un futur prometedor en el camp professional. La protagonista se’ns mostra així com una dona lluitadora i forta però, també, com una persona amb una gran sensibilitat, el que la converteix en una heroïna de carn i ossos, en tota una precursora de la futura dona emprenedora d’anys a venir.

Somnis a mida és una novel·la que captiva gràcies a la solidesa de la història i al seu bon ritme narratiu però, a més, sedueix al lector gràcies a aquests personatges tan humans que rescaten el passat i ens el tornen tangible, viu.

dilluns, 8 d’agost de 2016

'La vida sense la Sara Amat', (Proa) de Pep Puig



Tothom a partir d’una certa edat comença a adonar-se que el temps s’accelera, que té una altra consistència fins i tot. És un senyal que la vida avança i transforma les nostres percepcions. Com deia Pablo Neruda al poema 20 ‘Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos’. Aquesta sensació de metamorfosi vital la retrata meravellosament Pep Puig a la seva darrera novel·la, La vida sense la Sara Amat, guardonada amb el Premi Sant Jordi 2015. 

Pep Puig. Foto: Ara.cat.
L’argument és senzill. Parteix d’un fet del passat de l’autor protagonitzat per la Sara, una nena de la colla del poble on passa les vacances, que desapareix mentre juguen per amagar-se a la seva habitació. L’evocació del record d’aquells dies que la Sara va passar oculta dins la cambra d’un Pep Puig infant són d’una meticulositat delicada i precisa, que serveix per descriure a la perfecció el llindar que separa la infantesa de l’adolescència. 

No és accidental que l’acció passi a l’estiu, època lluminosa que precedeix al declivi de la tardor quan la llum minva i comencem a haver-nos de tapar. No hi falta cap detall en el retrat realista i íntim que fa l’autor d’una situació que aplega les inquietuds incipients d’un nen a punt de deixar de ser-ho. Una experiència que condensa el que serà la seva vida futura (i, de fet, la de tots els adults): una batalla per preservar la existència veritable i íntima, aquella que es manté al marge de les aparences i de les obligacions. 

La vida sense la Sara Amat és la instantània d’un moment que ho conté tot. Segurament per això el seu estil em recorda en certa manera al dels autors japonesos, mestres en retratar mitjançant els instants les emocions més fondes. Perquè això és el que fa en Pep Puig al llarg de la novel·la: copsar en la potència de cada escena un univers de sentiments.