'LA SANG DE LES FLORS', d'ANITA AMIRREZVANI

"Al principi no hi havia res i després hi va haver. Abans de Déu, ningú no existia."

Aquest és el començament de la novel.la, que ens remet, inevitablement a Les mil i una nits. D'aquesta manera, com si es tractés d'un conte, ens endinsem en la vida d'una noia de catorze anys a un poble iranià del segle XVII, a la fascinant i mítica Pèrsia. Però la fatalitat, la mort del seu pare, deixa a la noia i a la seva mare a les portes de la indigència a causa d'una societat en la que el futur de la dona depenia totalment dels homes. És per això que es veuen obligades a desplaçar-se a Esfahan, llavors la capital, a casa del seu oncle que les acull. Però les seves vides no seran precisament la d'una Sherezade, malgrat viure a una de les més belles ciutats del món musulmà d'aleshores.

Amb delicadessa i d'una manera que captiva i fascina, l'autora ens fa reviure el món aparentment fastuós del perses, però també les seves miseries, un món on la protagonista aprén i lluita valent-se del seu talent confeccionant catifes, un art molt apreciat no només a l'orient, sino també a Europa.

Pels amants de novel.les sobre altres cultures, i pels que van gaudir amb La noia de la perla, amb qui s'ha comparat aquest llibre, és una lectura obligada que, espero, els farà gaudir tant com a mi.

POESIA LÈSBICA

La poesia amorosa en totes les seves facetes no deixa mai d'inspirar. En el cas de l'amor lèsbic solem remetre'ns a un passat d'illa grega, però no cal anar tan lluny. Lesbos reneix cada cop amb més força i amb més bellesa, com es pot veure en els reculls escrits i inspirats per dones d'avui dia.

Susana Hernández és un bon exemple. Recentment ha estat guardonada amb el I Premio de Poesía Lésbica Versalles, que organitza l'Associació Defrente de Sevilla, amb el poemari titulat El corazón del tiempo. Aquest guardó, es suma a d'altres com el I Premio Ciudad de Sant Adrián de Besós de Novela 2005, el Premio de Novela Corta Valdemembra 2005, o el Premio Contradiction 2003.

Fa temps que conec a la Susana i no deixa mai de sorprendre'm. La seva novel·la La puta que leía a Jack Kerouac mereixeria haver estat publicada en una editorial de prestigi. Pel seu mestratge de la paraula, per la capacitat d'anàlisi i la introspecció profunda amb que ens explica la vida d'una noia que estima. A Susana Hernández només li manca la catapulta que la llenci a l'univers editorial. Crec que no trigarà gaire però, mentrestant, anem fent boca amb alguns dels seus poemes:

EL CORAZÓN DEL TIEMPO

SEDA

A las puertas del cielo

me sorprende la noche

bautizada en las marismas

de tu cuerpo,

prendida en la suavidad

de tus senos

ansiosa de ti

avariciosa de la seda

que te envuelve y me derrota.

A las puertas del cielo

me rindo ante tus besos.

PALABRAS INCENDIARIAS

Palabras incendiarias arrasan mis venas.

Te siento en la lejanía

hermosa y serena

como un rumor que nuca se acalla

como la hiedra trepa a las barandillas

de tus deseos.

Tan adentro

y a la vez,

lejos, muy lejos.

Allí donde el malecón rompe con el mar

y el mar ya no es mar,

es negrura salvaje y viscosa.

Allí donde tú y yo no somos nada,

apenas sombras difusas a contraluz

mapas desteñidos por el tiempo.

Allí entre tu cuerpo y el abismo

nacen y mueren las palabras que te escribo.

SEPTIEMBRE

No quiero conocer tus secretos,

tan sólo tumbarme en la hierba

y caer de rodillas

bajo la lluvia de tus besos.

Apaga la vela

y afila los sentidos,

vendré a cerrar

tus ojos cansados

mojaré mis labios,

y caeré de rodillas

bajo la lluvia de tus besos.

No digas nada,

deja que el tiempo

se encargue de nosotras.

PARTE DE LO QUE TE DEBO

Después del sol,

el calor de mis manos

renueva mi cuerpo.

Veo tu risa caer al vacío,

y sé que mañana será un día

extrañamente dulce,

extrañamente quieto.

Las tardes están aprendiendo

a silenciar mi deseo.

Te cedo mis besos,

como una fianza

un modo de desfallecer

hermoso y digno.

Siempre quise

entregar las armas,

arrojar las toallas del ajuar,

romper todas las barajas,

hacer un boquete

en el corazón del tiempo.

Siento tu lengua cruzando

la simetría de mis piernas.

La piel de los leopardos

ha perdido su brillo.

'UNA LECTORA POC CORRENT', d'ALAN BENNET

"És un dia qualsevol al Palau de Buckingham i els gossos de la Reina no paren de bordar cap a una banda del jardí per on ella no acostuma a passejar. Seguint-los, la Reina descobreix, aparcada, la biblioteca mòbil de Westminster, una furgoneta antiquada amb un bibliotecari també antiquat i Norman, un treballador de la cuina reial jovenet i pèl-roig, a qui Sa Majestat no havia vist mai. Una mica obligada per les circumstàncies, la Reina s’emporta un llibre en préstec, sense saber que a partir d’aquell moment les visites a la biblioteca i el fet de conèixer Norman li canviaran del tot la vida."

Aquest és el començament d'un brillant retrat sobre les aparences i les conveniències, un llibre escrit amb la subtil acidesa que caracteritza l'humor britànic: formal i directe, reflexiu i precís. Vaig gaudir molt amb la història, la manera en que està escrita, la crítica tan real i, especialment, el final, genial, que s'ajusta perfectament al tarannà de tota la novel.la.

Ens explica com un fet tan inofensiu com és l'hàbit de la lectura pot, tractant-se de la Reina d'Anglaterra, esdevenir un problema d'estat, amb unes conseqüencies que arriben a ser, fins i tot, ridícules. Tot plegat ens fa reflexionar sobre la frivolitat de la societat que ens envolta però, això si, sense perdre el somriure.

“Vamos directos al desastre, pero, ¡joder, en qué coches!” Eduardo Galeano

Aquesta frase, llegida a una revista que em van donar els de Greenpeace dissabte passat mentre passejava per Mataró, em va colpir perquè reflecteix una realitat absurda i perillosa de la que ja vaig parlar en aquest blog: la del domini dels cotxes.

La publicació alerta del fet que des de 1990 les emissions de gasos d’efecte hivernacle del sector del transport han augmentat gairebé un 30%. Aquests gasos són els principals responsables del canvi climàtic i, per això, molts països han hagut de reduir les emisions del sector elèctric o del residencial. Però el transport privat per carretera i l’aviació han augmentat dràsticament en els darrers vint anys sense que s’hagi fet gaire per limitar les seves emissions.

Segons informa la revista:

“A més d’un fort increment de les emissions de CO2 a l’atmosfera, s’ha marcat un desenvolupament territorial fet a la mida del cotxe i del camió, amb greus efectes sobre la biodiversitat, l’accidentatlitat, el consum energètic i la fragmentació del territori”.

Tot això, suposo, en nom de la “llibertat” i la “comoditat” que diuen que dóna el cotxe. I dic suposo perquè totes dues estan sotmeses a la immensa fortuna de trobar aparcament, i supeditades a una enorme despesa de diners (assegurança, reparacions, benzina, pàrquing, impostos...) L’única explicació que trobo a aquest enamorament col·lectiu que ens està portant cap a la destrucció és que aquests gasos tinguin alguna substància estupefaent capaç de produir habituació en l'individu i d'alterar-ne profundament la personalitat, el comportament i àdhuc l'equilibri fisiològic (cito definició de l’Enciclopèdia Catalana).

Espero que algun prodigi ens faci despertar d’aquest encantament, pel bé del planeta i de nosaltres mateixos.

'LES VEUS DEL PAMANO', de JAUME CABRÉ

Avui s'emet el primer dels dos capítols de la minisèrie que ha fet TV3, basada en la novel·la de Jaume Cabré. Tinc molta curiositat en veure com han pogut adaptar aquesta història, perquè no crec que hagi estat gens fàcil.

Recordo que la vaig llegir perquè me la van recomenar, i ha estat una de les millors novel·les que he llegit els darrers anys. Hi ha moltes històries que van del passat fins al present, però el fil que les uneix ens mostra molts aspectes de l'ànima humana. Trobo fascinant el personatge de la senyora rica i el seu insaciable afany per convertir-ho tot en diners, molt ben retratada, com l'alcalde prepotent i fatxenda, en fi, com tots, personatges que demostren la esfereïdora capacitat de matissos que hi ha entre les persones.

A veure si a la pantalla arriba tan clar aquest misatge, i colpeix tant la història com el llibre ho fa.

'LA SEGONA MORT DE JESÚS DE NATZARET', de FRANCESC PUIGPELAT

De moment, tot el que he llegit de Francesc Puigpelat m’ha agradat força: Roger de Flor, el lleó de Constantinoble, va ser una interessant descoberta i Els llops una agradable sorpresa pel canvi de registre, res a veure amb la novel.la històrica escrita de forma epistolar de la primera però igualment atraient.

La segona mort de Jesús de Natzaret, torna a revelar la capacitat innovadora d’aquest escriptor, la seva habilitat no només per a escriure sobre temes i gèneres diferents, sinó també per a fer-ho en diferents estils. Aquest cop utilitza la forma d’una mena de diari, un estudi, dut a terme per un banquer empès a fer d’investigador i que ens descobreix una trama que va més enllà de la conxorxa per a revelar les fonts primitives de les creences en les quals es basteix tota religió, costum i tradició. Què hi ha? Què hi pot haver rere la mort de Jesús de Natzaret? És cert tot el que ens van explicar?

Tinc debilitat per aquests temes, per això de seguida vaig descobrir la petjada del meu admirat Robert Graves, però hi ha molt més que, gràcies a aquesta novel.la, vaig descobrir. Una trama sorprenent que dóna més d'un gir, al voltant d’una història que arrela en els mites que són, al cap i a la fi, la nostra inquietut més pregona.

ALGUNS DELS MILLORS INSULTS DE L'ESCURÇÓ

Asos de l'aviació:

Són el més fatxenda que ha existit des que lady Godiva va anar a les curses d'Ascott tot dient que no tenia res per vestir-se.

Baldrik:

Déu va crear l'home a la seva imatge, i fóra un descrèdit per als cristians que Déu se t'assemblés una mica.

Els seus servis són tan últils com ho fóra una perruqueria a la sortida de la guillotina.

Baldrick com a actor còmic:

Ets el pitjor actor que ha conegut el món des que sant Pau va caure del cavall fent d'extra a Jerusalem.

Baldrick com a creador de plans astuts:

Baldrick, és el pitjor pla des que en Lincoln va dir allò de "N'estic fins al capdamunt de quedar-me a casa. Anem al teatre!"

Baldrick gastrònom:

Aquest lloc fa la mateixa pudor que els pantalons d'una cuirassa després de la guerra dels Cent Anys. Baldrick, has tornat a menjar fems, avui?

Guerra:

No hi ha hagut mai una guerra pitjor des que Olaf el Pilós, rei dels víkings, va encarregar sense adonar-se'n vuitanta mil cascos de batalla amb les banyes cap a dins.

Príncep George:

El cervell de l'ase d'en George és de la mida de les dames d'honor d'un casament de conills.

Tinent George com a artista de varietats:

Ha estat la imitació d'una dona menys convincent des que en Tarzan va agafar-li les mitges a la Jane i es va menjar el seu pintallavis.