dissabte, 15 d’agost de 2009

'SUITE FRANCESA', de IRÈNE NÉMIROVSKY


No és fàcil fer un comentari d'un llibre inacabat, l'opinió no pot ser tampoc completa sense saber com s'hauria abordat el final, com hauria evolucionat la història quan l'argument amb prou feines arriba a la meitat.

Efectivament, Suite francesa ens ha arribat en 359 pàgines quan la seva autora n'havia planejat que tinguès un miler. L'escrivia mentre la guerra era activa, reflectint les imatges personals derivades dels fets, els efectes produïts en l'ànim de la gent que els condueix a les diferents situacions que relata. L'escrivia sense saber qui la guanyaria, quins fets atroços esperaven encara ni com acabarien els invasors. L'escrivia però, intuïnt que no podria acabar-la.

El resultat és una primera part formada per diverses escenes en la que els protagonistes s'enfronten a la fugida de París, a punt de ser ocupat pels alemanys, i una segona part que mostra una ciutat ja ocupada on els habitants i els invasors es relacionen. Tot plegat és un ampli mural que ens mostra com es van viure aquells temps. Un relat de les diverses postures que van adoptar els ocupats, les reaccions, els pensaments d'una gent que ha d'enfrontar-se a una situació límit. Némirovsky ho fa deixant de banda el dramatisme, referint la simple realitat i les actituds dels protagonistes en el seu doble paper d'humà i ciutadà d'un dels dos bàndols.

La veu narrativa és d'una bellesa contundent, pura i neta, que reflecteix els fets com l'aigua quieta reflecteix les imatges. La seva senzillesa colpeix sense ultrapassar l'emoció, simplement mostra d'una manera lúcida el contingut de les ànimes, més enllà del color, de la raça, de la nacionalitat, la seva capacitat de reconèixer-se en les altres.

Suite francesa és més que una novel·la sobre la guerra, una història sobre la capacitat del ser humà per a la guerra, la persona com a conseqüència primera de tots els conflictes. La vida i, sobretot, la mort de Irène Némirovsky en van ser un altre exemple.

6 comentaris:

  1. el vaig llegir fa temps, i recordo cert to de melangia i tristesa

    ResponElimina
  2. A mi em feia tristesa el fet de saber la història real d'aquesta novel·la. Ara descanso una mica d'aquesta autora i després vull llegir "El ball".

    ResponElimina
  3. Hola, Sílvia, no he llegit res d'ella, però després de la teva ressenya segur que tard o d'hora (més tard que d'hora perquè hi ha llista d'espera), ho faré.
    Gràcies per la ressenya

    ResponElimina
  4. Espero que t'agradi Mireia i que tinguis molt de temps per a llegir els llibres d'aquesta llista. És el que ens passa als que ens agrada llegir, que tenim moltes ganes i poc temps.

    ResponElimina
  5. ... En llegir-la, l'ànima humana sembla sortir de la pàgina per omplir-ho tot...

    ResponElimina
  6. Estic d'accord, Ariadna, és la mirada d'un ànima humana, conscient de pèrtanyer al món i de ser part d'ell. No és una història de jueus i nazis, d'aliats i membres de l'Eix, és una història sobre les diferents actituds de les persones.

    ResponElimina