dimarts, 29 de setembre del 2009

INFLUÈNCIA


Una noia asseguda dins un vagó de Metro llegeix. Quan s'acosta la seva parada tanca el llibre i s'aixeca. S'atura davant de les portes mentre la velocitat del tren es va reduint. El Metro entra a l'estació. S'atura. Les portes s'obren i, a l'andana, davant mateix d'ella, una altra noia sosté un llibre a les mans. Per uns brevíssims segons podriem pensar que estem davant d'un mirall. Però no, perquè la noia no és pas la mateixa, només el llibre és el mateix. Una imatge que es repeteix de forma polièdrica arreu. Ja no cal intentar esbrinar quin títol és perquè es tracta del fenòmen editorial de torn.

Aquesta escena em sembla prou significativa. Jo no la he viscut, me la va explicar el meu germà Jordi, però si que sóc testimoni del fet que tothom (per tothom vull dir una gran majoria) fa el que fa tothom. Això em fa preguntar-me si és que la moda s'imposa al criteri o si és que la gent no en té? Necessiten sentir-se part d'un grup? Tenen por d'arriscar-se a ser diferents? No em considero una persona amb una personalitat forta, no sóc cap rebel, però tampoc m'agrada que em vulguin influenciar. Al cap i a la fi, l'imposició del majoritari no deixa de ser una tirania o, si més no, una manera de marginar.

El que passa amb els llibres no és altra cosa que un efecte més de les modes i la conseqüent alienació dels individus. El mateix llibre que llegeixen diferents personas les quals, amb tota probabilitat, tindràn el cos tatuat i foradat perquè ara toca. Doncs, vés per on, a mi basta que ho faci tothom per a que se'm passin les ganes. Em deixo assessorar, aconsellar, però per persones amb el criteri de les quals confio, no per anuncis, campanyes, espots i similars. No em sembla que la societat de mercat sigui precisament una bona influència.

diumenge, 27 de setembre del 2009

POEMA INÈDIT


DEGUTS AL LLOT

El preludi que anuncia
la persistència del moviment
en la ruta d'un ens solar,
l'hemisferi,
alerta de la regeneració insistent
de les estrelles en la llum,
i la crescuda amarga de l'oceà.

Temps de llaurar
una immensitat triada en l'àmbit
generós de la terra,
l'arrel en el fang,
la llavor continguda
en l'hàlit immutable
del nostre trànsit.

El desconcert dels núvols
perduts en la imminència
desvalguda dels solsticis
vé a nosaltres,
pobres fruits d'una genial natura
pensada en l'esperit.

I en el caos absolut
d'una materia inert,
continguda,
desfeta en el polsim dels astres
d'una nit que es perllonga,
ens mirem els peus,
deguts al llot,
que s'aferren invisibles
a la terra.

dijous, 24 de setembre del 2009

L'ALÈ DEL BÚFAL A L'HIVERN, de NEUS CANYELLES


Crec que el mérit d'un llibre no és tant l'argument com la veu que l'explica. En aquest cas, l'alè del búfal a l'hivern o la brisa de la terra. Amb això vull dir que no es nou el relat d'una vida a les acaballes, farcida de records, que és del que tracta aquesta novel·la. Però, si més no, si que és original l'enfocament des del doble prisma de l'admiració i del retorn als origens, representat per la figura dels indis pels quals la vida era "l'espurneig d'una lluerna a la nit. L'alè del búfal a l'hivern. La petita ombra que corre per l'herba i es perd en el crepuscle."

Les protagonistes són dues dones, una jove que comença i una vella que acaba. La jove admira a la més gran, oblidada de tothom i indissolublement unida a la literatura i a l'ampolla. Entre elles s'estableix un vincle que recorda el dels nois indis envers els ancians. L'experiència, la saviesa enfront de l'empenta de la joventut. Així és va perfilant el relat d'una vida a través dels propis escrits i pensaments de la més gran, de cartes entre la filla d'aquesta i la jove, present i passat, amb el rerafons de la Mediterrània i els cascs del cavalls dels caçadors Sioux.Tot plegat és una història plena de lirisme, delicadament emotiva i poètica, que convida a la reflexió. Contraposa el buit de la societat amb la honestedad dels pellroges.

Aquesta novel·la està inspirada en la vida de l'escriptora Jean Rhys, una autora de lectura obligada pels estudiants de filologia anglesa però que la majoria de nosaltres no coneix. Crec que Neus Canyella ha escrit un preciós homenatge a aquesta escriptora i un bell relat sobre l'amor a l'escriptura.

dilluns, 21 de setembre del 2009

BIG BROTHER IS WATCHING YOU


Cifras y letras

Lucía Etxebarria

Son 35 los fallecidos por gripe A. 6.000 muertos anuales de accidentes automovilísticos. 16.000 muertos anuales por enfermedades directamente relacionadas con la contaminación del aire. Uno se debería sentir más cercano a las dos segundas clases de víctimas porque el coche o el taxi o el autobús lo coges todos los días y el aire contaminado lo respiras a diario, y estadísticamente, es mucho más fácil que te acabe matando un coche o una insuficiencia respiratoria que la palmes por el A/H1N1.

Los medios construyen una hiperrealidad que es más real que la realidad. La imagen de los medios tiene que ser de consumo rápido, desechable, y por lo tanto confortable. La gripe es triste, pero confortable, no te hace pensar. El problema surge cuando la imagen deja de ser confortable y complaciente. Porque en este momento el público reacciona y toma conciencia.

Decía Steiner que lo que no se nombra no existe. Pero eso ha cambiado. Y ahora es: lo que no se ve en la tele no existe. Son los medios los que crean la opinión pública desde la hiperrealidad, un simulacro infinito de una realidad que se desvanece en las imágenes digitales. Es la burbuja digital, producida por los medios, la que forja las preocupaciones sociales.

El caso es que la gripe genera un gran negocio, el de los antigripales, y la promoción del transporte público se cargaría muchos. Y eso no le interesa al sistema. Al sistema le conviene que te preocupes por vacunarte, pero no tanto tu salud como te podrían hacer creer.

Aquesta és la columna d’avui del diari gratuït ADN. M’ha semblat molt encertada perquè comparteixo la mateixa idea de que estem anant cap a la societat que va descriure Orwell a 1984. El Gran Germà, que no només ens vigila sinò que també ens diu el que hem de fer i el que hem de pensar, ha pres la forma d’una pantalla. Un dels objectius és el consum, la base d’aquest món nostre, i ens fan creure que ens cal molt més del que veritablement necessitem. Llavors sorgeix la paradoxa: la comoditat i l’ostentació passan per davant de la seguretat o de la tranquil.litat. El cotxe és un bon exemple: ha aconseguit que ciutats i pobles siguin només per a ells.

Tot això em recorda a quan els blancs intentaven convèncer als indis americans dels avantatges del tren. “Si ara trigueu una setmana per arribar al poble més proper, amb el tren trigareu 1 dia”, els deien, a la qual cosa ells simplement van respondre “i que farem els altres 6 dies?".

De què serveix que tinguem aparells que ens ajudin si això representa que hem de fer més feina? Per què no ens fixem en el que veritablement importa en lloc de en el que volen que ens amoïni o que comprem?

divendres, 18 de setembre del 2009

LA TARDA A VENÈCIA, d’OLGA XIRINACS


Aquests quaderns no seran el meu punt de fuga, com ho van ser abans els dibuixos; són la meva dimensió profunda. No és el meu projecte de treball, sinó el rescat pagat a la mort que em vol cobrir amb el seu mantell de parracs. Són bocins de vida arrencats de les meves entranyes i els escric perquè prenguin cos. Aquest és el meu cos, com ho són les meves pintures, i ho escric sense avergonyir-me’n. Aquesta és la meva última cerimònia: sóc aquí, oblidada per tothom, però la meva sang corre encara amb força i guia la meva mà insegura.”


Així escriu Rosalba, una pintora a qui la vellesa i la ceguera duen cap a la nostàlgia. Perque no hi ha res més cruel per a aquell qui ha consagrat el seu temps a recrear la llum, el color i la gràcia, que perdre a la vegada la vista i la joventut. Per això, a través dels quaderns, recupera aquell temps congelat en els seus quadres per a tornar a ser un cop més la noia que els nobles cercaven per a que immortalitzés la seva bellesa i la seva joventut:


Jo estimava les claredats celestes i els cels diürns amb veladures amables, pastoses, com els nostres. Els meus quadres sempre van reflectir el blau, potser per influècia del Correggio, del Veronese o del Reni, però certament per una marcada preferència meva.”


La vida de Rosalba és una història de pèrdues, amb una lluita interna que aconsegueix endolcir els seus darrers moments. L’autora sap posar la paraula al servei de la estètica i crea un relat de llums i ombres que ens transporten a la daurada Venècia del segle XVIII, al seus palaus, a les seves aigües i al seu seductor misteri de canals i màscares. La novel·la és un homenatge a la vida, a l’amor, però, sobretot, a la particular visió que tenen algunes persones per a copsar el que hi ha de bell al món.


Les pintures al·legòriques dites vanitats no em van agradar mai. M’estimava més l’alegria dels cossos feliços i de les seves ànimes serenes, com les de les noies que em servien de model per a les meves pròpies al·legories de l’aire, de l’aigua i de les quatre estacions. Noietes com flors d’ametller, tendres i suaus en l’aire fred que encara no abrusa. ¿Per què recordar calaveres i despulles? Bé sabem tots que ens arribarà el moment de passar comptes, i que és inútil amargar la vista i el cor.”


Aquest temps és massa efímer per a algú que, com ella, tan apassionadament estima la bellesa. Només el record alleugereix els mal de Rosalba, només la seva visió interior preserva del temps tot el que enyora. Quan el seu cor es desfoga de tants anys de silenci, quan assumeix finalment el destí, el seu desig es concreta simple i pur:


¡No sé què donaria per veure clarament un cantó de sol daurat en un cel net! Sols un angle petit, una pinzellada del Tiepolo vestint d’or qualsevol paret grisa i abrigant l’hivern amb mantells de glòria.

dimecres, 16 de setembre del 2009

'TANT DE BO FOSSIS AQUÍ', de FRANCESC MIRALLES


El títol és el mateix que el de la cançò de Pink Floyd: Wish You Were Here i, amb això, l'autor ja ens està indicant que la història té molt a veure amb la música. El protagonista, en un moment difícil d' una vida aparentment amb molt d'èxit, descobreix, en un disc que li han regalat a una jove cantant que sembla conèixer la seva vida al detall. Sorprès i decidit a desvetllar el misteri, marxa a Paris per a trobar l'autora de les cançons on s'expliquen els moments més decisius de la seva vida. Allà, el protagonista canviarà la seva manera de veure les coses i aprendrà que no tot el que sembla.

Tant de bo fossis aqui, és una història que es llegeix amb facilitat per la manera tan planera en que l'autor sap apropar-nos als personatges. Són les experiències universals en que tots ens podem reconèixer, amb l'afegit d'un misteri que demostra que el més senzill és el menys evident.

És una història d'amor però també de recerca i de creixement, no deixa de notar-se l'ofici de Miralles en el camp de l'autoajuda, un amor amb esperança que parteix del propi coneixement i de la experiència.

Si voleu llegir un altre comentari, en aquesta adreça el trobareu:

El Quadern d'Albert Calls

dilluns, 14 de setembre del 2009

HARUKI MURAKAMI


Ahir, mentre escrivia el comentari sobre el darrer llibre que he llegit de Haruki Murakami, vaig pensar que podria ser interessant parlar dels altres que he llegit fins ara.

Quan el vaig descobrir, ja feia anys que havien publicat en català Tòquio Blues, novel·la que havia anat fent-se una bona reputació boca-orella. Jo no l'havia llegit, de fet, no coneixia aquest autor fins que em van informar que sortiria una novetat amb el títol de Kafka a la platja en català i Kafka en la orilla en castellà. Això era a començaments de l'any 2007 i va ser tot un descobriment.

Kafka a la platja, és la història d'uns personatges insòlits, un viatge per la realitat farcida d'elements fantàstics que ens porten als mites japonesos, als sominis, fins i tot a l'absurd... és difícil escriure una novel·la que barregi amb tanta habilitat el possible i l'impossible.

Els protagonistes són dos personatges especials. Un, en Kafka Tamura, un estudiant solitari i disciplinat que un bon dia decideix fugir de casa i va a parar a una singular biblioteca privada. L’altre, el vell Nakata, que parla amb els gats i està dotat de poders especials que el converteixen en un ésser particular. Els dos estan embolcallats per un fil invisible i la seva història, carregada de màgia i misteri, va molt més enllà del que aparenta ser a primer cop d’ull

Kafka a la platja, va ser declarada la millor de l’any pels crítics del suplement literari del New York Times. John Updike, a The New Yorker va escriure: "Un llibre que no només és llegeix d'un cop, sino que estira metafísicament el pensament".

Un cop assaborit, el tast Murakami em va deixar amb ganes de més i vaig decidir-me per la novel·la que va donar-li més fama al nostre país: Tòquio Blues. Molt més intimista, s'allunya de la fantasia per a acostar-nos al cantó més fosc de cadascú però, això si, desvetllant la llum que s'hi amaga. És la història d'uns amors impossibles: el del protagonista, el de la seva estimada incapaç d'assumir l'amor perdut i el de la peculiar Midori, el personatge entranyable que no pot faltar en cap novel·la de Murakami. El protagonista es mou en un temps nostàlgic, el de la joventut que marxa, i entre el perill d'una mort prematura. És una història plena d'angoixa, amb espurnes d'esperança meravellosament descrites però que no va aconseguir superar la impressió que la primera novel·la va deixar-me.

El meu amor Sputnik va tornar a seduir-me, com la protagonista que s'enamora d'una dona misteriosa, amb una història impossible, purament Murakami, que la porta cap aquell món també impossible on l'autor es mou amb tanta habilitat. És un relat que combina l'intimisme de Tòquio Blues amb la fantasia de Kafka a la platja. Els sentiments de la jove protagonista cap a la seva enamorada, donen pas a una història inversemblant que ella mateixa li explica per a que la noia entengui el seu comportament. A partir d'aqui, s'obren les portes de l'insòlit, un univers de satèl·lits humans que vagarejen intentant trobar el seu rumb.

Si haguès de triar un llibre de Murakami, no sé quin triaria, es possible que fos Kafka a la platja, però potser em traeix el fet de que va ser la primera descoberta que vaig fer de l'autor. Em caldrà seguir llegint obres seves i així podré decidir amb quina em quedo.

diumenge, 13 de setembre del 2009

'CRÓNICA DEL PÁJARO QUE DA CUERDA AL MUNDO', de HARUKI MURAKAMI


"Desde una arboleda cercana llegaba el chirrido regular de un pájaro, un ric-ric, com si estuviera dándole cuerda a algún mecanismo. Nosotros hablábamos de él como del pajaro-que-da-cuerda. Fue Kumiko quien lo llamó así. No sé cuál es su auténtico nombre. Tampoco sé cómo es. Pero, se llame, como se llame, sea como sea, el pájaro-que-da-cuerda viene cada día a la arboleda que hay cerca de casa y le da cuerda a nuestro apacible y pequeño mundo".

De vegades, les coses més senzilles, les petites certeses diaries, són allò que dóna sentit a la nostra existència i, encara més, demostren que som reals. Quan perdem aquests referents, el nostre món pot capgirar-se. Desorientats i vulnerables no ens queda altre remei que buscar, com en el conte del petit polzet, les pedretes que ens retornin al camí.

Això és el que li passa al protagonista de la novel·la, un noi amb una vida normal que es capgira en el moment en que desapareix el seu gat. A partir d'aquest fet, la recerca de la mascota el porta a descobrir uns personatges nous que obren la porta a un univers diferent, un espai confegit des del passat i que vé a trobar-lo no només en la vida real, sinó també en els somnis.

Barrejar el món oníric amb el veritable no és nou en Murakami, els somnis, la imaginació, són parts de la existència que molt sovint conflueixen i influexen en els fets. També són habituals els personatges excèntrics, entranyables per la seva simplicitat tant clarivident, que ens porten més enllà del materialisme cap a un espai on només hi compten les emocions i els sentits.

Aquesta novel·la explica diversas històries, la del protagonista i la recerca de la seva dona, la del vell espiritista il·luminat i la guerra, la de la extravagant veïna, la de les misterioses germanes amb nom d'illa mediterrània, la de la seva cap i el seu inquietant fill... en el més pur estil Murakami que manté als seus personatges a la corda fluixa que separa el somni de la vigilia, l'absurd del coherent, el sentiment del pensament.

Aquesta novel·la no ha estat traduïda al català, fins ara només s'ha traduït sis dels seus llibres a la nostra llengüa: El meu amor Sputnik, Kafka a la platja, L'amant perillosa, Tòquio Blues, i El salze cec i la dona adormida, i After Dark.

divendres, 11 de setembre del 2009

'LA INTERPRETACIÓ DEL CRIM', de JED RUBENFELD


"L'any 1909, Sigmund Freud, acompanyat pel seu deixeble Carl Jung, va fer la seva primera i única visita als Estats Units per pronunciar un seguit de conferències sobre psicoanàlisi a la Universitat de Clark, a Worcester (Massachusetts). El doctorat honoris causa que li van concedir a Clark va ser el primer reconeixement públic que Freud va rebre per la seva feina. Malgrat el gran èxit d'aquella visita, durant els anys posteriors Freud sempre va comentar que els Estats Units l'havien traumatitzat. Va qualificar els nord-americans de salvatges i va atribuir a aquella estada xacres que ja l'afectaven molt abans de 1909. Els biògrafs de Freud han donat moltes voltes a aquest misteri i han especulat sovint sobre la possibilitat que als Estats Units passés alguna cosa desconeguda que hagués pogut desembocar en aquella reacció altrament inexplicable".

Així comença La interpretació del crim, primera novel.la de Jed Rubenfeld. La vaig llegir, ara fa un any i escaig, perquè me la va recomenar una persona molt lectora amb el criteri de la qual confio. Dic això perquè mai no he tingut tirada cap a la novel·la negra, però està clar que la qualitat no té res a veure amb els gèneres. Tanmateix, aquest és un llibre amb un misteri, sí, però tambè es podria qualificar de thriller històric perquè és tan present la descripció de Nova York de començament de segle, la seva aristocràcia i la seva política, com el naixement de la psicologia i l'evolució dels seus creadors.

A partir d'un fet real, el de la visita de Freud als Estats Units, i conjecturant el que podria haver passat, Rubenfeld construeix un història intel.ligent, interessant per la d'aspectes que tracta i ens descobreix als profans en el tema, i que t'atrapa des de la primera pàgina.

Tot un descobriment que renova el gust per la novel.la negra però també per la història i pel complex món de la psicologia, endintsant-se pels camins que permeten la interpretació del crim.

dimecres, 9 de setembre del 2009

'SANG CALENTA', d'IRÈNE NÉMIROVSKY


“La saviesa no es rep, cadascú l’ha de descobrir després d’un camí que ningú no pot fer per nosaltres, ningú no ens el pot estalviar, perquè la saviesa és un punt de vista sobre les coses. Les vides que admires, les actituds que trobes nobles no han estat estrablertes pel pare de família o pel preceptor, les han precedit inicis molt diferents, que van rebre la influència del mal o la banalitat que regnava al seu voltant. Representen un combat i una victòria.”


Segons s’explica al pròleg, l’estiu de 1938, Irène Némirovsky torna a llegir A l’ombre des jeunes filles en fleurs. Citen aquest fragment i trobo que sintetitza perfectament la idea al voltant de la qual gira la novel·la. L'experiència com a quelcom personal i intransferible, una part de nosaltres que no podem amagar ni compartir.


Com a totes les seves històries, en aquesta novel·la s’hi reflecteixen al detall tan les persones com les circumstàncies. En aquest cas, el particular món rural, clos i contingut, d’un poblet de França. Allà, l’aparent normalitat es trenca per un fet dramàtic i, poc a poc, estirant el fil comencen a descobrir-se els camins que han dut als protagonistes a trobar-se on són. La descoberta, la por, el conflicte, són algunes de les sensacions que ens desvetllen els personatges i desenmascaren certes actituts humanes.


De tot el que he llegit fins ara de l’autora, aquesta novel·la és la que més m’ha sorprès: el desenllaç inesperat que capgira la visió sobre els personatges és molt lluny de l’estil d’altres llibres seus. La seva prosa senzilla i elegant, gran tasca la de la traductora Anna Casassas, per cert, a qui cal felicitar, ens va portant fins al cor dels personatges. Allà hi batega la sang calenta, continguda, com el poble, esperant el moment de desfermar-se.

dilluns, 7 de setembre del 2009

NOSALTRES SOM UNA PART DE LA TERRA

Ho va dir fa un segle i mig el Gran Cabdill Seattle. Així de senzill i així de fàcil. Però continuem sense adonar-nos, permetent que quatre es beneficin i sacrifiquin el futur de tothom.

Fa un parell de dies vaig veure una notícia alarmant a l'ADN, tanmateix, només ocupava un breu. És possible que en menys de 30 anys no hi hagi gel a l'Artic però, com deia Susanita, l'amiga de Mafalda, "por suerte el mundo queda tan, tan lejos...".

Al blog Amics Arbres Arbres Amics, s'exclamaven com jo, aquesta és la seva entrada:

dijous, 3 / setembre / 2009

Canvi climàtic: pitjant l'accelerador

Avui he llegit aquesta notícia a un diari de Mallorca, a un altra crec que ni tan sols se'n feia referència. Tenia la llargària de tres o quatre frases en un petit requadre situat a la part baixa d'una pàgina dreta (a l'esquerra hagués estat pitjor). Si demà dematí, allà devers les vuit, observau el transit de cotxes per les autopistes i carrers dels vostres pobles i ciutats, o si vos fixau en l'allau de gent que surt a les discoteques plenes de música i llum, sense ni per un moment pensar si val la pena agafar el cotxe per un vespre més de trui... llavors entendreu el perquè la premsa dedica tan poca atenció a una notícia com aquesta. És igual si el mon s'acaba, és igual si fem la puta a les generacions futures, ara del que es tracta és de fruir a fons de la vida, de la vida accelerada per un consum impulsiu i abusiu, ràpida com el temps que es tarda en torrar una hamburguesa o en escalfar una pizza. Bon rot a la salut del planeta!



CANVI CLIMÀTIC

Adverteixen que l'Àrtic “podria quedar-se sense gel el 2030”


El secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon i el Fòrum Mundial de la Natura (WWF) han cridat l'atenció sobre el ràpid deteriorament de l'Àrtic degut a l'impacte del canvi climàtic. Ban ha advertit que “s'està escalfant més ràpid que qualsevol altre lloc a la Terra” i “podria quedar-se sense gel el 2030”.


AzkenEzkart.

GINEBRA-. Una acceleració de l'escalfament global després que l'Àrtic es quedi sense gel el 2030 i l'elevació d'un metre del nivell de la mar el 2100 són algunes de les conclusions exposades a la Conferencia Mundial sobre el Clima per el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon i el Fòrum Mundial de la Natura (WWF).

Després de visitar en els darrers dies la base internacional de NY Alesund (Noruega), on ha observat directament l'impacte del canvi climàtic sobre l'Àrtic, el responsable de l'ONU ha arribat a Ginebre per a participar a la Conferència.

En un discurs davant més d'un miler de participants en aquest fòrum, Ban ha instat als governs a assolir a la conferència internacional sobre canvi climàtic, prevista per el desembre proper a Copenhague, un acord que permeti “profundes retallades en les emissions” de gasos contaminants.

Ha revelat que els escenaris més distants que havia plantejat el Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic -una de les instàncies científiques de major credibilitat en la matèria- estan “passant ara”

Ha explicat que l'Àrtic, “ en lloc de reflectir la calor, l'està absorbint, mentre que el gel disminueix. Això accelera l'escalfament global”.

La conseqüència és que un gas que està atrapat en el subsol i en el llit de la mar d'aquest polo del planeta està sent alliberat a l'atmosfera, amb el perill que això suposa en ser “un gas d'efecte hivernacle vint vegades més poderós que el diòxid de carboni”.



Desgel de Groenlàndia


Ban també ha advertit que l'increment del desgel de Groenlàndia amenaça amb elevar el nivell de la mar i alterar la corrent del Golf, que és la que porta calor a Europa. “Estam pitjant l'accelerador i ens estam dirigint a l'abisme”, ha alertat.

Ha subratllat que ja s'observa un augment del nivell de la mar, que per a finals del segle XXI podria pujar entre 50 centímetres i dos metres, posant en perill les poblacions que viuen a les illes, a zones costeres i deltes, entre altres llocs.

Les previsions del Fons Mundial de la Natura (WWF) destaca que el 2100 s'haurà elevat un metre i que les inundacions afectaran a un quart de la població mundial.

L'Àrtic, un component crític del nostre sistema climàtic global, s'ha escalfat el doble de la velocitat que la resta del món en les darreres dècades. I a mesura que s'escalfa l'Àrtic, produeix efectes que amplifiquen o acceleren el canvi climàtic”, ha assenyalat Martin Sommerkorn, assessor per el canvi climàtic del WWF.

La majoria d'aquests efectes negatius de l'escalfament de l'Àrtic no sortien en estudis anteriors, com el del Grup Intergovernamental per el Canvi Climàtic (IPCC), guanyador del Premi Novel el 2007, simplement perquè en aquest moment la ciència de l'Àrtic no estava tan avançada.

Per primera vegada se senyala que el nivell dels mars pujaran més d'un metre el 2100, més de dues vegades el previst a l'informe de l'IPCC, amb les seves greus conseqüències d'inundacions a les regions costaneres.

Però les capes gelades de l'Àrtic emmagatzemen, a més, dues vegades més carboni del que ja hi ha a l'atmosfera.

El ràpid escalfament de l'Àrtic pot portar a que desaparega el 90% de la capa propera a la superfície del permafrost al final d'aquest segle, i això te el potencial d'alliberar a l'atmosfera grans quantitats de carboni en forma de diòxid de carboni i metà”, ha afirmat Sommerkonr.



Emissions de CO2

WWF considera que la reducciódel 25% de les emissions mundials de CO2 en aquest segle, l'objectiu que plantejava l'IPCC per a frenar el canvi climàtic, és insuficient, ja que aquest estudi no tenia en compte específicament les condicions àrtiques.

El WWF destaca com l'enorme pèrdua de gel resultat de l'escalfament de l'Àrtic està ja canviant patrons de temperatura i precipitació a l'Hemisferi Nord, cosa que afectarà cada vegada més a l'agricultura, els boscos i l'accés a l'aigua.

Per dir-ho clarament, si no mantenim l'Àrtic abastament fred, la gent de tot el planeta sofrirà els seus efectes”, ha senyalat l'expert.

A l'igual que Ban Ki-moon, el WWF considera que no hi ha temps que perdre i adveteix que els propers mesos, amb vistes a la Cimera de Copenhague de desembre, en la que els Estats hauran d'acordar un nou tractat post-Kioto, seran “decisives” per a les negociacions.


Gara


dissabte, 5 de setembre del 2009

LA GALÀXIA DELS LLIBRES


Dimecres passat em van entrevistar per a un programa de Mataró Ràdio.Va ser una experiència diferent i original que em vé molt de gust explicar perquè, a més, la trobo molt interessant.

Es tracta d’un nou espai que començarà el proper dilluns dia 7 a la una del migdia, anomenat Galàxia Llibre. La idea d’un univers centrat en dos sols: Skrib, la lectura, i Leg, l’escriptura, és de la Mercè Masnou.

Després d’haver entrevistat diverses persones del món del llibre, va adonar-se que allò no era pas un planeta sinó tota una galàxia. Un lloc on es mouen estels, satel•lits, planetes, tot un conjunt d'astres que il•luminen l'infinit del paper imprès. Tots aquells que, d’una manera o d’una altra, formen part d’aquest cosmos literari i que, llegint, escrivint, venent, difonent o editant, viuen entre la sortida i la posta dels dos sols.

La primera cosa que demana la Mercè a l’entrevistat és que s’identifiqui amb un cos celeste. Una lluna, un estel, un meteorit, o, fins i tot, un sol, será la forma amb la qual l’oient començarà a imaginar-lo, mentre ell o ella n’explica els motius. És molt probable que no reconeguin la persona amagada rera el seu alter ego galàctic, tanmateix l’entrevistadora farà esvanir-se ben aviat la nebulosa donant les dades del seu perfil humà.

A partir d’aqui, es produeix un encontre a la tercera fase de quaranta minuts en els quals el protagonista interestel·lar explicarà la seva experiència. No és una entrevista convencional, no es tracta de conèixer la biografia del protagonista, sinó de fer un acostament a la seva funció a la galàxia dels llibres, saber de quina manera viu el seu espai, que en pensa de l’òrbita que segueixen la resta d’elements, com creu que evolucionaran, en definitiva, qüestions que donin una òptica molt més propera dels astres que formen l’infinit literari.

Un acostament metafòric no només als escriptors, sinó a tots aquells que fan possible l'existència d'un espai anomenat literatura.

dijous, 3 de setembre del 2009

'CARTAS DE AMOR Y DESAMOR', d'ESPIDO FREIRE


Es tracta de sis cartes sobre l’amor i allò que queda quan se’n va. Des d’els diferents estats d’una relació amb final (reflexió, tendresa, perdó, retret, acomiadament i ruptura) l’escriptora s’adreça a aquell a qui un dia va estimar.

Les cartes s’acompanyen de muntatges visuals molt originals, uns collages que evoquen l’evolució dels sentiments de qui les escriu. Les lletres segueixen el camí del cor, des de l’evocació més dolça de l’ésser estimat fins l’esclat d’odi final:

“Y desde ahora y hasta el día en que te mueras, ojalá te acompañe la desdicha en todo lo que inicies: que te mientan, que te engañen, que te roben hasta la camisa que llevas puesta. Que te desuelle el sol si te marchas en otro viaje de novios, que se hunda el banco que elegiste para tus ahorros, que te ponga los cuernos tu mujer, que se escapen de casa tus hijos, que tus nietos te escupan a la cara. Que te encuentres cucarachas en el aroz con leche, que descubran que has muerto solo cuando ya huelas. No te mereces otra cosa; ojalá la encuentres. Y ojalá yo ni siquiera me entere de ello”.

Sembla impossible que el destinatari sigui el mateix que abans inspirava frases com aquesta:

“Nos quejamos, pero olvidamos recordarnos cada día la delicia de enterrar mi cara en tu espalda cuando me despierto en mitad de la noche y oigo tu respiración, y el mundo entero se organiza”.

Tanmateix, és la mateixa persona, aquell de qui no pot prescindir, a qui perdona perquè no pot sofrir l’absència que viu com una amputació:

“Te sentí cuando faltaste, como si hubieras formado siempre parte de lo que me sostuvo, como si tú y yo estuviéramos soldados al mismo metal y se nos hubieran desdibujado los límites...”

Aquesta persona produeix unes emocions tan sublims, que fa que la companya reflexioni cada detall i que contempli el temps només com a perllongació de allò que han viscut.

“Y quiero llenar el resto de años que nos quedan de recuerdos, quiero que creemos ahora la vida que luego será pasado, en lugar de que una laguna plácida y quieta se extienda de aquí allá.”

Però després vénen els retrets, l’incomprenssió i comença a aflorar l’egoisme de tots dos. La llavor del trencament està sembrada.

“Me acusas de habitar en el pasado, pero tampoco tú olvidas, y cada día queda fijado en nuestra memoria por los mil detalles que distinguen un aire del otro y la primavera del invierno. Contra el tiempo que derrota, nada es posible. Lo único que se me está olvidando es llorar”.

No obstant, no és fàcil seguir el camí encetat per l’afecte “Con qué dolor se deshacen los lazos que nos impusimos con tanta alegría” i l’absurd va emergint del record i l’aversió emergent “Qué difícil me resulta ahora creer que en algún momento me hiciste daño. Juego con el contestador, y tu mensaje se repite; y quizás mientras yo escribo estas letras sientas una punzada en el pecho, y sepas así que estoy ahora pensando en quiénes fuimos, y que temo quienes seremos”.

Tot un procés emocional plasmat en una sèrie de cartes on es veu com canviem, o com canvia la percepció de l'altre. Serà que, com deia Neruda“nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos”?

dimarts, 1 de setembre del 2009

'BLANKETS', de CRAIG THOMSON


Blankets vol dir “llençols” i els llençols poden evocar moltes coses. Evidentment, en el primer que pensem és en el llit, i no anirem pas errats perquè aquí és on comença la història gràfica d’aquest jove dibuixant. El jaç compartit amb el germà petit, que pot convertir-se en vaixell però que també pot ser un motiu de baralla. Després, aquells llençols són la capa de neu que envolta el paisatge, a Wisconsin, i, més endavant, la calidesa de l’amor, el cobrellit fet per la noia que estimes, els dies blancs, fets de mantes de neu que embolcallen i acosten, blanques, com els núvols del cel.


Aquesta novel·la gràfica, evoca l’infantesa i l’adolescència de l’autor en una petita població rural de Wisconsin. Educat en el catolicisme, que condiciona no només els seus fets sinó també els seus pensaments, la seva vocació artística esdevé una fugida i un recer, mentre la descoberta de l’amor li dóna una visió més amable de les coses. Els dubtes, els anhels, tot això ho reflecteix d’una manera poètica, fent convergir records amb realitats, pors amb imatges que es sobreposen com una metàfora. És admirable com uns dibuixos poden dir tant, quina estètica poderosa exerceixen per a que ens deixem endur pels neguits que transmeten. Seduïda per la blancor d’una neu per a mi impossible, he vist amb els seus ulls la bellesa del món.


Blankets, va ser triat com el millor llibre de l’any per library Journal, YALSA (Associació Americana de Bibliotecaris) i Time Magazine. Aquestes són algunes de les crítiques:


“Una de las más esperadas novedades del cómic adulto del año, un prodigio de ingenuidad y de poesía”.

Metrópoli-El Mundo


“Con un particular pulso narrativo y un excelente dibujo (...), el lento florecimiento de esta primera historia de amor está contado con una sinceridad delicada y dolorosa que puede quitar el aliento. Un hermoso relato sobre el amor, el pecado, la culpa y el destino”.

Babelia-El País