diumenge, 29 de gener del 2017

‘Todo lo que no puedes ver’, de Joan Llensa






Hacía mucho tiempo que no leía relatos cortos, porque me siento cómoda en lecturas de larga distancia que me permiten recrearme en ambientes, tramas y personajes que acabo por hacer míos. Quizás por eso había olvidado lo refrescante que resulta precipitarte en una historia que condensa en pocas páginas toda su fuerza narrativa. Descubrirla, sorprenderte o, quizás, reflexionar, y adentrarte de nuevo en otra rápida peripecia. 

Leer Todo lo que no puedes ver, el último trabajo del escritor y blogger Joan Llensa, me ha recordado la época en que devoraba las historias de Edgar Allan Poe y Lovecraft y las leyendas de Bécquer. No es que los relatos de Llensa tengan mucho que ver, en realidad muy poco, pero la sensación de curiosidad primero, inquietud más tarde, y sorpresa final sí que son los mismos.

Hay una gran pericia en la forma de plantear cada historia, de manera que en cada relato se crea la ambientación necesaria para atrapar al lector. Si a eso le sumamos el ritmo narrativo el resultado es una lectura que atrapa y envuelve. No es fácil conseguir algo así, pero Joan Llensa, a pesar de la diversidad de argumentos que van del suspense a la ciencia ficción, logra que cada relato despierte interés y su final no defrauda. Son desenlaces claros y directos, no juega con la ambigüedad ni con dejar para el lector el trabajo de imaginar cómo acaba. Se arriesga y propone la resolución de cada historia en consonancia con el estilo que otorga a cada una de ellas, ya sean góticas, catastrofistas o apocalípticas.

El nexo que une a todos estos relatos es, curiosamente, la realidad ya que parten de una cotidianidad que se desgarra y muestra su otra cara, la que no podemos ver. Por eso, precisamente, la sensación que provocan es mucho más inquietante, porque nos recuerda todo lo invisible que nos acecha.  

El libro, además, cuenta con unas magníficas ilustraciones que ha realizado el hijo del autor. Yo no soy una entendida, pero la verdad es que me han gustado mucho y me admira que hayan podido ser realizadas por un artista tan joven. 

Si queréis saber más sobre Todo lo que no puedes ver, aquí encontrareis más información: El Sótano de los Sueños.

dilluns, 9 de gener del 2017

‘A punt d’estrena’, (Columna), de Maria Carme Roca




Tot i que feia temps que havia sentit a parlar d’aquesta novel·la i els comentaris que havia llegit eren prou elogiosos com per despertar el meu interès, el que em va animar definitivament a endinsar-me en la seva lectura va ser la recomanació d’una amiga. 

No em va resultar difícil, un cop encetat el llibre, contagiar-me del mateix entusiasme que m’havia mostrat aquesta noia ja que de seguida vaig connectar tant amb la història com amb els personatges. No obstant això, el que més em va captivar va ser l’estil de l’autora. Però no només perquè el ritme narratiu és àgil i el vocabulari acurat, sinó perquè evidencia una gran perícia en l’ús del llenguatge. Bona mostra d’això és la seva capacitat d’encetar tots el capítols amb una conjunció que introdueix la frase inicial, un recurs que em va sorprendre i que trobo molt original.

Però, a banda del mestratge literari de l’autora, la novel·la es una suma d’encerts que converteixen la història en una obra sòlida bastida sobre un bon argument, uns personatges ben construïts i una excel·lent documentació. A diferència d’altres llibres  d’estil similar, A punt d’estrena no  relata la vida sencera de la protagonista sinó la seva part més essencial, l’inici del seu camí a la vida com ja avança el propi títol. Així, la  trama arrenca amb la infantesa de la protagonista, una nena malaltissa que somia a ser maniquí, i acaba quan tot just s’acosta a la trentena. El rerefons és la Barcelona del franquisme on es mouen els diversos personatges, més o menys afins al Règim, però sense deixar mai de banda la perspectiva humana que anima a cadascun d’ells. En aquest escenari s’emmarca també el món de la moda que la protagonista comença a albirar a través dels mítics magatzems Jorba i la seva revista.

A punt d’estrena ens ofereix una història propera que, tot i així, no deixa de sorprendre gràcies als seus girs argumentals. Però, a més, recupera tot un univers de fets i d’objectes que ens fan reviure un passat encara no massa llunyà.