dimarts, 29 de gener del 2013

‘CONTRA LAS CUERDAS’, de SUSANA HERNÁNDEZ



Després d’una primera incursió en la novel·la policíaca amb Curvas peligrosas, Susana Hernández  torna a endinsar-se en el gènere negre amb Contra las cuerdas, el segon volum d’aquesta serie protagonitzada per les subinspectores Rebeca Santana i Miriam Vázquez.

En aquest nou llibre, malgrat el que es podria pensar influenciats per dites com ‘mai segones parts van ser bones’, descobrim una autora que ha sabut madurar, que ha perfeccionat el seu domini del ritme i de la tècnica narrativa i que, a més, ha sabut donar un enfocament àgil i adictiu a la trama. Com a resultat, el lector es veu seduït per una història que l’arrossega des del principi, feta d’imatges i fets colpidors que aconsegueixen captar la seva atenció i despertar la seva voracitat lectora.

La novel·la s’inicia en el moment àlgid de l’argument deixant al lector en suspens, penjant de la corda de l’expectació que l’autora demostra saber destensar amb la dosi justa d’expectació, indicis i resolucions. De mica en mica, com a la pica de Jaume Fuster, es van exposant els fets previs que han dut a la protagonista, Rebeca Santana, fins a aquell instant crucial. Així, assistim a un salt en el temps, als dies previs que han portat un seguit de víctimes a Barcelona però, també, a la Costa Daurada. La majoria han estat assassinades i mostren evidències d’haver patit les mateixes agressions. Però aviat es descobreix que hi ha alguna cosa que no quadra, i en aquest desquadrament és on les investigacions prenen un vol sobtat i aterridor.

Paral·lelament a la recerca de les subinspectores, Santana i Vázquez, la davallada personal de la primera es perfila com un viatge emocional al seu passat. Ancorada en un present en què només la feina és un estímul, algú plana amenaçador sobre ella. Mentre va lligant tots els caps del cas, el perill s’acosta més i més fins a posar-la, com ens adelanta el títol, contra les cordes.

Susana Hernández ha aconseguit sorprendre’m un cop més. Ho va fer amb la primera novel·la que vaig llegir d’ella, La puta que leía a Jack Kerouac, després amb la seva estrena com a escriptora policíaca amb Curvas peligrosas, i ara en veure com ha perfeccionat la seva tècnica.   

Però, a més, per si tot això no fos suficient, m’ha fascinat el seu domini del llenguatge. Enmig de la cruesa de l’argument apareixen subtils descripcions sobre el temps, delicades pinzellades sobre els escenaris i els personatges, girs rics i originals que evidencien el seu ampli vocabulari fruit de nombroses lectures. És aquí on he notat la seva faceta poètica, perquè Hernández també escriu poesia i ha estat guardonada en diversos certamens. Un aspecte que literariament s'agraeix i que mostra que fons i forma poden perfectament anar de la mà.

dissabte, 26 de gener del 2013

EXPOSICIÓ 'LA NEVADA DE NADAL DE 1962 A SANT ANDREU DE PALOMAR'


Fa uns dies vaig visitar aquesta mostra de fotografies exposada al centre cultural Can Fabra, on hi ha la biblioteca de Sant Andreu de Palomar (encara em faig creus de com ha canviat des de que jo hi anava, quan era a l'edifici de l'ajuntament).

 Tots hem sentit a parlar de l'excepcional fenomen que va guarnir de blanc la ciutat de Barcelona. Molts encara ho recorden i ens fan (si més no a mi) una mica d'enveja quan expliquen la seva experiència aquell Nadal de 1962.


Carrer Gran cantonada Rambla. Autor Joan Vinyes i Riera.
Fons Família Vinyes Roig


Gràcies a aquesta exposició vaig poder fer-me una idea més precisa de com es va viure aquell fet. No tan sols per la quantitat d'imatges que mostren l'aspecte dels carrers i dels edificis, sino, també, per la informació escrita que acompanya aquesta mostra.

A més, les fotografies, facilitades per veins i veïnes, també són testimoni de com ha canviat l'antic municipi i permeten fer un viatge en el temps. Sota la neu endevinem carrers, places i indrets on descobrim edificis que ja no hi són, cartells que ara serien 'vintage' i altres elements urbanístics que ens remeten mig segle enrere.

Plaça del Comerç. Autor Salvador Espadalé. Fons Arxiu CEII.

El comissari de l'exposició és l'historiador Pau Vinyes, autor de diversos llibres sobre Sant Andreu de Palomar. La mostra es pot visitar al Centre Cultural Can Fabra fins al 30 de gener.

dijous, 10 de gener del 2013

UNA GRAN FERIDA AL COR DE BARCELONA



Quan vaig llegir que la Catalonia tancava vaig sentir com una esgarrapada al mig del pit. Aquesta llibreria és un d’aquells establiments que creeen vincle amb els clients, per això, saber que desapareixerà em va provocar un dolor tan intens. El patiment de la pèrdua.   

Al centre de Barcelona s'ha obert un buit que haurem d’omplir de records per asserenar la nostàlgia. Perquè, encara que ocupin el seu espai físic, allà hi haurà sempre una ferida. I, de  manera similar a quan s'amputa un membre, sentirem la seva presencia malgrat que ja no hi sigui allà. No pot desaparèixer de cop ni tanta història ni tanta memòria, però, sobretot no es pot sadollar el boig desig que ens empeny a tornar als llocs que ja no hi són i on ens vam sentir a gust, aquells que creaven vincle.

Independentment de la seva trajectòria, la Catalonia serà sempre quelcom lligat a la meva infantesa, a la meva joventut, fet i fet: a la meva vida, com ho serà per a tants altres lectors. Un espai agradable i atraient on el temps es deturava i, més recentment, un dels darrers reductes de tots aquells que ens estimem els llibres.

El temps ha passat tan vertiginós com sempre, però la tecnologia ha estat encara més veloç. Hem vist coses que ni imaginàvem i que a mi encara em costen de pair. Però, malgrat tot, hi ha canvis que no aconsegueixes digerir. Són aquells que tenen relació amb tot allò que t’agrada i que estimes. Els que afecten a les coses que voldries que sempre hi fossin.

Per més avantatges que ens doni la tecnologia, la virtualitat i la immediatesa mai no podran consolar-nos de la pèrdua d’aquelles coses i d'aquells indrets que ens feien gaudir. Jo en trobo a faltar molts i la Catalonia, malauradament, serà un mes.

Mentre el món canvia i les persones segueixen igual, m’entristeix veure com el capitalisme continua la seva cursa de devastació. Perquè de lectors n’hi ha, potser més que mai, però això no sembla tenir prou poder per detenir la catàstrofe. Ja fa molt que no es tracta d'un problema de guanys. En la visió voraç d'aquest sistema l'únic que importa és obtenir el màxim benefici. 

Caldrà doncs esperar a què les llibreries amb personalitat, caliu i experiència, aquelles que coneixen els lectors i que en saben de llibres, acullin tots els orfes de la Catalonia. Si ens esforcem una miqueta les ajudarem a trobar el seu lloc, lluny del mercantilisme depredador i sense ànima que arracona el veritable comerç, el que no es mesura per la seva grandària física. Llavors, haurem recuperat un nou espai, amable, proper, en el qual tornar a ser feliços.