dijous, 31 de desembre del 2009

L'ANY DE LA METAMORFOSI

L'any 2009 serà sempre el del canvi.

Després de gairebé 14 anys vam haver de tancar la nostra llibreria, un projecte en el que vam creure durant molt de temps, amb el que vam gaudir i patir, amb el que ens vam vincular i del que que vam fer el nostre sistema de vida. Sobretot jo.

Però les circumstàncies manen, i un ha de fer el que cal. Vaig haver de deixar enrera més d'una dècada d'hàbits, canviar l'entorn, canviar el ritme.

Vaig sorgir de la crisàlide com una Lady Godiva que es mostra al món, amb la diferència de que jo l'he descobert sense que ningú s'haguès de tancar a casa. Ara el meu projecte continua, sense la llibreria però amb els llibres.

Bon any a tothom!

dimarts, 29 de desembre del 2009

'LA DOBLE VIDA D'EN JOHN'


Aquest ha estat un entreteniment nadalenc que ens va permetre aparcar algunes obligacions i anar cap a la ciutat comtal, concretament al Paral·lel.

S'agraeix la dosi d'evasio i de diversió, a la que es va afegir la casualitat de trobar pel camí a un poeta conegut amb qui vam compartir espectacle i sopar. Això ens va permetre encarar-nos a l'obra amb més bon humor encara i gaudir d'una comèdia que, d'entrada, no s'adiu amb les nostres preferències.

Es tracta d'un vodevil escrit pel dramaturg anglès Ray Cooner, autor d'èxit al seu país, que recrea una sèrie d'embolics que s'inicien quan els fills del protagonista que té una doble vida (dues dones i dos fills) es coneixen per internet i volen trobar-se. Això dóna peu a unes situacions extrambòtiques, volgudament exagerades, en les que l'actor principal, Joan Pera, desplega les dots còmiques que tan bons resultats li han donat sempre. Cal dir també que David Verdaguer reforça l'aire d'histèrica desesperació de Pera i fins li dona un toc de patetisme que incita al riure. Per a mi, tots dos són el millor de l'obra.

Malgrat el que he dit abans de que no és l'estil d'humor que m'agrada (tot i que l'autor és anglès) el cert és que tampoc m'ha decebut. És, simplement, el que esperava: un humor senzill que fa ús de la paròdia i l'embolic al més pur estil vodevilesc. Tanmateix, em sembla que tampoc aspira a gaire més que a fer passar una estona entretinguda i provocar algunes riallades. I ho aconsegueix perquè jo en vaig escoltar forces.

dijous, 24 de desembre del 2009

'EL INFINITO EN LA PALMA DE LA MANO', de GIOCONDA BELLI


Es tracta d'una recreació poètica i fantàstica al voltant del primer home i la primera dona. És curiós perquè el mateix any que es va publicar aquesta novel·la, també Doris Lessing a La Clivella feia un relat sobre els nostres possibles origens, tot i que des d'un enfocament ben diferent.

Possiblement, el motiu d'aquesta coincidència sigui el fet que el relat fantàstic dels nostres orígens és el que més fascinació ha despertat en els éssers humans de totes les èpoques. L'escriptora nicarauenca se'n fa ressò i ens ofereix una novel.la on ens presenta al primer home i la primera dona descobrint-se i descobrint el seu entorn, experimentant el desconcert davant del càstic, el poder de donar vida, la crueltat d'haver de matar per sobreviure i el drama de l'amor i de la gelosia. Les llavors, en definitiva, de qüestions de gran transcendència en el futur tant a nivell social com individual.

L'autora reconeix que la novel.la li ha suposat un risc en pretendre plantejar en ple segle XXI una història fundacional de les cultures. Segons ha sintetitzat "es tracta d'un home i d'una dona que descobreixen que han estat condenats a mort i que només reproduint-se accediran a un bocí d'immortalitat". Pensa que, El infinito en la palma de la mano, transmet "el drama, però també la celebració de la vida" que va suposar l'expulsió d'Adam i Eva de l'Eden, en la messura que els va servir per a descobrir "la llibertat" i "les possibilitats de cadascú".

Segons Belli, el títol prové del primer quartet del poema Augurios de inocencia,de William Blake, on s'enalteix la grandiositat de les petites coses. Una altra curiositat, doncs també el mateix any va sortir El maestro de la inocencia, de Tracy Chevalier, inspirat en la vida del polifacètic artista.

Gioconda Belli és autora d'una obra poètica de reconegut prestigi internacional i ampiament guardonada. La seva primera novel.la La mujer habitada, ha estat traduïda a 11 idiomes amb gran èxit, especialment a Italia o Alemanya on ha superat el milió de lectors amb 25 edicions.

dilluns, 21 de desembre del 2009

QUAN JA COMENÇAVA A BUSCAR LA VEU DELS ARBRES


Aprofitant que la meva cosina Gloria ha recuperat unes fotos que jo no sabia que existien, i en les que ja es veuen les meves inclinacions naturals, recupero aquest text que vaig escriure l'any passat en fer els 40:


CONFESSO QUE HE VISCUT 40 ANYS


Néixer el maig del 68 atorga al fet un toc de distinció o, si més no, el fa peculiar. Però és possible que, a més, aquesta notorietat distintiva tingui un matís profètic en l’ésser que arriba aquell mes, acostant-lo a la rebel·lia, a l’inconformisme, adreçant els seus ulls cap a la desesperació d’un món que no li agrada, mentre espurneja anhels damunt la llet maternal per a que creixi desitjant, sospirant per una societat que deforma la idea que va formar-se als seus ulls quan van obrir-se, avui fa exactament 40 anys.

Ignoro si va ser això el que va passar quan em van portar al món, dins la reberveració que des de París s’obria pas mentre jo ni tan sols caminava, quan tot just començava a despertar, com si encara no m’hagués nascut la consciència. Després, amb el temps, van arribar les passes que em vincularien al món, un món que s’obria més enllà dels meus membres, acabats de fer, i que van anar de l’alenada materna al cercle familiar, un cercle d’atencions i d’afectes, un paradís de la generosa devoció que es la materialització de l’amor, d’aquell amor, el veritable, el que protegeix i defensa.

Més endavant, els records, memòria del meu germà, el meu company, la meva meitat de món, un món que s’anava fent més gran per a encabir a un altre germà, el meu nen, el meu petit a qui jo volia protegir i cuidar sempre. Anys entranyables en els que, ni per casualitat s’intuïa l’egoisme, i en els quals el dolor era només una caiguda o, com a molt, un enuig que la tendresa absorvia i tot tornava a ser aquell cercle d’atencions i d’afectes, d’aquell amor, el veritable.

Aquell maig inquiet va anar quedant enrera i la consciència es va despertar, a la fi, començant a exigir. Volia saber, “la dels perquès” em deia la mare. Aquella necessitat de conèixer interrogava l’àvia, s’entretenia en detalls i anècdotes, però també assetjava a l’avi qui, de vegades, explotava la imaginació per a barrejar-la amb la mentida innocent que és més vistosa i sedueix la ingenuïtat, especialment la meva, tan voraç.

Després van venir les lectures, anys de descobriments que em van permetre conèixer fets però que també van apropar-me a la crueltat, al veritable dolor, a l’egoisme, a tot allò que al cercle, el meu cercle, no existia. L’adolescència va irrompre i, amb ella, la nostàlgia d’aquell temps feliç, únic. Sortir del cercle, endintsar-se a la selva social per a descobrir que l’individu no és persona i que no s’és sinó que es representa. La imatge que va formar-se la meva consciència, tenint com a referència el cercle aquell, va desmoronar-se esdevenint part del passat i, llavors, vaig sumar-me a l’engranatge humà que segueix girant mentre l’esclavatge es perpetua amb altres noms.

No m’agrada el món on visc, per haver nascut el maig del 68 o perquè sóc com tots els que senten i pensen com jo, els que van néixer llavors, abans o que naixeran després, com els que acosten les seves mans, com el company, el que comparteix la meva vida, com l’amiga, la que escolta i recolza, com les veus i l’escalfor de tots aquells en qui reconec aquell cercle, tan diferent i aliè al despietat cercle global.

Exerceixo el meu dret a la malanconia, mentre altres exerceixen el convenciment cap a la felicitat que els mana l’autoajut, perquè no estic sola en la meva decepció, ho dic sense amargor amb el total convenciment de què el món que jo creia, en el que jo vaig somiar, es troba només en ell, en ella, en els meus nens, avui homes, i en els que m’apropen les seves mans.

dijous, 17 de desembre del 2009

COMBATRE AMB POESIA.


L’editorial alacantina Aguaclara ha publicat el nou llibre de Manel Alonso, Correspondència de Guerra, guardonat amb el XIII Premi de Poesia Paco Mollà.

Un títol poderós, amb un cert aire reivindicatiu en el que intueixo una evocació de les seves batalles: les literàries i les que el món li presenta. Amb les literàries en refereixo a les que li han donat bagatge, les que li han fet evolucionar i fluctuar, les que han madurat els seus mots fins al moment present. Perquè Manel ha guerrejat des de sempre amb les paraules, han estat el camp de batalla de la seva creativitat i és en aquesta lluita on ens ha trobat a molts, ens ha acompanyat i, si ha calgut, ens ha defensat amb trinxeres de paper imprès.

Tinc moltes ganes de llegir aquesta nova obra seva perquè, si pot haver un corresponsal de guerra en les lletres aquest és Manel. En aquest sentit, coincideixo amb el que diu al pròleg Josep Antoni Fluixa:

"La veritat és que resultava inevitable, almenys per als qui coneixíem la trajectòria vital i literària de Manel Alonso. Sabíem que, tard o d’hora, havia d’arribar un llibre com aquest. És a dir, un llibre combatiu i atrevit. Combatiu, sobretot, per la temàtica, i atrevit, per no dir inusual, per la forma, perquè ens trobem davant d’un poemari d’expressió directa i clara. Una característica, per altra banda, destacada per tots els lectors i crítics que han comentat per escrit la seua poesia.”

Manel Alonso i Català va néixer a Puçol amb una ploma per llança. Ha guerrejat en el periodisme i en la edició, i ha aconseguit èxits com a autor de llibres infantils (Bernat i els seus amics, Els cinc enigmes del rei, Caram, quina aventura!, amb el que va obtindre el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i el X Premi Samaruc que atorga l'Associació de Bibliotecaris Valencians, L'arracada de l'oncle de Joan, La Calderona és nostra , Atrapar el viento, Conte contat torna a començar i La gata Perla), de contes (El carrer dels Bonsais), de novel•les (La maledicció del silenci, Escola d'estiu , traduïda al castellà com a Escuela de verano, i En el mar de les Antilles) i de dietaris (Estiu 1987). Les seves primeres batalles, però, van lligades a la seva expressió poètica que es recullia, fins ara, en quatre poemaris: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia Les hores rehabilitades (2002).

Després de gairebé nou anys lluitant en altres fronts, ens arriba ara aquesta correspondència que em disposo a llegir i, de ben segur, mentre ho faci sentiré al meu voltant com esclaten les lletres en terra de ningú.

dimarts, 15 de desembre del 2009

'L'INCAL', de MOEBIUS i JODOROWSKY


L’incal és una novel·la gràfica que va ser el referent per a tota una generació de lectors, que descobríem els còmics en revistes periòdiques que ara ja no existeixen només que a les taules dels llibreters de vell.

Per sort, però, ara, els lectors en català poden accedir a aquesta magna obra de còmic gràcies a la traducció de Vanessa Molina Clément.

Moebius és tot un referent en el camp del dibuix de la historieta i Jodorowski un escriptor àmpliament reconegut. De la síntesi d’aquests dos genis, entre d’altres obres, va néixer L’incal, una narració que en dues-centes noranta-dues pàgines dibuixades en vuit anys, trenca els motlles de la ciència ficció i obre nous camps que han estat imitats fins a la sacietat.

L’incal explica la llegenda de John Difool, un miserable detectiu privat que acabarà salvant l’univers, en una trama narrativa que interrelaciona els gèneres i els símbols, l’aventura heroica i el tarot, la recerca iniciàtica i el somni, la paròdia i molts ingredients més que atreuen el lector fins a la darrera pàgina d’aquest volum.

diumenge, 13 de desembre del 2009

POEMA DE NADAL INFANTIL


Escrit per a la meva neboda Bet.

La nit de Nadal s’acosta

el pessebre és preparat

i el tió ja s’ha menjat

tot el que la Bet li porta.


Els carrers il·luminats,

com l’estel dels reis d’Orient

que a la Bet va somrient

pels seus camins estelats.


La Bet ha estat bona nena

per això els angelets

li somriuen ells també

en aquesta nit serena.


En el cel l’estel daurat

i al pessebre el Jesuset,

desitgen als nens com Bet

que tinguin un Bon Nadal!


dimecres, 9 de desembre del 2009

'HERBA D'ENAMORAR', de TERESA MOURE


Les originalitats en literatura poden ser perilloses. Desconcerten pel que tenen d'inusual, i ens fan dubtar de si veritablement innoven o si, simplement, són un exercici de virtuosisme literari.

Aquesta és la sensació que he tingut llegint el llibre de Teresa Moure, una novel.la en tres temps, molt ben escrita sens dubte, però amb un argument que, per a mi, no desvetlla res de nou, simplement fluctua, potser volgudament, com les aigues heraclianes que cita al començament.

Recreant la vida del filòsof Descartes i la de tres dones ben diferents (una remeiera, la reina Cristina de Suecia, i una estudiant) s'ens mostra la raó fredacontraposada a les diferents formes de passions que elles representen. El filòsof i la bruixa, el filòsof i la reina, però, i el tercer element? La noia actual, una estudiant, no sé ben bé què representa. Suposo que a la mateixa autora, però crec que es podria totalment prescindir d'ella. És clar que jo no entenc d'originalitats, ni de virtuosismes literaris, ni de vanalitats estètiques, simplement entenc la lectura, igual que el cinema, com quelcom capaç de commoure, de provocar algun resort que desperti la curiositat i que ens empeny a anar més enllà.

Potser em vaig perdre entre remeis herbàcis, correspondències lingüístiques i reflexions existencials. No obstant, em va agradar el seu llenguatge exquisit, d'execució exemplar malgrat el final, on l'autora introdueix el tercer personatge una mica amb calçapeu.

diumenge, 6 de desembre del 2009

'LA CLIVELLA', de DORIS LESSING


Amb el regust del mite i la gossadia de la hipòtesi, la premi Nobel de Literatura Doris Lessing, s’arrisca en la narració del que podria haver estat l’origen de la humanitat i l’aparició de les grans diferències entre els homes i les dones.

El protagonista és un vell senador romà que pretén explicar, a partir d’antics escrits inspirats per la més remota tradició oral, la història de la creació de la humanitat. Una història ignorada i trasbalsadora que parla de l’antiquísima comunitat de les Clivelles, dones amb el seu propi llenguatge, que viuen en un món sense temps, només regit pels cicles llunyans, formada per grups encarregats de tasques determinades, autosuficients, que viuen en coves arran de mar i que no saben el que és un home.

La propia Lessing explica com va sorgir la idea d'aquesta novel.la:

En un article científic recent es deia que la soca humana bàsica i primigènia probablement era femenina, i que els mascles van arribar més tard (...). La reflexió sobre aquest tema em va provocar una sèrie d’especulacions i, després, els giravolts de la imaginació que porten al naixement d’històries. Aquesta és una de les històries que expliquen què podria haver passat quan les Clivelles van donar a llum un nen.”

dijous, 3 de desembre del 2009

'EL VELO PINTADO', de W. SOMERSET MAUGHAM

Gràcies a les col.leccions de butxaca que solen conservar alguns clàssics, tenim la possibilitat de descobrir petites (pel format) meravelles com El velo pintado de W. Somerset Maugham.

En llegir el pròleg ja em va captivar, perquè, segons l'autor la novel.la va ser sugerida pels següents versos de Dante:

"Deh, quando tu sarai tornato al mondo,
e riposato de la lunga via",
seguitò 'l terzo spirito al secondo,
"ricorditi di me, che son la Pia;
Siena mi fé; disfecem
i Maremma:
salsi colui che 'nnane
llata pria
disposando m'avea con la sua gemma
".

("¡Ah!, quan hagis tornat al món
i descansat del llarg camí
-va seguir un tercer esperit al segon-,
recorda't de mi, sóc Pia;
Siena em va fer, i em va desfer Maremma:
bé ho sap
qui va desposar-me amb la seva gemma.")

Sembla ser que Pia era una senyora de Siena i el seu marit sospitava de la seva infidelitat però no la matava per por a la reacció de la seva família, per tant, la va portar al seu castell de Maremma convençut que els aires nocius d'aquell lloc farien el mateix efecte, però tant trigava ella a morir que, finalment, va ordenar que la defenestressin.

Aquest és el fet, però els impulsos, sentiments, pensaments, en definitiva, tots els canvis que experimenta una persona segons les vicisituts que visqui, això és el que l'autor ens permet veure quan aixeca aquest vel pintat.

Crec que a molta de la literatura actual li manca una profunditat com aquesta: la dels personatges. Una profunditat que costa trobar en novel.les d'avui, més pendents de reflectir uns fets que de donar-nos la possibilitat d'emmirallar-nos amb el protagonista.

dilluns, 30 de novembre del 2009

'NARRACIONS EXTRAORDINÀRIES', d'EDGAR ALLAN POE


Han passat prop de trenta anys des de la darrera vegada que vaig llegir a Poe. Tornar a llegir-lo ha estat gairebé com descobrir-lo, perquè ara duc un bagatge lector i una experiència que han canviat tant la meva perspectiva com les meves emocions. El resultat ha estat:

A) No m'ha impactat com llavors. Aquella angoixa i temor que em feien veure la nit i les ombres de manera inquietant després de llegir alguna de les seves històries ha desaparegut.

B) M'he adonat de la importància pionera dels seus relats. La originalitat no tan sols de la manera en que planteja la intriga, sinó també la de crear figures literàries com les del detectiu o el vampir.

C) M'ha semblat detallista i analític, el seu discurs se m'ha fet una mica feixuc acostumada a lectures més àgils, però eren altres temps i les coses es feien per a durar.

D) He descobert la seva versatilitat, que el fa capaç de moure's del misteri a la fantasia passant per l'humor i el surrealisme.

La conclusió, doncs, és que jo no sóc ja tan impressionable, però que Poe continua mantenint intacta la capacitat de sorprendre a despit dels anys que passin. Que va ser un precursor i que descriu exhaustivament fets i emocions. És com una llavor que conté la futura collita del gènere policíac i de misteri. I totes les seves històries petits fruits que ja anticipen els paràmetres de les grans novel·les a venir.

Cal llegir-lo amb paciència, degustant cada paraula i des de la perspectiva del seu món, més pausat, menys cenyit a les presses. Perquè el seu univers, és lent, dens, constant, com una pèndola.

diumenge, 29 de novembre del 2009

'FA MIL ANYS QUE SÓC AQUÍ', de MARIOLINA VENEZIA

Mariolina Venezia és una escenògrafa i guionista italiana que havia publicat anteriorment llibres de poesia i un volum de narracions. Es va atrevir amb la novel.la amb la seva òpera prima Fa mil anys que sóc aquí, i el resultat no ha pogut ser més espectacular: se la compara amb Cien años de soledad, va guanyar el prestigiós premi Campiello 2007 i el Premi llibreter i, a més, la crítica ha dit que és un exemple de “l’art de narrar”. La emprempta de la natura poètica de la seva escriptura és present al llarg d’aquesta història familiar, que es centra en las dones i que abraça més d’un segle d’història.

Hi havia dies que s’alçava un vent de colors que aixecava la pols i tot començava a llevar com la pasta del pa sota la flassada. Tornaven els fets que ja havien passat i els que encara havien de venir es feien visibles. Aquells dies els corrents d’aire sota les portes semblaven rialletes d’infants no nascuts, s’entortolligaven als turmells de les dones amb llaços impalpables i les feien empassegar. Petaven els vidres de les finestres. La llet quallava a les galledes. Els homes es posaven la roba que no tocava i les nenes es tornaven dones.”

La novel.la es situa a un poble d’Italia, Grottole, relatant les vivències dels diferents personatges, pels quals els grans esdeveniments passen gairebè sense adonar-se’n, enmig dels petits fets de la seva qüotidianeitat. Uns personatges que tenen una fondària desolada, irònica a voltes, i la herència dels personatges que els van precedir i que els fan entranyables i propers a la vegada.

dimecres, 25 de novembre del 2009

'LA SANG DE LES FLORS', d'ANITA AMIRREZVANI


"Al principi no hi havia res i després hi va haver. Abans de Déu, ningú no existia."

Aquest és el començament de la novel.la, que ens remet, inevitablement a Les mil i una nits. D'aquesta manera, com si es tractés d'un conte, ens endinsem en la vida d'una noia de catorze anys a un poble iranià del segle XVII, a la fascinant i mítica Pèrsia. Però la fatalitat, la mort del seu pare, deixa a la noia i a la seva mare a les portes de la indigència a causa d'una societat en la que el futur de la dona depenia totalment dels homes. És per això que es veuen obligades a desplaçar-se a Esfahan, llavors la capital, a casa del seu oncle que les acull. Però les seves vides no seran precisament la d'una Sherezade, malgrat viure a una de les més belles ciutats del món musulmà d'aleshores.

Amb delicadessa i d'una manera que captiva i fascina, l'autora ens fa reviure el món aparentment fastuós del perses, però també les seves miseries, un món on la protagonista aprén i lluita valent-se del seu talent confeccionant catifes, un art molt apreciat no només a l'orient, sino també a Europa.

Pels amants de novel.les sobre altres cultures, i pels que van gaudir amb La noia de la perla, amb qui s'ha comparat aquest llibre, és una lectura obligada que, espero, els farà gaudir tant com a mi.

dilluns, 23 de novembre del 2009

POESIA LÈSBICA


La poesia amorosa en totes les seves facetes no deixa mai d'inspirar. En el cas de l'amor lèsbic solem remetre'ns a un passat d'illa grega, però no cal anar tan lluny. Lesbos reneix cada cop amb més força i amb més bellesa, com es pot veure en els reculls escrits i inspirats per dones d'avui dia.

Susana Hernández és un bon exemple. Recentment ha estat guardonada amb el I Premio de Poesía Lésbica Versalles, que organitza l'Associació Defrente de Sevilla, amb el poemari titulat El corazón del tiempo. Aquest guardó, es suma a d'altres com el I Premio Ciudad de Sant Adrián de Besós de Novela 2005, el Premio de Novela Corta Valdemembra 2005, o el Premio Contradiction 2003.

Fa temps que conec a la Susana i no deixa mai de sorprendre'm. La seva novel·la La puta que leía a Jack Kerouac mereixeria haver estat publicada en una editorial de prestigi. Pel seu mestratge de la paraula, per la capacitat d'anàlisi i la introspecció profunda amb que ens explica la vida d'una noia que estima. A Susana Hernández només li manca la catapulta que la llenci a l'univers editorial. Crec que no trigarà gaire però, mentrestant, anem fent boca amb alguns dels seus poemes:

EL CORAZÓN DEL TIEMPO

SEDA

A las puertas del cielo

me sorprende la noche

bautizada en las marismas

de tu cuerpo,

prendida en la suavidad

de tus senos

ansiosa de ti

avariciosa de la seda

que te envuelve y me derrota.

A las puertas del cielo

me rindo ante tus besos.

PALABRAS INCENDIARIAS

Palabras incendiarias arrasan mis venas.

Te siento en la lejanía

hermosa y serena

como un rumor que nuca se acalla

como la hiedra trepa a las barandillas

de tus deseos.

Tan adentro

y a la vez,

lejos, muy lejos.

Allí donde el malecón rompe con el mar

y el mar ya no es mar,

es negrura salvaje y viscosa.

Allí donde tú y yo no somos nada,

apenas sombras difusas a contraluz

mapas desteñidos por el tiempo.

Allí entre tu cuerpo y el abismo

nacen y mueren las palabras que te escribo.

SEPTIEMBRE

No quiero conocer tus secretos,

tan sólo tumbarme en la hierba

y caer de rodillas

bajo la lluvia de tus besos.

Apaga la vela

y afila los sentidos,

vendré a cerrar

tus ojos cansados

mojaré mis labios,

y caeré de rodillas

bajo la lluvia de tus besos.

No digas nada,

deja que el tiempo

se encargue de nosotras.

PARTE DE LO QUE TE DEBO

Después del sol,

el calor de mis manos

renueva mi cuerpo.

Veo tu risa caer al vacío,

y sé que mañana será un día

extrañamente dulce,

extrañamente quieto.

Las tardes están aprendiendo

a silenciar mi deseo.

Te cedo mis besos,

como una fianza

un modo de desfallecer

hermoso y digno.

Siempre quise

entregar las armas,

arrojar las toallas del ajuar,

romper todas las barajas,

hacer un boquete

en el corazón del tiempo.

Siento tu lengua cruzando

la simetría de mis piernas.

La piel de los leopardos

ha perdido su brillo.

dissabte, 21 de novembre del 2009

'UNA LECTORA POC CORRENT', d'ALAN BENNET


"És un dia qualsevol al Palau de Buckingham i els gossos de la Reina no paren de bordar cap a una banda del jardí per on ella no acostuma a passejar. Seguint-los, la Reina descobreix, aparcada, la biblioteca mòbil de Westminster, una furgoneta antiquada amb un bibliotecari també antiquat i Norman, un treballador de la cuina reial jovenet i pèl-roig, a qui Sa Majestat no havia vist mai. Una mica obligada per les circumstàncies, la Reina s’emporta un llibre en préstec, sense saber que a partir d’aquell moment les visites a la biblioteca i el fet de conèixer Norman li canviaran del tot la vida."

Aquest és el començament d'un brillant retrat sobre les aparences i les conveniències, un llibre escrit amb la subtil acidesa que caracteritza l'humor britànic: formal i directe, reflexiu i precís. Vaig gaudir molt amb la història, la manera en que està escrita, la crítica tan real i, especialment, el final, genial, que s'ajusta perfectament al tarannà de tota la novel.la.

Ens explica com un fet tan inofensiu com és l'hàbit de la lectura pot, tractant-se de la Reina d'Anglaterra, esdevenir un problema d'estat, amb unes conseqüencies que arriben a ser, fins i tot, ridícules. Tot plegat ens fa reflexionar sobre la frivolitat de la societat que ens envolta però, això si, sense perdre el somriure.

dimecres, 18 de novembre del 2009

“Vamos directos al desastre, pero, ¡joder, en qué coches!” Eduardo Galeano


Aquesta frase, llegida a una revista que em van donar els de Greenpeace dissabte passat mentre passejava per Mataró, em va colpir perquè reflecteix una realitat absurda i perillosa de la que ja vaig parlar en aquest blog: la del domini dels cotxes.

La publicació alerta del fet que des de 1990 les emissions de gasos d’efecte hivernacle del sector del transport han augmentat gairebé un 30%. Aquests gasos són els principals responsables del canvi climàtic i, per això, molts països han hagut de reduir les emisions del sector elèctric o del residencial. Però el transport privat per carretera i l’aviació han augmentat dràsticament en els darrers vint anys sense que s’hagi fet gaire per limitar les seves emissions.

Segons informa la revista:

A més d’un fort increment de les emissions de CO2 a l’atmosfera, s’ha marcat un desenvolupament territorial fet a la mida del cotxe i del camió, amb greus efectes sobre la biodiversitat, l’accidentatlitat, el consum energètic i la fragmentació del territori”.

Tot això, suposo, en nom de la “llibertat” i la “comoditat” que diuen que dóna el cotxe. I dic suposo perquè totes dues estan sotmeses a la immensa fortuna de trobar aparcament, i supeditades a una enorme despesa de diners (assegurança, reparacions, benzina, pàrquing, impostos...) L’única explicació que trobo a aquest enamorament col·lectiu que ens està portant cap a la destrucció és que aquests gasos tinguin alguna substància estupefaent capaç de produir habituació en l'individu i d'alterar-ne profundament la personalitat, el comportament i àdhuc l'equilibri fisiològic (cito definició de l’Enciclopèdia Catalana).

Espero que algun prodigi ens faci despertar d’aquest encantament, pel bé del planeta i de nosaltres mateixos.

dilluns, 16 de novembre del 2009

'LES VEUS DEL PAMANO', de JAUME CABRÉ


Avui s'emet el primer dels dos capítols de la minisèrie que ha fet TV3, basada en la novel·la de Jaume Cabré. Tinc molta curiositat en veure com han pogut adaptar aquesta història, perquè no crec que hagi estat gens fàcil.

Recordo que la vaig llegir perquè me la van recomenar, i ha estat una de les millors novel·les que he llegit els darrers anys. Hi ha moltes històries que van del passat fins al present, però el fil que les uneix ens mostra molts aspectes de l'ànima humana. Trobo fascinant el personatge de la senyora rica i el seu insaciable afany per convertir-ho tot en diners, molt ben retratada, com l'alcalde prepotent i fatxenda, en fi, com tots, personatges que demostren la esfereïdora capacitat de matissos que hi ha entre les persones.

A veure si a la pantalla arriba tan clar aquest misatge, i colpeix tant la història com el llibre ho fa.

diumenge, 15 de novembre del 2009

'LA SEGONA MORT DE JESÚS DE NATZARET', de FRANCESC PUIGPELAT


De moment, tot el que he llegit de Francesc Puigpelat m’ha agradat força: Roger de Flor, el lleó de Constantinoble, va ser una interessant descoberta i Els llops una agradable sorpresa pel canvi de registre, res a veure amb la novel.la històrica escrita de forma epistolar de la primera però igualment atraient.

La segona mort de Jesús de Natzaret, torna a revelar la capacitat innovadora d’aquest escriptor, la seva habilitat no només per a escriure sobre temes i gèneres diferents, sinó també per a fer-ho en diferents estils. Aquest cop utilitza la forma d’una mena de diari, un estudi, dut a terme per un banquer empès a fer d’investigador i que ens descobreix una trama que va més enllà de la conxorxa per a revelar les fonts primitives de les creences en les quals es basteix tota religió, costum i tradició. Què hi ha? Què hi pot haver rere la mort de Jesús de Natzaret? És cert tot el que ens van explicar?

Tinc debilitat per aquests temes, per això de seguida vaig descobrir la petjada del meu admirat Robert Graves, però hi ha molt més que, gràcies a aquesta novel.la, vaig descobrir. Una trama sorprenent que dóna més d'un gir, al voltant d’una història que arrela en els mites que són, al cap i a la fi, la nostra inquietut més pregona.

dimecres, 11 de novembre del 2009

ALGUNS DELS MILLORS INSULTS DE L'ESCURÇÓ


Asos de l'aviació:

Són el més fatxenda que ha existit des que lady Godiva va anar a les curses d'Ascott tot dient que no tenia res per vestir-se.

Baldrik:

Déu va crear l'home a la seva imatge, i fóra un descrèdit per als cristians que Déu se t'assemblés una mica.

Els seus servis són tan últils com ho fóra una perruqueria a la sortida de la guillotina.

Baldrick com a actor còmic:

Ets el pitjor actor que ha conegut el món des que sant Pau va caure del cavall fent d'extra a Jerusalem.

Baldrick com a creador de plans astuts:

Baldrick, és el pitjor pla des que en Lincoln va dir allò de "N'estic fins al capdamunt de quedar-me a casa. Anem al teatre!"

Baldrick gastrònom:

Aquest lloc fa la mateixa pudor que els pantalons d'una cuirassa després de la guerra dels Cent Anys. Baldrick, has tornat a menjar fems, avui?

Guerra:

No hi ha hagut mai una guerra pitjor des que Olaf el Pilós, rei dels víkings, va encarregar sense adonar-se'n vuitanta mil cascos de batalla amb les banyes cap a dins.

Príncep George:

El cervell de l'ase d'en George és de la mida de les dames d'honor d'un casament de conills.

Tinent George com a artista de varietats:

Ha estat la imitació d'una dona menys convincent des que en Tarzan va agafar-li les mitges a la Jane i es va menjar el seu pintallavis.

diumenge, 8 de novembre del 2009

EDGAR ALLAN POE


Aquest any ha fet dos-cents anys del naixement d'aquest escriptor, tot un referent de la novel.la de misteri i de por, de la introspecció morbosa, de la filosofia descarnada, de la estètica gòtica que transcedeix i inspira, posem per cas, Tim Burton.

Divendres passat vaig assabentar-me que la biblioteca del meu poble dedicarà la propera tertúlia a Poe. Així que vaig endur-me les Narracions extraordinàries sota el braç (és una metàfora perquè me les vaig endur en una bossa ben maca que em van regalar), així que ara estic immersa en la seva lectura o, en alguns casos, relectura, perquè algunes ja les havia llegit.

Recordo quan vaig descobrir aquest autor, allà per la meva adolescencia remota, i com van colpir-me aquelles històries angoixants, aquell buit insondable cap a on m'abocava el pànic, sent, com era, impressionable, les imatges i les sensacions que expressava em van conmoure tant que vaig haver de deixar de llegir-lo. Potser ara no em provocaran les mateixes sensacions, però és inegable la capacitat de remoure l'ànim i, sobretot, l'originalitat que va representar en el seu temps la seva manera d'escriure.

George Bernard Shaw el va descriure extremadament bé en l'article que va escriure sobre ell en motiu del primer centenari del seu naixement:

" Sobre todas las cosas, Poe es grande porque es independiente de las atracciones baratas, independiente del sexo, del patriotismo, de las peleas, del sentimentalismo, del esnobismo, de la gula y de todo el resto de las mercancías vulgares que circulan en su profesión. Eso es lo que le confiere una soberbia distinción. Aborda algo tan trillado como la emoción de una niña moribunda en Annabel Lee , y lo desvulgariza al instante. Ni siquiera pudo entretenerse con historias de detectives sin antes purificar la atmósfera de éstas hasta que se volvieron más edificantes que la mayoría de los himnos antiguos o modernos. Sus versos a veces alarman y confunden al lector dejando entrever su propia belleza; pero esa belleza no es nunca la belleza de la carne. Nunca se le podría decir, como hay que decir con cierta inquietud a tantos artistas modernos: "Sí, amigo mío, pero éstas son cosas que las mujeres y los hombres deben vivir , no escribir sobre ellas. La literatura no es el agujero de una cerradura para que gente con hambre de afectos espíe los banquetes del cuerpo". Desde luego, nunca se convirtió en algo así en manos de Poe. La vida no puede dar lo que él nos da, excepto mediante el gran arte; y su instintiva observancia de esta distinción y el hecho de que nunca mendigó, como mendigaría la mayoría de los escritores, hacen de él el más legítimo y el más clásico de los escritores modernos"

Profeta, ocell, o diable, continuarà segle rera segle responent-nos "Mai més".

divendres, 6 de novembre del 2009

'ILTURO, L’OPPIDUM LAIETÀ', de JAUME BORRÀS I FERRER


Segons l'autor: "els contes que expliquen les pedres". Perquè a Cabrera de Mar, la antiga Ilturo del romans, n'hi ha moltes i totes tenen la seva història.

Es tracta d’una primera novel•la ambientada al segle III a.c. al nord-est de la península ibèrica. És fruit de l'interès de l'autor per les arrels del seu poble, que no pas d'una veritable vocació escriptora, com ens explica en l'introducció del llibre.

L’oppidum es refereix al poblat fortificat. Sembla ser que el ibers per referir-se a ciutat emmurallada feien servir el prefix “iltir” o “iltur”, i els romans “oppidum”.
El llibre comença amb un epíleg que titula “Antecedents”, que ens situa en el context històric i geogràfic. L’autor reivindica la importància de les restes trobades a Cabrera de Mar que mostren la rellevància del poblat que hi va haver aquí. Ens dóna informació sobre la cultura ibèrica i més concretament sobre Ilturo.

La novel•la comença amb l’execució pública d’un home per a seguir amb un salt enrera de 18 anys que explica els fets precedents que donaràn lloc a l’execució del primer capítol. Relata el naixement d’un noi, Likine, i d’una noia, Ebaiki, i la relació entre les famílies de tots dos. Es van explicant els ritus de naixement, les tasques que es feien al poblat com la pesca, el conreu, l’apicultura... a través del protagonista, Likine.

Després, comença l’acció. Un emissari d’un comerciant d’Emporion arriba al poblat per fer tractes amb el pare de la noia. El personatge, que és un indesitjable, vol abussar d’ella qui es defensa i el deixa greument ferit. Quan ell fuig, el pare de la noia i un altre home el segueixen i el troben mort, però el pare decideix dir que l’ha mort ell per a defensar la seva filla. El jutgen i el condemnen a mort (que és el primer capítol).

Ebaiki, la noia, és donada en esclavatge al comerciant d’Emporion per compensar-lo per haver mort al seu emissari, mentre Likine i els seus parents intenten buscar proves que mostrin que va ser tot en defensa pròpia. No arriben a temps i quan ho poden demostrar, la noia ja ha marxat i Likine ha d’anar a buscar-la. A partir d’aqui, s’expliquen d’una banda les peripècies de Likine pel camí, on troba diferents poblats i personatges, i d’altra l’experiència d’Ebaiki a partir de la seva arribada a Emporion.

L’argument és senzill, el que veritablement importa en aquesta història és mostrar la manera en que vivíen els ibers. Hi ha una voluntat divulgativa impressionant, són evidents els coneixements de l’autor i la informació que aboca en la novel•la, de manera que es pot aprendre i fer-se una idea de la seva cultura ibera de manera fàcil.

dimarts, 3 de novembre del 2009

'EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI', de CARSON MCCULLERS


Quan vaig començar a llegir aquesta novel·la, de seguida vaig veure que estava francament ben escrita, però no és infreqüent que llibres ben escrits no aconseguixin mantenir l'interès en l'argument. Com a mínim, a mi em passa.

Al principi em va engrescar la manera d'explicar la peculiar amistad entre dos sordmuds i el seu univers tan concret. Després, vaig flaquejar una mica quan comencen a introduir-se d'altres personatges. Però, una vegada familiaritzada amb les particularitats de cadascú, vaig deixar-me endur per ells, vaig mirar amb els seus ulls, vaig compartir les seves inquietuts, les seves pors i vaig caçar en solitud somnis, ideals i anhels.

La història no és altra cosa que la suma de vides que s'enllacen, tan properes però tan desconegudes pels qui tenen a la vora. L'argument és una realitat decebedora, un escenari on els personatges actuen amagant la seva veritable personalitat. Com en un ball de màscares, com a la vida mateixa, passen de nens a adults, de joves a vells, de treballadors a esguerrats, d'una manera gens extraordinària. Nomès la solitud dóna oïdes als sords, melodia als músics i cames als coixos.

La veu que té aquesta soledat és la de la poesia, una reflexiva manera d'explicar des de dins el que anima un poblet, aliè als grans esdeveniments previs a la Segona Guerra Mundial, un poble que podria ser l'ànima de tothom.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

MIG SEGLE DE PREMIS ILURO


Ahir vaig anar a l'acte de lliurament del Premi Iluro de Monografia Històrica d'enguany. L'esdeveniment tenia l'afegit de celebrar el 50è aniversari i hi van assistir el President de la Generalitat i el Conseller de Cultura. Era la primera vegada que es feia a l'Ateneu Caixa Laietana, en lloc de la Plaça Santa Anna, com és habitual. El lloc es va anar omplint ràpidament i calculo que devíem ser més de 500 persones (segons la Guàrdia Urbana potser menys). Va ser un acte en el que hi van haver molts parlaments, en els que es va fer un repàs del que ha estat aquest Premi que aquest mateix any ha rebut la Creu de Sant Jordi.

La veritat és que vaig trobar-ho tot plegat molt interessant i m'alegra que sigui existint quelcom que estimuli la recerca històrica i la pervivència de la nostra memòria. Els Premis Iluro van ser creats per Caixa Laietana el 1959 per guardonar el millor treball d'investigació històrica sobre Mataró o sobre el Maresme. Van sorgir en plena dictadura franquista i han aconseguit assolir prestigi al llarg dels anys, això té molt mèrit, s'ha de dir.

Amb motiu d'aquest mig segle d'existència, han publicat un llibre que van regalar a tots els assistents, quan l'hagi llegit en faré un comentari. De moment puc dir que les fotografies són fantàstiques.

Espero que el futur sigui ben llarg i profitós per aquest Premi i que vagi aportant llum sobre el nostre passat. Per aquells qui vulguin saber més coses sobre l'acte d'ahir, el Tribuna Maresme publicarà un reportatge en el seu proper número.

dijous, 29 d’octubre del 2009

L'ESCURÇÓ NEGRE


Una de les meves sèries preferides és L’Escurçó Negre. Me la van regalar en DVD però anys abans jo ja m’havia comprat el llibre amb els guions que va publicar Edhasa, perquè no volia perdre’m cap diàleg.

Aquesta és una de les escenes que més m'agraden, és de la primera part que es situa en la Edat Mitjana:

ESCENA QUARTA
La Sala Gran

La reina està cabdellant llana davant del foc, acompanyada d’una dama d’honor més aviat enganxosa.

DAMA D’HONOR.- Us deu fer molta il•lusió que torni el rei, oi, majestat?

REINA.- No.

DAMA D’HONOR.- Però, senyora, penseu que vindrà a la vostra cambra i us farà l’amor apassionadament.

REINA.- Sí, i em vindria més de gust que no ho fes. És molt difícil poder dormir amb aquella cosa al damunt tota la nit. Em sent... com ho diria? Com si fos el panet d’un Frankfurt.

DAMA D’HONOR.- Però ben segur que les celebracions del dia de San Lleonard us fan molta il•lusió... Els bufons, els joglars...

REINA.- Aquell porc calent, que no para de donar voltes i voltes....

DAMA D’HONOR.- Oh, i tant! El banquet!

REINA.- Què dius? No, pensava en una altra cosa.

DAMA D’HONOR.- Deuen haver contractat els ballarins d’en Morris. Jo els adoro.

REINA.- Sí. A mi m’agraden els eunucs.

DAMA D’HONOR.- Sí. I tant... els eunucs! Ah! M’agradaria tant tenir-ne un.

REINA.- A mí també, com a marit.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

FILMANT SOTA UN CEDRE



Quan els pares es van vendre la caseta, el primer que van fer els seus nous amos va ser sacrificar-te. Ja havíem hagut de lluitar per tu, quan algú esgrimia estranys motius, però ells sempre van voler conservar-te. Diuen que et van plantar el mateix any que van comprar-la. Jo no ho recordo, perquè en el meu record ja hi eres arrelat. Diuen que jo tenia tres anys, el Jordi un, el Raül no hi era encara. Per això sé que et recordaràs de nosaltres, allà on siguis, al cel dels cedres, als boscos del Valhala.


Recordaràs, no les meves primeres passes, que jo ja corria al teu voltant quan no hi havien ni les pedres, que va portar anys després l’oncle amb el camió, el que recordaràs és al pare que ens filmava: jo amb vestidet de quadres rosa i blanc, el Jordi amb pantalonets curts. Vergonyosos, sense saber què dir ni què fer davant de la càmera. Després, la porta de la cuina, al darrere, que s’obria, i l’escena acabant abans que surtís la iaia.


Recordaràs moltes més coses, nosaltres creixent irrisòriament al teu costat, mentre tu ultrapassaves la teulada, gairebé ridiculitzant els avets, enlairant-te, la teva ombra ensenyorint-se de la balconada. Recordaràs com menjavem síndria, i als gats arraulits als teus peus, fent malbé les plantes. Recordaràs els vespres jugant a cartes amb els veïns, els d’abans, que mai van queixar-se de tu. Recordaràs els matins fent estels, de paper de seda i canyes. Recordaràs el periquito dels iaios, la vella rentadora, i les galledes d’aigua llençades damunt el terra per a refrescar. Recordaràs el pollastre, la Linda i els gatets, i al bonàs del Luky. Recordaràs també les bicicletes i a tots aquells que van estar un dia sota les teves branques.


Els pares han tornat algun cop a veure la caseta. Ja res no és com era, per això la van vendre, però hi quedaves tu. Les cases, els carrers i, sobretot, els cotxes van fer que aquell lloc es tornés desconegut, tanmateix, la teva silueta desafiava el present i ens tornava a aquell indret confortable. Les darreres vegades que hi vaig ser, només m’atreien els records. Buscava les empremptes d’allò que havia fugit i intentava aïllar-les de allò en que s’havia convertit. Però no podem viure només de records. Els pares es dolien de desprendre’s, a tots ens va saber greu, però la caseta era un lloc terminal. L’haguessim pogut dissecar fent reformes per a preservar la carcassa de allò que va ser, però haguès continuat sent un embolcall. Només tu seguies viu, i a tu vam haver d’abandonar-te sense saber que et sacrificarien també, que el darrer vincle que mantenia viva la caseta seria escapçat per a donar-li un significat que ignoro.


Però el teu buit no té espai dins la meva memòria, perquè jo et recordo sempre com a part de la meva infantesa. Els pares han tornat algún cop a veure la casa, però jo no vull veure una amputació. Pensant en tu, recordaré que continuo filmant sota la teva ombra les meves primeres escenes.

divendres, 23 d’octubre del 2009

DUES NOVEL·LES DE "MISCELÁNEA EDITORIAL'

Quan tenia la llibreria, aquesta editorial que acabava de néixer, em va enviar dues novel·les que em van encantar: Mr. Sebastian y el mago negro, de Daniel Wallace y Tigre Blanco, de Aravind Adiga. Crec que paga la pena que faci un recordatori perquè hi ha lectures més enllà del número 1, 2 i 3 de la llista dels més venuts, és a dir, de'n Larson.

Si a Tigre Blanco descobria un relat descarnat sobre la vida miserable en un lloc miserable que et torna miserable, explicada amb la dosi exacta de sarcasme i analitzant l’odi com una manera de supervivència que acabes entenent; a Mr. Sebastian y el mago negro, la realitat desapareix i et fa cercar-la amb la impossibilitat d’un joc de miralls que la distorsiona i l’amaga dins un barret, fins que la realitat deixa de ser la menys possible de les màgies.

Mr.Sebastian y el mago negro és la història d'un mag negre que anem descobrint per mitjà de diferents narradors que la amplien, la completen, afegeixen matissos que no acabem d’esbrinar si formen part de la veritat o de la il.lusió, però fet de manera àgil, intrigant i divertida. Com en un conte, on tot és possible, el protagonista inicia el seu periple un día llunyà de la seva infantesa, a finals dels anys 20, quan es troba amb un personatge pertorbador que canviarà el seu destí i la seva vida.

Tigre blanco, va guanyar el premi booker 2008 i ben merescudament. Explica la vida d'un noi de familia humil de la Índia que vol escapar del destí que la seva casta li ha marcat. Un relat que ens mostra la realitat d'un país amb grans diferències de classe, desigualtats, on la miseria pot arrossegar-te fins al crim. Una novel·la crua però honesta.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

'ALOMA', de MERCÈ RODOREDA


Vaig llegir aquesta novel·la per casualitat. Fa molts anys havia començat a llegir Mirall trencat i ho vaig deixar perquè no acabava de fer-me el pes. Però a la biblioteca de Cabrera aquest mes comencen unes tertúlies literàries, i el llibre d'aquest mes és Aloma.Em feia una mica de vergonya dir que no l'havia llegit, però amb els anys la meva curiositat s'ha fet més forta que la meva timidesa així que la vaig demanar.

Em pensava que em portarien l'edició de butxaca, la que normalment llegeixen els alumnes d'institut, però no, em van portar un exemplar en tela. Després vaig assabentar-me (de fet ho posa a la portada) que és la novel·la tal i com es va publicar l'any 1938. Segons explica el pròleg, quan Rodoreda preparava les seves obres completes només va salvar aquesta d'entre les seves novel·les escrites abans de la guerra, però la va revisar de tal manera que va acabar sent una versió ben diferent.

Sigui com sigui, aquesta versió que vaig llegir em va deixar completament extasiada. Un argument senzill però conmovedorament poètic, amb la minuciosa descripció dels ambients, la delicada visió de tot allò que envolta la protagonista, contrastant amb la força de les passions que arroseguen cap a la tragèdia, però sense arribar a ser tràgic, només directe, punyent. M'ha agradat molt el vocabulari tan ric i tan clar, les imatges que projecta amb breus descripcions, frases que semblen versos de tan perfectes... És una història trista, la de l'entrada al món dels adults, la de l'abandonament del confortable món de la infantesa, però és, per damunt de tot, una història bella, feta de paraules belles.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

'FLOR DE NEU I EL VENTALL SECRET', de LISA SEE


A Flor de Neu i el ventall secret s’explica (a: Nota de l’autora) que, als anys 60 un dia una anciana es va desmaiar en una estació rural xinesa i que, quan la policia va escorcollar les seves pertinences per identificar-la, van trobar uns papers que semblaven escrits amb un codi secret. Eren els anys de la Revolució Cultural i, per això, la dona va ser arrestada i retinguda sota l’acusació d’espionatge. Tanmateix, de seguida, els erudits que havien de desxifrar el codi es van adonar de que tot allò no tenia res a veure amb cap intriga internacional. Es tractava d’un llenguatge escrit utilitzat tan sols per dones i que s’havia mantingut en “secret” als ulls dels homes durant un mil.leni.

Aquest llenguatge, el nushu, ha servit d’inspiració a Lisa See per a explicar una commovedora història d’amistat entre dues noies a la Xina del segle XIX i, alhora, recrear els usos i els costums que marcaven el pas del temps a la vida de qualsevol dona xinesa.

A través del nushu s’uneix la vida de les dues protagonistes, l’Assutzena, filla d’un camperol, i la Flor de Neu, nascuda al si d’una familia benestant. Les permet d'enviar-se notes escrites a un ventall, brodar missatges als mocadors i escriure relats, projectant-se així en una vida més enllà de la establerta per les tradicions i les convencions de la rígida i masclista societat xinesa.

Es tracta d'una novel.la colpidora i sensible, que retrata amb detall i preciosisme tant el món exterior de les normes i les regles imposades pels homes, com el món interior, ocult, reprimit i submís que era el reialme de les dones.

divendres, 16 d’octubre del 2009

LLENÇO LA TOVALLOLA PER SEGONA VEGADA

Quan fa vint anys vaig intentar treure'm el carnet de conduir vaig haver de plegar, perquè era un drama cada cop que feia una pràctica. No m'agradava, em feia por i el professor em colapsava quan m'escridassava per no haver fet alguna cosa bé.

Molts anys després, vaig pensar que no havia estat capaç per diversos motius: la meva inseguretat en ser molt jove, el fet de fer les pràctiques quan encara no tenia la teòrica (en aquella època es podia fer), i que el professor em cridés. Em vaig equivocar, és una qüestió meva, d'incapacitat, i he hagut d'assumir-la a base d'invertir temps i diners. Tanmateix, ja mai més no tindré la recança de no haver-m'ho tret. Ho he intentat, aquest cop he aguantat més perquè tinc més experiència, més seguretat, i menys pors, però la meva concepció de les coses és simple i pura, no s'adiu amb el extremadament complex món del trànsit, ni amb la seva pressió.

Vull gaudir de la lectura si vaig en transport públic, del paisatge o meditar mentre camino. El que no vull és haver d'estar mirant tres retrovisors, el velocímetre, el comptarevolucions, els semàfors, les senyals i les marques vials, mentre controlo el volant, les marxes, l'"embrague", el fre, l'accelerador i l'intermitent, i em preocupo d'interpretar-ho tot i reaccionar amb inmediatesa davant els diferents condicionants mentre preveig el que es pot o no esdevenir. No estic preparada per això.

dijous, 15 d’octubre del 2009

EL PARC DEL MONTNEGRE I EL CORREDOR


Fa unes setmanes, em van donar uns prospectes mentre passejava pel mercat de diumenge de Dosrius. Després de llegir-los, he descobert que El Parc del Montnegre i el Corredor té un interessant patrimoni natural i cultural que es pot conèixer amb itineraris guiats o amb senzilles excursions. Només cal dur calçat còmode i observar.

Vint segles enrera, aquest territori era un alzinar però, poc a poc, gran part d’aquests boscos es van anar convertint en conreus fins que la plaga de la fil•loxera va destruir les vinyes. Això va fer que les terres de cultiu en vessants de muntanya fossin abandonades convertint-se en erms i després en brolles que van donar pas a les pinedes.

La pineda de pi pinyer és el bosc més abundant al Maresme sud i està molt estés al Corredor però, avui dia, és a un pas de convertir-se en alzinars, molt més ben dotats per a adaptar-se a aquest territori. En l’actualitat, el paisatge del Montnegre i el Corredor està format per boscos de pi pinyer i alzines , brolles i herbassars. On hi ha humitat augmenten els roures i també les molses, falgueres, cirerers, a més de plantes enfiladisses que utilitzen els arbres com a suport per cercar la llum del sol. Si l’època és favorable en veurem bolets de molts tipus. Entre els comestibles més apreciats hi ha el rovelló i el pinetell, que creixen prop dels pins. Sota les alzines es fan més abundants el carlet i el rossinyol.

Un aspecte destacable de les muntanyes del Corredor és que s’alcen damunt un gran bloc granític. On les masses rocoses són prou importants es va produïr l’explotació del granit pels volts dels anys 50. A les Roques de Mataró o a la pedrera encara es poden observar els talls a la pedra.

La primera ermita d’aquesta zona fou fundada per un pagès per aixoplugar una imatge de la Mare de déu. L’actual Santuari del Corredor data de 1576 i és d’estil gòtic tardà. Sempre ha estat molt visitat pels pobles dels voltants, tant del Maresme com del Vallès. Té gran tradició l’aplec del Dilluns de Paqua a banda del de Dosrius, el de Canyamars i el de Tardor.

A Arenys de Munt hi podem trobar camins interessants com el fondo de Can Rossell que va ser pas obligat per anar cap al Vallès per Vallgorguina i Sant Celoni. Molt típiques les cireres d’en Roca, un conreu introduït a final del segle XIX per dos germans amb aquest cognom, que van portar esqueixos d’un cirerer que varen empeltar en un de bord. La qualitat de les cireres resultants va ser tan superior que aquest conreu es va escampar per tot el poble.

A Dosrius s’hi troba un dels masos més importants del Corredor, Can Bosc, documentat des de l’any 1565. Aquest tenia un pou de glaç que encara es conserva. Servia per a mantenir el gel que es produïa a l’hivern fins al moment de la venda.

No gaire lluny s’arriba al Dolmen de Ca l’Arenes, un sepulcre megalític descobert l’any 1997. Es troba en l’entorn de la serra del Corredor que inclou altres vestigis com la Pedra Gentil, la Pedra Arca, les lloses del Trull i la Pedra Llarga.
Pedra Gentil data d’uns quatre mil anys enrera. Diu la tradició que era el lloc de trobada de les bruixes de la costa. Els pescadors del Maresme creien que s’aplegaven al seu entorn i la que no havia fet prou malifetes era penjada de la pedra superior del dolmen, que fa forca.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

'EL QUADERN GRIS', segons JOAN OLLÉ


Ahir a la tarda vam anar a veure al Teatre Monumental de Mataró l'obra El quadern gris que dirigeix Joan Ollé. Trobo que és molt difícil convertir el dietari de Josep Pla en una peça teatral, tanmateix, per la meva impressió i tenint en compte els entusiastes aplaudiments del públic, crec que l'espectacle ho aconsegueix.

Amb només dos escenaris i tres actors, ens traslladem al món i a les impressions que d'aquest en tenia un joveníssim Josep Pla a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Aquest és interpretat per un dels actors (Ivan Benet), l'altre fa del Josep Pla ja madur que corregirà el quadern (Joan Anguera) i una actriu (Montserrat Carulla) interpreta els diversos personatges que aniran apareixent. És curiós que sigui una dona la que fa el paper dels diferents personatges masculins que opinen, aconsellen o fan alguna observació, segons el meu acompanyant podria representar la part femenina de l'escriptor.

Aquesta obra va obtenir unes crítiques molt bones després de la seva estrena al Grec, i realment és una original creació que sintetitza molt bé escriptura i estètica, el poder de la paraula és la veu i l'escenari el paper on el text va seduint, poc a poc, l'espectador. Tota una experiència d'aproximació a un Pla més viu que mai.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

HIPÀTIA I JULIÀ


Quan em vaig assabentar que Alejandro Amenábar estava rodant una pel•lícula sobre la biblioteca d’Alexandria em vaig interessar, després quan vaig sentir que tractava sobre una dona astrònoma, de seguida vaig pensar en Hipàtia, un personatge pel qual sempre he sentit admiració i que sempre anomeno quan surt a la conversa la religió. Per això, he volgut veure la pel•lícula, conscient de que tracta d’un tema que em fa indignar i encuriosida per l’enfocament que hagi pogut donar el director. No m’ha decebut, tot i que em sobrava la història (o les històries) d’amor, però entenc que havia d’haver alguna cosa més que la pura denúncia a l’integrisme. L’ambientació és extraordinària, i les imatges metafòriques conviden a reflexionar, tanmateix, no m’ha sorprès gaire perquè no deixa de ser un biopic del qual ja coneixia el desenvolupament. El que té de bo és que reivindica a una persona coherent, íntegra i honesta. Paradoxalment, el que se suposa que hauria de ser un bon cristià.

Aquesta pel•lícula m’ha fet recordar una novel•la de Gore Vidal, Juliano el apóstata, que va ser la que em va descobrir la intolerància i el fanatisme dels cristians. Fins llavors, jo tenia la idea que m’havia fet en llegir Quo Vadis? en la meva adolescència, i em pensava que la incongruència amb el missatge evangèlic i la corrupció dels seus pretesos seguidors, s’havia produït molt més tard, a la Edat Mitjana, si fa no fa. Per aquest motiu, em va sorprendre descobrir que ja als primers segles, s’hi havien afegit personatges pels quals el seu regne sí que és d’aquest món. Personatges que actuaven exactament igual que ho havien fet aquells que els perseguien, fent cas omís de l’exemple d’oferir l’altra galta o del mandat de no matar. Els mateixos gossos amb diferents collars, vaja.

Ágora vé a dir el mateix que aquesta novel•la (que també es basa en la vida d’un personatge històric, l’emperador romà Julià): que la religió és un instrument molt valuós per tothom qui vulgui poder i que la ignorància és l’arma més perillosa en mans de la massa sense criteri ni voluntat pròpia. Tot això perquè no hi ha en l’home un sentiment de respecte, ni de pertànyer a una totalitat que és el món, que és la vida, que són els demés.

Quan es va començar a creure que Déu va fer l’home a la seva imatge i per a que sotmetés les peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen; l’home va perdre el respecte i la humilitat. Els instints més baixos van tenir una via idònia d’escapament: el que no agrada o no convè es destrueix, perquè l’home és l’amo, el centre de l’univers. Sí, a més, està ben clar: l’home, no la dona. I així es van esdevenir els segles entre el sexisme i la misoginia de les societats patriarcals. Així la superbia va anar nodrint la ceguesa i va fer avançar donant pals de cec, evidenciant el dualisme que hi ha entre els éssers humans: els dolents i els bons, i això no té res a veure amb cap creença sinò amb els sentiments.

divendres, 9 d’octubre del 2009

'AUNQUE SEAMOS MALDITAS', d'EUGENIA RICO


Un llibre difícil de definir, la sinopsi només dóna una idea aproximada del que es trobarà el lector, per tant, cal aventurar-se en la seva lectura i descobrir que ens trobem amb una història explicada amb una originalitat colpidora, amb una reflexió lúcida i sentida, amb una introspecció sobre el temps i l'espai que ens mostra units a despit de l'época que ens hagi tocat viure, que és, al cap i a la fi, el que els passa a les protagonistes atès que la història és la mateixa.

He gaudit llegint aquest llibre per la mirada descarnada, crua, amb la que es mostren les dues històries que conflueixen. La primera, la d'una dona actual a la recerca d'una altra dona en el passat; la segona, la d'aquesta dona que ja no hi és en el present i que s'evoca.

El que destaca de la novel·la, és el caire gairebé filosòfic i els matissos quasi poètics en que es mou la història, el toc màgic, intrigant, el deliberat misteri que envolta cada moviment de la protagonista. fent que el present en el qual viu ens resulti gairebé més increïble que el passat on viu l'altre personatge.

Un fris colpidor sobre la marginalitat, la incomprensió, la pèrdua i les passions, en definitiva, tot allò que ens diferencia als uns dels altres.