dimecres, 28 de maig del 2014

‘LA NIÑA QUE HACÍA HABLAR A LAS MUÑECAS’ (Alevosía), de PEP BRAS


La primera impresión que tuve al empezar a leer esta novela fue la de adentrarme en uno de esos universos épicos y mágicos que tan bien saben construir los autores hispanoamericanos. La riqueza del lenguaje, tan tupida como el entorno selvático que se describe, nos brinda un sinfín de nombres vegetales para definir con detalle cada escena.  Pero, además, Pep Bras sabe conjugar la tensión del argumento con una constante referencia  a los mitos consiguiendo despertar en el lector su esencia más primitiva.

Así, con un estilo inspirado y evocador, el autor nos adentra en el corazón de una isla donde la civilización apenas se vislumbra entre las humildes chozas de bambú y la naturaleza casi inexplorada. En este lugar, que bien pudiera ser el paraíso, la maldición irrumpe en forma de  naufragio dejando en su vergel una hecatombe. De repente, el edén se vuelve infierno y, aún así, hay espacio para el milagro. Es entonces cuando aparece el héroe y se empiezan a definir los primeros protagonistas. La historia sigue siendo tan sugestiva como el lenguaje, tan exuberante como la espesura.

Bras, además de estos artificios literarios, hace gala de una versatilidad que impresiona. Cuando nos hemos acostumbrado al acompasado y sensual ritmo que la recreación de la isla otorga al relato, el argumento da un giro y nos sitúa en la Ciudad de la Luz. Es el París de la Generación perdida, el de las vanguardias, el del Art-Decó, pero también es la ciudad que se abre ante una jovencisima heroína. Entonces el estilo de la escritura se vuelve más cosmopolita y su cadencia se adapta al vertiginoso ritmo de la ciudad.

La niña que hacía hablar a las muñecas se vertebra en dos escenarios radicalmente distintos, el de la selva y el de la ciudad, dos contextos de los que se vale el autor para evidenciar la constante dualidad que nos rodea. El héroe es también villano, la magia se vuelve ilusión, el amor se transforma en odio... Ese dimorfismo se constata claramente en lo que simbolizan la niña y su muñeco: lo vivo frente a lo inanimado. Pero, por encima de todo, el propio relato ejemplifica esa duplicidad jugando con la invención y con la realidad. Un juego que ha dado como fruto una obra maravillosa, llena de matices y de lecturas, y cuajada de anécdotas sobre la época.

Decir que La niña que hacía hablar a las muñecas es una novela histórica es encorsetarla en un género que la define a medias porque, aunque nació con voluntad de biografía (o al menos eso parece) tiene esencia de fábula y lirismo de epopeya. Lo mejor para hacerse una idea es asomarse a su historia  a través del recorrido con imágenes que ofrece el propio autor en su página:



dimecres, 14 de maig del 2014

‘EL SENTIDO DE UN FINAL’ (Anagrama), de JULIAN BARNES


Creo que existe una especie de umbral en la vida que delimita la ida y la vuelta. Un punto a partir del cual tienes la sensación de que vuelves a recorrer el trayecto que dejaste atrás. Una vez cruzado ese acceso nos asalta el impulso de girarnos hacia atrás para contemplar los pasos que hemos dado y, al hacerlo, tenemos la impresión de avanzar por un camino circular que nos acerca de nuevo al punto de partida.  

Esa sensación de inversión del tiempo es la que impregna toda la historia de El sentido de un final. Y, por si no quedase suficientemente claro, el autor se encarga de dejarnos señales como el reloj colocado en la cara interna de la muñeca de los protagonistas o el fenómeno del río que fluye al revés. Son detalles que en un principio parecen insignificantes, pero que hacia el final se llenan de un significado rotundo y revelador. Como pasa con los pequeños sucesos tempranos de la vida que acaban siendo los más trascendentales.

En sí, ese es el gran tema de la novela: el valor del tiempo y la volubilidad de los recuerdos. A través de la historia del protagonista, Tony Webster, que nos relata en primera persona su vida, Julian Barnes nos ofrece una lúcida reflexión sobre ese misterio que es la existencia humana. Un enigma en el que a veces nos sentimos perdidos y, más a menudo, incomprendidos y sin comprensión ( ‘no has entendido nada’, reprende a menudo uno de los personajes al protagonista). En ese análisis, tan profusamente detallado como maravillosamente escrito, reside la gracia del argumento.

Tony Webster nos habla de su experiencia en el instituto, de sus inquietudes, de sus pensamientos y de su relación con tres amigos y su primera novia. De esa época guarda recuerdos que le marcaron (o que él así lo cree) y que, sin saberlo, tendrán influencia en el futuro. Pero cuando éste llega y un personaje del pasado irrumpe de nuevo en su vida, se da cuenta de que ni él ha cambiado tanto, ni sus recuerdos son fiables.

El sentido de un final es una obra intensa y reflexiva que nos vuelve el alma del revés para demostrarnos la inconstancia de las emociones. Una novela que me ha hecho recordar aquel cuento sobre los tres sabios ciegos que palpando diferentes partes de un elefante creen saber cómo es el animal.

divendres, 2 de maig del 2014

‘AMOR CONTRA ROMA’ (Ediciones B), de VÍCTOR AMELA


Quan TVE va emetre per primera vegada la minisèrie de la BBC I, Claudius jo tot just tenia vuit anys. No obstant això, la vaig seguir amb delit setmana rere setmana. I això que la part de Calígula em feia força por! No sé ben bé que em va atreure d’aquella història, però és possible que els còmics d’Astèrix, que ja m’havien captivat abans fins i tot de saber llegir, en siguin els responsables. Em devia fer gràcia veure els romans, encara que aquests no fossin gaire divertits.... Sigui com sigui, uns anys després vaig  llegir les dues novel·les en què es basa la sèrie (Yo, Claudio y Claudio el dios y su esposa Mesalina , de Robert Graves)  i vaig poder apreciar tots els matisos d’un relat magnífic que m’ha convertit en una entusiasta de la novel·la històrica i, per extensió, del peplum (gènere cinematogràfic de pel·lícules ambientades en l’antigüitat).  Fins i tot vaig arribar a llegir Los doce césares, de Suetoni i els Anales, de Tàcit, per saber-ne més d’aquella època que m’havia fascinat. Des de llavors, he llegit les novel·les tres cops i he perdut el compte de les vegades que he tornat a veure aquells venerats capítols.

Tot això que explico és per donar una idea del que vaig experimentar en assabentar-me que acabaven de publicar una novel·la sobre aquella època i aquells personatges, que ja són per a mi com uns vells coneguts. Confesso que vaig enfrontar-me a la lectura de Amor contra Roma entre esperançada i temorosa. Perquè tenia el convenciment que m’ho passaria bé llegint-la, ja que em retrobaria amb els vells escenaris, però sabia que era inevitable no deixar-me arrossegar per unes certes expectatives. Afortunadament, les dues opcions han jugat a favor meu: m’ho he passat bé llegint-la i les meves expectatives han quedat satisfetes.

D’una banda, he pogut reviure uns fets històrics coneguts, però explicats des d’una òptica, més actual i narrativament més àgil. De l’altra, he gaudit d’una història força original, en la que el nom de la ciutat eterna s’alia amb la seva doble lectura (AMOR-ROMA) per oferir-nos un retrat de com es vivia la sensualitat a la urbs encotillada per les lleis sobre moralitat dictades per l’emperador August.

La primera part del llibre em va sorprendre una mica perquè hi vaig trobar a faltar una certa continuïtat en els capítols, com si fossin peces soltes la única finalitat de les quals fos situar al lector en el context històric.  A més, hi mancaven els ‘cliffhangers’ (finals que et deixen penjat esperant què passa) a què ens tenen acostumats les novel·les actuals de manera què, en acabar un episodi, no senties aquell irrefrenable desig de començar-ne un altre. Però això només va ser al principi. Molt encertadament, l’autor ens va introduint en una història de la que demostra tenir un gran coneixement. És per això que els capítols inicials són més per posicionar que per engrescar. Però, un cop travessat el vestibulum, ens trobem dins una domus perfectament edificada. Llavors és quan no pots deixar el llibre. De fet, jo em vaig empassar la darrera meitat del llibre en un sol dia. Feia temps que no llegia amb tanta voracitat.

Quan el relat pren embranzida, els detalls divulgadors semblen no ser-hi tant presents, però hi són. Sense adonar-nos, ens convertim en testimonis de conjures, intrigues, patiment i passions que fan referència a personatges històrics. Així, descobrim els camins obscurs que pren el poder i les febleses dels governants, de manera que les estàtues que els representen es tornen carn, ossos i sang. Això demostra el gran treball documental que ha fet l’autor que, a més, rescata per a nosaltres escenes de la quotidianitat i de la intimitat d’aquells que van viure a la Roma d’August. Una ciutat de marbre que un poeta va voler caldejar: Ovidi.

Amor contra Roma és un fresc preciosista sobre els darrers anys del mandat de César August, on aquest i el poeta Ovidi encarnen la contraposició entre deure i plaer, l’etern conflicte apol·líni-dionisíac. En aquest escenari les persones són mers objectes de canvi, especialment les dones les quals tenen un gran pes en la novel·la.

Amb Amor contra Roma, Víctor Amela aconsegueix que l'erudicció dóni la mà al ritme narratiu, per desentranyar les històries que bateguen sota les llambordes de la Roma Imperial.