dijous, 31 de desembre del 2009

L'ANY DE LA METAMORFOSI

L'any 2009 serà sempre el del canvi.

Després de gairebé 14 anys vam haver de tancar la nostra llibreria, un projecte en el que vam creure durant molt de temps, amb el que vam gaudir i patir, amb el que ens vam vincular i del que que vam fer el nostre sistema de vida. Sobretot jo.

Però les circumstàncies manen, i un ha de fer el que cal. Vaig haver de deixar enrera més d'una dècada d'hàbits, canviar l'entorn, canviar el ritme.

Vaig sorgir de la crisàlide com una Lady Godiva que es mostra al món, amb la diferència de que jo l'he descobert sense que ningú s'haguès de tancar a casa. Ara el meu projecte continua, sense la llibreria però amb els llibres.

Bon any a tothom!

dimarts, 29 de desembre del 2009

'LA DOBLE VIDA D'EN JOHN'


Aquest ha estat un entreteniment nadalenc que ens va permetre aparcar algunes obligacions i anar cap a la ciutat comtal, concretament al Paral·lel.

S'agraeix la dosi d'evasio i de diversió, a la que es va afegir la casualitat de trobar pel camí a un poeta conegut amb qui vam compartir espectacle i sopar. Això ens va permetre encarar-nos a l'obra amb més bon humor encara i gaudir d'una comèdia que, d'entrada, no s'adiu amb les nostres preferències.

Es tracta d'un vodevil escrit pel dramaturg anglès Ray Cooner, autor d'èxit al seu país, que recrea una sèrie d'embolics que s'inicien quan els fills del protagonista que té una doble vida (dues dones i dos fills) es coneixen per internet i volen trobar-se. Això dóna peu a unes situacions extrambòtiques, volgudament exagerades, en les que l'actor principal, Joan Pera, desplega les dots còmiques que tan bons resultats li han donat sempre. Cal dir també que David Verdaguer reforça l'aire d'histèrica desesperació de Pera i fins li dona un toc de patetisme que incita al riure. Per a mi, tots dos són el millor de l'obra.

Malgrat el que he dit abans de que no és l'estil d'humor que m'agrada (tot i que l'autor és anglès) el cert és que tampoc m'ha decebut. És, simplement, el que esperava: un humor senzill que fa ús de la paròdia i l'embolic al més pur estil vodevilesc. Tanmateix, em sembla que tampoc aspira a gaire més que a fer passar una estona entretinguda i provocar algunes riallades. I ho aconsegueix perquè jo en vaig escoltar forces.

dijous, 24 de desembre del 2009

'EL INFINITO EN LA PALMA DE LA MANO', de GIOCONDA BELLI


Es tracta d'una recreació poètica i fantàstica al voltant del primer home i la primera dona. És curiós perquè el mateix any que es va publicar aquesta novel·la, també Doris Lessing a La Clivella feia un relat sobre els nostres possibles origens, tot i que des d'un enfocament ben diferent.

Possiblement, el motiu d'aquesta coincidència sigui el fet que el relat fantàstic dels nostres orígens és el que més fascinació ha despertat en els éssers humans de totes les èpoques. L'escriptora nicarauenca se'n fa ressò i ens ofereix una novel.la on ens presenta al primer home i la primera dona descobrint-se i descobrint el seu entorn, experimentant el desconcert davant del càstic, el poder de donar vida, la crueltat d'haver de matar per sobreviure i el drama de l'amor i de la gelosia. Les llavors, en definitiva, de qüestions de gran transcendència en el futur tant a nivell social com individual.

L'autora reconeix que la novel.la li ha suposat un risc en pretendre plantejar en ple segle XXI una història fundacional de les cultures. Segons ha sintetitzat "es tracta d'un home i d'una dona que descobreixen que han estat condenats a mort i que només reproduint-se accediran a un bocí d'immortalitat". Pensa que, El infinito en la palma de la mano, transmet "el drama, però també la celebració de la vida" que va suposar l'expulsió d'Adam i Eva de l'Eden, en la messura que els va servir per a descobrir "la llibertat" i "les possibilitats de cadascú".

Segons Belli, el títol prové del primer quartet del poema Augurios de inocencia,de William Blake, on s'enalteix la grandiositat de les petites coses. Una altra curiositat, doncs també el mateix any va sortir El maestro de la inocencia, de Tracy Chevalier, inspirat en la vida del polifacètic artista.

Gioconda Belli és autora d'una obra poètica de reconegut prestigi internacional i ampiament guardonada. La seva primera novel.la La mujer habitada, ha estat traduïda a 11 idiomes amb gran èxit, especialment a Italia o Alemanya on ha superat el milió de lectors amb 25 edicions.

dilluns, 21 de desembre del 2009

QUAN JA COMENÇAVA A BUSCAR LA VEU DELS ARBRES


Aprofitant que la meva cosina Gloria ha recuperat unes fotos que jo no sabia que existien, i en les que ja es veuen les meves inclinacions naturals, recupero aquest text que vaig escriure l'any passat en fer els 40:


CONFESSO QUE HE VISCUT 40 ANYS


Néixer el maig del 68 atorga al fet un toc de distinció o, si més no, el fa peculiar. Però és possible que, a més, aquesta notorietat distintiva tingui un matís profètic en l’ésser que arriba aquell mes, acostant-lo a la rebel·lia, a l’inconformisme, adreçant els seus ulls cap a la desesperació d’un món que no li agrada, mentre espurneja anhels damunt la llet maternal per a que creixi desitjant, sospirant per una societat que deforma la idea que va formar-se als seus ulls quan van obrir-se, avui fa exactament 40 anys.

Ignoro si va ser això el que va passar quan em van portar al món, dins la reberveració que des de París s’obria pas mentre jo ni tan sols caminava, quan tot just començava a despertar, com si encara no m’hagués nascut la consciència. Després, amb el temps, van arribar les passes que em vincularien al món, un món que s’obria més enllà dels meus membres, acabats de fer, i que van anar de l’alenada materna al cercle familiar, un cercle d’atencions i d’afectes, un paradís de la generosa devoció que es la materialització de l’amor, d’aquell amor, el veritable, el que protegeix i defensa.

Més endavant, els records, memòria del meu germà, el meu company, la meva meitat de món, un món que s’anava fent més gran per a encabir a un altre germà, el meu nen, el meu petit a qui jo volia protegir i cuidar sempre. Anys entranyables en els que, ni per casualitat s’intuïa l’egoisme, i en els quals el dolor era només una caiguda o, com a molt, un enuig que la tendresa absorvia i tot tornava a ser aquell cercle d’atencions i d’afectes, d’aquell amor, el veritable.

Aquell maig inquiet va anar quedant enrera i la consciència es va despertar, a la fi, començant a exigir. Volia saber, “la dels perquès” em deia la mare. Aquella necessitat de conèixer interrogava l’àvia, s’entretenia en detalls i anècdotes, però també assetjava a l’avi qui, de vegades, explotava la imaginació per a barrejar-la amb la mentida innocent que és més vistosa i sedueix la ingenuïtat, especialment la meva, tan voraç.

Després van venir les lectures, anys de descobriments que em van permetre conèixer fets però que també van apropar-me a la crueltat, al veritable dolor, a l’egoisme, a tot allò que al cercle, el meu cercle, no existia. L’adolescència va irrompre i, amb ella, la nostàlgia d’aquell temps feliç, únic. Sortir del cercle, endintsar-se a la selva social per a descobrir que l’individu no és persona i que no s’és sinó que es representa. La imatge que va formar-se la meva consciència, tenint com a referència el cercle aquell, va desmoronar-se esdevenint part del passat i, llavors, vaig sumar-me a l’engranatge humà que segueix girant mentre l’esclavatge es perpetua amb altres noms.

No m’agrada el món on visc, per haver nascut el maig del 68 o perquè sóc com tots els que senten i pensen com jo, els que van néixer llavors, abans o que naixeran després, com els que acosten les seves mans, com el company, el que comparteix la meva vida, com l’amiga, la que escolta i recolza, com les veus i l’escalfor de tots aquells en qui reconec aquell cercle, tan diferent i aliè al despietat cercle global.

Exerceixo el meu dret a la malanconia, mentre altres exerceixen el convenciment cap a la felicitat que els mana l’autoajut, perquè no estic sola en la meva decepció, ho dic sense amargor amb el total convenciment de què el món que jo creia, en el que jo vaig somiar, es troba només en ell, en ella, en els meus nens, avui homes, i en els que m’apropen les seves mans.

dijous, 17 de desembre del 2009

COMBATRE AMB POESIA.


L’editorial alacantina Aguaclara ha publicat el nou llibre de Manel Alonso, Correspondència de Guerra, guardonat amb el XIII Premi de Poesia Paco Mollà.

Un títol poderós, amb un cert aire reivindicatiu en el que intueixo una evocació de les seves batalles: les literàries i les que el món li presenta. Amb les literàries en refereixo a les que li han donat bagatge, les que li han fet evolucionar i fluctuar, les que han madurat els seus mots fins al moment present. Perquè Manel ha guerrejat des de sempre amb les paraules, han estat el camp de batalla de la seva creativitat i és en aquesta lluita on ens ha trobat a molts, ens ha acompanyat i, si ha calgut, ens ha defensat amb trinxeres de paper imprès.

Tinc moltes ganes de llegir aquesta nova obra seva perquè, si pot haver un corresponsal de guerra en les lletres aquest és Manel. En aquest sentit, coincideixo amb el que diu al pròleg Josep Antoni Fluixa:

"La veritat és que resultava inevitable, almenys per als qui coneixíem la trajectòria vital i literària de Manel Alonso. Sabíem que, tard o d’hora, havia d’arribar un llibre com aquest. És a dir, un llibre combatiu i atrevit. Combatiu, sobretot, per la temàtica, i atrevit, per no dir inusual, per la forma, perquè ens trobem davant d’un poemari d’expressió directa i clara. Una característica, per altra banda, destacada per tots els lectors i crítics que han comentat per escrit la seua poesia.”

Manel Alonso i Català va néixer a Puçol amb una ploma per llança. Ha guerrejat en el periodisme i en la edició, i ha aconseguit èxits com a autor de llibres infantils (Bernat i els seus amics, Els cinc enigmes del rei, Caram, quina aventura!, amb el que va obtindre el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i el X Premi Samaruc que atorga l'Associació de Bibliotecaris Valencians, L'arracada de l'oncle de Joan, La Calderona és nostra , Atrapar el viento, Conte contat torna a començar i La gata Perla), de contes (El carrer dels Bonsais), de novel•les (La maledicció del silenci, Escola d'estiu , traduïda al castellà com a Escuela de verano, i En el mar de les Antilles) i de dietaris (Estiu 1987). Les seves primeres batalles, però, van lligades a la seva expressió poètica que es recullia, fins ara, en quatre poemaris: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia Les hores rehabilitades (2002).

Després de gairebé nou anys lluitant en altres fronts, ens arriba ara aquesta correspondència que em disposo a llegir i, de ben segur, mentre ho faci sentiré al meu voltant com esclaten les lletres en terra de ningú.

dimarts, 15 de desembre del 2009

'L'INCAL', de MOEBIUS i JODOROWSKY


L’incal és una novel·la gràfica que va ser el referent per a tota una generació de lectors, que descobríem els còmics en revistes periòdiques que ara ja no existeixen només que a les taules dels llibreters de vell.

Per sort, però, ara, els lectors en català poden accedir a aquesta magna obra de còmic gràcies a la traducció de Vanessa Molina Clément.

Moebius és tot un referent en el camp del dibuix de la historieta i Jodorowski un escriptor àmpliament reconegut. De la síntesi d’aquests dos genis, entre d’altres obres, va néixer L’incal, una narració que en dues-centes noranta-dues pàgines dibuixades en vuit anys, trenca els motlles de la ciència ficció i obre nous camps que han estat imitats fins a la sacietat.

L’incal explica la llegenda de John Difool, un miserable detectiu privat que acabarà salvant l’univers, en una trama narrativa que interrelaciona els gèneres i els símbols, l’aventura heroica i el tarot, la recerca iniciàtica i el somni, la paròdia i molts ingredients més que atreuen el lector fins a la darrera pàgina d’aquest volum.

diumenge, 13 de desembre del 2009

POEMA DE NADAL INFANTIL


Escrit per a la meva neboda Bet.

La nit de Nadal s’acosta

el pessebre és preparat

i el tió ja s’ha menjat

tot el que la Bet li porta.


Els carrers il·luminats,

com l’estel dels reis d’Orient

que a la Bet va somrient

pels seus camins estelats.


La Bet ha estat bona nena

per això els angelets

li somriuen ells també

en aquesta nit serena.


En el cel l’estel daurat

i al pessebre el Jesuset,

desitgen als nens com Bet

que tinguin un Bon Nadal!


dimecres, 9 de desembre del 2009

'HERBA D'ENAMORAR', de TERESA MOURE


Les originalitats en literatura poden ser perilloses. Desconcerten pel que tenen d'inusual, i ens fan dubtar de si veritablement innoven o si, simplement, són un exercici de virtuosisme literari.

Aquesta és la sensació que he tingut llegint el llibre de Teresa Moure, una novel.la en tres temps, molt ben escrita sens dubte, però amb un argument que, per a mi, no desvetlla res de nou, simplement fluctua, potser volgudament, com les aigues heraclianes que cita al començament.

Recreant la vida del filòsof Descartes i la de tres dones ben diferents (una remeiera, la reina Cristina de Suecia, i una estudiant) s'ens mostra la raó fredacontraposada a les diferents formes de passions que elles representen. El filòsof i la bruixa, el filòsof i la reina, però, i el tercer element? La noia actual, una estudiant, no sé ben bé què representa. Suposo que a la mateixa autora, però crec que es podria totalment prescindir d'ella. És clar que jo no entenc d'originalitats, ni de virtuosismes literaris, ni de vanalitats estètiques, simplement entenc la lectura, igual que el cinema, com quelcom capaç de commoure, de provocar algun resort que desperti la curiositat i que ens empeny a anar més enllà.

Potser em vaig perdre entre remeis herbàcis, correspondències lingüístiques i reflexions existencials. No obstant, em va agradar el seu llenguatge exquisit, d'execució exemplar malgrat el final, on l'autora introdueix el tercer personatge una mica amb calçapeu.

diumenge, 6 de desembre del 2009

'LA CLIVELLA', de DORIS LESSING


Amb el regust del mite i la gossadia de la hipòtesi, la premi Nobel de Literatura Doris Lessing, s’arrisca en la narració del que podria haver estat l’origen de la humanitat i l’aparició de les grans diferències entre els homes i les dones.

El protagonista és un vell senador romà que pretén explicar, a partir d’antics escrits inspirats per la més remota tradició oral, la història de la creació de la humanitat. Una història ignorada i trasbalsadora que parla de l’antiquísima comunitat de les Clivelles, dones amb el seu propi llenguatge, que viuen en un món sense temps, només regit pels cicles llunyans, formada per grups encarregats de tasques determinades, autosuficients, que viuen en coves arran de mar i que no saben el que és un home.

La propia Lessing explica com va sorgir la idea d'aquesta novel.la:

En un article científic recent es deia que la soca humana bàsica i primigènia probablement era femenina, i que els mascles van arribar més tard (...). La reflexió sobre aquest tema em va provocar una sèrie d’especulacions i, després, els giravolts de la imaginació que porten al naixement d’històries. Aquesta és una de les històries que expliquen què podria haver passat quan les Clivelles van donar a llum un nen.”

dijous, 3 de desembre del 2009

'EL VELO PINTADO', de W. SOMERSET MAUGHAM

Gràcies a les col.leccions de butxaca que solen conservar alguns clàssics, tenim la possibilitat de descobrir petites (pel format) meravelles com El velo pintado de W. Somerset Maugham.

En llegir el pròleg ja em va captivar, perquè, segons l'autor la novel.la va ser sugerida pels següents versos de Dante:

"Deh, quando tu sarai tornato al mondo,
e riposato de la lunga via",
seguitò 'l terzo spirito al secondo,
"ricorditi di me, che son la Pia;
Siena mi fé; disfecem
i Maremma:
salsi colui che 'nnane
llata pria
disposando m'avea con la sua gemma
".

("¡Ah!, quan hagis tornat al món
i descansat del llarg camí
-va seguir un tercer esperit al segon-,
recorda't de mi, sóc Pia;
Siena em va fer, i em va desfer Maremma:
bé ho sap
qui va desposar-me amb la seva gemma.")

Sembla ser que Pia era una senyora de Siena i el seu marit sospitava de la seva infidelitat però no la matava per por a la reacció de la seva família, per tant, la va portar al seu castell de Maremma convençut que els aires nocius d'aquell lloc farien el mateix efecte, però tant trigava ella a morir que, finalment, va ordenar que la defenestressin.

Aquest és el fet, però els impulsos, sentiments, pensaments, en definitiva, tots els canvis que experimenta una persona segons les vicisituts que visqui, això és el que l'autor ens permet veure quan aixeca aquest vel pintat.

Crec que a molta de la literatura actual li manca una profunditat com aquesta: la dels personatges. Una profunditat que costa trobar en novel.les d'avui, més pendents de reflectir uns fets que de donar-nos la possibilitat d'emmirallar-nos amb el protagonista.