divendres, 28 d’agost de 2009

'EN RECORD DE PEP MANTÉ', per ALBERT CALLS

EN RECORD DE PEP MANTÉ

Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.

Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.

En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.

Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.

Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.

En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.

Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.

A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.

El quadern d'Albert Calls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada