divendres, 30 de desembre de 2011

ENTREVISTA A CARE SANTOS

Aquesta setmana he penjat al web de La Comarcal Edicions una breu entrevista que vaig fer a l'escriptora Care Santos.

Si us interessa conèixer la seva visió sobre el panorama literari actual, quina ha estat la seva experiència personal o com li han afectat les noves tecnologies, podeu llegir-la aquí:

5 preguntes de lletres


dimarts, 27 de desembre de 2011

BREU CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ DE LLIBRES I CONCERT A LA BIBLIOTECA DE CABRERA DE MAR



L'acte que va tenir lloc el passat divendres 16 de desembre a la biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, va ser tot un èxit.

Podeu veure algunes fotos i llegir un petit resum al bloc de La Comarcal Edicions.

dilluns, 19 de desembre de 2011

VICENÇ LLORCA ENTREVISTAT AL WEB DE LA COMARCAL EDICIONS


La setmana passada vaig publicar al web de La Comarcal Edicions una entrevista amb l'escriptor Vicenç Llorca.

Podeu llegir-la aquí:

5 Preguntes de lletres

dilluns, 12 de desembre de 2011

ENTREVISTA A RAFAEL VALLBONA PER A LA COMARCAL EDICIONS

L'escriptor i periodista Rafael Vallbona ha respost les cinc preguntes de l'entrevista setmanal que faig per al web de La Comarcal Edicions.

Podeu llegir-la aquí:

5 preguntes de lletres

dimarts, 6 de desembre de 2011

PRESENTACIÓ DE LLIBRES I ACTUACIÓ DEL GRUP NIKOSIA A LA BIBLIOTECA DE CABRERA DE MAR

Els escriptors Rocio Carmona i Francesc Miralles seràn a la biblioteca Ilturo (Cabrera de Mar), amb la seva banda de música, Nikosia, el proper divendres 16 de desembre a les vuit del vespre.

Els dos autors participaran d'un doble acte que consitirà en la presentació de les seves obres literàries, seguida d'un concert a càrrec del seu grup.

L’escriptora de Mataró, Care Santos, presentarà la novel·la juvenil La gramàtica de l’amor, escrita per la vocalista, Rocio Carmona, mentre que jo faré el mateix amb la bilogia Retrum, del líder de la banda, Francesc Miralles.

Podeu llegir una sinòpsi del llibre de Rocio Carmona aquí: La gramàtica de l'amor.

La pàgina web del llibre de Miralles és: Retrum i les sinòpsis dels dos volums les podeu llegir aquí: Retrum 1 i Retrum 2.

I per a que feu un tast de la música de Nikosia, us deixo la cançò Mandy Moon.


dijous, 1 de desembre de 2011

PRESENTACIÓ DE LA GUIA 'BARCELONA ESPIRITUAL'

Francesc Miralles, editor i assessor literari d’obres sobre espiritualitat i creixement personal, parlarà aquesta tarda, a dos quarts de vuit del vespre, al Fòrum de la Casa del Llibre (Rambla Catalunya, 37) del seu nou llibre ‘Barcelona Espiritual’.

Ho farà en un format de conversa-entrevista amb el periodista i escriptor, Albert Calls, per tal de donar a conèixer aquesta guia pionera publicada per Raima Edicions, i que està plantejada com una invitació a conèixer la diversitat espiritual de Barcelona.

Miralles, conegut per ser co-autor de El laberint de la felicitat, ofereix diverses propostes sensorials i exòtiques sense sortir de la comarca de Barcelona.

Més informació a: Albert Calls i La Comarcal Edicions.


dilluns, 28 de novembre de 2011

TONI SALA ENTREVISTAT EN EL WEB DE LA COMARCAL EDICIONS


La plataforma cultural, editorial i de comunicació de La Comarcal Edicions ofereix una entrevista a l'escriptor Toni Sala.

L'autor de Petita crónica d'un professor de secundària parla de diversos aspectes de la literatura actual.

La podeu llegir aquí:

5 preguntes de lletres.

divendres, 11 de novembre de 2011

ENTREVISTA A OLGA XIRINACS

Foto: Pilar Aymerich


Olga Xirinacs ha volgut compartir la seva experiència en una entrevista que li he fet per a la pàgina de La Comarcal Edicions.

Podeu llegir les seves respostes aquí:



dilluns, 7 de novembre de 2011

'EL DIFUNT MATTIA PASCAL', de LUIGI PIRANDELLO


L'escriptor sicilià Luigi Pirandello, conegut per la seva tasca com a dramaturg, va escriure la novel·la El difunt Mattia Pascal, l'any 1904.

Encara que en aquella època no habia publicat cap obra de teatre, s'intueix ja la seva habilitat com a dramaturg perquè, llegint el llibre, el lector té l'impressió d'assistir a una comèdia. La manera com descriu les diferents situacions que es presenten i la configuració dels molt variats personatges, tots ells amb caràcters ben marcats, alguns, fins i tot, histriònics, recorden la posada en escena d'una obra teatral.

La novel·la s'explica amb un llenguatge planer, àgil, amb un to irònic que aconsegueix despertar empatia envers el protagonista, un home que decideix continuar la seva vida quan el donen per mort, un camí que no serà tan planer com ell pensa...

La història va més enllà de l'humor plantejant una qüestió filosòfica sobre el passat i el futur, quelcom que ara ja no sorprèn però que va ser tota una revolució a la seva època.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

ELS PREMIS ALELLA JA TENEN GUANYADORS

Notícia facilitada per La Comarcal Edicions.

L’espai de Can Lleonart va ser, aquest passat dissabte 22 d’octubre, el marc en qual van entregar-se els tres guardons literaris que es concedeixen anualment al municipi alellenc.

El cartell de premis el centren el certamen de poesia Alella Maria Oleart, que en la seva XV edició va obtenir Laia Llobera i Serra amb el recull Més enllà dels grills, que es publicarà properament dins el segell La Comarcal Edicions. El jurat del premi, constituït per Montserrat Abelló, Joana Bel i JM Calleja va destacar el to agosarat i formalment trencador de l’estil d’aquest recull.

El certamen de contes Alella a Guida Alzina va guanyar-lo Eva Arnal Arasa, amb el relat Quatre-cents grams de llomillo. El jurat, en aquest cas, estava constituït per Sebastià Alzamora, Eduard Miró i Joan Riambau.

Finalment, l’Alella a Isidre Pòlit, VIII edició del Premi de relat curt d’astronomia, el va guanyar Txema Castiella Viu amb el relat Regal d’aniversari. El jurat l’integraven Eloi Perich, Marta Royo i Mònica Muñoz.

Una cinquantena de persones van assistir a l’acte d’entrega de premis, durant el qual també va poder-se escoltar un petit concert de música.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

'ESTACIONS DE TRÀNSIT', de NÚRIA LÓPEZ GARCIA


Demà dimarts 18 a les 19 h presentaré el llibre de poemes de Núria López Garcia, Estacions de trànsit, a la Biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar.

Es tracta d'un llibre que va ser publicat l'any 1992 per l'editorial Columna i que va tenir força reconeixement llavors, com es pot apreciar al pròleg de Màrius Sampere i per la ressenya que va fer Xavier Pérez al diari Avui.

En aquesta nova edició, sota el segell de La Comarcal Edicions, l'autora ha inclòs uns poemes inèdits que, al meu entendre, completen i donen més projecció al poemari.

Crec que Núria López ha aconseguit donar el toc que li calia a un llibre ja de per si rodó, que ara té un enfocament més sensual i transcendent alhora. La darrera estació d'aquest trànsit és la suite d'una dona d'una bellesa tan fatal i desvalguda com la de l'àngel decapitat, protagonista del primer poema.

Us deixo un poema com a tast:

Ponent

Escriuré per glossar el dol d'aquesta tarda
que mor pausadament cap a l'oest.

Veuré els cors d'àngels foscos

volar pel cel, cap a ponent.

Les ombres jauran com fulles marcides

d'un sol aturat,

i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.

La gent passejarà omplint-me de murmuris

fins que s'esgotin els mots i les petjades.

Jugaré tan sols a ser qui sóc,
mentre deixo
que la nit m'abraci les sabates.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

LA PLATAFORMA CULTURAL I EDITORIAL DE LA COMARCAL EDICIONS


La Comarcal Edicions va ser l'editorial on vaig publicar el meu primer llibre en solitari, La vida vençuda, l'any 1998, després de guanyar la primera edició del Premi Alella a Maria Oleart.

En tot aquest temps no he perdut mai el contacte amb ells, que han seguit amb la seva tasca i que continuen publicant els guanyadors d'aquest premi de poesia que ja enceta la 15 edició.

Ara, però, han decidit donar un pas endavant creant una plataforma de serveis culturals i editorials. Hi podeu donar un cop d'ull aquí: La Comarcal Edicions. En aquest espai s'expliquen les seves diferents propostes que giren, evidentment, al voltant del món del llibre.

Trobo particularment interessant aquesta iniciativa i per això estic col·laborant a difondre-la. Encara s'han de polir moltes coses, però, com a mínim, ja hi ha una intenció i un començament.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

'L'ART DE VIURE', de GOLIARDA SAPIENZA


És aquest un llibre inteligent, sensitiu, original i molt visceral. Escrit des de la pròpia experiència vital de l'autora, ens remet tant a la lluita personal com a la social. El resultat és un voluminós escrit en forma de novel·la, que s'endinsa en els viaranys de l'ànima femenina alhora que qüestiona i critica aspectes com la religió o la política.

Potser va ser per aquest caràcter crític que la novel·la va ser rebutjada per molts editors i no es va publicar fins després de la mort de l'autora. Però jo penso que més aviat van ser criteris comercials els que van endarrerir la publicació. No és fàcil vendre un volum de la grandària de L'art de viure, escrit amb un llenguatge acurat i culte, que s'estén per àmbits que van des de la història fins la filosofia.

Personalment, em va seduir la força suggestiva de les imatges que projecta. També les paraules, acurades, certes i brillants, que evoquen un món i una època convulsa, com ho és la personalitat de la protagonista. Tanmateix, em vaig perdre en alguns diàlegs, un recurs que fa servir molt, i en algunes escenes en les que, per a mi, no queden ben explicats els fets.

Malgrat la gran bellesa de l'escriptura de Sapienza (nom que li escau molt bé, per cert), trobo excessives algunes escenes i alguns diàlegs. Crec que li caldria una mica més d'agilitat per alliberar la narració de la sensació feixuga que apareix en certs moments, i que li fa perdre la frescor que acompanya el text.

dijous, 22 de setembre de 2011

Fragment de 'LES BAULES LES POSA EL TEMPS'


1930

Va deixar enrera carrers sense asfaltar, camps de cereals, històries tèrboles i mirades esquives. Va deixar també la mort, arrecerada encara als llits que el mateix rebien que acomiadaven la vida. Va deixar els animals, les bèsties de càrrega i les de corral, va deixar la senzilla escola i les quadres, la síndries i el pa que duia a coure amb la germana. Va deixar moltes coses quan va sortir d’aquell poble, però es va endur el record.

Molts anys més tard, a la taula plegable de la cuina o enmig de qualsevol dinar familiar, el record tornava. De vegades, els néts el provocaven, asseguts a les butaques vermelles del menjador li demanaven que parlés d’aquells dies. Llavors, ella confegia una evocació precisa que els néts imaginaven enterbolida per la imaginació.

El dia que va deixar el seu poble va ser en un acte de rebel•lia contra el propi destí. Contra la tradició que havia lligat la seva família a les terres, als torns infatigables de sembrar i de collir, a la fortuna voluble que els feia dependre del temps o de la salut perquè no sempre Déu proveïa.

Si va ser Déu qui no va voler proveir de salut els seu pares, o si va ser la fortuna, no es podia saber. Però tots dos van ser enduts per la mateixa crida que va deixar en la casa una absència fonda, que encara es va fer més pregona en el seu cor. Anys i més anys resaria a diari pel repòs de les seves ànimes a un Déu en qui creia per costum. I quan ja no es recordava de resar, quan no podia recordar ni tan sols el nom dels seus fills, la paraula que va dir, en demanar-li el metge que digués el primer mot que se li acudís, va ser “mare”.

Al poble hi van quedar els germans i l’àvia. Aquesta darrera va ser, possiblement, la persona a qui més li va costar deixar i a qui més trobava a faltar. En parlava sovint, s’havia instal•lat a la seva memòria i sorgia cada cop que parlava als nens sobre la seva infantesa. Era qui condescendia amb les seves inquietuts de nena gelosa, qui posava la paciència que li mancava a la mare i era, sobretot, la bondat. Va haver de sobreviure a la mort de tots els fills, la majoria de petits, el darrer va ser el seu pare.

Llavors ella va marxar. Tenia quinze anys i, per tant, poca experiència en la vida, només el convenciment que aquells camps eixuts i inexhauribles no eren el lloc on ella hi volia estar. El sòl voraç que engoleix el temps dels pagesos no era el seu destí, perquè el seu destí corria paral•lel al mar. Però, ella això encara no ho sabia. Ni tant sols havia vist el mar.

Al principi no es va allunyar gaire d’aquell entorn secà i una mica agrest. Només va apropar-se a la ciutat. Als carrers empedrats i a les cases de veïns, a l’aqüeducte i als perfils urbans de la seva nova vida. Cosia i ajudava la mestressa de la casa on s’allotjava. També d’això en parlaria als néts.

Va ser l’any de la Segona República, quan García Lorca creava el grup de teatre universitari “La Barraca” i Dalí pintava rellotges tous. Els temps en què les dones van començar a votar, el de “la Generación del 27” i el del Surrealisme. Però ella vivia aquests fets com si no li pertanyessin, més propera a les cançons d’Imperio Argentina que taral•lejava fent feina i que cantava al nen de la casa.

Mentre la República s’acostava al temps de la traïdoria, ella s’acostava a Madrid. Un nou impuls la va empènyer malgrat els dies feliços, els consells de la dona i el riure del petit. La ciutat no tenia cap dels trets cosmopolites que s’esperen d’una capital. Arrossegava encara els defectes covats en patis de veïns i la mentalitat provinciana que novel•les de l’època ja havien reflectit. Però a ella li semblava un altre món, un espai fascinant de senyors ben vestits que res tenien a veure ni en maneres ni en aspecte a aquells camperols que havia deixat enrere. Ni boines, ni espardenyes, ni pells aspres de plecs fondos, ni trenes gruixudes, ni boques sense dents. Tot era flonjo i suau en aquell univers dels “señoritos “ des de la seva mirada que encara arrossegava l’emprempta del camp. (...)

dilluns, 12 de setembre de 2011

'HISTORIA DEL REY TRANSPARENTE', de ROSA MONTERO


Vaig llegir aquest llibre ara fa sis anys, quan acabava de publicar-se. No havia llegit res d'aquesta autora i em venia de gust llegir novel·la històrica, però em vaig trobar amb què aquesta no era una novel·la de temàtica històrica, tot i estar ambientada en l'època medieval. Això no va ser un entrebanc, al contrari, perquè el que vaig trobar-me en les pàgines del llibre em va engrescar i sorprendre molt més del que esperava.


S'inicia d'una manera una mica típica, amb la desgracia d'una adolescent empesa per la fatalitat a enfrontar-se amb la vida, però de seguida el món miserable i guerrer de l'Edat Mitjana dóna pas a un univers fantàstic de bruixes i macs enmig d'un ambient trovadoresc que ens porta, fins i tot, a la cort d'Elionor d'Aquitània.

La imaginació i la recreació històrica van de bracet amb les aventures de la protagonista que s'expliquen amb un cert toc d'humor, la qual cosa fa la lectura molt més àgil.

Per acabar-ho d'adobar, el misteri de la història del rey transparent apareix constantment fins que ens deixa, en acabar, ben bocabadats.

diumenge, 4 de setembre de 2011

EN RECORD DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Avui fa 87 anys que va venir al món Vicent Andrés Estellés. El més important poeta valencià del segle XX va néixer a Burjassot el 4 de setembre de l'any 1924.

Segons he sabut gràcies al també poeta Manel Alonso, l'any 1982 va anar a Puçol per tal de participar en el Dia de l'Arbre convidat pel primer ajuntament democràtic. L'any passat Ximo Gimeno, amb la col·laboració tècnica de Vicent Salvador, aprofitant les fotografies fetes pel periodista Juli Esteve del pas del poeta per aquesta localitat, va fer un petit muntatge visual sobre un poema de Manel Alonso en homenatge a Estellés.

Avui, recordant Vicent Andrés Estellés en el dia del seu naixement i com a clam a favor del català com a llengua de cultura i de comunicació i en defensa del futur de les línies en valencià comparteixo aquest vídeo.

Homenatge a Vicent Andrés Estellés


dijous, 25 d’agost de 2011

'LA ISLA BAJO EL MAR', de ISABEL ALLENDE


Amb el rerafons polític, social i històric de la República Dominicana del segle XVIII, Isabel Allende explica les vivències d'una esclava vinculada a una família de colons d'origen francès.

Des de la particular visió d'aquesta noia, l'autora aconsegueix no tan sols acostar-nos a l'època de les plantacions, de les revoltes i de les diferències de classe, sinó també a l'inquietant món del vudú.

Provinent de l'Àfrica, la jove és hereva d'una sèrie de creences que l'ajuden a tirar endavant. Prega a Erzuli i als seus 'loas', confia en el seu 'ti-bon-ange' i s'allibera amb la dansa. El relat dels fets s'acompanya de les explicacions de la noia: com viu ella els canvis, les situacions, els moments més decisius a la seva vida. Les seves paraules són plenes de desig per la vida i també de resignació, però una resignació forta i confiada.

Allende conjuga amb mestratge els elements antropològics, històrics i literaris elaborant una narració captivadora. Jo he gaudit molt descobrint les arrels d'un culte que va florir a Haití i que se'ns mostra des de la seva perspectiva més natural.

dimarts, 16 d’agost de 2011

RETRATS DE LA BELLE ÉPOQUE


Diumenge passat vaig anar a veure l'exposició Retrats de la Belle Époque a CaixaForum. La mostra alberga obres tan conegudes com La Sargantain de Ramon Casas, entre moltres d'altres que omplen el magnífic edifici modernista on s'ubica el centre.

Els nou àmbits que aplega l'exposició mostren les diverses formes que va anar prenent el gènere, al llarg dels més de quaranta anys en què es va desenvolupar aquest període històric. Així, trobem autorretrats, retrats de societat, de grup, a l'aire lliure, d'ambients i converses, retrats com a símbol, l'aportació de Toulouse-Lautrec i els que mostren el temperament i el caràcter o les emocions provocades per la crisi que va tenir lloc a finals de l'època.

La diversitat en l'enfocament, els autors i les tècniques donen un alt valor a aquesta exposió i la possibilitat de contemplar obres d'envergadura. Personalment, m'han captivat les de Giovanni Boldini, John Singer Sargent i Amélie Beaury-Saurel (el quadre d'aquest post és d'ella i es troba dins de la mostra). El que menys m'ha agradat és la part final, perquè no m'atreu gaire l'estil.

Es pot visitar fins el 9 d'octubre: Retrats de la Belle Èpoque.

dijous, 4 d’agost de 2011

‘TOT EL SOROLL DEL MÓN’, de VICENÇ LLORCA

Com a bon poeta, Vicenç Llorca fa servir la metàfora per explicar una història que és, en definitiva, la història de totes les ànimes. Així, presenciem un periple que ens porta dels inferns cap als cels, del dolor al plaer, de la mort a la vida, un recorregut que remet a les epopeies clàssiques des d’Homer fins a Dant.


Però, a més, Tot el soroll del món és un recorregut a través de la sensibilitat humana. L’estètica de la pintura i l’emoció de la literatura acompanyen les passes dels protagonistes fins aconseguir aïllar-los del brogit que els envolta, de l’efímer, del mundà. I quan l’oïda deixa d’escoltar aquesta remor global és quan els ulls es obren per contemplar l’infinit.


L’escenari on transcorren els fets és, també, un lloc paradisíac que pot transformar-se en un infern. Perquè tot és volgudament presentat en aquesta novel·la: els noms, els llocs, les cites...


Com deia al començament, una deliciosa metàfora sobre l’ànima i sobre l’art.


Trobareu més informació al bloc de l'autor: Quadern Blau.




dimecres, 27 de juliol de 2011

'NARCISO Y GOLDMUNDO', de HERMANN HESSE


Ante la puerta de entrada del convento de Mariabronn —un arco de medio punto sustentado en pequeñas columnas geminadas— alzábase, en el mismo borde del camino, un castaño, solitario hijo del mediodía que un romero había traído en otro tiempo, árbol gallardo de robusto tronco. Su redonda copa pendía blandamente sobre el camino y aspiraba las brisas a pleno pulmón. Por la primavera, cuando todo era ya verde en derredor y hasta los nogales del convento ostentaban su rojizo follaje nuevo, aún demoraba buen trecho la aparición de sus hojas. En la época en que son más cortas las noches, hacía surgir de entre la fronda los pálidos rayos verdeclaros de sus extrañas flores, cuyo áspero olor evocaba recuerdos y oprimía.

L'arbre que arrela en la terra mentre puja cap a l'infinit és una magnífica introducció a aquesta història sobre la dualitat. Els dos protagonistes representen les essències natural i espiritual, l'un és un místic, l'altre un epicuri. Són dos amics que inicien el seu periple vital en un convent, però que prenen camins oposats: Narciso el de la saviesa i Goldmundo el de la voluptat.

Tanmateix, aquestes dues ànimes oposades s'estimen profundament i, de fet, es complementen. Són, en definitiva, la imatge de l'ànima de tots, la mateixa que ens empeny cap a la terra i que també pot elevar-nos fins a l'infinit.

dijous, 21 de juliol de 2011

'HACIA RUTAS SALVAJES', de JON KRAKAUER

La pel·lícula Hacia rutas salvajes, dirigida per Sean Penn es basa en una obra de l’alpinista i escriptor Jon Krakauer del mateix títol. La seva projecció a la gran pantalla va revifar un llibre publicat en castellà l’any 1998, que 10 anys després va tornar ha sortit reeditat.

L’abril de 1992, Chris McCandlers va viatjar cap a terres d’Alaska, després de regalar els seus diners i abandonar el cotxe. L’impulsava en el seu viatge el somni d’una vida salvatge.

Krakauer va escriure un reportatge per a una revista sobre la figura de McCandlers, narrant la trajectòria vital del jove, que al final va morir enmig del bosc i la natura més feréstega, en estat pur. El reportatge va generar molta controvèrsia i la qüestió de si el jove era un místic o un insensat.

El llibre, en clau d’obra de no ficció, repassa l’itinerari de McCandlers, transmutat per ell mateix en el personatge Alexander Supertramp i convertit en un cant a la joventut i a la llibertat, el somni de London i Thoreau de retrobar-se amb la natura i esdevenir-hi una unitat. L’idealisme i la inexperiència , però, van conduir a un final força dramàtic a aquest fill dels nostres temps.

Hacia rutas salvajes és un llibre-reportatge que sap seduir el lector des de la primera pàgina, l’acosta a una vida rebel i a totes les persones que va conèixer l’agosarat McCandlers. De pas, però, Krarkauer ens parla de molts altres aventurers que s’han llançat al bosc i d’ell mateix.

Estem davant d’un text pensat per a tota mena de públics, que demostra que la no ficció pot ser tan interessant o més que la ficció, posem per cas una de les moltes novel·les que es publiquen cada dia.

divendres, 15 de juliol de 2011

'MARINA' de TONI SALA


Des dels temps més antics el mar no ha deixat d’inspirar artistes, de crear llegendes, d’engendrar monstres, d’elevar esperits... La seva fúria l’han resseguida amb pinzells, la seva cadència amb paraules i, malgrat la ambigüitat del seu gènere, sempre s’ha vist en ella un caràcter femení.

Així, els escenaris d’aquesta novel·la es converteixen en un recorregut per l’anatomia i la ment de la dona. En el paisatge trobem les mateixes ondulacions i les mateixes dunes del cos femení que anticipen els cingles en què pot avocar-nos el desig. En les onades recordem els moviments constants amb què elles prenen i retornen, nodrint un món calidoscòpic d’il·lusions acolorides, de pensaments furtius o de negres pensaments.


Marina ens endinsa en un món femení des de la perspectiva d’un home que torna a mirar els seus paisatges i es deixa endur. En el seu periple hi ha el naufragi i el salvament, perquè no lluita contra la tempesta sinò que s’aplega a les onades i es sotmet. Sura.


Per a mi aquest home és més un espectador que un protagonista. Els fets es decideixen sense que hi hagi d’intervenir. El passat o, millor dit, el desig del passat l’ha dut fins aquells llocs de la seva infantessa i joventut, però no l’arrosseguen. Ell observa, com el far, però sense la capacitat d’orientar cap vaixell, només de contemplar l’inevitable, el pas del temps i el pes dels fets. Realisme en estat pur. Només hi ha esperança en la contemplació quan, capbussant les aigües s’obre un univers acolorit i vívid.


Toni Sala ha fet del mar una estampa japonesa i l’ha pintat amb els colors de l’atracció, del declivi i del desconcert. Amb una habilitat minuciosa i descarnada ha dibuixat el naufragi d’un ànima, de totes les ànimes que un dia s’aturen i contemplen la devastació que ens envolta.



divendres, 8 de juliol de 2011

'PERSÈPOLIS', de MARJANE SATRAPI

Vaig descobrir aquesta novel·la gràfica quan era llibretera i el comercial de l'editorial Norma em va aconsellar que la demanés, ja que havia obtingut molts reconeixements i moltes vendes.

Quan la vaig tenir a les mans, els dibuixos em van tirar enrera. Els vaig trobar poc atractius i, per tant, vaig pensar en fullejar-lo per tenir-ne una idea. Però, només començar a llegir em vaig quedar totalment atrapada. Em va entusiasmar. L'enfocament, el sentit de l'humor, la creativitat, el punt de vista i el retrat tan directe que fa de l'obcecació humana.

L'Albert Calls ho va explicar al bloc que teniem llavors (Els llibres de Proa Premià):

"La iraniana Marjane Satrapi, que actualment viu a França, ha estat guanyadora del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que va atorgar-se el passat 9 de febrer a Premià de Dalt. Satrapi és molt coneguda, sobretot, per la seva obra ‘Persèpolis’, una novel·la gràfica que també ha estat adaptada al cinema i que ara pot llegir-se en la seva recent traducció al català.

Persèpolis
demostra que en còmic es pot fer de tot si el creador té art i ofici. De fet, en aquest cas, el que es tracta és de narrar amb uns suggerents dibuixos en blanc i negre la història de l’autora, quan a Teheran, el 1978, ella té nou anys i el Xa Reza Pahlavi és expulsat de l’Iran. Aleshores, les esperances de molta gent es trenquen quan els fanàtics religiosos arriben al poder i instauren la revolució islàmica.

Persèpolis
és un treball que en cap moment defuig la ironia i l’humor crítitc amb els totalitarismes. Des dels ulls d’una noia que va creixent, el lector veu una part de la història que sovint s’oblida, la de la puresa rebel contra les imposicions. Satrapi ha venut de la seva obra més de 300.000 exemplars i ha rebut nombrosos guardons internacionals pel seu treball. També, ha publicat els còmics Brodats i Pollastre amb prunes’, on continua narrant a través de la historieta la seva vida a l’Iran."

divendres, 1 de juliol de 2011

'ELS GUARDIANS DEL LLIBRE', de GERALDINE BROOKS


L'autora s'ha inspirat en la història real d'un còdex sefardita, el Haggadah de Sarajevo, que va ser salvat dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, per explicar la possible història amagada d'aquest peculiar llibre.

Partint de les pistes que troba la protagonista, una conservadora de manuscrits que es desplaça a Sarajevo durant la Guerra dels Balcans, la novel·la reconstrueix la "vida" del llibre des dels temps més propers i va reculant fins el propi origen de l'obra.

D'aquesta manera, es recrea el periple del Haggadah en diverses èpoques: l'any 1940, la Viena de finals del segle XIX, la Venècia del 1609 i la Barcelona i la Sevilla que van ser escenari de l'expulsió dels jueus a finals del segle XV.

És una lectura interessant en la que, sobretot, descobreixes i aprens a més de recuperar la fe en els homes que, de tant en tant, són capaços d'arriscar-se per amor a l'art o, més ben dit, per amor a la història.

L'únic tret negatiu, pel meu gust, són les problemàtiques personals de la protagonista ja que resten seriositat a l'argument.

dimecres, 22 de juny de 2011

'LA DAMA', d'ANNA TORTAJADA


Anna Tortajada, coneguda per ser l'autora de llibres tan populars com El grito silenciado o Nahid, la meva germana afganesa, va escriure a finals del 2006 La Dama, inspirant-se en les diverses especulacions establertes al voltant de la Dama d’Elx i el seu món.

En la novel·la se'ns desvetlla el món encara poc conegut dels ibers i el context que va envoltar la creació d'aquesta obra. L’argument es centra en la vida diària dels pobles íbers abans que esclatessin les guerres púniques i s’iniciès la romanització de la Peninsula. Una época fascinant en la que s’adorava a les deeses de la fertilitat (de les que probablement la Dama d’Elx sigui una representant), encara quedaven reminiscències del matriarcat i l’artesania hi tenia molta importància.

Mitjançant el retrat de la vida de sis personatges i els seus familiars, l’autora s’endinsa en el món misteriós que va crear aquesta obra tan enigmàtica. Titayú, la protagonista de la història, és la dona de l’escultor Alucio, creador, a la novel·la, de la Dama d’Elx. Així, l'autora mostra un món en què el comerç i no la guerra és el punt de contacte entre els diferents pobles. Però els conflictes entre cartaginesos i romans acabaran per afectar a la Península, canviant el món per sempre...

dissabte, 11 de juny de 2011

ENTREVISTA A LOLITA BOSCH A RÀDIO CABRERA DE MAR

Albert Calls va entrevistar el passat dissabte 5 de març a l'escriptora Lolita Bosch a Ràdio Cabrera de Mar (107.1 FM). Aquesta és la transcripció que n'he fet:

A.C.: Estem a Ràdio Cabrera de Mar al 107.1 de la Freqüència Modulada al programa “L’Entrevista”. Lolita Bosch va néixer a Barcelona l’any 1970 i ha viscut a Albons (al Baix Empordà), als Estats Units, l’Índia i durant 10 anys a la ciutat de Mèxic. És llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i té un posgtrau en lletres de la Universidad Nacional Autónoma de México. Escriu alhora en català i en castellà i la seva obra ha estat traduïda a l’anglès, al polonès, a l’alemany, al croata, a l’euskera i al gallec. També fa literatura infantil i juvenil i, a més, l’any 2007 va dirigir a Barcelona un festival literari fet a Mèxic. De la seva narrativa destaca Qui vam ser (Empúries, 2006), Insòlit somni, insòlita veritat ( Empúries, 2007), La família del meu pare (Empúries el 2008) i Tres històries europees, publicat per La Butxaca el 2010, que vas publicar primer en castellà.


L.B.: Sí.


A.C.: Era la col·lecció aquella Caballo de Troya.


L.B.: Caballo de Troya. La vaig publicar primer en castellà però va sortir una de les tres històries que era Elisa Kiseljac a La Campana.


A.C.: Precísament Elisa Kiseljac és una d’aquestes històries que ha acabat sent una pel·licula de cinema. La pel·lícula es diu Elisa K. Es va presentar a l’última edició del festival de cinema de Sant Sebastià ...


L.B.: I va guanyar el premi del Jurat.


A.C.: Molt recentment has impulsat l’antologia Veus de la nova narrativa catalana. Aquí reuneixes textos de 41 autors que vénen d’una tradició comuna i que ha estat publicada en castellà per Anagrama.


L.B.: Per Anagrama, sí, això és una traducció.


A.C.: En aquest cas està bé que una antologia en català surti alhora i amb un segell tan potent en el cas del castellà com és Anagrama. Li dóna una empenta molt important.


L.B.: Sí, sí, era una condició. Ho faig si surt en bilingüe.


A.C.: Qui vam ser és de la teva obra un dels llibres que em van marcar i, per tant, com a fan el reivindico. El crític Pons Puigdevall, que és un crític molt dur, a banda de deixar-te bé deia referint-se a llibres teus que ‘representen un goig singular dins del panorama narratiu d’ara mateix, i s’ha d’agrair que una escriptora com Lolita Bosch hagi desembarcat amb

tanta força i contundència en el desraonat món de la literatura’. Dit això, jo hi afegiria a aquesta presentació que des de aquest primer llibre fins als altres dels que jo conec com La família del meu pare o Insòlit somni, insòlita veritat, has creat un univers literari molt particular, molt original en el fons i en la forma, i aquesta és la clau de què connecti amb molta gent, demostrant que és possible renovar tant en el to de la història com en el propi relat amb una mirada oberta a les altres cultures, especialment la mexicana, de la que ja en parlarem, i què tampoc és habitual en el panorama català, és a dir, normalment ens mirem molt a nosaltres mateixos .


L.B.: Home, hi ha molta cosa, jo no sé...


A.C.: En els últims temps no, per tant, jo crec que aquesta idea de portar cap aquí coses d’altres cultures no es veu tant. D’altra banda, explicar que la Lolita Bosch està vinculada a Cabrera de Mar a través de la seva família, per tant, m’agradaria que arrenquèssim amb això. Lolita, explica’ns-ho perquè hi ha molta gent que no ho sap i reivindicaríem que ets de Cabrera.


L.B.: He crescut a Cabrera sí, sí. Sóc originalment de Barcelona i llavors me’n vaig anar a viure a l’Empordà i vaig créixer allà i, després, als 14 em vaig venir a instal·lar aquí definitivament. Però estiuejo a Cabrera des que era un nadó, la meva mare hi venia ja quan estava prenyada. No he anat mai al cole aquí, perquè quan hi vaig arribar tenia 14 anys i anava a Santa Anna, a Mataró, vaig tenir menys vida al poble però, sí, sí...


A.C.:En tot cas, ho coneixes tot, no?


L.B.: I conec a tothom, de “bon dia”, “bon dia”, i estic a casa, bé, és on vinc els caps de setmana, és on escric més del món, la veritat, és el lloc on... sí, sí, és casa.


A.C.: Ara anem a parlar de literatura. Per què aquesta dicotomia de fer obra pròpia, que és el que has fet, però alhora divulgar la dels altres? i ho dic per les antologies: la dels autors mexicans, després la dels autors catalans. D’alguna manera, et divideixes entre el que és fer obra que sorgeix de tu i promoure la d’altres persones.


L.B.: Bé, jo tinc un col·lectiu literari que es diu Col·lectiu Fu i tenim tres linies. Una és que fem festivals. Hem fet el Fet a Mèxic, el 2007, i hem fet el Fet a Amèrica, ara al 2010. Després, un altre dels projectes és que obrim biblioteques a llocs d’America Latina on un llibre pugui millorar-li substancialment la vida a algú. Per exemple, ara hem convidat al Marsé, ha fet una tria de 335 llibres i hem aconseguit que en una presó colombiana d’extrema seguretat obrin un programa d’accés a la lectura. I ara a Shishmay en farem una d’alfabetització. És una comunitat indígena que hi ha al nord, a la Sierra del Cusco, al Perú, un poble on jo hi vaig anar fa molt poc. Quan a Perú es va fer la reforma agrària moltes comunitats van heretar ‘haciendas’ molt grosses i els hi han donat funcionament al camp, però la ‘hacienda’ ha quedat una mica abandonada perquè la reforma agrària va ser ‘aquí teniu això’ i punt, no els hi van facilitar. Llavors aquesta comunitat ha buscat gent de Lima perquè els ajudi, han

restaurat la casa, que és molt maca i la lloguen. És un lloc preciós, però la gent del poble no tenen escola, llavors, un noi hi ha anat i els està ensenyant a escriure. Jo ara hi vaig anar i escrivíen a terra, que ho vaig trobar al·lucinant que la gent de Lima vagi allà a estiuejar i vegi que aquesta gent està escrivint a terra. Llavors hem aconseguit un programa d’alfabetització que van fer a Cuba que es diu ‘Yo sí puedo’, gràcies a l’ajut de biblioteques de Barcelona, en fi, tot és una moguda i ara l’anem a obrir a l’agost. És a dir, que jo faig moltes activitats literaries fora de la meva feina d’escriptora. Perquè tinc la sensació que la literatura és una cosa que es construeix, i de la mateixa manera que construeixes un llibre construeixes una comunitat d’escriptors, com serien les antologies, construeixes una biblioteca d’alfabetització a Shishmay, construeixes un programa de lectura per a presos que estan 23 hores al dia aïllats en una cel·la de càstic. Jo crec que l’art és l’única cosa que ens manté, que aconsegueix que no embogim, i que a llocs com America Latina, que jo seré d’aquí peròtinc el cor a Mèxic, i sóc molt latinoamericana, i molt pro Latinoamerica, i faig moltes coses per Amèrica Llatina, a América Latina veus molt clarament l’utilitat de l’escriptura, aquí potser no tant, atès que som un país editorial potser no es veu tant, però, per exemple, a Mèxic hi ha una plaça que es diu Portal de Santo Domingo, i a Perú també hi és i a molts llocs, on hi ha com uns petits confessionaris on van els analfabets i demanen ‘por favor, me puede mandar una carta a mi mamá a Veracruz para decirle que estoy bien’, i els pregunten, ‘¿redacto o me dicta?’, i ells diuen ‘no, no, usted redacte’, llavors els hi escriuen. És a dir, l’escriptura és una cosa útil. Aquest senyor ho envia als evangelistas com els anomenen, però no son catòlics és una professió, i aquest li envia a un altre evangelista i va algú més i ho llegeix. La literatura és una cosa que construeix fóra d’un, jo crec que la literatura que es mira el melic és horrorosa i és molt avorrida. Jo he crescut en una universitat socialista de la millor època de Mèxic. Vaig tenir aquesta sort de ser alumna de la UNAM, que és la universitat més al·lucinant que jo he vist a la vida, vaig fer el doctorat amb mestres de la talla de l’Adolfo Sánchez Vázquez i vaig pagar cinc euros pels cinc anys. Jo vaig rebre, molt, molt, molt i sempre he volgut donar-ho a canvi. Perquè a Amèrica Llatina la literatura, com l’educació, no és un dret com aquí, és un acte de generositat i el que té alguna cosa l’ha de donar, i jo n’he tingut moltes, he estat ‘superprivilegiada’.


A.C.: Parla’ns de Veus de la nova narrativa catalana que es va fer amb aquesta idea però a Catalunya...


L.B.: Es va fer amb aquesta idea perquè a mi em va sorprendre molt venint d’aquest món on la literatura era un acte tant comú i generós. Que jo he fet classes amb 50 mil persones i mai he pagat res i n’hi ha com un orgull de poder aconseguir entre tots que la cultura funcioni. I quan vaig arribar aquí em vagi quedar al·lucinada de la contrapossició entre aquestes dues coses. D’una banda a mi tothom m’ha rebut de manera increïble, m’han rebut amb les mans plenes i m’han tractat com si jo fos d’aquí, i jo de gran no he viscut mai a Catalunya, he estat fora. Llavors, quan vaig venir em va sorprendre tant aquesta generosistat cap a mi contraposada a la cantarella insoportable de ‘la literatura catalana és molt dolenta’, que és insoportable i és una mostra de incultura terrible. El món editorial, tu ho saps, és molt petit i tots parlem molt entre nosaltres, escriptors, editors, crítics, i aquesta frase la diu impunement el primer a qui li passa pel cap, és a dir, ve un editor de literatura catalana i et diu ‘la literatura catalana és molt dolenta’, dic ‘però, com podeu fer això tenint l’estructura que tenim’, que és la Institució de les Lletres Catalanes que jo, ho he de dir, atès que no em donen un sou ho puc dir, visc enamorada de la funció que fan.


A.C.: Estarà content l’Izquierdo...


L.B.: L’Izquierdo sempre m’ho diu ‘en parles molt bé’, és que jo, realment, si la tinguessim a Mèxic una cosa així, seria al·lucinant. Fan una feina de difussió pels pobles, s’esforcen tant...


A.C.: S’han obert molt els últims temps....


L.B.: Molt, molt, jo vaig a llocs com al poble de l’Empordà on vaig créixer, que abans era impensable que hi anés un escriptor, doncs ara hi va. Fan molta feina fora però, d’altra banda, nosaltres jo crec que hem tingut un nus en la continuïtat de la llengua catalana que és que hi va haver una època en què literatura era igual a llengua, llavors, la gent que es va responsabilitzar de la literatura en realitat s’estava responsabilitzant de la llengua i, tot d’una, hi va haver una normativa, tot el pla de Normalització Lingüística, que sort en vam tenir, jo crec que a la literatura en algunes coses li va fer mal. Li va fer bé el fet de poder recuperar la llengua que li és pròpia i emprar-la, però, de sobte, és gairebé un objecte aquesta llengua per a nosaltres. La llibertat que tenen altres llengües per experimentar i trencar la llengua i veure fins on pot arribar, que és el que fa la literatura, nosaltres la tenim menys. S’ha posat de cara al públic una literatura una mica més fàcil, una literatura que no exigeix un lector molt encuriosit. Hi ha moltíssima bona literatura que, no sé ben bé per què, jo crec que te a veure amb totes aquestes coses que t’estic dient, que no ha arribat. Bons escriptors que no han arribat a bons lectors.


A.C.: És una pregunta que tenia més avall: què li passa a la literatura catalana que no acaba de trobar públic?


L.B.: Que té massa diners, jo crec que té massa diners. Faltaria més pobresa perquè llavors les coses s’aprecien més, i, a més, perquè no cal fer tot això que estem fent. A mi em truquen a casa i em diuen ‘Hola Lolita, vols el premi de l’editorial tal?’, això no va així, jo dic ‘no, no, moltes gràcies’, però això no va així.


A.C.: En tot cas s’ha d’agrair a Veus que posa la mirada en un seguit d’autors que alguns tenen trajectòria, d’altres menys, però que demostra que hi ha una literatura viva en català, precísament, a Barcelona en castellà hi és.


L.B.: Hi és, i a més, és molt important. A Barcelona el castellà hi és i entre ells dialoguen, i els catalans això no ho fem, no sé per què. Jo, atès que escric en bilingüe, estic en el dos i, a més, ja que no m’agrada discutir em duc bé amb tothom. Però jo vaig molt a La Franja, la meva família té una casa allà i hi ha un llibreter molt actiu, el Serret, de Vall-de-roures, i ell em va començar a ensenyar llibres de la zona i així vaig començar a trobar gent que a mi em semblen extraordinaris. El Pep Puig és un escriptor extraordinari, realment extraordinari, com el Jordi Lara. A mi la Neus Canyelles m’agrada molt, la última novel.la potser no em va agradar tant, però en general m’agrada molt. És a dir que hi ha moltes coses molt bones. Però hi ha molts diners per ficar a la vista del públic una certa literatura, llavors el públic ho té molt fàcil aquí. Jo faig una prova quan vaig a fer una antologia o un festival, que es anar a la gent i dir ‘escolta diga’m els 10 millors escriptors joves de Catalunya, i era terrible. Ho vaig fer amb llibreters i era terrible, terrible. El Pasqual Farràs, que és un escriptor brutal, és que no el llegeix ningú, jo ho trobo al·lucinant. Crec que estem posant energia en l’opció equivocada. Jo vaig llegir durant un any i mig cent autors. Dels cent autors que vaig llegir n’hagués posat més. És a dir, que hi ha autors que a mi m’agraden i no hi són, n’hi ha cinc que els canviaria per uns altres, però dels altres n’estic molt segura. No vaig voler fer una tria d’autors, vaig voler fer una tria de textos. Així, vaig parlar amb ells, per escollir el text adient, alguns editats, uns altres no, va ser una feina molt interessant. La vaig fer per dues raons. Una perquè si jo demà me’n anés a viure a l’Ecuador d’aquí cinc anys faria una antologia de literatura ecuatoriana, ja que crec que la literatura conforma el món on som i no conèixer-la és una mica trist. I l’altra perquè jo crec molt en la promoció de la cultura, estic a la xarxa de Promoción de la Lectura a Mèxic, faig moltes coses per promocionar la lectura.


A.C.: Escrius en català i en castellà, la pregunta és: t’ho planteges abans d’escriure? et surt directament? Deu ser una dicotomia difícil de resoldre...


L.B.: Està superestudiada amb el psicoanalista, i ni el psicoanalista ni jo te’n sabem dir res. No, és una cosa molt extranya que em passa només amb els textos d’adults, amb els d’infantil i juvenil no. Per exemple, em van dir d’un llibre ‘tradueix-lo’, ho vaig intentar i vaig pensar ‘em fa una mandra traduir’, ho vaig trobar horrorós i no ho vaig fer. És a dir que infantil i juvenil em surten o en català o en castellà i, normalment, estan en un sol idioma. I d’adults, excepte un que em vaig autoeditar a Mèxic que es diu Japón escrito, la resta, tot, ho he fet en bilingüe, però fins al nivell de què quan jo vaig entregar La família del meu pare a l’editorial catalana em va trucar l’endemà la meva editora, que és la meva amiga l’Eugenia Broggi, i em va dir ‘Capsigrany, el capítol 4 està en castellà’... no me n’adono. Jo crec que està molt bé com a eina literària. Crec que el bilingüisme és un luxe. A l’escriptor el què li passa quan comença a escriure és que és cursi, som cursis de mena perquè ens enamora el llenguatge. Ens comencem a enamorar del que fem i no tenim cap perspectiva per veure-ho i diem aquella frase terrible per als escriptors ‘bé, però queda molt bé”, i dius ‘no,no,no, desfes-ho’. En canvi, quan tens dos idiomes, que és el somni de molta gent que ha estudiat aquesta proximitat amb el llenguatge com el Maurice Blanchot, que és un filòsof francès que a mi m’agrada molt, que explica que el drama de l’escriptor és la proximitat amb el llenguatge. És a dir, que el drama de l’escriptor és que tu, a tu mateix, no tens criteri per llegir-te, llavors mai saps si està bé. Et fa patir, et fa fer coses mal fetes, et fa pecar de supèrbia o d’innocència, no tens cap perspectiva del que tu fas, no et pots llegir, excepte, jo crec, si ets bilingüe. Si ets bilingüe no et pots llegir com llegiries algú altre, però en el moment en què tu agafes un text i el canvies d’idioma estàs veient l’estructura del text, no estàs veient si queden bé les paraules, no estàs veient el guarniment, sinó que estàs veient el text, i això per a mi és un luxe. Llavors jo ho utilitzo.


A.C.: En una entrevista que et van fer llegia que deies que el català per l’escriptor podia ser una cotilla, tu deies ‘corpiño’. Dir això és valent, és agosarat, però, segurament, és veritat. És a dir, hi ha una distància entre l’escriptor català i l’obra que fa perquè, entre d’altres coses, hem parlat el català poc o l’hem llegit poc...


L.B.: L’hem llegit poc. Jo vaig dir de Veus ‘jo vull fer-ho en dos idiomes’, no tant perquè ens llegeixin a l’Estat Espanyol, sinò per America Latina que és l’idioma castellà amb el que jo m’identifico.


A.C.: Un públic brutal a més....


L.B.: Clar, i sense cap prejudici, és molt més fàcil. Llavors ara el vaig a presentar a Perú, vaig anar a presentar-lo a Mèxic, vaig a Argentina, perquè hi ha curiositat diuen ‘qui seran aquests 12 milions de parlants?’, no sé. A mi, per exemple, a Mèxic fa molt poc un noi que parlava náhuatl em va dir ‘Ah, entonces usted también habla una lengua indígena’ jo li vaig dir que sí, ‘sí, más o menos’. Però quan jo vaig decidir traduir-ho al castellà, vaig fer un pròleg en castellà molt diferent del de català perquè els explicava la relació que nosaltres tenim amb la nostra llengua, que és una cosa molt particular. Clar, nosaltres potser no ho veiem perquè hem crescut aquí, però si després parles una altra llengua, que jo he estat molts anys immersa en una ciutat que es parla una llengua que comparteixes amb 1500 milions de persones, no li tens aquesta por ni aquest respecte, la llengua és de tots. Aquí la llengua se l’ha guanyat la meva àvia vivint una guerra, i se la guanyat la meva mare passant una dictadura. Se l’han guanyat, és veritat, t’ho dic seriosament, i és com una mostra de respecte gairebé. Si el meu pare ha corregut davant d’un tanque a la Rambla, la meva àvia ha viscut una guerra, no sé qui va estar engarjolat... ha estat un guany, llavors, ara li tenim com una mena de respecte i veneració que per a un escriptor és un ‘corset’. Això no vol dir que no sigui un guany, però és un ‘corset’. En literatura infantil és evident, perquè passes per moltes correccions i hi ha coses que no es diuen. Per exemple, jo mai a la vida he dit ‘fer un bisbe’, que és quan dues persones diuen una cosa alhora, jo parlant no ho faig servir mai, escrivint literatura infantil ho has de posar molt sovint. Aquestes coses....


A.C.: Jo ho he descobert a l’entrevista que et feien, tampoc ho sabia...


L.B.: Clar, veus?, però els nens ja ho saben, que està molt bé, és a dir, jo crec que el pla de recuperació lingüística va estar molt bé, però aleshores la literatura i la llengua van per dos camins separats. La literatura és llibertat, no pot ser això. Jo tinc un editor que em diu ‘quan et truqui un corrector de l’editorial i digui la paraula gramàtica penja-li el telèfon’.


A.C.: Escolta, pas al cinema, que per a un escriptor és ja entrar al camp de futbol per la porta gran.


L.B.: No, perquè a mi no m’agrada gaire el cinema.


A.C.: A tu no però de cara a la societat el cinema és una projecció, això és evident, llavors amb Elisa K. tu fas aquest pas. N’has quedat satisfeta del resultat de la pel·lícula? perquè, normalment, molts escriptors n

o ho estan.


L.B.: Molt, molt.


A.C.: perquè és una mirada, al cap i a la fi, el director haurà fet una mirada de la teva obra.


L.B.: Són dos directors, són un matrimoni i molt, molt contenta. De fet, jo et dic una cosa: a mi no m’agrada el cine. No hi vaig mai, no veig pel·lis...

A.C.: Però t’agrada el teatre...


L.B.: Em fascina el teatre, em fascina. Que és el meu proper projecte, quan acabi això que estic fent ara jo faré teatre perquè tinc moltes ganes de

fer-ne i, llavors, sóc molt tossuda i m’hi posaré. Però no m’agrad

a el cinema. Quan em van trucar la Judit i el Jordi per dir que volien fer la pel·li jo els vaig dir ‘mira’, perquè em van dir ‘t’enviarem el guió i tal’, els vaig dir ‘mira, no’. Perquè jo crec que ha de ser una putada, parlant clar, que tu tinguis un projecte artístic de crear un món, que és el que fa una pel·li, i tenir darrere un escriptor dient ‘no, però això no es fa així, no això no és així’, perquè jo,si fos el director li diria ‘escolta, no és així per a tu, però deixa’m llegir tranquil, jo tinc el mateix dret a llegir que tu’. Llavors els vaig dir ‘vale, però jo no m’hi ficaré, no vindré al rodatge, no m’envieu el guió, si quan l’acabeu a mi m’agrada poseu Elisa K, de Lolita Bosch, i si no, no ho poseu i ja està’, aquesta era la meva condició. Vaig posar una altra condició, que era que no sortís, perquè és la història d’una nena que la violen als 11 anys, que no sortís la violació en pantalla, perquè llavors era una pel·li morbosa i a mi no m’agrada el morbo.


A.C.: És un tema difícil.


L.B.: Sí, llavors que no es veiés. És que som molt semblants en la manera de fer, tenen una manera de fer que és amb els mínims elements fer les màximes coses, i això té molt a veure amb mi. És una manera de crear que és molt austera i a mi això m’agrada molt. Em va agradar molt, però la vaig anar a veure al cine, em van convidar a Sant Sebastià però no hi vaig anar a res.


A.C.: El local i el global és el signe dels temps, que tot el dia en parlen i, a més, estem al mig de les noves tecnologies. Tu creus que els catalans del segle XXI ens falta una visió més oberta del món?


L.B.: Sí, i als del segle XX també, ha ha ha.... Sí, jo crec que sí, jo crec que tenim la sort de què ens ha arribat moltíssima gent de fora i això és una injecció de formes de veure el món. Jo crec que el miracle de la humanitat és poder-nos entendre amb gent que té altres valors i altres idiomes i altre passat i altre cultura. És un miracle que jo em pugui entendre amb un coreà. és una cosa extranyíssima perquè, en realitat, però hi ha una cosa que ens uneix i això guanya, i a mi això m’agrada molt. Jo viatjo molt i tinc molts amics estrangers i m’agrada molt el que surt de juntar cultures, trobo que és el màxim a què es pot aspirar. Juntar dues llengües ja és ‘el colmo’ del llenguatge. M’agrada molt i trobo que aquí tenim la sort que està arribant molta gent de fora i no trobo que tinguem aquesta fama de tancats. Jo crec que som molt respectuosos amb les cultures que vénen de fora, tot i la xenofòbia pròpia de qualsevol país del món, que també les pateixen les cultures que vénen de fora, també hi ha xenofòbia a Marroc i al Perú... però amb tot som molt respectuosos i som un dels països amb més disposició per respectar coses que ens semblen molt llunyanes. Trobo que som especialment respectuosos, si més no amb les lleis, som molt generosos amb la gent que vé de fora, legalment parlant, però trobo que som estranys, som una cultura que a mi em produeix molta curiositat perquè he aconseguit veure-la des de fora. Jo li deia l’altre dia a un amic meu mexicà, és molt estranya perquè la meva àvia i jo compartim valors encara i compartim expressions, això a d’altres països no passa, d’una generació a l’altra hi ha molta distància i, en canvi, nosaltres verticalment, de generació a generació, estem molt units perquè hem tingut problemes històrics comuns. És molt ferm el lligam dels catalans amb la seva terra, amb el seu poble, amb el seu passat. Però jo crec que més que tancats som una mica insegurs amb el que ve de fora, tenim por a perdre les coses que sabem del cert, això no es vol tocar molt a Catalunya.


A.C.: Parla’ns una mica de la teva relació amb Mèxic, determinant en la teva obra... hi ha Mèxic a tot arreu, fins i tot quan no en parles hi és....


L.B.: Mèxic és el que sóc...


A.C.: Per què hi vas estar molts anys...


L.B.: Hi vaig estar molts anys, hi vaig molt. Jo hi vaig estar 10 anys. Després d’haver voltat molt pel món vaig arribar un dia a Mèxic i vaig tenir la sensació extranyíssima de ser igual que aquell país. És una sensació meravellosa quan arribes a un lloc i dius ‘el país és igual que jo’, no la gent. És contradictori, és apassionat, és sincer, xerraire, té molta curiositat, té un amor pel llenguatge brutal, té moltes coses que s’assemblen molt a mi i em vaig sentir molt identificada amb el lloc i vaig triar ser culturalment mexicana, que és el que sóc abans que res, és el que em defineix.


A.C.: Noves teconologies, nous discursos la gent més jove llegirà, bé, ja està llegint, en suport electrònic, això obligarà a canviar la perspectiva als autors ?


L.B.: És una molt bona pregunta. Jo crec que hi ha molts autors que estan creant en funció de les noves tecnologies. Per exemple, Agustin Fernandez Mallo acaba de treure una nova novel·la a internet que després vendrà a Alfaguara però d’entrada... és Borges revisited, una cosa així, que ha fet ell a internet. Hi ha molta gent que té aquest interés i gent del Maresme, el Carrión, per exemple, Los muertos, que ja no només incorporen el llenguatge de les noves tecnologies sinó que fan una cosa per a un nou llenguatge, per a un nou format. No és el meu cas, a mi m’interessa la literatura en sentit estricte, el segle XIX alemany, m’interessa molt el fet literari.


A.C.: En tot cas tu ja hi vas cap aquí, t’hi trobaràs al mig...


L.B.: Bé, hi ha llibres meus d’aquests que pots comprar a Amazon.... Però jo no en tinc. Jo tinc un problema greu a la vida i és que no vull tenir internet fora de casa, llavors qualsevol cosa que sigui fora de casa. Jo vaig amb un ordinador que sembla un ‘zapatófono’ d’aquells dels anys 70.


A.C.: Una mica pensant en els teus llibres Insòlit somni o La família del meu pare, és molt difícil parlar de coses properes però que alhora tinguin dimensió universal? Jo, és que em sembla que és la característica d’aquestes obres i d’altres. Parles de coses molt properes a tu però alhora tenen aquesta dimensió.


L.B.: Bé, Tolstoi deia ‘cuenta la historia del mundo y no estarás contando nada, cuenta la historia de tu pueblo y estarás contando la historia del mundo’. Jo crec que a la literatura hi ha una frase que és sagrada, que jo un dia espero tatuar-me, que és ‘menos es mas’. Com menys expliquis més empatitzaràs, perquè pots carregar el llibre amb coses seves. Va ser molt difícil escriure La família del meu pare, molt, a nivell emocional perquè explico la història del meu pare que va morir ara ja fa 12 anys, quan vaig treure el llibre en feia 10 i va ser molt complicat a nivell emocional perquè hi convivia molt, mentre escrivia el trobava molt a faltar. I a nivell literari també, per raons que explico al llibre nou Ara escric, que és un llibre sobre l’escriptura, però és el que ha de fer un escriptor, jo mai a la vida em queixaria de la meva feina, i la meva mare es cuinera i s’aixeca cada dia a les 6 del matí i sóc d’un poble de pagès. Però íntimament és complicat.


A.C.: Només una última pregunta: al lector cal seduir-lo sempre?


L.B.: Al lector no cal seduir-lo mai. Jo crec que el pitjor que li pot passar a un escriptor i que ens passa a tots i que és un impuls molt difícil de frenar és intentar que a algú li agradi el que tu fas. És terrible.


A.C.: És a dir, que l’autor ha de treballar el que sent...


L.B.: Bé, allò que sent i allò que és capaç de pensar, i allò que és capaç d’entendre, i de preguntar, si no ho sap, a qui ho sàpiga, i de dubtar. Però jo crec que si escrius per agradar a algú et tornes boig. I jo he vist escriptors que es tornen bojos d’èxit a Catalunya i fora de Catalunya, perquè es pensen que són Anaxàgores que deia ‘el hombre es el centro del mundo’. Jo no vull ser una Anaxàgores, ho odio. Però jo no crec que jo m’assegui i li digui a un lector ‘mira jo sóc això, et passa a tu’, no, sinó que jo crec que no has d’intentar agradar a un lector, perquè un lector no existeix, és una paranoia, llavors t’acabes inventant, tens una neurosi greu i tractable, en molts casos, que t’inventes que hi ha algú que llegeix. A mi em costa moltíssim pensar que algú s’ha llegit un llibre meu. Una vegada ho vaig veure al metro i no sabia on ficar-me. I fa molt poc vaig anar a l’Fnac i vaig trobar una senyora comprant Quim vam ser i vaig anar i li vaig dir ‘escolti, senyora, veu la foto de dins? sóc jo’ i ella ‘ai, quina gràcia, nena!’ i li vaig dir ‘perdoni, guardi aquest llibre i em deixa que jo li regali Madame Bovary, que és literatura de veritat? ‘ i em va dir ‘si me’l dediques, sí’ i ja em veus a mi pagant i dedicant Madame Bovary...


A.C.: Això es mereix un premi....


L.B.: Se’n va anar encantada i li vaig dir ‘si li agrada torni i es compra un llibre meu, si vol, però llegeixi la gran literatura’ que el meu editor em va dir ‘per vendre llibres seria un truc fantàstic’, pero jo ho faig seriosament, jo crec que hi ha gent que és molt bona en el món i que hem de llegir això. No em puc imaginar que algú s’ha llegit La família del meu pare. No m’entra al cap. Primera, no llegeixo crítiques que em fan, mai de la vida, no guardo premsa, i, després, tinc demanat a la meva agència literària que no m’enviï ‘rapports’ de venda, és a dir que no tinc ni idea de quants llibres en venc ni ho vull saber, ni quin llibre ven més que un altre...


A.C.: Per a no condicionar-te entenc...


L.B.: Bé, és un món que no sóc capaç d’imaginar-me. És curiós perquè sóc capaç d’imaginar-me una novel·la i de fer un món, però sóc absolutament incapaç d’imaginar-me que algú em llegeix i rebo molts correus de gent molt amable, i els contesto tots. Ahir vaig rebre un d’una llibretera de Canarias que és per emmarcar-te’l, em deia una cosa que jo pensava ‘com se’n ha adonat’, això és el que pensava... Però això, per escriure no serveix per a res, em vaig adonar quan vaig començar a publicar i a sortir a premsa, ‘si vols entendre aquest món exterior o públic o de lectors o diga-li com vulguis, has de posar un esforç allà’ i jo no el vull posar, no m’interessa. Vaig si em conviden a parlar amb lectors, vaig sempre, però no sé imaginar-me el que pensa algú quan em llegeix, de fet, no sé imaginar-me ni que ningú em llegeixi.


A.C.: En tot cas amb aquestes paraules acabarem l’entrevista. I tu no ho dius, però ho dic jo, nosaltres sí que diem que llegeixin els teus llibres.


L.B.: I Madame Bovary...



divendres, 10 de juny de 2011

'ARA, ESCRIC', de LOLITA BOSCH


"Aquest primer llibre és la fotografia que mai no vaig fer del moment exacte en què el meu pare i jo, un matí d'hivern que havia nevat, vam pujar en un avió de fusta i ens vam llançar a planar per damunt de la ciutat de Barcelona. Sense vent."

Una imatge, un record, paraules... jo he vist poques vegades neu a Barcelona, però sí he pujat en un avió de fusta i he planat per damunt de la ciutat. Sense vent. Potser per això m'he deixat arrossegar pel laberint d'imatges, records i paraules d'aquest llibre de Lolita Bosch. He planat damunt dels seus impulsos, confesso que, de vegades, m'hi he perdut, però, així i tot he seguit emmirallant-me en la mateixa tristesa estranya i condemnada en què m'ha fet reconèixer (pàgina 42).

Sóc curiosa, m'agrada saber el màxim sobre els pobles, les cases i les persones, per això la lectura d'aquest llibre ha estat un capbussament en l'univers de Lolita Bosch que m'ha permés conèixer una mica d'on prové, entendre què la mou i reconèixer alguna de les seves pulsions. Ha estat una lectura impel·lida per la màgia, la de l'enyor, la de l'amor i, sobretot, la de la mirada.

Llegint Ara, escric he tingut la sensació de participar d'un joc de prestidigitació literària en que l'autora crea la il·lusió de ser lectora al mateix temps que escriptora. Perquè planant damunt la ciutat la mirada ens porta allà on són els nostres pensaments: Barcelona, el far de Menorca, el camí que duu a l'antic camí de la Virgen de Guadalupe a Cáceres, la plaça de Santo Domingo del centre històric de Ciutat de Mèxic....