divendres, 31 de desembre de 2010

EL 2010 DEL BLOC

L’any 2010 va començar per aquest bloc amb la ressenya del poemari Correspondència de guerra, de Manel Alonso Català, que vaig escriure quan els reis encara eren de cami i els seus patges i missatgers corrien per diverses ciutats i pobles.

Uns dies després vaig deixar constància de la presentació de la meva novel·la La veu de
l roure, a la Biblioteca Ilturo i vaig arribar als 100 posts, concretament el 26 de gener. Poc després, la mort sobtada de l’amic Martí Rosselló ens deixava commocionats el mateix dia en que acabava el mes.


El mes de febrer vaig fer un post sobre la segona presentació de La veu del roure, aquest cop a la Biblioteca Jaume Perich, de Premià de Dalt, a càrrec dels incombustibles Ferran Planell i Montse Assens. La lectura de L’agonia de Severià Vargas, d’Olga Xirinacs, va ser tota una descoberta, un autèntic plaer del que vaig voler escriure al bloc.


Mentre març ens sorprenia amb una inusual nevada, jo em sorprenia llegint Inquietud en el paraiso, d’Óscar Esquivias. Una filigrana literària que em va seduir amb els seus personatges, la seva manera d’expressar-se i les seves peculiars històries.


Vaig començar l’abril explicant la meva experiència a l’exposició Fortuny. El mag de Venècia, un retorn al passat i una fantasia de creativitat. Però també vaig portar virtualment les veus dels Poetes del Maresme, comentant l’acte celebrat el 17 d’abril a Alella en què set escriptors, entre els quals jo mateixa, vam oferir un recital com a mostra de la poesia maresmenca. També vaig aprofitar per compartir la presentació que va fer Albert Calls, un interessant recorregut que podeu llegir aquí.


El mes es va acabar amb una porta tancant-se, la de Can Manent, l’antiga biblioteca de Premià de Mar, que va celebrar el seu darrer acte dijous 22 h i que va ser, precisament, la presentació del llibre El quadern d’Albert Calls.


La primera ressenya de maig és Cien Años de Soledad, de García Márquez, un llibre que vaig descobrir a COU i que vaig tornar llegir per segon cop l’abril, vint anys després, per iniciativa del meu germà Jordi que se la va llegir també per enésima vegada. A més, vaig deixar constància de la creació del bloc El riu, una publicació digital de microtextos que va nèixer, com jo un 16 de maig. De fet, erem celebrant el meu aniversari i l’Albert Calls (creador del blog i company meu) va desaparèixer. Poc després el vaig trobar davant l’ordinador donant a llum aquest bloc. Per si tot això fos poc (sembla que maig és un mes molt actiu), vaig deixar constància de la XV Fira Iberoromana de Cabrera de Mar i vaig descobrir el diari de la biblioteca Ignasi Iglésias gràcies a Matilde, la bibliotecària de la Biblioteca Joan Triadú de Vic.


Al juny vaig explicar les meves impressions en llegir L’inici del capvespre, de Júlia Costa. Una bellísima narració introspectiva que ens convida a reflexionar. Cap a finals de mes, Cabrera de Mar surt al programa de TV3 Sota terra i jo m’apresso a deixar-hi constància.


El mes de juliol gaudeixo de la desitjada calor en companyia d’una trilogia de luxe: The god father, El padrino, que aprofito per comentar en aquest espai. També ho faig de les meves impressions sobre Winnesburg Ohio, de Sherwood Anderson, que és el llibre triat per a la tertúlia de la biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, conduïda per l'escriptor Toni Sala. Acabo el mes amb problemes amb internet.


Encara gaudint del temps estival (ai, com l’enyoro!), a mitjans d’agost mentre vaig en tren a Premià de Mar, una noia ofereix uns llibres a 1€ i en compro un. Després de llegir-lo hi deixo constància en el post La relójica invisible, de Serena Urdiales. Cap a finals de mes, faig memòria d’un llibre entranyable per a mi, Historia de Roma, d’ Indro Montanelli.


Inicio setembre parlant de K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i aquest em porta a recuperar la memòria d’un cabrerenc mort pels nazis: Esteve Rovira i Rovira. Pel que fa a les lectures, m’acompanya Joseph Roth i comparteixo el fragment de Revista de otoño del llibre Primavera de café, per anar fent boca de la tardor.

Un diumenge d’octubre em descobrerix un món de desconeixia i a tocar de casa. Ho explico al post Petits paradisos propers.


De novembre en destaco la lectura d’Espartaco, de Howard Fast, amb la seva (per desgràcia) colpidora actualitat. També la sorpresa de descobrir una nova faceta de l’amiga Susana Hernández com a escriptora de novel·la negra amb el seu nou llibre Curvas peligrosas. Vaig començar el mes explicant la història del gosset Klaus i poc després vaig saber que va tenir un final feliç.


Aquest darrer mes de l’any he anunciat la presentació del llibre de poemes infantisl Fantasies sense barret, de Carme Rovira, el qual va ser un èxit, per cert, i espero poder posar fotos quan me les envien i comentar-ho una mica millor. Per acabar, he fet una reivindicació de Nadal, de les nostres arrels i de la nostra infantesa. Però voldria acabar el darrer post amb una frase que em va agradar moltíssim, perquè em sembla del tot encertada. És del llibre de Joaquim Amat-Piniella, K.L.Reich i ja la vaig citar en el seu moment. Avui torno a recuperar-la:



"La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."



Bon any!

dissabte, 25 de desembre de 2010

NADAL BLANC

Aquesta foto tan nadalenca va ser feta el passat 4 de desembre a Viena, concretament al Rathaus Park, el parc de davant de l'ajuntament.

Si la ciutat nevada ja presentava un aspecte de postal de Nadal, aquí encara més amb les parades, els arbres engalanats, i la decoració de la que forma part aquesta caseta davant de la qual ens vam col·locar.

Per a mi va ser un regal el fet de trobar neu, perquè mai he estat a una ciutat nevada, només he trepitjat neu de petita les poques vegades en que anavem a Núria o a la Molina, i parlo d'abans que es posés de moda anar a esquiar. Així doncs, la neu i l'ambient van afavorir aquest fenomen retrospectiu (o introspectiu, segons es miri) de tornar a la infantesa.

És per això que m'agrada aquesta foto, encara que no sortim gens afavorides, perquè han sortit les nenes que portem a dins. Miro la foto i no veig els anys que arrosseguem, fins i tot jo semblo una mena de gnom, però bé, això és perquè jo tinc una part una mica màgica. Aquesta foto també em serveix per a demostrar que el fet que ens agradi el Nadal és per la capacitat que té d'evocar aquest infant que viu dins nostre.

Bon Nadal!

dimarts, 21 de desembre de 2010

DONCS A MI M'AGRADA EL NADAL


En aquestes dates és també un costum el fet de sentir comentaris sobre el consumisme, la hipocresia i el desplaer que porten les festes de Nadal. Jo ja ha he escoltat diverses crítiques referides, sobretot, als grans magatzems, però també als regals no desitjats i als convidats encara menys desitjats...

Confesso que jo abans també sentia la mateixa irritació contra aquest tipus de comerços i contra la compra insensata. Ara ja no. He arribat a la conclusió que si existeixen és per voluntat de la gent. Si decideixen anar a aquests llocs sense qüestionar-se les conseqüències i si trien comprar el que els hi diuen, el resultat és el que tenim.

Hi ha qui creu que són una mena de víctimes, perquè tenen massa estímuls com per a poder adonar-se de la seva alienació. Jo no hi estic d'accord. Tenim la opció de triar, la possibilitat de tenir un criteri propi i la facultat de pensar. Deixar-se endur és el més fàcil i és el que fa aquesta majoria que forma la societat a la qual culpem de tot. Però la societat la formen els individus.

És per això que a mi m'agrada el Nadal. Perquè puc ignorar aquesta suma d'individus que trien anar i comprar el que els hi diuen, per trobar la pervivència d'un costum que es manté en el temps: la celebració del solstici. El triomf de la llum és també el triomf del vincle que encara ens lliga a la terra, tot i que sembli que ho hem oblidat. Els àpats, els guarniments, la imatge de l'estel, els arbres... són vestigis que ens remeten als temps agraris.

Sento el recolliment del temps que s'esgota i la llavor d'un nou cicle que comença a germinar. El meu Nadal és un altre.

dijous, 9 de desembre de 2010

PRESENTACIÓ DE 'FANTASIES SENSE BARRET', de CARME ROVIRA


El proper dijous 16 de desembre a les 19h presentaré a la Biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar el llibre de poemes de l'escriptora Carme Rovira, Fantasies sense barret.

Es tracta d'un poemari adreçat a qualsevol persona de qualsevol edat, només cal que qui el llegeixi li tregui el barret a la seva fantasia.



FANTASIES SENSE BARRET, de Carme Rovira. Edicions Saragossa.

A la biblioteca Ilturo. Sant Joan, 8. Cabrera de Mar.

Dijous 16 de setembre a les 19 h.

dimarts, 30 de novembre de 2010

'ESPARTACO', de HOWARD FAST


És inevitable no pensar en la pel·lícula de Kubrik quan es fa referència al famós esclau traci. De fet, jo la vaig conèixer abans que no pas la novel·la, abans i tot d'haver sentit parlar d'Espartaco com a figura històrica.

Per això m'ha sorprés tant la lectura de la novel·la escrita per Howard Fast l'any 1951. En primer lloc, per la manera en què està redactada. En segon lloc, per la pròpia història de la seva redacció: va ser escrita després que Fast sortís de presó i set editorials la van rebutjar per qüestions polítiques, fins al punt que l'autor va haver d'editar-la ell mateix. Això ho explica a continuació del pròleg amb el títol de Espartaco y la lista negra.

L'argument situa a Espartaco en un terme molt evocador. L'acció s'inicia quan ell ja és mort, no a la creu sinó com realment va succeir: a una batalla i sense que es localitzessin les seves restes. Els diferents personatges, relacionats d'una manera o d'una altra amb ell, serveixen per a reconstruir el que va passar els anys anteriors a la seva derrota i contribueixen a idealitzar-lo. Es tracta de persones que reflecteixen els vicis, els defectes i les mancances de la societat que Espartaco va voler canviar. Tots ells queden afectats d'alguna manera pel que ell va fer.

El retrat que l'autor fa de la feblesa humana és senzill i precís mentre que la descripció de tot el que hi ha de bo en l'ésser humà (representat en l'amor per Varinia, companya d'Espartaco, i en l'amistat) es converteix en poesia.

Espartaco representa l'aspiració a ser millors, a ser com li diu Varinia a Craso "com hauría de ser la gent".

dimecres, 24 de novembre de 2010

'EL LABERINTO DEL CARACOL', de CARLOS CORVINOS


Fent memòria de les poques novel·les d'intriga que he llegit, arribo a la conclusió que El laberinto del caracol és, possiblement, la que més m'ha agradat.

No és la primera vegada que una novel·la que gairebé ningú coneix i de la qual no es troben referències, a mi em deixa una molt bona impressió. Ja em va passar amb una novel·la històrica sobre gladiadors (res a veure amb la pel·lícula de Ridley Scott) i una altra sobre Elionor d'Aquitània que, a més, vaig recomenar als clients quan era llibretera i també a ells els van agradar. Ja en faré una resenya més endavant.

Vaig llegir El laberinto del caracol perquè l'havíem de presentar a la llibreria ja que l'autor vivia (i crec que continua vivint) a la zona.

La novel·la es situa a Saragossa a finals dels 70 i recrea d'una forma senzillament brillant aquella època, inclós el món policial. S'aprecien els coneixements que l'autor té de la ciutat on va viure i de les feines que va exercir i que exerceix: la de policía i la psicologia. El retrat que fa de l'assassí és, per a mi, una petita obra d'art. Sense justificar el que aquest fa, dóna les eines que permeten apropar-se al seu mal i, en certa manera, entendre-ho.

Aquest és un d'aquells casos en què lamento la discriminació que pateix la literatura per part de la promoció o la comercialització. Així, es priva als lectors de bones lectures mentre llibres mediocres i alguns de prescindibles van ocupant tots els prestatges.

dimecres, 17 de novembre de 2010

'CURVAS PELIGROSAS', de SUSANA HERNÁNDEZ


No sóc una gran aficionada a la novel·la policíaca, tot i el gran nombre d'adeptes que té. Tanmateix, el gènere és el menys important quan es tracta d'un bon llibre o d'una bona pel·lícula. Potser sigui aquest el motiu pel qual m'he vist arrossegada pels perillosos revolts d'aquesta intriga que tan acuradament elabora Susana Hernández.

Narrada amb agilitat cinematogràfica la novel·la és eminentment visual, però sense deixar de banda l'anàlisi, ni la introspecció i amb unes petites dosis de ironia que fan la lectura encara més àgil.

La història principal, la que tracta la investigació realitzada per dues inspectores de policía sobre la mort de dues noies discapcitades, es sobreposa a les històries personals dels personatges, atorgant-los una profunditat que els humanitza i que fa pensar en un múltiple etiquetatge de la novel·la: policíaca, social, sentimental... De fet, una de les etiquetes que li han penjat és la de novel·la gay, una limitació que forma part de l'encasillament de qualsevol etiquetatge però que en aquest cas no és gaire exacta, perquè l'enfocament de la novel·la està més centrat en la intriga que no pas en el lesbianisme.

És possible que l'éxit de Curvas peligrosas sigui saber combinar les històries personals amb la investigació, el passat amb el present, les causes i els efectes.

dimarts, 9 de novembre de 2010

UN NOU COMENÇAMENT PER AL KLAUS


El Klaus és un cadell mestís de pastor alemany. La seva història és un clar desafiament a l'asseveració que la sort es crea, a no ser que això només es refereix als humans. Perquè es fa difícil pensar que aquest cadell sigui responsable que algú li trenqués les potes del darrera, abans de llençar-lo per la tanca del refugi de la Protectora de Mataró. A mi em sembla més un cas de fatalitat.

Tanmateix, si els humans tenim aquesta capacitat de modificar la sort el Klaus és, sens dubte, dels qui més mereixen beneficiar-se. Porta més de dos mesos immobilitzat i dues intervencions molt serioses. Finalment ha aconseguit alliberrar-se de l'aparell que li ha ajudat a soldar els ossos, però la musculatura li ha quedat atrofiada i necessita una llarga recuperació. Afortunadament és jove, això dóna esperances que pugui recuperar-se de les lesions que li van provocar i tornar al punt de partida, aquell en que el Klaus neix sa i amb un llarg camí per recórrer sense dolors ni aparells.

Si podem canviar la sort del Klaus i fer que rebi el que li va prendre la fatalitat, només hem d'adreçar-nos aquí: El Refugi de Mataró o aquí: Societat Protectora d'Animals de Mataró.

divendres, 5 de novembre de 2010

'LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL PATATA DE GUERNSEY", de MARY ANN SHAFER i ANNIE BARROWS


Vaig llegir aquest llibre fa més d'un any, quan era a punt de sortir. Es tracta d'una novel.la escrita en forma epistolar que t'arrossega fins al cor dels personatges els quals bateguen al compàs de la literatura.

Em va agradar per diversos motius: per la originalitat, per la ironia que traspua, per la manera en que ens acosta als personatges, per la diversitat humana que mostra... l'únic que em va decebre una mica va ser l'excès de bondat i perfecció dels membres de la Societat Literaria. Malgrat que compta amb un parell de personatges amb una certa dosi de maldat, crec que la resta són massa imbuïts de bucolisme. Em sembla que això és degut a que l'autora va morir abans d'acabar el llibre i el final el va haver escriure la seva neboda qui el va ensucrar massa, pel meu gust.

Tot i amb això, és una lectura que val la pena. Dóna un original enfocament a l'experiència de la ocupació nazi situant-lo a unes illes que, al menys per a mi, no eren gaire conegudes.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

ARTICLE DE MANEL ALONSO


L'escriptor Manel Alonso ha escrit un article sobre el llibre de memòries digitals El quadern d'Albert Calls, que m'ha semblat interessant per les reflexions que fa i les conclusions que n'extreu.

El podeu llegir clicant aquí Memòries digitals ara en paper o aquí Els papers de Can Perla.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

PETITS PARADISOS PROPERS


Sortim al carrer. La inèrcia guia les nostres passes i fa que la monotonia paisatgística ens envolti. Els mateixos edificis, les mateixes voreres, els cotxes i el soroll de sempre. Res no ens sorprén, només, de tant en tant, alguna novetat. Cert canvi en una façana o una circumstància diferent alteren l’inalterable marc del nostre entorn. Després, tot torna al seu lloc.

Però aquest carrer tan conegut sovint és molt a prop d’un paradís que desconeixíem o que hem oblidat. Cal canviar el rumb. Desafiar a la inèrcia i adreçar les nostres passes cap a un nou itinerari. Vorejar l’edifici o travessar la vorera sol ser suficient per trobar-nos amb el petit paradís proper.


Jo el vaig trobar fa deu dies. Gairebé a diari baixo per la carretera que duu al centre del poble. Camino fins la rotonda, on hi ha el sindicat, i torno a pujar. Un dia i un altre, durant mesos, al llarg de més de deu anys, fins que fa poc em van ensenyar un caminet que s’inicia a la meitat d’aquesta avinguda. L’havia vist, però sempre passava de llarg. Fins el matí plujós de diumenge en què vaig anar a fer una passejada amb el grup D’Ones de Cabrera de Mar.


El camí, flanquejat d’arbusts, ja genera un cert encant. A un cantó les figures de les cases, a l’altre un camp i, més enllà, una vella masia que li dóna un cert regust de decadència i de passat. Les ombres dels llorers que s’enfilen pel passadís de fulles són les portes d’aquest petit paradís. Encara que hi hagi una porta blava molt a prop, són les branques les que donen pas a a la casa en ruïnes amb el gran safareig que té una mica més enrera, una letrina. Sí, els paradisos també amaguen excusats, el lloc secret dels món secrets. La nostalgia s’enfila, com l’heura, per les parets del safareig. El silenci parla d’altres temps, però només un mur la separa del carrer de sempre, on hi ha cases adosades, cotxes i contenidors.


El camí del paradís continua, tomba a la dreta i mostra a cada cantó una faceta del temps. D’una banda els garatges de cases benestants, de l’altra l’enrunament d’un mas amb els seus terrenys i els camps que encara es conreen. L’ahir i l’avui, el ciment i la terra que fa olor de pluja, olor d’inicis.


Aquell diumenge em va servir per adonar-me que hi ha moltes coses esperant a ser descobertes.


Foto: Núria López


dilluns, 11 d’octubre de 2010

'DIOSES, TUMBAS Y SABIOS', de W.CERAM

Fa un parell d'anys, mentre caminàvem sota el sol que feria amb els seus raigs la fèrtil terra d'Homer, no deixava de recordar aquell vell llibre que, molts anys enrera, va regalar-me el meu germà Jordi, coneixedor del meu gust pel món antic, Dioses, tumbas y sabios.

En arribar a Micenes, vaig reviure la particular odissea de l'obstinat i, potser, il.luminat Heinrich Schliemann, una aventura que ja em va captivar en llegir-la en la genial Historia de los griegos d' Indro Montanelli, i que tant vaig gaudir en aquesta excepcional Dioses, tumbas y sabios, un llibre apassionant sobre homes apassionats per la història, com Schliemann i com Evans, com Champollion i com Carter, protagonistes dels descobriments més relevants dels darrers segles.

L'editorial booket va recuperar no fa gaire aquest títol , posant-lo a l'abast de tots aquells enamorats, aficionats o simplement interessats en la arqueologia. Em va alegrar saber que continua accessible un llibre com aquest, escrit als anys 70 però tan vigent encara, que fa que els herois es tornin de carn i ossos i que els somnis, com Troia, esdevinguin realitat.

divendres, 1 d’octubre de 2010

'PRIMAVERA DE CAFÉ', de JOSEPH ROTH


Davant la perspectiva de visitar Viena per primer cop, vaig decidir llegir aquesta selecció d'articles de l'escriptor i periodista Joseph Roth escrits durant la seva primera època, quan tenia poc més de vint anys.

Roth, que va néixer a l'antic imperi austrohongarès, els va escriure en acabar la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèlic i la caiguda dels Habsburgs el van colpir profundament provocant la sensació de pèrdua del que ell considerava la seva pàtria.

És per això que l'enyor és una constant en aquests escrits que remeten a cafès i palaus, a museus i esglésies. Però ho fa d'una manera molt evocadora, gens melancòlica, que entrellaça l'observació amb pinzellades reflexives oferint unes extraordinaries visions tant de l'entorn com dels seus protagonistes.

"A veces el mundo es diminuto como un hormiguero, de tal modo que uno le pierde el respeto, y las sombras de cosas pasadas son tan grandes que uno no logra escapar de su espacio y se sabe siempre perseguido por ellas."

Ell, però, sap trobar el passat i recrear-lo de la mateixa manera que retrata i analitza el present. De vegades, la ciutat és un magnífic escenari de llums i de colors "Esta ciudad de rostro sonriente y corazón acongojado se acuesta pacíficamente en la primavera y el azul." D'altres, és l'eix que vertebra els efectes del canvi "Las primeras calles están silenciosas, se agachan temerosas ante sus habitantes que regresan. Como un loco espanto, el tranvía atraviesa una calle apartada. Y la media luna ríe sarcástica sobre los candelabros de gas, hepáticos, atacados de ictericia." Però sempre hi apareix, evocadora o canviant: "La terraza del café no es hoy más que una reliquia superflua de tiempos mejores, y además un impedimento para el tráfico, como el tranvía, el correo, el teléfono y otros ‘medios de comunicación’."

Roth, que signa com Josefus, no només parla de la ciutat i dels seus edificis, "Los cuentos tienen lugar en medio del trajín de la cotidianidad, en la gris sobriedad de los simples acontecimientos.", en aquest dia a dia, els esdeveniments afecten als habitants a qui també reivindica a l'apartat "Entrevistas con tipos de la calle", un espai on descobrim tot un seguit de personatges curiosos que la resta d'habitants solen ignorar: "El ciudadano pasa todos los días ante ellos, indiferente y obtuso, los esquiva como a un árbol al borde de la calle o un bordillo y se detiene cuando uno de esos muebles abre la boca o la mano. Y sin embargo, esos monumentos a la eterna insuficiencia humana o a la anchura de la sociedad están dotados de alma, son también caricaturas de Dios, con corazón y cerebro, con destino y experiencia."

Roth ens apropa a tots aquests ciutadants, arriba fins i tot a acompanyar-nos a casa de la vienesa més vella a qui no es pot estar de descriure "Sus manos centenarias, de dedos nudosos y muchas, miles de venitas azules, recorren el tablero de la mesa como golondrinas".

Tanmateix, la més entranyable i poètica de les descripcions és, per a mi, la de l'homenet del bosc de la plaça de sant Esteve. Aparentment un humil venedor d'absurditats que, després d'una observació atenta, es sublima fins l'espiritualitat més radiant. Aquest senzill individu és fon amb l'entorn i s'eternitza mentre les paraules de Joseph Roth l'immortalitzen: "Imagino el alma de ese hombrecillo como una diminuta y perdida capilla, en algún lugar al borde del camino. "

divendres, 24 de setembre de 2010

'INDIGNACIÓ', de PHILIP ROTH


La principal funció dels deus antics va ser explicar l'inexplicable. Això ajuda a entendre conceptes com el de sort o el de destí, malgrat no ens pugui evitar experimentar sovint sentiments com la indignació.

Intentant evitar la dissort, el protagonista de la novel·la marxa de la seva ciutat. El pare és el detonant que provoca aquest canvi de vida, amb el seu excés de preocupació és qui l'empeny a canviar d'universitat però, de fet i sense saber-ho, l'encamina cap al seu destí.

El protagonista tem patir la mateixa sort que els seus cosins i té un pla concebut per evitar-ho. No obstant això, la indignació que sent envers el que l'envolta complica els seus plans i ajuda a les Moires a concloure el tapís de la seva vida.

Podria ser un conte deliciós, però els brillants matissos amb que perfila els personatges, els peculiars trets amb que adorna cada acció i, sobretot, els elegants diàlegs on es reflecteix la falsedat que envolta el puritanisme, fan agraïr al lector que sigui una novel·la. Especialment remarcable la conversa amb el degà on, de la mà de Bertrand Russell, es qüestiona la religió a la vegada que es desplega la habilidat dialèctica i manipuladora que acostuma a acompanyar als creients.

dissabte, 18 de setembre de 2010

SEMBLA QUE LA TARDOR RECUPERA EL SEU TRON


¡Cúan pobre ha sido este otoño!


Solía entrar rico y espléndido, como un emperador. El verano se detenía un momento, se ponía al borde la calle y dejaba pasar ante sí la sinfonía de oro y púrpura.


El otoño tenía plenitud y preñado esplendor. Vertía sus frutos en cestas de mercado a rebosar. Manzanas, enrojecidas por el beso del sol del Sur, con un brillante esmalte, como si las hubieran limpiado con la franela más fina. Peras, amarillas, con una piel dura y reluciente, por cuyos poros se filtraba la savia de la vida. Y uvas, pesadas, de mística oscuridad, como la lujuria de las bacanales hecha forma. Su zumo era el pecado.


En la avenida del Ring, entre el Parlamento y la Ópera, el emperador otoño paseaba en las tardes de octubre. Esas tardes eran como pesados cálices venecianos; marrones, llenos hasta los bordes del oro del sol. A veces, una castaña caía con atenuado ruido en la dorada plenitud, cuando el otoño rozaba una rama con su cetro.


Hacía publicar notas en los periódicos. “¡Mirad! ¡He venido! ¡Inauguro la temporada!”. Encendía cien mil lámparas de arco voltaico en las calles y dejaba caer de sus purpúreas mangas millones de bombillas. Un séquito de pesados y gimientes carros de carbón, tirados por grandes percherones de toscos cascos, se detenía ante cada portal.


El otoño envolvía los desnudos y blancos hombros de las mujeres en valiosas pieles, oso marino y zorro ártico, como se guardan las piedras preciosas en aterciopelados estuches.

Los fiacres se detenían ante las salas de conciertos y preguntaban: “¿Viaja el señor?”. Iban enueltos en humildad y servilismo, y doblaban sus gruesas cervices de bebedor bajo la horca caudina de la propina.


El emperador otoño ha sido destronado y se ha vuelto pobre y miserable.


Joseph Roth. Fragment de Revista de otoño del llibre Primavera de café.


Esplèndida descripció de la tardor vienesa, malgrat l'autor lamenti un any en què no van lluir les seves gales. Aquí, en canvi, sembla que s'anuncia amb un gran desplegament. Serà que s'acosta o que ja ha arribat?



dimarts, 14 de setembre de 2010

'EL NEN 44', de TOM ROB SMITH


Per a mi el més colpidor va ser descobrir l'esgarrifós món estalinista, marc en el que es desenvolupa aquesta novel.la sobre un assassí en sèrie. Aquest context dóna sentit i força a la pressió angoixant i a la sensació d'impotència del protagonista, qui ha de tirar endavant la investigació en contra del que li manen.

Ens trobem en un estat repressiu, on tothom és presuntament culpable i on la por és qui realment mana. Enmig d'aquest despropòsit, la mort no deixa de ser el menor dels mals. Tanmateix, el fet que siguin nens, la manera en que moren, el moment, tot en sí, forma part d'un obscur motiu que s'arrossega des d'un temps passat i que evidencia els perills d'un règim que s'autodefineix com a perfecte i que ningú pot qüestionar.

Una lectura que arrossega, sens dubte, però que et deixa amb el cor encongit. Això sí, el gir final totalment inesperat i molt original.

dimarts, 7 de setembre de 2010

'LA RECEPTA STARBUCKS DE LA FELICITAT', de TONI DE LA TORRE


Publicat per Columna

No estem davant d’un llibre qualsevol d’autoajuda, sinó d’un tractat que partint d’una experiència empresarial ens fa replantejar la nostra vida i ens ajuda a ser millors amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. De fet, no en va, el subtítol d’aquesta obra és “Els principis bàsics per millorar el teu dia a dia i convertir-lo en una experiència feliç”.

El lector hi trobarà un discurs narratiu que ens parla de les cafeteries Starbucks i de la filosofia que les ha convertit en líders, creatives i innovadores dins el seu sector. Però molt més enllà, de la Torre aprofita aquest pretext per parlar-nos de la vida, la seva i la de tots en definitiva.

Què té aquest llibre de bo en uns moments que estem saturats d’autoajuda? Un conjunt d’ingredients que el fan un producte únic i diferent, com una rara varietat de cafè que entra a poc a poc, però que al final et deixa prou gust com per anar tirant amb noves i millors directrius.

El lector, quan acabi de llegir-lo, s’endurà amb ell ingredients per aplicar en la seva vida, com el poder d’un somriure, el que hi ha en el nom o el valor de l’aroma, entre d’altres. Com es diu en el llibre: “en aparença només es tracta d’un cafè, però al fons de la tassa es troben les claus per entendre la felicitat”.

divendres, 3 de setembre de 2010

EN RECORD D'ESTEVE ROVIRA


Mentre escrivia el post d'ahir i, abans, mentre llegia K.L Reich, pensava en Esteve Rovira i Rovira. Com Amat-Piniella, Rovira va viure l'horror de Mauthausen. Malauradament, no va sobreviure. És un dels milers d'homes que la novel·la reivindica, una de les persones que van compartir les mateixes penúries que l'autor. Em pregunto si, potser, es van conèixer...

Esteve Rovira i Rovira va néixer a Cabrera de Mar, on visc. Vaig saber d'ell a través d'Albert Calls, qui el va descobrir casualment en el llibre de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis. Li va cridar l'atenció perquè era una persona nascuda al seu poble. Algú que va viure envoltat del mateix paisatge, que esguardava la mateixa figura imponent del castell de Burriac i els mateixos límits de la platja.

L'11 de setembre de 2004 l'ajuntament li va fer un acte d'homenatge al que vaig assistir.. Podeu llegir la intervenció punxant aquí: ESTEVE ROVIRA, APUNTS PER A LA MEMÒRIA.

Quan es posa nom i cognom a la tràgedia els fets també prenen cos. Ja no són esdeveniments del passat, són les conseqüències dels actes de persones ignorants i nocives. Aquells que no han entés que tot té una réplica. Aquells que mai no han sentit 'dins seu la petita pau de la seva ànima'.

dijous, 2 de setembre de 2010

'K.L. REICH', de JOAQUIM AMAT-PINIELLA


-->
K.L.
REICH
Imprès en tinta damunt de la roba, gravat en foc a la fusta, l’Emili l’ha vist constantment durant quatre anys i mig, i sap que és l’estigma amb què l’han volgut marcar, l’únic epitafi que han merescut els seus companys morts. Però, ara que està embolcallat en la torpor de la fatiga, esmussada la sensibilitat pel moviment automàtic dels seus músculs, oblida la significació de les paraules Konzentrations Lager Reich i només s’obsessiona pel dibuix de les lletres i del filet que les tanca. La marca passa i repassa sota els seus ulls i, quan un paquet ve a l’inrevés, o una fusta arriba capgirada, ell mateix ho posa del dret perquè el ritme de les imatges no es trenqui. De sobte s’adona del que fa i té por del valor simbòlic que pugui amagar aquesta obsessió. Està realment estigmatitzat? És veritablement una desferra del camp de concentració? Una rebel·lió enfront de l’esforç que li és imposat neix dintre seu. Es pregunta ‘per què salvar aquests estris?’ Que s’encengui el camp, que cremin totes les barraques i tots els mobles i totes les robes que portin aquesta marca! Qui sap si la llibertat no és aquest foc?

Joaquim Amat-Piniella va escriure aquesta novel·la poc després d’haver estat alliberat del camp d’extermini nazi de Mauthausen on hi va estar gairebé cinc anys. Tanmateix, el llibre no va ser publicat fins el 1963 a causa de la censura franquista.

El seu testimoniatge avui dia no desvetlla res que no s'hagi dit, escrit o filmat, el seu enorme valor rau en el vessant honest i lúcid amb que analitza la condició humana i que continua vigent.

Amb senzillesa però amb precisió descobreix els diferents tipus de conducta humana, les arrels d’on sorgeixen les diferents ideologies, el perill de l’egoisme i els miserables fruits de la insensatesa i confegeix un fris de personatges, fets i reflexions que enllacen amb la pulsió humana.“Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps amb l’eloqüencia freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que en reflectir la vida d’uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objetiva.” diu la Nota de l’autor.

Totes aquestes persones recuperen les seves identitats, deixen de ser un número i desvetllen la mesquinesa d’alguns, i no només els nazis perquè la roïndat no és patrimoni d’una ideologia, d’una nacionalitat ni d’una religió. Descobrir el dia a dia d'aquestes persones, conèixer els seus neguits, la seva esperança o la seva desesperació, en aquest retrat tan nítid i bell, malgrat la cruesa de la història, ha estat tota una descoberta especialment enriquidora. De totes les escenes i reflexions destaco especialment una de les frases finals:

"La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

L'alliberament del camp és un fet. Els homes són lliures i cadascú reacciona d'una manera diferent. El protagonista ho contempla tot i reflexiona:
-->

"El dibuixant sent una esgarrifança a l’esquena, no sap si a causa del fregadís metàl·lic o de la tendresa que l’envaeix. I pensa en el silenci d’en Werner quan el torturaven, i pensa en la serenitat d’en Francesc en el seu llit de malalt condemnat. L’un i l’altre li havien parlat sovint de la seva fe en la justícia; però, certament, el seu coratge davant la mort no naixia pas d’aquesta fe, sinó de la pau interior que havien trobat, la mateixa que l’Emili va trobant ara. Una pau que no és passivitat i renúncia, sinó un estat moral actiu, com un estat de gràcia. Amb aquesta conquesta que ha fet ja no poden ser estèrils els quatre anys i mig de camp, com no serà estèril la guerra si, escampats pel món, hi ha molts altres homes que conquereixin també aquesta pau de dins. La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."
-->

dilluns, 23 d’agost de 2010

'HISTÒRIA DE ROMA', d'INDRO MONTANELLI


Fa un parell d'anys editorial Destino va recuperar la genial Història de Roma, del no menys genial periodista i escriptor itàlia Indro Montanelli i la va publicar en català i en castellà. Em vaig alegrar molt llavors, perquè va ser un dels llibres amb que més bé m'ho he passat llegint història.

Ara m'ha vingut de gust recordar-lo.

Quan jo era adolescent (és a dir, fa quatre dies) vaig descobrir un vell volum de color verd amb sanefes daurades als prestatges de casa: Historia de los griegos, un regal que el meu avi havia fet a la meva mare molt abans del meu naixement i que jo, que sempre he sentit interès pel món clàssic (em sembla que la culpa la tenen la sèrie Yo, Claudio, un vell volum de mitologia també regalat a la meva mare i, sobretot, l'Astèrix) vaig llegir-lo sorpresa en descobrir un relat planer i, fins i tot, divertit sobre els homes que ens van donar la civilització grega. Res a veure amb el que venien sent els llibres d'història.

L'autor d'aquest llibre era Indro Montanelli i vaig descobrir que tenia una Historia de Roma, que també vaig llegir. La història i la llegenda s'expliquen amb claredat i simpatia, sense la fredor asèptica amb que acostumen a explicar-se els fets, amb dades que res tenen a veure amb emocions, passions, amb el que ens remet al més purament humà.

Ara Història de Roma es pot llegir en català. Nois i noies tindràn el plaer de gaudir de la ironia, la senzillesa i la proximitat d'un relat sobre persones no gaire diferents de nosaltres que, simplement, van viure 2000 anys i escaig enrera.

dissabte, 21 d’agost de 2010

'TRECE RUNAS', de MICHAEL PEINKOFER


Aquesta novel.la va sortir directament en format de butxaca i la vaig llegir sense massa entusiasme pensant que seria tòpica i previsible.

Afortunadament, no va ser així. Em va captivar de seguida, tant per la forma àgil de la seva escriptura com pels diversos elements que va desventllant i que van despertar el meu interès.

D'una banda hi ha l'investigació extraoficial de la mort d'un noi a una biblioteca pertanyent a un monestir, que la policia tracta de fer passar per suicidi. D'una altra, l'arribada d'una jove anglesa per casar-se amb un noble escocès del qual no en sap gaire cosa. Les dues històries aviat conflueixen i es descobreix que el que estan vivint va començar molt de temps enrera, en una Edat Mitjana en la que van lluitar els herois escocesos en un conflicte que determinaria el futur de la seva nació.

Es tracta d'un relat que recorda una mica el gènere folletinesc, on l'aventura, l'intriga i la història es barregen i ens arrosseguen al llarg de moltes pàgines sense cap altre pretensió que la d'entretenir i acostar-nos a temes vinculats amb el lloc on es situa: Escòcia. El món dels druides, l'expropiació de les Highlands, el patriotisme, la lluita de classes... són alguns dels elements que ens acosten al territori i a certes èpoques.

És per això que Trece Runas, una novel.la sense pretensions, finalment sorprén per la seva capacitat de descobrir-nos un món fantàstic i un altre de real amb bellísimes descripcions d'una terra de passions com és l'escocesa. Per no parlar del protagonista que no és altre que Walter Scott, autor de novel.les tan conegudes com Ivanhoe o Rob Roy.

dimecres, 18 d’agost de 2010

'LA CENA SECRETA', de JAVIER SIERRA


Quan es va publicar aquesta novel·la, guanyadora del III Premio de Novela Ciudad de Torrevieja 2004, encara cuetejava el fenòmen Código da Vinci i molta gent l'identificava amb aquest tipus d'història.

Això és un error. En primer lloc, perquè té molt més a veure amb El nombre de la rosa atès que es situa en el passat i no en l'actualitat. En segon lloc, perquè l'acció no és el més rellevant sinó la intriga. Es tracta, doncs, d'una novel.la històrica amb una trama detectivesca que, a més, s'endinsa en enigmes històrics relacionats amb el simbolisme, la religió i, fins i tot, l'esoterisme.

El protagonista és un inquisidor enviat per les autoritats de Roma a Milà per tal de supervisar el treball de Leonardo da Vinci. La cort papal ha estat alertada per unes cartes anònimes que els adverteixen que l'artista està introduint elements herètics en la seva pintura del Sant Sopar. És per això que l'inquisidor enviat a investigar és un expert en la interpretació de missatges xifrats. Només arribar, s'introdueix en la comunitat de frares de l'església on Da Vinci realitza la seva obra, amb l'objectiu d'esbrinar tant el que hi ha ocult en la pintura com la identitat de l'autor de les cartes rebudes a Roma.

Al marge de l'argument, aquesta és una d'aquelles lectures que fan que es desperti la curiositat sobre temes que ignorem i en fa venir ganes de saber-ne molt més.

divendres, 13 d’agost de 2010

'LA RELÓJICA INVISIBLE', de SERENA URDIALES


Potser, un dia d'aquests agafeu un tren de rodalies i, mentre esteu asseguts (o dempeus si és una hora concorreguda) escoltant música, llegint, xerrant o, senzillament, badant, una noia jove i prima, d'aspecte una mica androgin, cabell curt i mirada dolça, us deixa una mena de petit "llibret" confegit amb simple paper fotocopiat i lligat amb una grapa.

A mi em va passar dimecres. Mentre exercia la quarta possibilitat de les que he enumerat (badava mirant la platja des de la finestra), algú em va deixar alguna cosa damunt dels genolls. Em va sorprendre veure que, en lloc de l'acostumada nota en la que s'enumeren les dificultats d'algú, es tractava d'un breu poemari. Amb uns simples fulls de paper fotocopiats havien fet una mini revisteta que, a més, indicava que es tractava d'una segona edició. El preu: 1€.

Obro la primera pàgina i llegeixo:

Arena

Vi sostener arena entre las manos
y escurrise
entre los dedos ese preciado tesoro
del tiempo-arcillando-la-vida.
Y vi soltar
la arena toda junta, de repente;
ofrendando a esa inevitabilidad
otro modo
de sumarse a lo eterno.

Després van venir poemes més breus, amb regust de haikú, paraules sobre el silenci i el ressò, sobre la llum i els reflexes, un brevísim tast poètic rotund i força brillant.

Vaig trobar que era una iniciativa original, arriscada i, sobretot, creativa. Posar damunt la falda dels viatgers un bocí de poesia, una publicació humil però digna, per a desafiar l'anonimat amb un títol i un autor és, sens dubte, una aposta valent. La relójica invisible, de Serena Urdiales ofereix, fins i tot, una sèrie de dibuixos que il·lustren cada poema (dibuixos by Paula Jiménez, diu a la portada).

El més sorprenent de tot és que aquesta és la segona publicació que ens va venir a trobar al tren. Un dia abans, el meu company va trobar-se a les mans Cuentos para colgar, de Celia Remaggi. Així que ja tenim dos volums d'aquesta nova modalitat literària.

dilluns, 9 d’agost de 2010

LA MANIPULACIÓ EN LA HISTÒRIA


Ja havia parlat en un altre post sobre la credibilitat de la història (Quina és la veritable història?) i hi mencionava a l'investigador i escriptor Jordi Bilbeny.

Ara torno a recuperar els interrogants que em plantejava per lligar-los amb el reportatge que publica aquest mes la revista Tribuna Maresme: Jordi Bilbeny, l'historiador rebel que trobareu aquí.

Les investigacions han acabat per donar la raó a qui defensava la catalanitat de Colom, per tant, cal, com a mínim, considerar la possibilitat que el que hem aprés no sigui inamovible.

No fa gaire llegia al llibre Los grandes misterios de la historia que "A los arqueólogos y a los historiadores les gusta creer que conocen perfectamente nuestro pasado. Así, la idea de que exista un episodio importante totalmente olvidado, es una amenaza para ellos. Por tanto, cuando se encuentra algún fenómeno curioso, como las estructuras submarinas de Yonaguni, en lugar de investigarlo racionalmente y llegar a conclusiones, la mayoría de los académicos lo soslayan y no quieren saber nada de ello".

Aquesta és una frase del periodista i antic corresponsal del Economist Graham Hancock, autor de diversos llibres sobre les estructures més antigues conegudes trobades sota les aigües que envolten l'illa de Yonaguni, al Japó i que no se sap si son runes o una formació natural. Però crec que vénen al cas.

dijous, 5 d’agost de 2010

ALGUNES DADES SOBRE TRADUCCIONS


Fa uns mesos va tenir lloc al Palau Moja l'exposició Ficcions enfora!, una mostra sobre traduccions d'obres catalanes a altres llengües, concretament de narrativa i de teatre.

No hi vaig poder-hi anar però sí que vaig poder fullejar la guia que es va editar amb el subtítol de "guia ràpida per conèixer 101 veus que han exportat relats" i aquestes són algunes de les dades que m'han cridat l'atenció:

- La Plaça del diamant és la més traduïda amb un total de 32 llengües.
- La pell freda és la segona amb 31 idiomes.
- En el tercer lloc baixa considerablement el nombre de traduccions a 22 llengües i és El mètode Gronholm.
- Comparteixen el quart lloc Camí de Sirga, Terra Baixa i Després de la pluja.
- El cinquè lloc seria ex-aequo per Tirant lo Blanc i Bearn.
- Després vindrien La guerra de les bruixes amb 12 llengües entre les quals, curiosament, no hi ha el francès i amb una llengüa menys Les veus del Pàmano que, estranyament, no ha estat traduïda a l'anglès.
- Les tres bessones ocupen un bon lloc amb 11 idiomes.
- Les llengües més traduïdes són en primer lloc el castellà, en segon lloc el francès, després l'alemany i l'italià (amb poca diferència) i l'anglès es situaria en cinquè lloc, abans del portuguès.

Cal destacar que es tracta d'una selecció d'un centenar d'autors i d'obres, tal i com indiquen a la guia. Una relació completa seria força interessant i, segurament, faria variar algunes dades.

dissabte, 31 de juliol de 2010

MARIÀ FORTUNY. CRÒNICA DE LA GUERRA D’ÀFRICA (1860)


Ca l’Arenas, el centre d’art del Museu de Mataró, havia estat la casa del pintor, escultor, arqueòleg i músic Jordi Arenas, germà de Jaume Arenas, ambdós artistes reconeguts que van viure a primera línia la cultura i l'art dels anys de postguerra. El domicili, un immoble del segle XIX amb una façana catalogada, va ser donat per Jordi Arenas a la ciutat a la seva mort. L’edifici va ser reformat però encara conserva una distribució d'espais gairebé idèntica a la planta baixa, amb la xemeneia, l’escala, les fustes i el paviment meravellosament decorat.


Avui dia Ca l'Arenas serveix d’escenari a les exposicions i activitats que es programen regularment. La present temporada porta per títol Art i guerra. Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra civil; l’exemple de Mataró i a les diferents exposicions que la formen es poden veure fotografies, documents, dietaris i objectes que evidencien l’impacte que el conflicte va tenir en el patrimoni.


En relació a la temàtica general de la guerra s’hi troba, només entrar, a la primera sala a mà dreta, l’exposició Marià Fortuny. Crònica del Guerra d’Àfrica (1860). Es tracta d’una magnífica col·lecció de dibuixos i gravats de Fortuny provinent del Fons el Museu d’Art i Història de Reus. Aquests dibuixos están formats en la seva major part per esbossos, estudis o acadèmies que va realitzar a la guerra d’Africa, quan la Diputació de Barcelona li va encarregar la crònica gràfica del conflicte i immortalitzar les gestes del general Prim, reusenc com ell. Fortuny va fer un gran nombre d’estudis i apunts d’execució ràpida i precisa que li serviren per a la realització posterior d’olis sobre aquest tema.


Aquesta col·lecció de dibuixos manifesten la seva genialitat en cada simple traç, on capta el moviment, el gest, el sentiment, on una simple taca evoca cada element del paisatge. Per als interessats en aquest artista i per a tots aquells a qui agradi la pintura, és una oportunitat poder veure aquesta petita exposició que revela el domini tècnic i la capacitat d’expressió del més gran pintor català del segle XIX.


Marià Fortuny, Crònica de la guerra d’Àfrica (1860)

Ca l’Arenas. Centre d’Art .

Museu de Mataró

C/ d’Argentona, 64

Mataró

Fins al 26 de setembre

Horari d’estiu: de dimarts a diumenge de 18 h a 21 h.

dimarts, 27 de juliol de 2010

'THE GOD FATHER' LA TRILOGIA DEL PADRÍ


Per estrany que pugui semblar (a alguns, fins i tot, els podrà semblar un pecat) encara no havia vist cap de les pel·lícules de la saga El padrino. Però, atès que tinc propòsit d'esmena, he agafat en préstec a la biblioteca la trilogia per tal de veure-la sencera.

Vaig veure la primera diumenge i em va agradar força. Ja és difícil, perquè amb la durada que té normalment m'hagués aixecat dels sofà als 120 minuts, abans no se'm gangrenessin les cames. També té mèrit que hagi aguantat tenint en compte el que em costa seguir els arguments enrevessats farcits de conxorxes i en els quals s'ha d'anar lligant caps. Generalment em perdo a la que surten més de cinc noms implicats. No ha estat el cas. Em vaig fer una mica d'embolic en algun moment, però la vaig entendre "a grosso modo".

Ara, amb la segona ja m'estic perdent més. En la part actual surten tants de noms que no aconsegueixo relacionar-los ni recordar qui són. El meu company no em serveix de gaire ajut perquè també es confón una mica. La xarxa m'ha ofert un resum del que jo ja he esbrinat (altre cop "a grosso modo") però sense donar-ne detalls concrets de tota la gentada que ha anat apareixent i això que ahir només vaig veure 90 minuts.

M'estan agradant força totes dues pel·lícules, però no puc treure'm la sensació de ser una mica totxo per les meves dificultats en recordar tots els elements de la trama. En canvi, llegeixo que el guió és magistral (o una cosa per l'estil) i a mi em sembla que magistral seria si no costés tant de seguir, o és que potser sí que està ben lligat però és difícil seguir-lo a la primera. Ja em veig empassant-me les 9 hores de la trilogia un segon o tercer cop.

dissabte, 24 de juliol de 2010

PRESENTACIÓ D'EL QUADERN D'ALBERT CALLS


El periodista, escriptor i blocaire, Albert Calls, presentarà el seu llibre El Quadern d'Albert Calls a la biblioteca Ilturo el proper divendres 30 a les 19 h.

L'acte s'emmarca dins la Festa Major de Cabrera de Mar i comptarà amb la presència de l'escriptor i periodista, Rafael Vallbona qui farà la presentació juntament amb el propi autor.

Per saber-ne una mica més, podeu clicar aquí: El quadern d'Albert Calls.

dimarts, 20 de juliol de 2010

'WINESBURG, OHIO' de SHERWOOD ANDERSON


Aquest conjunt de relats va ser publicat l'any 1919 i, segons s'explica a la solapa i es pot llegir a moltes resenyes, “ Va deixar la seva emprempta en l’estil de Hemingway, Faulkner, Wolfe, Scott Fitzgerald, Steinbek i tants d’altres...”

Crec que la grandesa d’aquest llibre rau en la seva aparent senzillesa. Com en els haikús japonesos que sintetitzen l’univers en poques paraules, Anderson concentra en cada personatge a tota la humanitat.

El primer relat, El llibre del grotesc, és el que dóna sentit als altres. En ell s’explica com les persones esdevenen personatges. I jo diria que tot es resumeix concretament en la frase “El que feia grotesca la gent eren les veritats”. S’han de llegir totes les històries per veure quines són aquestes veritats i com han anat formant (o deformant) els protagonistes.

Una de les reflexions que m’ha provocat aquesta lectura és que, malgrat que totes les persones es relacionen i, fins i tot, algunes conviuen, totes es desconeixen i el món que comparteixen és un espai diferent per a cadascú. Com a la vida real. Però la vida real està mancada de la poètica de la mirada d’Anderson. Ens cal un llibre com aquest per tal de poder veure "les crestes dels solcs de fang glaçat que formaven el camí", "les petites clarianes d’herba alta, ara gebrada i rígida", "les pometes rugoses que creixen als horts de Winnesburg", "els artells de les mans del doctor Reefy que semblaven un rosari de pilotes de fusta", "les llums de les botigues brillant resplenents a les voreres..."

divendres, 9 de juliol de 2010

AMB INTERNET (DE MOMENT)

Sembla que hem solucionat el tema però jo no hi confio gens. Tinc com una fatalitat amb internet i sovint em trobo amb problemes (no, no miro pàgines rares). He decidit limitar-me al blog, al correu i al facebook. D'altra banda, m'he adonat que quan no tenia connexió tenia més temps i això és important.

M'estic llegint un llibre que és la lectura triada per la tertúlia de la biblioteca Ilturo i tan bon punt l'acabi en faré una resenya.

Bon estiu i a gaudir d'aquest temps meravellós.

dimecres, 7 de juliol de 2010

SENSE INTERNET

Des de diumenge passat tinc problemes amb l'ordinador i no em puc connectar. Hem intentat resoldre-ho sense èxit, per tant, em veig obligada a limitar-me a entrar al correu de tant en tant mitjançant l'ordinador del meu marit i deixar de banda la resta d'activitats.

No sé si serà definitiu o si podrem trobar una solució, però vull aclarir-ho per si algú troba estrany que no escrigui aquí o al facebook atès que sembla que va per llarg.

Espero que no sigui definitiu perquè m'agrada escriure aquí de tant en tant, llegir altres blogs i veure les opinions del altres.

dimarts, 29 de juny de 2010

EL POBLE ON VISC AHIR A TV3


Ahir a la nit Cabrera de Mar va ser la protagonista al programa de TV3 Sota terra.

Ja m'havia dit l'arqueòleg municipal que havíen estat gravant un capítol als jaciments i em va fer molta il·lusió, perquè crec que és important donar-los a conèixer ja que la majoria de persones ignoren que existeixen.

Jo en vaig parlar una mica en aquest blog a l'entrada XV FIRA IBEROROMANA.

El reportatge planteja si Ilturo (Cabrera de Mar) era una gran ciutat al segle II a.C.:


" La descoberta, fa uns quants anys, d'unes termes romanes a Cabrera (les més antigues de la península Ibèrica) n'és un indici clar, però cal demostrar-ho. Era una ciutat o només era un territori on hi havia diferents vil·les romanes dedicades a l'explotació agrícola? Decidim excavar diferents punts amb dos objectius: si confirmem que Cabrera tenia trama urbana (és a dir, carrers), i si podem confirmar que s'hi encunyava moneda, podrem afirmar amb rotunditat que Cabrera era una ciutat romana. I no una ciutat qualsevol, sinó, juntament amb Empúries i Tarraco, la ciutat a partir de la qual va començar la romanització del territori català, aleshores habitat i dominat per les diferents tribus iberes"

Si no el vau veure i us interessa podeu anar al blog Els dies de Dèdal on han penjat el vídeo, perquè jo no sé com es fa.

Vaig trobar a faltar que parlessin del jaciment de Can Benet on es troba el mosaic més antic de la Península Ibèrica.