dijous, 9 de juliol de 2009

'LA VEU DEL ROURE'

Així comença la novel.la d'aquest títol, amb la qual em van donar el Premi de narrativa juvenil de la Vall d'Uixò:
I

LA MALA DONA

Martí sabia que no hauria de voltar tot sol a aquella hora tan tardana i menys encara per aquells boscos. Allí, quan enfosquia, les runes semblaven encomanar-se d’una vida misteriosa, com si la nit reviscolés els esperits que dormiten al bosc i els convidés a quedar-se en el vell castell. I, a més, com si això sol no fos suficient, hi havia la mala dona. Molt pocs l’havien vista, però tothom estava segur que a Burriac vivia una bruixa.

Encara no havia enfosquit, i per això es trobava segur en la companyia del seu gos Flama, un animal rogenc, prim i nerviüt que corria davant seu perseguint, de tant en tant, alguna sargantana. A Martí li agradava perdre’s en la tranquil·la magnitud del bosc. Caminar entre les alzines, observant la diversitat d’ocells que allà tenien els seus nius. Amb només dotze anys ja coneixia la major part dels pardals, el cucut i la mallerenga, i també el pinsà, l’esparver o el pit-roig que apareixien només encetada la tardor. En Flama els espantava amb els seus lladrucs, però en aquells moments, enmig del bosc, amb la por inconfessada de trobar-se amb la bruixa, el ca li semblava un bon company.

El noi vivia a Cabrera, i havia sentit a parlar d’aquella fetillera des de sempre. No era infreqüent sentir parlar de bruixes en un lloc com aquell, on es deia que no feia pas gaire temps les bruixes acostumaven a sortir cada nit de dissabte cap a Burriac, mentre la gent es quedava a casa resant fins passada la mitjanit i les campanes de les esglésies dels pobles de la rodalia brandaven hores i hores intentant foragitar-les. Deien que eren elles les que cridaven les tempestes convertint-se en corbs i dirigint les nuvolades cap a les vinyes i els camps. També, transformades en gavines, aixecaven les onades fent perillar el vaixells o degollaven el ramat i mataven gallines i conills.
Poc abans de pondre’s el sol, el jove va cridar el gos i va donar mitja volta per a tornar a casa abans no es fes fosc. L’animal va baixar grimpant. Una calma sobtada, com un preludi de la nit que s’aproximava, va amarar tot el bosc. De sobte, en Flama es va aturar, va aixecar les orelles i va ensumar l’aire. El noi el va tornar a cridar, però l’animal va restar immòbil, expectant, fins que va començar a bordar inquiet.

Aleshores Martí va entreveure, no gaire lluny, enmig dels arbres que s’estenien cap al cim de la muntanya, el que semblava una figura humana perfilant-se entre els matolls. Es va quedar glaçat, sense atrevir-se a moure’s, aclaparat per la por que el lligava a la terra pensant que podia tractar-se de la bruixa. Des del lloc on es trobava no podia distingir-la bé i es va intentar calmar dient-se que potser era algú del poble que, com ell, passejava. Tanmateix, el vailet se sentia envaït pel pànic que l’aturava, incapaç de refrenar els lladrucs del gos que el podien delatar. Per això va intentar recular, allunyant-se de l’animal per tal que no el veiessin, però no va servir de res. Paralitzat per la basarda, va veure com la figura s’aturava. Va reconèixer en ella la forma peculiar de les bruixes, el seu vestit de roba basta i fosca cobert per un xal que li arribava gairebé fins els peus i els seus cabells desgrenyats com serps desafiadores.

Tremolant incontroladament, va persignar-se tot dient-se mentalment: «Déu ens deslliuri de les males dones». Llavors el noi va descobrir amb terror la lluentor d’uns ulls desafiant les ombres amb una mirada insolent i perversa. Martí n’estava segur, era la bruixa, i no parava de resar mentre les cames li tremolaven. Va pregar amb desconsol, sentint-se feble i desvalgut. Va ser llavors que la bruixa va girar-se i es va perdre entre les ombres com si el sol fet de pensar en Déu l’hagués acovardida.

Quan es va haver allunyat, en Flama va deixar de bordar i va córrer cap al seu amo que encara tremolava. El jove va sentir-se alleugerit com mai no s’havia sentit abans. Recolzant-se en un arbre, va donar gràcies al Senyor per haver-lo salvat de la mala dona. I mentre baixava, corrents, cap al poble, va jurar-se a si mateix que no tornaria a pujar a Burriac més enllà del migdia.

....

2 comentaris:

  1. Hola ^^, he intentado escribirte un email pero me ha resultado imposible encontrarlo XDXD.... acabo de descubrir este blog y la verdad es que me a gustado mucho. Bueno voy a ir al grano... me gustaría leerme "La veu del Roure" y quería preguntarte si lo habías publicado como ebook y donde podría adquirirlo.

    Gracias por tu atención y espero tu respuesta. :D

    ResponElimina
  2. Hola Chica que aprendió a vengarse del chocolate. Me alegra que te guste mi blog y que sientas interés por mi novela.

    No está publicada como ebook (que yo sepa) pero puedes adquirirlo a través de cualquier biblioteca de la Diputació. Físicamente la tienen en la de Cabrera de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, Premià de Mar y Vilassar de Mar. Pero si la encargas desde otra biblioteca creo que te cuesta 1€ o algo así.

    Espero que te resulte fácil encontrarla y que me hagas llegar tus comentarios cuando la leas.

    Saludos.

    ResponElimina