divendres, 30 d’abril del 2010

'SI EM PARLES DEL DESIG', de MANEL ALONSO I CATALÀ


Llegint els versos d’aquest llibre m’he sentit com si fos l’espectadora d’una obra màgica, d’una representació feta d’esqueixos arrencats al temps i aturats en escenes plenes de textures:

"vaig ser acariciada amb pètals de vellut"

"eclosiona en tulipes obertes i rosades"


"Vessa la seua nuesa de llum i sorra"

"rabent recorre tèbies cartografies de saliva"


Les paraules d’aquest poemari són com un pinzell que va dibuixant un escenari sensual, evocador, lànguid i, alhora, febril. Un quadre de llençols ardents que s’enardeixen amb l’acaronament de una ploma vellutada.

"un llenç confeccionat amb fils onírics de lava volcànica"

Però també amb la seda, les flors, les espelmes i tots els matisos de la llum que serveixen a l’autor per perfilar els contorns del cos que tant desitja.

El llenguatge s’impregna també d’aquest desig de bellesa i els versos acaben adornant el seu paradís de sensualitat que, en alguns moments, m’ha recordat al Càntic dels Càntics.

"Rosa Vermella del desig sóc,
vaig ser acariciada amb pètals de vellut,

abrusada per un ciri d’intensa flama,

i abandonada en esclatar el clímax
vegetal d’una novella primavera."


Tots els sentits participen de la lectura del llibre: amb els ulls de la imaginació veiem la cartografia del cos on és tatuada la vida del poeta, olorem les flaires, palpem les randes, notem el gust de les bresquilles i escoltem com frisa la seda.

És un viatge al territori de la passió, a la geografia dels cossos que anhelen i esperen, que desitgen i somien, un sentiment tan poderós i tan fràgil com la propia poesia.

Si em parles del desig, va ser guardonat amb el Premi de Poesia Antoni Matutano 2010 de Vila D'Almassora. El seu autor, Manel Alonso i Català, és un autor versàtil que conrea també la narrativa en llibres infantils, novel·les i relats. Del seu anterior poemari, Correspondència de Guerra en vaig fer un comentari que podeu llegir clicant aquí. Si voleu saber més sobre Manel Alonso aquí trobareu el seu blog i si voleu llegir una altre comentari sobre els seus darrers poemaris, els trobareu aquí.

diumenge, 25 d’abril del 2010

ÀNGELS DE PEDRA, de ROSA PAGÈS


Moltes històries s’expliquen en aquesta novel·la, totes emmarcades dins el mateix escenari: Reus, i a la mateixa època: principis de segle XX.


S’aconsegueix així donar un enfocament des de diverses perspectives al context històric en el qual se situa l’acció. La perspectiva de la noia rica a qui persegueixen els fantasmes del passat arrossegant-la cap a la bogeria, la de la noia pobre que aspira a alguna cosa que ni tan sols sap, la de la minyona que afronta amb valentia la vida amb les seves injustícies i mancances, la del noi culte que vol salvar l’obra de poetes maleïts, la de l’obrer torturat pel desamor, la del jardiner idealista.... i moltes més històries, la dels diversos personatges que es relacionen i es mouen en el mateix espai però dins diferents àmbits socials.


Això, de vegades, em feia ballar el cap i, d’altra banda, penso que impedeix desenvolupar més a fons tant el caràcter com la història dels personatges. Tanmateix, l’argument és ben sòlid i es pot seguir el fil de manera amena i àgil.


Per a mi la novel·la és com un mural amb diverses escenes que tenen lloc en un mateix moment i en un mateix espai. Cada una representa un quadre que es pot contemplar com es contemplen els àngels de pedra de les façanes, aclaparats pel pes de la fatalitat, congelats en el moment que els ha colpit i els ha donat la forma.

dimecres, 21 d’abril del 2010

PRESENTACIÓ D'EL QUADERN D'ALBERT CALLS

Demà dijous es presenta a l'antiga biblioteca de Premià de Mar, Can Manent, a les sis de la tarda El Quadern d'Albert Calls.

El llibre, ha estat publicat per l’Ajuntament de Premià de Mar i l’Editorial El Clavell, dins la col·lecció Primília Lletres i compta amb un pròleg del periodista i escriptor premianenc Rafael Vallbona.

El Quadern d’Albert Calls parteix del bloc del mateix nom que des de fa cinc anys el seu autor manté viu a la xarxa amb tota mena de retalls de la memòria: pensaments, aforismes, crits, clams, tot tipus de textos centrats en el Maresme i els seus pobles, la literatura i la cultura o les reivindicacions socials.

Dijous 22 d'abril a les 18 h
Can Manent
Camí Ral, 54
Premià de Mar

dilluns, 19 d’abril del 2010

INTRODUCCIÓ AL RECITAL 'POETES DEL MARESME'


El passat dissabte va tenir lloc a Can Manyé, a Alella, un recital amb 7 poetes vinculats al Maresme, entre els quals vaig tenir el plaer de ser-hi.

Abans que comencés la lectura, Albert Calls, que presentava l'acte, va fer un breu però interessant recorregut pel que ha estat la poesia a la comarca.

En aquesta introducció destaca el paper que hi va tenir l'amic Martí Rosselló que era un dels qui havíen de participar-hi si la mort no l'hagués reclamat abans. El vaig trobar a faltar.

Aquesta és la introducció:

POESIA DEL MARESME, POESIA DEL MÓN

INTRODUCCIÓ AL RECITAL DE POETES DEL MARESME


Alella, 17 d’abril de 2010

Existeix una literatura del Maresme? No ho sé. En tot cas sí que puc afirmar que en ple segle XXI els autors que viuen a la nostra comarca tenen la possibilitat de projectar-se a la resta del món, a la pròpia cultura i a totes les altres, formant part de l’escenari comunicatiu més gran que ha tingut el planeta i del qual encara hem de veure trencar-se moltes barreres.

Per això no puc afirmar amb certesa que existeixi una literatura pròpiament del Maresme, però sí que hi ha autors que viuen, escriuen i conflueixen en aquesta comarca fragmentada, abocada per una banda a Barcelona i per l’altra a Girona, amb mar i muntanya, esquarterada per carreteres interminables i malignes peatges.
I en aquest petit racó de món em sento escriptor, escriptor del Maresme, però també del planeta. Precisament, perquè sóc escriptor del Maresme crec que hi ha una literatura d’aquesta comarca, actualment ben viva en les veus dels poetes que avui llegiran i en les de molts d’altres que no ens acompanyen avui.

I capbussant-nos en el passat, és en la tradició literària més immediata del Maresme, la de la postguerra, que cal buscar les veus poètiques de Salvador Espriu, Esteve Albert, Josep Punsola, Fèlix Cucurull o el mateix mossèn Pere Ribot.
Vivien i escrivien al Maresme i ens han deixat obra que ho reflecteix ben clarament, puntualment identificada amb el paisatge i les persones de casa nostra. Era l’època de salvar els mots, de retornar el nom de cada cosa.

Més aprop, fent un salt en el temps, als anys 80, en plena represa de la llengua i la cultura catalanes, es publiquen dos llibres claus: Primera antologia de poetes del Maresme (1979) i Nova antologia de Poetes del Maresme (1983), aquest darrera ja en ple punt àlgid del Grup de la Font del Cargol a Premià de Mar, que va impulsar uns fulls i una col·lecció de llibres de poesia en la qual es troben els inicis de la majoria de poetes maresmencs actuals.
El Cargol va ser promogut especialment per Valerià Pujol (de Premià de Dalt) i Martí Rosselló (de Premià de Mar), però va aplegar autors com en Rafael Vallbona (de Premià de Dalt), Pep Bras (de Premià de Mar), que escriu un únic poemari i després es dedica a la narrativa, Maria- Antònia Grau (de Premià de Mar), Jordi Bilbeny (d’Arenys de Mar) que hi publica un poemari. També, d’altres escriptors vinculats al Grup són Manel Guerrero (de Mataró) i Jaume Cases (de Premià de Mar), per citar-ne alguns dels principals.

En la recta cap als 90 i la desaparició del Cargol, pren força l’editorial argentonina L’Aixernador que es projectaria arreu de Catalunya i editaria més puntualment l’obra de poetes de la comarca. S’hi sumaria Oikos-Tau, de Vilassar de Mar (impulsada per Jordi Garcia i Ernest Luch), que també acabaria publicant obra d’autors maresmencs, especialment en l’etapa d’un altre poeta maresmenc i alhora editor, Jordi Garcia-Jacas.
Durant aquests anys, es pot accedir a l’obra publicada de les veus poètiques d’autors més grans en edat que els del Cargol, com el bon amic de Josep Pla, Ventura Ametller, Isidre Julià i Avellaneda o Terri i les seves tankkas (tots tres de Mataró), Josep Lladó i Lina Casanovas (d’Argentona) i Maria Oleart i Guida Alzina (d’Alella). Tots ells poetes de diferents estils i tendències, des de les més rupturistes a les més clàssiques i tradicionals, tots ells amb bon ofici i possibilitats. També, salvant la distància cronològica, despunten Teresa d’Arenys (d’Arenys de Mar) i JM Calleja, en l’àmbit més experimental i promotor cultural polivalent i multiforme i Enric Quintana (de Mataró), Ramon Mercader (de Tiana), Anna Cabot (d’Argentona), Montserrat Manent (de Cabrera de Mar) i Carme Rovira (de Cabrils).

Encara no s’havien salvat els mots però podíem llegir i escriure en català amb més normalitat. Els guardons literaris creixien esponerosos (al Maresme la Mostra Literària i el Premi Marina de narrativa), compartint espai amb Jocs Florals diversos i sembrant un ventall de prestigiosos premis fins als temps actuals: Els Marià Manent de Premià de Dalt, els Goleta i Bergantí del Masnou o més tard l’Alella a Maria Oleart.


Entre els anys 90 i els 2000 és el temps dels premis literaris i de l’associacionisme. Temps que els autors s’ajunten en col·lectius com l’Agrupación Hispana de Escritores, a Mataró, que va editar nombrosos llibres o l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, que va integrar-hi el Col·lectiu de Joves Escriptors del Maresme i editar una antologia de joves autors de la comarca.
Durant aquests anys, molt actius culturalment, es crea el POEMARESME, un festival de poetes itinerant i s’estableixien molts fils d’autors de la comarca amb d’altres dels Països Catalans.

D'altra banda, l'escriptora de Mataró, Care Santos, creava aquests anys l’Asociación de Jovenes Escritores Españoles. Algunes persones del Maresme ens hi afegíem i empreníem l’aventura cap a les espanyes, organitzant congressos a Alcalá de Henares, entre moltes d'altres propostes de dinamització literària. Precisament, en un d’aquells congressos a Madrid recordo l’escriptor Juan Manuel de Prada repartint exemplars fotocopiats del seu primer llibre, Coños. Anàvem pel món sense manies, amb la literatura catalana i la del Maresme, intercanviant amistats i coneixements amb escriptors de tot l’Estat i de Llatinoamèrica.
Al voltant de l’associacionisme ens fem grans com a persones, però també intel·lectualment, vivim alegries i desenganys i la nostra obra pot arribar més enllà del cercle familiar. És el temps d’autors com Marc Lluch, Eva Rumí i Joan Carles González, de Mataró, Joana Bel del Masnou i Sílvia Tarragó i jo mateix, de Cabrera de Mar, entre molts d’altres joves escriptors, alguns dels quals van llançarpel camí la tovallola de la literatura.

Valerià Pujol es mor amb 40 anys el 1992 i això ens colpeja durament i fa unir-nos a gent molt diferent per fer un llibre i un vídeo en el seu record i un nou Quadern de la Font del Cargol, el número 24, en format col·lectiu.
En paraules seves, el Grup de la Font del Cargol va ser un autobús amb un punt de sortida i molts d’arribada. Amb la percepció dels dies, la gent que vam participar en aquells anys (1980-2000) de creació cultural al Maresme, tenim aquesta mateixa visió d’haver pujat a autobusos carregats de gent i haver compartit l’experiència per la cultura i les lletres, però al final, sempre, el poeta es queda sol, amb la seva obra i amb la vida.

El passat 31 de gener moria l'escriptor de Premià de Mar Martí Rosselló, un dels poetes maresmencs per excel·lència, que va pujar amb nosaltres en aquests autobusos, repetides vegades a més, sempre disposat.
Ja fa temps que la literatura del Maresme no és de projectes compartits sinó d’individualitats. Hem viscut una normalització de la cultura i de l’escriptura que ens aboca a al nostre propi itinerari personal. La comarca ha esdevingut territori de pas i incorporat gent de moltes procedències. Per això, com deia abans, no sé si avui en dia existeix una literatura del Maresme, una poesia pròpia del Maresme, gairebé afirmaria que no, però sí que estic segur que continuen havent-hi bons autors que viuen a la nostra comarca, que hi fan la seva obra en el marc d’aquest món global, tan diferent del de fa uns anys i que el Maresme s’entrellaça amb les seves creacions. Avui, aquesta nit i dins Espais de Poesia, escoltarem algunes d’aquestes veus, són del Maresme, són del món.

Albert Calls i Xart

dimecres, 14 d’abril del 2010

POETES DEL MARESME


Aquest dissabte 17 d'abril a les 20 h a Can Manyé, espai d'art i creació

L’Ajuntament d’Alella realitza durant aquest abril un ampli ventall de propostes literàries, vehiculades a través del programa Espais de Poesia. Un dels actes principals, Poetes del Maresme, aposta per mostrar una panoràmica d’algunes de les veus poètiques destacades de la comarca en format de festival de poesia en directe, que es farà el dia 17 d’abril, a les vuit del vespre, a Can Manyé, espai d’art i creació.


Poetes del Maresme comptarà amb la presència de Juan Antonio Masoliver Ródenas (El Masnou), JM Calleja (Mataró), Teresa d’Arenys (Arenys de Mar), Vicenç Llorca (El Masnou), Sílvia Tarragó (Cabrera de Mar), Sònia Hernández (El Masnou) i Laia Noguera (Calella).


Són set escriptors diferents, tots ells amb una trajectòria sòlida i representativa de diversos estils i formes d’afrontar la creació poètica.

Presentarà l’acte, el periodista i escriptor Albert Calls.


divendres, 9 d’abril del 2010

LA VERITABLE SÍNDROME DE DIÒGENES


És la que estic experimentant des de fa uns anys. I dic "veritable" perquè sempre m'ha sobtat que aquest transtorn dugui el nom del filòsof que anava per la vida sense res. Suposo que deu ser pel caire antisocial de les persones que el pateixen.

En el meu cas d'antisocial ja ho era però és que, a mida que passa el temps, cada cop em vaig acostant més a la forma de fer del cínic de Sínope que vivia dins una bóta i només tenia una manta, una bossa, un bastó i una escudella. I aquesta encara la va llançar el dia que va veure un gos bevent directament de l'aigua.

Tinc la impressió que les possessions m'esclavitzen. Com més coses tinc més feina i, per tant, menys temps. Una altra cosa seria si tingués prous diners per a pagar a algú que se n'ocupés però no és el cas, així que prefereixo tenir menys i ser més lliure.

Abans somiava amb una casa gran amb jardí i tota la pesca, però vaig viure a la part de dalt d'una casa partida en dos pisos que tenia un trosset de jardí, minúscul i, tanmateix, vaig haver de sacrificar tots el matins de diumenge a aquell bocinet de terra. Ara somio amb un pis de 40 m2 amb el just i prou.

Ja fa temps que m'ho rumio molt abans d'agafar res. Si es tracta d'un paper m'ho llegeixo i el deixo, i si es tracta d'objectes si en compro un en llanço un altre. Però, tot i amb això, en la darrera neteja de cosas prescindibles hem llançat més de seixanta bosses.

Ara em sento alliberada i he descobert que em trobo molt més a gust amb la buidor que en l'atapeïment. Al cap i a la fi, no és altra cosa que triar si es prefereix adular a l'emperador o menjar llenties:

"Cert dia en que Diògenes estava menjant un plat de llenties va arribar un altre filòsof, que s'havia fet ric afalagant al rei Alexandre el Gran, i li va dir:

- Diògenes, si fossis submís i alabessis al rei no hauries de menjar aquesta porqueria de llenties.

Llavors, ell li va respondre:

- Si tu aprenguessis a menjar llenties, no t'hauries de degradar adulant el rei."

divendres, 2 d’abril del 2010

EL MAG DE VENÈCIA


De vegades, em sorprenc ignorant fets i persones d’importància. És clar que tot no es pot saber, però quan es tracta de fets o, com en aquest cas, de persones cabdals, la veritat és que em fa molta ràbia.

Tot i que m’agrada molt la pintura del seu pare, no m’havia assabentat que el seu fill fos un creador tan complet i tan innovador. De fet, segons la wikipedia, “una de les ments més creatives del segle XX”.

Bé, doncs jo ho vaig descobrir ahir. A l’exposició Fortuny. El mag de Venècia, que Caixa Catalunya ha portat a La Pedrera. La definició que dóna nom a la mostra és de Marcel Proust, un dels artistes amb qui es va relacionar, però també li deien “el petit Leonardo”, la qual cosa ja demostra les habilitats d’aquest geni.

A més de les seves pintures, s’hi poden veure fotografies, estampats, llums, creacions per a escenografia teatral i vestits. Perquè Fortuny (fill) a més de la pintura, també va conrear el gravat, la luminotècnia, la fotografia, l’escenografia, el disseny tèxtil i la moda.

Aquesta darrera especialitat va ser la que més em va sorprendre, per la seva precocitat en idear models de roba tan allunyats de la moda de l’època. Enfront del encotillament que s’estilava, ajudat de la seva esposa va confeccionar peces com el xal Knossos, túniques de gasa, abes en seda i vellut, capes burnous d’inspiració morisca, vestits túnica o el vestit Eleonora, d’influència baixmedieval. A més, es converteix en gestor de la publicitat dels seus productes sent precursor del màrqueting actual. Dones famoses apareixen amb els seus models a revistes com Vogue, i escriptors com D’Annunzio o Proust, com ja he mencionat, els citen a les seves obres.


"Fue precisamente la noche en que Albertine se puso por primera vez el vestido azul y oro de Fortuny que, evocando Venecia, me hacía sentir más aún lo que sacrificaba por Albertine sin que esta me lo agradeciera en absoluto”.
La Prisionera. En busca del tiempo perdido.

En el camp del disseny de roba per a dona, potser la seva creació més important sigui el vestit Delphos, un vestit túnica inspirat en el xiton grec i patentat el 1909. El mateix Fortuny preparava els pigments per a obtenir un color únic, banyant manualment la tela amb fins a quinze tints.

L’exposició es complementa amb un interessant documental de 17 minuts que serveix per a il·luminar a aquells qui, com jo, són encara a les tenebres de la ignorància.