divendres, 24 de setembre del 2010

'INDIGNACIÓ', de PHILIP ROTH


La principal funció dels deus antics va ser explicar l'inexplicable. Això ajuda a entendre conceptes com el de sort o el de destí, malgrat no ens pugui evitar experimentar sovint sentiments com la indignació.

Intentant evitar la dissort, el protagonista de la novel·la marxa de la seva ciutat. El pare és el detonant que provoca aquest canvi de vida, amb el seu excés de preocupació és qui l'empeny a canviar d'universitat però, de fet i sense saber-ho, l'encamina cap al seu destí.

El protagonista tem patir la mateixa sort que els seus cosins i té un pla concebut per evitar-ho. No obstant això, la indignació que sent envers el que l'envolta complica els seus plans i ajuda a les Moires a concloure el tapís de la seva vida.

Podria ser un conte deliciós, però els brillants matissos amb que perfila els personatges, els peculiars trets amb que adorna cada acció i, sobretot, els elegants diàlegs on es reflecteix la falsedat que envolta el puritanisme, fan agraïr al lector que sigui una novel·la. Especialment remarcable la conversa amb el degà on, de la mà de Bertrand Russell, es qüestiona la religió a la vegada que es desplega la habilidat dialèctica i manipuladora que acostuma a acompanyar als creients.

dissabte, 18 de setembre del 2010

SEMBLA QUE LA TARDOR RECUPERA EL SEU TRON


¡Cúan pobre ha sido este otoño!


Solía entrar rico y espléndido, como un emperador. El verano se detenía un momento, se ponía al borde la calle y dejaba pasar ante sí la sinfonía de oro y púrpura.


El otoño tenía plenitud y preñado esplendor. Vertía sus frutos en cestas de mercado a rebosar. Manzanas, enrojecidas por el beso del sol del Sur, con un brillante esmalte, como si las hubieran limpiado con la franela más fina. Peras, amarillas, con una piel dura y reluciente, por cuyos poros se filtraba la savia de la vida. Y uvas, pesadas, de mística oscuridad, como la lujuria de las bacanales hecha forma. Su zumo era el pecado.


En la avenida del Ring, entre el Parlamento y la Ópera, el emperador otoño paseaba en las tardes de octubre. Esas tardes eran como pesados cálices venecianos; marrones, llenos hasta los bordes del oro del sol. A veces, una castaña caía con atenuado ruido en la dorada plenitud, cuando el otoño rozaba una rama con su cetro.


Hacía publicar notas en los periódicos. “¡Mirad! ¡He venido! ¡Inauguro la temporada!”. Encendía cien mil lámparas de arco voltaico en las calles y dejaba caer de sus purpúreas mangas millones de bombillas. Un séquito de pesados y gimientes carros de carbón, tirados por grandes percherones de toscos cascos, se detenía ante cada portal.


El otoño envolvía los desnudos y blancos hombros de las mujeres en valiosas pieles, oso marino y zorro ártico, como se guardan las piedras preciosas en aterciopelados estuches.

Los fiacres se detenían ante las salas de conciertos y preguntaban: “¿Viaja el señor?”. Iban enueltos en humildad y servilismo, y doblaban sus gruesas cervices de bebedor bajo la horca caudina de la propina.


El emperador otoño ha sido destronado y se ha vuelto pobre y miserable.


Joseph Roth. Fragment de Revista de otoño del llibre Primavera de café.


Esplèndida descripció de la tardor vienesa, malgrat l'autor lamenti un any en què no van lluir les seves gales. Aquí, en canvi, sembla que s'anuncia amb un gran desplegament. Serà que s'acosta o que ja ha arribat?



dimarts, 14 de setembre del 2010

'EL NEN 44', de TOM ROB SMITH


Per a mi el més colpidor va ser descobrir l'esgarrifós món estalinista, marc en el que es desenvolupa aquesta novel.la sobre un assassí en sèrie. Aquest context dóna sentit i força a la pressió angoixant i a la sensació d'impotència del protagonista, qui ha de tirar endavant la investigació en contra del que li manen.

Ens trobem en un estat repressiu, on tothom és presuntament culpable i on la por és qui realment mana. Enmig d'aquest despropòsit, la mort no deixa de ser el menor dels mals. Tanmateix, el fet que siguin nens, la manera en que moren, el moment, tot en sí, forma part d'un obscur motiu que s'arrossega des d'un temps passat i que evidencia els perills d'un règim que s'autodefineix com a perfecte i que ningú pot qüestionar.

Una lectura que arrossega, sens dubte, però que et deixa amb el cor encongit. Això sí, el gir final totalment inesperat i molt original.

dimarts, 7 de setembre del 2010

'LA RECEPTA STARBUCKS DE LA FELICITAT', de TONI DE LA TORRE


Publicat per Columna

No estem davant d’un llibre qualsevol d’autoajuda, sinó d’un tractat que partint d’una experiència empresarial ens fa replantejar la nostra vida i ens ajuda a ser millors amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. De fet, no en va, el subtítol d’aquesta obra és “Els principis bàsics per millorar el teu dia a dia i convertir-lo en una experiència feliç”.

El lector hi trobarà un discurs narratiu que ens parla de les cafeteries Starbucks i de la filosofia que les ha convertit en líders, creatives i innovadores dins el seu sector. Però molt més enllà, de la Torre aprofita aquest pretext per parlar-nos de la vida, la seva i la de tots en definitiva.

Què té aquest llibre de bo en uns moments que estem saturats d’autoajuda? Un conjunt d’ingredients que el fan un producte únic i diferent, com una rara varietat de cafè que entra a poc a poc, però que al final et deixa prou gust com per anar tirant amb noves i millors directrius.

El lector, quan acabi de llegir-lo, s’endurà amb ell ingredients per aplicar en la seva vida, com el poder d’un somriure, el que hi ha en el nom o el valor de l’aroma, entre d’altres. Com es diu en el llibre: “en aparença només es tracta d’un cafè, però al fons de la tassa es troben les claus per entendre la felicitat”.

divendres, 3 de setembre del 2010

EN RECORD D'ESTEVE ROVIRA


Mentre escrivia el post d'ahir i, abans, mentre llegia K.L Reich, pensava en Esteve Rovira i Rovira. Com Amat-Piniella, Rovira va viure l'horror de Mauthausen. Malauradament, no va sobreviure. És un dels milers d'homes que la novel·la reivindica, una de les persones que van compartir les mateixes penúries que l'autor. Em pregunto si, potser, es van conèixer...

Esteve Rovira i Rovira va néixer a Cabrera de Mar, on visc. Vaig saber d'ell a través d'Albert Calls, qui el va descobrir casualment en el llibre de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis. Li va cridar l'atenció perquè era una persona nascuda al seu poble. Algú que va viure envoltat del mateix paisatge, que esguardava la mateixa figura imponent del castell de Burriac i els mateixos límits de la platja.

L'11 de setembre de 2004 l'ajuntament li va fer un acte d'homenatge al que vaig assistir.. Podeu llegir la intervenció punxant aquí: ESTEVE ROVIRA, APUNTS PER A LA MEMÒRIA.

Quan es posa nom i cognom a la tràgedia els fets també prenen cos. Ja no són esdeveniments del passat, són les conseqüències dels actes de persones ignorants i nocives. Aquells que no han entés que tot té una réplica. Aquells que mai no han sentit 'dins seu la petita pau de la seva ànima'.

dijous, 2 de setembre del 2010

'K.L. REICH', de JOAQUIM AMAT-PINIELLA


-->
K.L.
REICH
Imprès en tinta damunt de la roba, gravat en foc a la fusta, l’Emili l’ha vist constantment durant quatre anys i mig, i sap que és l’estigma amb què l’han volgut marcar, l’únic epitafi que han merescut els seus companys morts. Però, ara que està embolcallat en la torpor de la fatiga, esmussada la sensibilitat pel moviment automàtic dels seus músculs, oblida la significació de les paraules Konzentrations Lager Reich i només s’obsessiona pel dibuix de les lletres i del filet que les tanca. La marca passa i repassa sota els seus ulls i, quan un paquet ve a l’inrevés, o una fusta arriba capgirada, ell mateix ho posa del dret perquè el ritme de les imatges no es trenqui. De sobte s’adona del que fa i té por del valor simbòlic que pugui amagar aquesta obsessió. Està realment estigmatitzat? És veritablement una desferra del camp de concentració? Una rebel·lió enfront de l’esforç que li és imposat neix dintre seu. Es pregunta ‘per què salvar aquests estris?’ Que s’encengui el camp, que cremin totes les barraques i tots els mobles i totes les robes que portin aquesta marca! Qui sap si la llibertat no és aquest foc?

Joaquim Amat-Piniella va escriure aquesta novel·la poc després d’haver estat alliberat del camp d’extermini nazi de Mauthausen on hi va estar gairebé cinc anys. Tanmateix, el llibre no va ser publicat fins el 1963 a causa de la censura franquista.

El seu testimoniatge avui dia no desvetlla res que no s'hagi dit, escrit o filmat, el seu enorme valor rau en el vessant honest i lúcid amb que analitza la condició humana i que continua vigent.

Amb senzillesa però amb precisió descobreix els diferents tipus de conducta humana, les arrels d’on sorgeixen les diferents ideologies, el perill de l’egoisme i els miserables fruits de la insensatesa i confegeix un fris de personatges, fets i reflexions que enllacen amb la pulsió humana.“Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps amb l’eloqüencia freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que en reflectir la vida d’uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objetiva.” diu la Nota de l’autor.

Totes aquestes persones recuperen les seves identitats, deixen de ser un número i desvetllen la mesquinesa d’alguns, i no només els nazis perquè la roïndat no és patrimoni d’una ideologia, d’una nacionalitat ni d’una religió. Descobrir el dia a dia d'aquestes persones, conèixer els seus neguits, la seva esperança o la seva desesperació, en aquest retrat tan nítid i bell, malgrat la cruesa de la història, ha estat tota una descoberta especialment enriquidora. De totes les escenes i reflexions destaco especialment una de les frases finals:

"La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

L'alliberament del camp és un fet. Els homes són lliures i cadascú reacciona d'una manera diferent. El protagonista ho contempla tot i reflexiona:
-->

"El dibuixant sent una esgarrifança a l’esquena, no sap si a causa del fregadís metàl·lic o de la tendresa que l’envaeix. I pensa en el silenci d’en Werner quan el torturaven, i pensa en la serenitat d’en Francesc en el seu llit de malalt condemnat. L’un i l’altre li havien parlat sovint de la seva fe en la justícia; però, certament, el seu coratge davant la mort no naixia pas d’aquesta fe, sinó de la pau interior que havien trobat, la mateixa que l’Emili va trobant ara. Una pau que no és passivitat i renúncia, sinó un estat moral actiu, com un estat de gràcia. Amb aquesta conquesta que ha fet ja no poden ser estèrils els quatre anys i mig de camp, com no serà estèril la guerra si, escampats pel món, hi ha molts altres homes que conquereixin també aquesta pau de dins. La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."
-->