dijous, 26 de setembre del 2013

‘Muret 1213 – Càtars!!!’, una història que cal no oblidar


Alguns dels protagonistes principals:
Papa Innocenci III, Rei Felip August, Rei Pere i Comte Ramon.

La companyia Cor País Meu va portar, el passat dimarts 10 de setembre, a l’envelat municipal de Cabrera de Mar, el seu espectacle de teatre musical ‘Muret 1213-Càtars!!!’. Una original proposta de teatre escènic que recorda un dels episodis més dramàtics i cabdals de la història occitana i catalana.

La representació va començar amb l’arribada a la plaça d’un poble d’un grup de joglars i trobadors que escenifiquen la Croada que va tenir lloc al segle XII contra els càtars de Llenguadoc, i la batalla de Muret en la qual el rei Pere I de Catalunya va perdre la vida. La interpretació de la suite "No trencaràs el son dels càtars", de Jaume Arnella i Marcel Casellas, i d’un repertori de música occitana antiga, popular i tradicional, van donar inici a una narració històrica en clau satírica que explica els esdeveniments que van dur al genocidi de tot un poble i a l’anorreament de la llengua d’Oc, una de les més importants de l’Europa medieval, així com de la seva riquíssima cultura.

Els grans protagonistes: els cantaires!
Els actors, amb un vestuari i una escenografia volgudament senzills per evocar l’estètica de l’època, van saber recrear els fets i donar vida als personatges que van intervenir en el conflicte que va donar com a resultat l’expansió de França a costa de la destrucció de la cultura occitana. En l’hora i escaig que va durar la representació, el públic va poder retrocedir vuit-cents anys  i sentir el mateix que devien sentir els vilatans dels poblets medievals cada cop que una companyia de joglars els visitava.

Cor País Meu va néixer a finals del 2009 com a formació polifònica hereva del Cor de l’aula de Música Tradicional i Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La formació basa el seu treball en el repertori tradicional i popular català i en el repertori de la Mediterrània occidental, tractat amb els procediments més habituals i espontanis del cant a veus. En els seus dotze anys de trajectòria, el Cor ha realitzat nombroses actuacions i concerts arreu del territori català, en terres occitanes i a l’illa de Sardenya. L’any 2010 va presentar el seu primer muntatge escènic, ‘Exili’, que va obtenir un èxit remarcable en la vintena llarga de representacions que va fer per Catalunya durant els dos anys següents.
La molt sensual Blanca de Castella.

‘Muret 1213 – càtars!!!’ està dirigit per Ramon Manent i Quim Lecina que han sabut unir actuació i música d’una manera molt fluïda. Les cançons occitanes, els cants populars i tradicionals combinen perfectament amb els diàlegs, la qual cosa afavoreix que els espectadors connectin amb l’època que es representa. El resultat és una obra que, sense caure en la sensibleria, mostra com el millor dels éssers humans pot sucumbir davant la pitjor faceta de l’ambició humana.    

Fotos: Cor País Meu.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Contigo en la memoria



Hoy me he despertado en aquella habitación de tu piso. Lo primero que he visto ha sido la puerta, justo a los pies de la cama. Luego, la ventana. Un modesto fulgor atravesaba, indeciso, los visillos. La finura de la tela apenas minimizaba la minúscula claridad del exterior. Quizás porque su función siempre fue más ocultar la visión del hueco del ascensor, al otro lado de los cristales, que impedir la escasa entrada de la luz. 

Al volverme hacia la pared opuesta, he visto ese armario tan grande o, al menos, así me lo ha parecido a mí desde la proyección de mi recuerdo.Después, me he fijado en la mesilla de noche y allí estaba aquella vieja radio que ya no funciona. Un impulso antiguo me ha empujado a incorporarme entonces. Como tantas veces antes que esta, he vuelto a acuclillarme junto a la mesilla, impelida por el mismo hábito que me movía en la niñez,  y he tomado con cuidado la caja de música. Me he sentado sobre el colchón, con ella en el regazo y, antes de abrirla, he acariciado los finos relieves de la madera. Después, la he abierto. Rac-rac-rac, he girado la manecilla para darle cuerda y, al soltarla, han comenzado a sonar unas notas quebradizas. El tintineo de la melodía se ha instalado en el ambiente como un trozo de sueño, de este sueño mío de estar en esta habitación tuya. Prendida en la armonía de ese instante, puede que haya sabido que era eso la eternidad. Y allí, en el infinito, justo al caer de la última nota, te he oído venir. 

La puerta corrediza estaba, como siempre, desplazada y desde la abertura se veía la pared del pasillo y las  baldosas octogonales de color terroso. Entonces te has asomado y me has mirado sin asombro. Como si ya supieras que yo estaba allí.  Llevabas esa bata de color morado y el pelo gris, un poco encrespado. Tan delgada como siempre y feliz, también como siempre, de verme. Cuando me he levantado para saludarte, tu humor, peculiar y a veces hasta absurdo, ha sido el primero en saludarme: ‘¡que pisas un sapo!’. Yo he sonreído y me he dado cuenta entonces de lo mucho que he añorado tu voz. ‘¡Venga, que ya han pasado las burras de leche!’ has añadido, y yo he sabido entonces cuánto puede encerrarse en una expresión.

Te he seguido, una vez más, por el pasillo, ese largo corredor que vertebra tu casa. Los muebles, y hasta las paredes, volvían a tener tu huella. Un rastro de vivencias y memorias que a mí me gustaba descubrir. Una vez en la cocina, he vuelto a ayudarte a preparar el desayuno. Mientras tu hacías café, yo he puesto en cada taza un par de cucharadas de leche condensada que he diluido en  agua caliente, tal y como me enseñaste. Después, cuando la cafetera ha borboteado, llenando el aire de ese olor a bienestar, has vertido en las tazas un chorro denso y oscuro. 

Nos hemos sentado en la mesita como solíamos, tú y yo frente a frente. Para no variar, he preferido tomar un trozo de pan del día anterior, como haces tú, en lugar de unas magdalenas. Porque en ese mendrugo me siento aún más unida a ti. En tu sencillez de antigua campesina, en la frugalidad de unos tiempos que yo sólo he vivido a través de tus historias. ‘Yaya, cuéntame cosas de tu pueblo’, he vuelto a pedirte una vez más. Y tú, complacida, has rememorado de nuevo aquellas anécdotas de ‘cuando eras chica’.

Hoy me he despertado contigo en la memoria. Porque hace tanto que ya no estás… Pero cada día me siento más como tú, apegada a mis recuerdos y feliz en la nostalgia. A veces, para sentirme mejor, yo misma me explico tus historias y entonces me parece que voy a abrir los ojos y a despertar, una vez más, en esa habitación. 

divendres, 13 de setembre del 2013

'Desenterrant el silenci', imatges d'un impossible

La imponent masia de Cal Conde, situada al cor mateix del municipi de Cabrera de Mar, acull aquest dies l’exposició fotogràfica ‘Desenterrant el silenci’, de Sergi Bernal. La mostra forma part, juntament amb un documental i un llibre, d’un projecte fotogràfic i d’investigació que narra l’obertura d’una fossa comuna de l’any 1936, la qual cosa va permetre recuperar la figura del mestre català Antoni Benaiges.


Els documents que s’exposen, 32 fotografies, diversos facsímils, una reproducció de part de la fossa de vint metres quadrats i un audiovisual, parlen al visitant d’una història ‘recuperada a peu de fossa’, com expliquen al tríptic informatiu els organitzadors.

Tot va començar ara fa tres anys, després que el Grup de Ciències Aranzadi localitzés uns casquets de bala i diverses restes humanes a una zona de la serra de La Pedraja, a Burgos. Ja feia temps que se sabia que en aquell indret hi havia enterrades centenars de persones desaparegudes, tanmateix, la fossa havia estat amagada al llarg de 74 anys.  Un cop descoberta, van començar les tasques d’excavació que van treure a la llum 104 cadàvers entre els quals el d’Antoni Benaiges. 
Quarderns publicats per l'escola de Bañuelos
de Bureba seguint les tècniques Freinet.
Sergi Bernal va documentar fotogràficament aquells treballs i, gràcies a un testimoni, es va assabentar de la figura del mestre català que va desaparèixer l'any 1936 en aquelles terres. Bernal va seguir la pista a Antoni Benaiges, mestre d'escola del petit poble burgalès de Bañuelos de Bureba i va saber que d'aquest docent progressista, molt estimat pels seus alumnes, va ser torturat i assassinat pocs dies després que comencés la Guerra Civil.
Benaiges havia nascut a Mont-roig del Camp i va arribar a Bañuelos de Bureba l’any 1934. Un cop instal·lat a la petita escola rural del poble es va dedicar a aplicar la pedagogia ideada pel pedagog francès Célestin Freinet basada en l’expressió lliure dels infants. 

Així, el mestre va fomentar la participació dels seus alumnes i l’ús de la impremta, com es pot comprovar als facsímils que formen part de la mostra. També amb aquest propòsit, Benaiges va projectar dur  un grup dels seus alumnes a veure el mar.Tenien previst fer-ho el juliol de 1936, un cop acabat el curs. Els nens i nenes d’aquella escola mai no havien vist el mar, però se l’imaginaven a la seva manera. Això es pot veure a les breus redaccions recollides al llibret ‘El mar’ que va editar el propi mestre i els alumnes amb l’impremta escolar. Precisament, amb aquest aparell es van publicar més de deu quadernets que encara es conserven gràcies al zel de la família de Mont-roig.

Antoni Benaiges, però,  no va poder complir la promesa que havia fet als seus alumnes. El 25 de juliol de 1936 va ser assassinat per seguidors del bàndol feixista i enterrat en una fossa comuna amb altres persones, homes i dones, condemnats no només a la mort, sinó, també a l'oblit. 

Escrit d'un dels alumnes de Benaiges inclòs
al llibret 'El Mar' imprès a l'escola.
Al llarg de prop de 80 anys, la figura i els fets d’aquest mestre van quedar reduïts al record del seus familiars, alumnes i companys. Però la història, finalment recuperada del silenci d’una fossa comuna, ha tornat a Antoni Benaiges a la llum. Tal i com afirmen els organitzadors ‘aquesta mostra és un just reconeixement, un petit homenatge al mestre de Mont-roig del Camp, Antoni Benaiges, oblidat en una fossa comuna, i als altres homes i dones igualment assassinats que estaven amb ell a les muntanyes de La Pedraja”.

Així doncs, el somni truncat dels nens vertebra una mostra que honora alhora el record del seu mestre i el de totes aquelles persones que van haver de pagar amb la vida pels seus ideals, anhels i conviccions.

Aquesta història, que desvetlla l'horror de la intolerància, es va començar a divulgar el setembre de 2011, al casal de barri Les Esmandies de Mataró que va acollir la primera exposició. Des de llavors, la mostra fotogràfica ha passat per diverses sales i el Castell de Montjuïc ha estat el darrer lloc on s'ha exposat abans d’arribar a Cabrera de Mar on es podrà visitar fins el 22 de setembre. 

Carta informant de l'assassinat
d'Antoni Benaiges


Exposició fotogràfica Desenterrant el silenci, un projecte de Sergi Bernal.

Antoni Benaiges, un mestre de la República en una fossa comuna de Burgos.

Del 6 al 22 de setembre a Cal Conde (Carrer Mossèn Cinto Verdaguer, 16).

Horari: De dilluns a dissabte de 18h a 20h i diumenge d'11h a 13h.


dissabte, 7 de setembre del 2013

'VA SER UNA NIT D'OCTUBRE'


Aquest és el títol del conte amb què vaig participar al concurs literari 'Memorial Anton Isern', un certàmen literari creat per l'Ajuntament de Cabrera de Mar, en col·laboració amb la Biblioteca Ilturo, en memòria del poeta Anton Isern i Arnau




VA SER UNA NIT D’OCTUBRE…

Va ser una nit d’octubre, fresca i fosca, quan el vaig veure.  
No feia gaire que m’havia quedat a soles a Can Bartomeu, un antic mas del meu poble habilitat com a centre cultural.  Acabàvem de celebrar una reunió amb els membres d’una entitat de la població i, com a presidenta que n’era, m’havia ofert a endreçar la cambra que havíem fet servir i a tancar les portes d’aquell edifici municipal. No era el primer cop que em quedava sola dins la vella masia.  Sovint ens trobàvem allà per realitzar alguna de les nostres activitats, per la qual cosa no era gens estrany que, de tant en tant, em quedés més estona que la resta. Tanmateix, alguna cosa em deia que aquell vespre havia de ser diferent. 



Mentre endreçava els meus papers, una ràfega sobtada de vent va fer que la porta es tanqués de cop. El soroll que va produir va espantar-me tant que durant uns segons vaig quedar-me immòbil. L’aire va udolar amb un plany sinistre.
Tot d’una, els lladrucs de la meva gossa, un quisso menut i inquiet adoptat a la Protectora, em van fer reaccionar. Encara sentia, aferrat a l’estómac, l’estremiment produït per l’esglai. Però, no obstant això, vaig empassar saliva i vaig intentar tranquil·litzar l’animal. En realitat, mirava d’asserenar el meu cor que batejava accelerat.
―Calma’t, Pruna que no passa res. Només ha estat el vent. Vine...
Lluny d’apaivagar-la, les meves paraules van semblar esverar-la encara més. Va seguir bordant, encarada a la porta, mentre reculava cap on era jo.
―Ja n’hi ha prou! ―vaig exclamar, neguitejada per la cridòria de l’animal. Vaig agafar-la en braços i vaig obrir la porta mentre mirava de consolar-la― Mira, ho veus? No hi ha ningú aquí.
Aquell gest protector va tenir un efecte balsàmic. La Pruna va callar i es va quedar mirant fixament al passadís que s’oferia davant nostre. Les parets del corredor eren banyades per la llum de la cambra on érem. Més enllà d’aquell feix de claror la penombra impedia distinguir-hi res.
En el silenci sobtat, va tornar a fer-se present el xiulet del vent. Les fulles dels arbres propers van deixar sentir una lleu fregadissa. Però aquell murmuri va durar ben poc. La gossa, de cop i volta, va començar a gemegar i vaig notar en el seu pes, petit i tebi, un lleu tremolor. Vaig deixar-la a terra de nou i em vaig endinsar pel passadís. Necessitava convèncer-me de què, realment, no hi havia ningú allà.
Fent tentines vaig trobar l’interruptor que il·luminava la sala que hi havia al fons del passadís. Com si tot just en aquell moment s’hagués activat algún mecanisme dins del meu cap, vaig recordar tot el que havia llegit sobre aquella estança. Segons els historiadors locals, la cambra, situada al primer pis, en el cos central de la masia, era el lloc on antigament es reunia la família. Per això, allà era on col·locaven els millors mobles i el parament de casa més selecte. Tot i que en l’actualitat ja no quedava pràcticament res de l’antic mobiliari, encara es podia apreciar aquella empremta de dignitat que havia caracteritzat la sala. I aquella nit es notava més que mai.
Amb la sensació de retornar a un passat que es resignava a marxar del tot, vaig travessar la cambra amb un cert recel. Malgrat que havia estat allà en nombroses ocasions, no podia evitar sentir una creixent malfiança. Potser va ser aquesta emoció la que em va fer acostar-me a la finestra, una preciosa obertura d’estil gòtic encarada al jardí que donava accés al mas. Amb el ritme del cor una mica esverat, vaig asseure’m al pedrís situat a l’interior.

Un cop més, la imatge quotidiana dels antics habitants de la casa em va tornar a venir al cap. Durant uns segons em va semblar experimentar la dolça displicència que devien sentir mentre xerraven en aquell festejador, des d’on s’oferia una immillorable visió de l’entrada a l’edifici. Tanmateix, la visió va durar només uns instants perque, de seguida, el desassossec va tornar a envair-me.

La gossa, mentrestant,  s’havia arrulit als meus peus tremolant encara. Vaig tornar a adreçar-me a ella amb paraules reposades, provant de calmar-me jo també. Llavors, a través dels vidres vaig veure la portalada que donava accés al que havia estat el pati i que era ara un petit jardí. El ramatge dels arbres resplandia sota la llum dels fanals i, just sota la finestra, l’aigua del safareig onejava dòcilment al ritme d’un vent aparentment afeblit.
Aquella quietud em va semblar encara més amenaçadora que la ràfega que m’havia esporuguit.
            ―Anem, Pruna! ―vaig dir mentre m’incorporava, decidida a comprobar que no hi havia ningú més allà.
Quan vaig arribar a les escales que conduïen al pis inferior, la foscor que dominava la planta baixa va tornar a encongir-me l’estómac. Fins que no vaig accionar l’interruptor i la claror va esvanir les ombres, no vaig aconseguir calmar-me una mica.
            Seguida de la gossa, vaig descendir fins al vestíbul principal. La mateixa immobilitat que dominava el pis superior s’havia ensenyorit d’aquella part de la masia. No obstant això, tenia la impressió de què alguna cosa respirava sota l’aparent placidesa de l’estança.
Aquella sensació va produir-me un nou calfred. Però només va durar uns instants. Aturada al peu de l’escala, vaig esforçar-me a veure aquell lloc com l’havia vist sempre. Els meus propis records van anar imposant-se a la petja que els segles havien deixat per tota la casa. Finalment la lògica havia guanyat la partida. Vaig ser conscient que el meu neguit només havia estat un efecte de la meva pròpia suggestió. El vent, el cel enfosquit i la traça del temps havien fet la resta.
Em disposava a tornar al pis de dalt quan, de sobte, l’aire va arrossegar una mena de gemec. En un principi vaig pensar que era la Pruna fins que vaig veure que l’animal s’esperava, ajupit al replà, tot tremolant de por. Vaig cridar-la, però la gossa no es va moure. Encongida i amb les orelles abaixades va continuar observant-me.
Llavors, una lluentor groguenca va llambrejar a la cuina. Els reflexos ataronjats es projectaven sobre les parets del passadís d’entrada, en una mena de dansa inquietant i convulsa. Vaig notar com un sotrac al mig del pit, i com la sang em brollava embravida. La lògica acabava d’abandonar-me. 



Sense saber per què, vaig baixar els esglaons i vaig avançar cap a la cuina. Malgrat la por que sentia, una boja necessitat de desengany, de trobar la prova que em garantís que res no passava, em va fer acostar-me fins allà.
Aquella peça de la casa es conservava gairebé igual que en temps passats, per això, no era difícil imaginar com havia estat segles enrera. Però, en aquells moments, no vaig fixar-me ni en l’enllosat original, ni en la gran pica de pedra amb els fogons encastats situats al fons de l’estança. Els meus ulls van quedar fixos en la gran llar de foc, coberta per una enorme campana, que es trobava a la paret de l’esquerra. 
Allà, dempeus, tan immòbil com el mobiliari, una figura em contemplava. Era una imatge resplendent, feta d’una claror d’espurnes, que semblava respirar amb el vent. Em vaig quedar contemplant-la, embadalida, fins que una ràfega violenta va tancar la porta de cop.
La Pruna va començar a bordar embogida.  Els seus lladrucs van aconseguir arrencar-me de l’encanteri en què m’havia submergit.  El seny va tornar a dominar-me i, amb molta cura, vaig obrir la porta per tal de descobrir què era el que estava passant.  Però la imatge havia desaparegut.
Vaig examinar la cuina per tal de trobar un indici que expliqués el que acabava de veure. La claror daurada havia estat substituïda per la il·luminació ombrívola de sempre, una llum que no aconseguia esvanir la foscor que s’arrapava als racons.
A través de la finestra de damunt la pica, vaig veure el cel obscur. Potser la lluna havia aconseguit travessar els núvols, vaig dir-me, i la seva llum havia incidit damunt l’enllosat. Aquella explicació va satisfer-me prou com per retornar al pis de dalt. Ja era hora de recollir les meves coses i marxar.
Pocs minuts després, abandonava l’edifici acompanyada de la Pruna que, malgrat tot, encara es mostrava inquieta. En obrir la porta que donava al jardí de l’entrada principal havia sortit esperitada i s’havia ajagut vora el safareig esperant que jo tanqués. Va ser llavors quan el vaig veure.
Amb la clau encara al pany, a través dels vidres de la porta vaig distinguir dins la casa una figura que resplendia en la foscor. Vaig sentir el mateix que minuts abans havia experimentat a la sala. Una sensació de què el passat tornava, infonent vida als objectes.


Aleshores ho vaig entendre. Novament la memòria m’havia fet evocar el poc que sabia de tants segles d’història. Però allò va ser suficient per fer-me veure que, en aquell plec d’espai on havia convergit el temps, un dels antics amos de Can Bartomeu s’havia fet present. La seva imatge incandescent era el viu record de la seva mort.
Mentre m’apressava a abandonar aquell indret vaig preguntar-me si potser va ser una nit d’octubre, fresca i fosca, quan uns lladres l’havien cremat lligat als clemàstecs de la llar de foc.

dilluns, 2 de setembre del 2013

¡QUE VIENEN LAS HADAS!

La revista ForoEsther de este mes de setiembre dedica cinco páginas a las novelas de la serie Top Fairies, que publico el próximo mes de octubre con la editorial Edebé.

A continuación trascribo el contenido del extenso artículo que también incluye una entrevista.

Los bosques de hadas y los desfiles de moda pueden ser una válvula de escape para una adolescente con complejos.

La curiosa singladura de una chica de dieciséis años por llegar a convertirse, algún día, en una auténtica hada de las pasarelas.

Una experiencia única a la que no piensa renunciar. Aunque para ello tenga que romper el caparazón de inseguridad que la encierra en la soledad de su desván.

Es precisamente en su escondrijo favorito donde Elia encuentra por casualidad un libro misterioso, una recopilación de leyendas celtas acerca del mundo de las hadas. Una antigualla de biblioteca con sorpresa en sus páginas finales: las bases para participar en un concurso de relatos feéricos, de cuentos de hadas, firmado el 7 de mayo de 1917.  

“Elia pensó en lo que pasaría si participaba en ese concurso. Estaba convencida de que había un motivo por el cual había aparecido el libro con la convocatoria. De algún modo, sentía que había descubierto una conexión con un mundo que creía enterrado por capas de tiempo. Esa mañana ya había arrancado una de ellas.”

En pocos días Elia recibe una carta de la Sociedad para la Preservación de la Memoria de las Hadas. Había sido seleccionada para participar en un curso de formación sobre la cultura feérica. ¿Pero cómo asegurarse que no era una broma? ¡Ganadora de un concurso convocado casi cien años atrás!

A partir de entonces dejará de ser el hazmerreír de la clase para pasar a ser el blanco de todas las miradas ganando en confianza, belleza y elegancia. Ahora en su mente solo reina un pensamiento: graduarse en el selecto mundo de las Top Fairies, de las hadas de pasarela, aunque para ello tenga que bañarse en las frías aguas de una experiencia mística no exenta de peligros.


¿Os ha picado ya lo suficiente la curiosidad? Somerset y Aurora Boreal son la nueva obra de Sílvia Tarragó Castrillón, colaboradora de esta revista con su sección de 'la Biblioteca' y mujer polifacética donde las haya. 

Sílvia nos presenta estos dos libros de literatura juvenil que atrapan desde la primera frase.

Sílvia (Barcelona, 1968) ha dirigido una librería durante catorce años, profesión que ha compaginado con la escritura de novelas, relatos y poemarios. En 2008 obtuvo el galardón del certamen literario Ciutat de la Vall d’Uixó con la novela La veu del roure. Impulsa un blog donde canaliza su pasión no solo por la literatura sino también por la historia antigua, el arte, el cine y la naturaleza.

De toda esta amalgama de inquietudes se beneficia Top fairies, una colección juvenil para chicas donde los desencuentros amorosos de Elia caminan junto al universo de lo legendario. 

Sinopsis Top Fairies 1En la noche más breve y mágica del año, algo sucede en el desván de la solitaria Elia. La joven de 16 años descubre, en un libro victoriano, un concurso literario convocado cien años atrás. Como si fuera un juego, se decide a participar sin imaginar que le ocasionará consecuencias inimaginables que la arrancarán de su monotonía.

Una carta con caligrafía de otros tiempos le informa que ha ganado el concurso. El premio es un viaje hasta una mansión del sur de Inglaterra. Allí, junto a otras dos chicas, tomará parte en un insólito curso que formará como hada y le abrirá las puertas a una profesión: top model. 
Todo transcurre en un entorno de ensueño, hasta que el encuentro con un joven forastero convertirá su mundo de fantasía y belleza en una pesadilla.


Sinopsis Top Fairies 2Elia regresa a casa tras una fascinante experiencia vivida en Inglaterra. El cambio producido en ella es tan asombroso que deslumbra a sus compañeros, pero la joven debe adaptarse a su nueva condición de chica popular mientras intenta poner en orden sus sentimientos.

Todo se complica cuando recibe una llamada inesperada que trastoca todos sus planes. Alguien procedente del mundo maravilloso que acaba de dejar ha regresado, y tiene una misión para ella. El anhelado universo de fantasía y belleza se abre nuevamente ante sus ojos, a la vez que algo oscuro y amenazante se cierne sobre Elia...

Y además, el grupo musical Nikosia ha creado una melodía para el mundo feérico de la serie: Rock Fairies.


Y, naturalmente, Sílvia nos lo cuenta todo, todo, todo, para que no quede nada en el aire...

Desde la última vez que te entrevistamos, cuando ganaste un importante concurso y publicaste La veu del roure, has estado muy, muy ocupada. ¿Cómo surge la idea de Top Fairies?
Desde siempre me han atraído los mitos, las tradiciones y el legendario popular, por eso escribí La veu del roure (La voz del roble). Sin embargo, con Top Fairies quise hacer algo más actual, con la misma visión realista pero en un contexto mucho más cercano a los lectores de ahora. A diferencia de mi primera novela, que está ambientada en el siglo XVIII en un pueblo de la costa de Barcelona, Top Fairies se sitúa en la Europa de hoy en día para explicar cómo ha pervivido el mundo mágico hasta el siglo XXI.

Son solo dos libros o es una trilogía? ¿Por qué no una serie más larga o un solo libro?
Es una bilogía. En un principio iba a ser una novela, pero al ir escribiendo me di cuenta de que el tema daba para mucho, y era una lástima comprimir la historia en un único volumen. Curiosamente, a la editora le dio la misma impresión y propuso que fuesen dos títulos… quizás hubo alguna intervención mágica para que llegásemos a esa conclusión. Por eso, como con las hadas nunca se sabe, y a pesar de que el argumento principal concluye en la segunda novela, podría ser que la serie continuase. De hecho, hay algunas tramas que dan para mucho más…

Cuéntanos un poco, ábrenos el apetito sobre estas hadas. Quiénes son, cómo son, cómo comienza la acción?
Esas hadas son mujeres que se han adaptado a los tiempos actuales. Son elegantes, inteligentes y muy educadas pero, sobre todo, desean que su sabiduría no se pierda. Por eso han encontrado en el mundo de la moda el lugar idóneo para pasar desapercibidas. Mientras organizan pases de modelos, preparan a las jóvenes a las que han seleccionado por tener unas capacidades muy concretas. No se trata únicamente de chicas que sean bellas, es necesario que tengan una especial sensibilidad hacia la naturaleza, un concepto de la realidad profundo y lúcido, y un alma noble. Gracias a esas cualidades pueden desarrollar su potencial mágico a través de las enseñanzas de sus maestras, las hadas de hoy. El primer libro comienza la noche de San Juan, noche mágica por excelencia. La protagonista, Elia, se desvela y le parece ver una claridad que le señala un rincón de la vieja biblioteca de su abuelo. Dos días después, descubre allí, de forma casual, un antiguo libro victoriano. Entre sus páginas se hallan las bases para un concurso sobre cuentos de hadas convocado a principios del siglo XX. Elia, después de una serie de percances, se anima a participar y para su sorpresa gana el premio que consiste en una estancia en una mansión victoriana del sur de Inglaterra donde realizará un curso de formación sobre cultura feérica. Allí conocerá a las otras dos ganadoras, una finlandesa y una rusa, con las que tendrá que convivir las tres semanas. Elia, por cierto, tiene algo de Esther. Es tímida, insegura y, además, tiene una hermana mayor despampanante con la que se discute a veces, pero que la ayuda y reconforta en muchas ocasiones.

Los dos primeros libros salen en octubre...?
Sí. Aún no hay fecha concreta pero el mes será octubre y salen los dos volúmenes, Somerset y Aurora Boreal. Así las lectoras podrán saber cómo concluye la aventura de Elia sin tener que esperar.

¿Por qué Literatura Juvenil? 
Me gustó la experiencia de dirigirme a un público muy joven cuando publiqué La veu del roure. Son unos lectores que empiezan a formarse y que viven su afición a la literatura de manera más intensa. Al menos así me pasó a mí. Guardo unos recuerdos imborrables de esa época lectora de mi vida y, por mi experiencia como librera, sé que a los adolescentes les atrae la mitología. Pensé que una visión renovada del mundo de las hadas sería algo que disfrutarían y que, además, les gustaría descubrir aspectos nuevos y curiosos del legendario que rodea a estos seres.


Y... ahora que ya has prácticamente acabado esta aventura... ¿qué viene después? ¿Seguirás dedicándote a la novela juvenil? ¿Tienes pensado cambiar de género, hacer algo totalmente diferente? ¿O seguirás en el tema fantástico?
Ahora quiero disfrutar de la promoción de Top Fairies. Me encanta hablar sobre ellas y quiero aprovechar la posibilidad de contactar con el público, conocer sus impresiones… No me importaría dedicarme a la novela juvenil, pero tengo un proyecto que me parece muy interesante para público adulto. Una historia intimista con algo de intriga que aún tengo que desarrollar. Puede que, sí, que haya algo fantástico…

Tus hadas incluso tienen banda sonora. Cuéntanos un poco más... ¿de dónde surge esta idea de conectar libros y música?
Ya hace tiempo que tengo muy buena relación con el grupo Nikosia. Esta banda de música está liderada por un gran amigo, Francesc Miralles, que es escritor. Además, su vocalista, Rocío Carmona, es escritora y editora. Son el único grupo musical que compone e interpreta bandas sonoras de libros. Fue él, Francesc Miralles, quien me propuso componer una canción para Top Fairies si yo escribía la letra. Ha sido uno de los mejores regalos que me han hecho nunca. ¡Me hizo una ilusión tremenda! Yo jamás había escrito una canción y menos en inglés, así que escribí un poema en el que resumí la esencia de la novela. Él supo poner una melodía evocadora y sutil con un punto de rebeldía hacia el final que recuerda mucho a la personalidad de Elia, la protagonista. Esta canción forma parte del álbum Panda Sonora, que incluye las bandas sonoras de libros de autores como Care Santos, Esther Sanz, Sonia Fernández-Vidal, Isabel del Río, Iolanda Bataller, Berta Noy, Rocío Carmona y el propio Francesc Miralles, además de la jovencísima y prometedora escritora Hypatia Pétriz que acaba de publicar su primera novela, Diario de H, con sólo 14 años.

Tendremos pack?
No, que yo sepa. Los libros saldrán publicados en formato rústica con solapas, es decir, en tapas blandas. Así será más manejable y más económico que en tela o en un pack.

Pasando a otros temas, ¿cómo ves el panorama literario actual?
Yo lo veo como siempre. Si te refieres a lo que se publica, creo que no ha variado mucho respecto a épocas anteriores. Lo bueno es que se están desarrollando otras vías que permiten arriesgarse un poco y no apostar sólo por criterios basados en el márqueting. Desde editoriales pequeñas a opciones de micromecenazgo. Eso es muy enriquecedor, ya que de este modo la oferta literaria no se limita al gusto de una mayoría lectora. No obstante, el hecho de publicar continúa siendo tan complicado como siempre. La diferencia es que ahora, al menos, se puede optar por otras vías cuando un editor te da una negativa.

Cuéntanos un poco de tus planes futuros... no solo literarios...
Pues es difícil, porque mi vida siempre ha ido muy unida a la literatura. Mis planes son seguir desarrollando el proyecto de novela del que he hablado, promocionar Top Fairies y seguir colaborando en las publicaciones en las que habitualmente escribo. Algo que me encantaría es poder estar en la Feria del libro de Madrid para conocer a las Estherianas, veremos qué me deparan las hadas…