'HERBA D'ENAMORAR', de TERESA MOURE

Les originalitats en literatura poden ser perilloses. Desconcerten pel que tenen d'inusual, i ens fan dubtar de si veritablement innoven o si, simplement, són un exercici de virtuosisme literari.

Aquesta és la sensació que he tingut llegint el llibre de Teresa Moure, una novel.la en tres temps, molt ben escrita sens dubte, però amb un argument que, per a mi, no desvetlla res de nou, simplement fluctua, potser volgudament, com les aigues heraclianes que cita al començament.

Recreant la vida del filòsof Descartes i la de tres dones ben diferents (una remeiera, la reina Cristina de Suecia, i una estudiant) s'ens mostra la raó fredacontraposada a les diferents formes de passions que elles representen. El filòsof i la bruixa, el filòsof i la reina, però, i el tercer element? La noia actual, una estudiant, no sé ben bé què representa. Suposo que a la mateixa autora, però crec que es podria totalment prescindir d'ella. És clar que jo no entenc d'originalitats, ni de virtuosismes literaris, ni de vanalitats estètiques, simplement entenc la lectura, igual que el cinema, com quelcom capaç de commoure, de provocar algun resort que desperti la curiositat i que ens empeny a anar més enllà.

Potser em vaig perdre entre remeis herbàcis, correspondències lingüístiques i reflexions existencials. No obstant, em va agradar el seu llenguatge exquisit, d'execució exemplar malgrat el final, on l'autora introdueix el tercer personatge una mica amb calçapeu.