divendres, 16 d’octubre de 2009

LLENÇO LA TOVALLOLA PER SEGONA VEGADA

Quan fa vint anys vaig intentar treure'm el carnet de conduir vaig haver de plegar, perquè era un drama cada cop que feia una pràctica. No m'agradava, em feia por i el professor em colapsava quan m'escridassava per no haver fet alguna cosa bé.

Molts anys després, vaig pensar que no havia estat capaç per diversos motius: la meva inseguretat en ser molt jove, el fet de fer les pràctiques quan encara no tenia la teòrica (en aquella època es podia fer), i que el professor em cridés. Em vaig equivocar, és una qüestió meva, d'incapacitat, i he hagut d'assumir-la a base d'invertir temps i diners. Tanmateix, ja mai més no tindré la recança de no haver-m'ho tret. Ho he intentat, aquest cop he aguantat més perquè tinc més experiència, més seguretat, i menys pors, però la meva concepció de les coses és simple i pura, no s'adiu amb el extremadament complex món del trànsit, ni amb la seva pressió.

Vull gaudir de la lectura si vaig en transport públic, del paisatge o meditar mentre camino. El que no vull és haver d'estar mirant tres retrovisors, el velocímetre, el comptarevolucions, els semàfors, les senyals i les marques vials, mentre controlo el volant, les marxes, l'"embrague", el fre, l'accelerador i l'intermitent, i em preocupo d'interpretar-ho tot i reaccionar amb inmediatesa davant els diferents condicionants mentre preveig el que es pot o no esdevenir. No estic preparada per això.

8 comentaris:

  1. Ajuda fer les pràctiques en un poble i treure´s el carnet en una ciutat petita, com vaig fer jo. El primer cop que vaig conduir per Barcelona vaig tenir una sensació molt semblant a la que descrius.

    ResponElimina
  2. T'aplaudeixo sincerament. Adoro conduir, segons el meu professor vaig néixer amb un embragatge al peu, però veig el molt que pateixen algunes persones i el molt mal que poden arribar a fer i a fer-se i no paga la pena. Tan de bó més dels que estan a la carretera només per orgull acceptessin la seva realitat. Jo no sé nedar i no m'he de psicoanalitzar per això :)

    ResponElimina
  3. SM: jo les feia a Mataró, no és com Barcelona, però hi ha trànsit. Però no és només això, és que no puc fer tantes coses a la vegada i necessito un temps per reaccionar. A més, jo sóc una persona que si penso que ho faig bé m'estimula, però si només em renyen m'enfonso i em bloquejo que és el que m'ha passat. Ara mateix estic totalment colapsada i fastigejada per això no vull seguir.

    Clidice: No pensis que no m'ha costat... portava més d'una setmana enfonsada a la miseria, veient que les coses no anaven bé, però em sabia greu per l'esforç, pels diners, i perquè m'haguès fet il·lusió alliberar al meu company de que hagi de portar sempre ell el cotxe. Però, si ho he posat tot de la meva banda (cada nit repasava mentalment els errors, cada matí m'autoconvencia de ser positiva i mentre conduia hi posava els 5 sentits)i no me'n sortia, més no puc fer.

    Pel que fa a nedar, hi ha molta gent que no en sap, molts més que no pas que no en sàpiguen de conduir. Però gràcies per animar-me!

    ResponElimina
  4. Benvolguda Sílvia...
    Pensava que era l'única persona del món mundial que li havia passat això que expliques. He llegit el teu escrit i m'he sentit molt identificat...
    Sempre penso que això del carnet algún dia ho tornaré intentar però passen els anys i em fot més mandra...
    Temps enrera la gent se n'enreia de mi per no haver conseguit treure'm el refotut carnet.
    Ara com que ja no en parlo ningú m'ho pregunta.
    Amb el temps he après que no tothom està capacitat per fer les mateixes coses i que el més difícil i el més dur és aprendre a acceptar les pròpies limitacions. Amb els anys estic aprenent a acceptar les meves limitacions i també estic aprenent a intentar potenciar les meves virtuds.
    Sóc conscient que davant del món mundial quedo com un analfabet perquè no tinc carnet i també sóc conscient que m'ha limitat molt i he perdut moltes oportunitats per aquest tema.
    Però com més passen els anys he après que no tothom ha de passar pel mateix camí...
    Sembla que la vida idíl·lica i perfecte ha de ser tenir casa, cotxe, feina estable i vida sentimental estable (si pot ser amb fills i casat millor!), si és possible s'ha de tenir alguna que altre carrera i podrà demostrar que els anys d'estudi varen servir per alguna cosa...
    Fa anys que vaig començar a aprendre que el més important és trobar el propi camí, tot i que el propi camí no sempre sigui entès pels demés. A vegades el propi camí passa per no tenir cotxe, viure en un pis de lloguer, no tenir parella estable i tot plegat...
    Jo també la vaig llençar la tovalla fa tres anys enrera...Sempre vaig justificar-me que ho havia fet perquè passava una època d'estrès a la feina...i anar estressat i intentar conduir no són dos bons combinats.
    El principi em semblava un drama, amb el temps vaig començar a assumir les meves limitacions i a dia d'avui gairebé ni m'enrecordava.
    T'escric això per dir-te que em solidaritzo amb tu.
    A vegades a la vida, suposo que també s'ha d'aprendre a assumir les pròpies limitacions i suposo que assumir les pròpies limitacions és un gest de maduresa.
    A mi em va costar i encara em costa...
    Ànims i sobretot, endavant...
    Afortunadament a la vida hi ha moltes més coses que el maleït carnet de conduir...si tothom tingués carnet...qui aniria amb transports públics?
    Una salutació!

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies per les teves paraules, Gabriel. Tens molta raó. He assimilat la meva incapacitat en el món de la conducció, que seré estranya per no tenir el carnet, però em fa molta, molta ràbia haver-me esforçat per no res. Ja hi comptava amb el fet que em seria difícil, però allò que sol dir-se de "qui vol pot" "fa més qui vol que qui pot", amb mi s'ha demostrat que no és cert.

    Una abraçada Gabriel!

    ResponElimina
  6. J-L. Carod no condueix. Vidal Alcover no conduïa, ni crec que la Campany ho fes. Tinc amics que tampoc porten cotxe. Fas bé de ser fidel al teu temperament i al que et dicta.
    Jo reivindico molt la millora dels transports públics, i això és el que hauríem de fer tots.

    ResponElimina
  7. Ai, Sílvia. Jo me'l vaig treure als 37 i per necessitat. Si vius en un poble petit de comarques et cal un vehicle, tujuru. T'estalvio els meus patiments i les meves pors. Ara et puc dir que un cotxe és una màquina, una miqueta més complicada que una rentadora, si tu vols, però una màquina al cap i a la fi. Si tens autobusos o trens a l'abast, deixa-t'ho córrer. No ens calen més cotxes, en aquest món.
    Hi ha un capítol sensacional de la sèrie Doctor en Alaska, on la Marilyn, l'índia recepcionista de la consulta del metge vol aprendre a conduir. Tot plegat se n'atipa. Quan li demanen com és que s'ho ha deixat córrer, respon: "Es que echaba de menos caminar".

    ResponElimina
  8. Matilde: Jo me'l treia per necessitat, visc en un poble petit. Hi ha autobus però no arriba a molts llocs. El cotxe el feia anar, però el problema era haver de mirar a tants llocs i reaccionar immediatament.

    Completament d'accord amb el comentari, no hi ha res com caminar amb la ment lliure.

    ResponElimina