dilluns, 26 d’octubre de 2009

FILMANT SOTA UN CEDRE



Quan els pares es van vendre la caseta, el primer que van fer els seus nous amos va ser sacrificar-te. Ja havíem hagut de lluitar per tu, quan algú esgrimia estranys motius, però ells sempre van voler conservar-te. Diuen que et van plantar el mateix any que van comprar-la. Jo no ho recordo, perquè en el meu record ja hi eres arrelat. Diuen que jo tenia tres anys, el Jordi un, el Raül no hi era encara. Per això sé que et recordaràs de nosaltres, allà on siguis, al cel dels cedres, als boscos del Valhala.


Recordaràs, no les meves primeres passes, que jo ja corria al teu voltant quan no hi havien ni les pedres, que va portar anys després l’oncle amb el camió, el que recordaràs és al pare que ens filmava: jo amb vestidet de quadres rosa i blanc, el Jordi amb pantalonets curts. Vergonyosos, sense saber què dir ni què fer davant de la càmera. Després, la porta de la cuina, al darrere, que s’obria, i l’escena acabant abans que surtís la iaia.


Recordaràs moltes més coses, nosaltres creixent irrisòriament al teu costat, mentre tu ultrapassaves la teulada, gairebé ridiculitzant els avets, enlairant-te, la teva ombra ensenyorint-se de la balconada. Recordaràs com menjavem síndria, i als gats arraulits als teus peus, fent malbé les plantes. Recordaràs els vespres jugant a cartes amb els veïns, els d’abans, que mai van queixar-se de tu. Recordaràs els matins fent estels, de paper de seda i canyes. Recordaràs el periquito dels iaios, la vella rentadora, i les galledes d’aigua llençades damunt el terra per a refrescar. Recordaràs el pollastre, la Linda i els gatets, i al bonàs del Luky. Recordaràs també les bicicletes i a tots aquells que van estar un dia sota les teves branques.


Els pares han tornat algun cop a veure la caseta. Ja res no és com era, per això la van vendre, però hi quedaves tu. Les cases, els carrers i, sobretot, els cotxes van fer que aquell lloc es tornés desconegut, tanmateix, la teva silueta desafiava el present i ens tornava a aquell indret confortable. Les darreres vegades que hi vaig ser, només m’atreien els records. Buscava les empremptes d’allò que havia fugit i intentava aïllar-les de allò en que s’havia convertit. Però no podem viure només de records. Els pares es dolien de desprendre’s, a tots ens va saber greu, però la caseta era un lloc terminal. L’haguessim pogut dissecar fent reformes per a preservar la carcassa de allò que va ser, però haguès continuat sent un embolcall. Només tu seguies viu, i a tu vam haver d’abandonar-te sense saber que et sacrificarien també, que el darrer vincle que mantenia viva la caseta seria escapçat per a donar-li un significat que ignoro.


Però el teu buit no té espai dins la meva memòria, perquè jo et recordo sempre com a part de la meva infantesa. Els pares han tornat algún cop a veure la casa, però jo no vull veure una amputació. Pensant en tu, recordaré que continuo filmant sota la teva ombra les meves primeres escenes.

3 comentaris:

  1. una bella forma d'associar un temps i unes experiències a una part de la terra. Sempre és millor no tornar, tens raó :)

    ResponElimina
  2. Ens roben constantment els nostres paisatges en nom del progrés econòmic, robant-nos de pas els vincles amb el petit paradís que fou la nostra infantesa.

    ResponElimina
  3. Clidice: Avui sembla que ens hem posat d'accord en recordar.

    Manel: Jo penso el mateix. I que no podem desvincular-nos de la natura, és un error.

    ResponElimina