diumenge, 11 d’octubre de 2009

HIPÀTIA I JULIÀ


Quan em vaig assabentar que Alejandro Amenábar estava rodant una pel•lícula sobre la biblioteca d’Alexandria em vaig interessar, després quan vaig sentir que tractava sobre una dona astrònoma, de seguida vaig pensar en Hipàtia, un personatge pel qual sempre he sentit admiració i que sempre anomeno quan surt a la conversa la religió. Per això, he volgut veure la pel•lícula, conscient de que tracta d’un tema que em fa indignar i encuriosida per l’enfocament que hagi pogut donar el director. No m’ha decebut, tot i que em sobrava la història (o les històries) d’amor, però entenc que havia d’haver alguna cosa més que la pura denúncia a l’integrisme. L’ambientació és extraordinària, i les imatges metafòriques conviden a reflexionar, tanmateix, no m’ha sorprès gaire perquè no deixa de ser un biopic del qual ja coneixia el desenvolupament. El que té de bo és que reivindica a una persona coherent, íntegra i honesta. Paradoxalment, el que se suposa que hauria de ser un bon cristià.

Aquesta pel•lícula m’ha fet recordar una novel•la de Gore Vidal, Juliano el apóstata, que va ser la que em va descobrir la intolerància i el fanatisme dels cristians. Fins llavors, jo tenia la idea que m’havia fet en llegir Quo Vadis? en la meva adolescència, i em pensava que la incongruència amb el missatge evangèlic i la corrupció dels seus pretesos seguidors, s’havia produït molt més tard, a la Edat Mitjana, si fa no fa. Per aquest motiu, em va sorprendre descobrir que ja als primers segles, s’hi havien afegit personatges pels quals el seu regne sí que és d’aquest món. Personatges que actuaven exactament igual que ho havien fet aquells que els perseguien, fent cas omís de l’exemple d’oferir l’altra galta o del mandat de no matar. Els mateixos gossos amb diferents collars, vaja.

Ágora vé a dir el mateix que aquesta novel•la (que també es basa en la vida d’un personatge històric, l’emperador romà Julià): que la religió és un instrument molt valuós per tothom qui vulgui poder i que la ignorància és l’arma més perillosa en mans de la massa sense criteri ni voluntat pròpia. Tot això perquè no hi ha en l’home un sentiment de respecte, ni de pertànyer a una totalitat que és el món, que és la vida, que són els demés.

Quan es va començar a creure que Déu va fer l’home a la seva imatge i per a que sotmetés les peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen; l’home va perdre el respecte i la humilitat. Els instints més baixos van tenir una via idònia d’escapament: el que no agrada o no convè es destrueix, perquè l’home és l’amo, el centre de l’univers. Sí, a més, està ben clar: l’home, no la dona. I així es van esdevenir els segles entre el sexisme i la misoginia de les societats patriarcals. Així la superbia va anar nodrint la ceguesa i va fer avançar donant pals de cec, evidenciant el dualisme que hi ha entre els éssers humans: els dolents i els bons, i això no té res a veure amb cap creença sinò amb els sentiments.

10 comentaris:

  1. Quan Déu es va transvestir en home van començar molts dels mals de la humanitat. Jo també vaig fer el viatge del cristianisme a l'ateïsme, en el meu cas, del convenciment de la bondat del missatge cristià i de l'acceptació que aquest missatge no ha existit mai, que sempre s'ha modelat en benefici d'algú per a manipular les persones. Seria massa utòpic fer un rollback?

    ResponElimina
  2. Docns haurem de veure l'Ágora aquesta. El punt de partida és si més no prometedor.

    ResponElimina
  3. Clidice: Què bona la primera frase! M'has fet riure... Crec que vam fer un viatge similar.

    SM: A mi m'ha agradat la pel·lícula però esperava una altra cosa. L'argument és fluix, no és el millor d'Amenábar ni et diu res que no sàpigues.

    ResponElimina
  4. Hola Sílvia, molt interessant el que dius.
    Julià, anomenat l'Apòstata (he llegit la novel.la de Gore Vidal), és un personatge apassionant que també era escriptor, i bo. Va escriure, entre altres, una obra refutant el cristianismei, que es deia "Contra Galileos"; això de galileos, va perquè considerava que el cristianisme era una secta del judaïsme (cosa per altra banda discutible, perque el judaïsme no acostuma a fer proselitisme). Aquesta obra, com no podia ser d'altra manera, va ser destruïda, i se'ns conservan alguns fragments (que he tingut el gust de llegir perque els va publicar l'editorial Gredos), perque un bisbe d'Alexandria els va contestar, citant-los. No recordo si era aquest bisbe de la pel.lícula o un altre.
    Una abraçada!!

    Rosa I. Garí

    ResponElimina
  5. No sabia o no recordo (si és que ho diu a la novel·la) aquesta obra que comentes. Robert Graves, a "Rei Jesús" també parla dels primers cristians i és molt interessant. A veure si ens veiem un dia perquè veig que tenim molt de què parlar :) Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Hola, Sílvia: felicitats pel blog.
    Certament, "Rei Jesús" de Graves, és un llibre interessant.
    Pel que fa a les obres de Julià, tampoc recordo si se'n parla en el llibre (pot ser l'ocasió de rellegir-lo). L'editorial Gredos va publicar les obres de l'emperador, en tres volums, en algunes de les seves varies edicions dels "Clásicos de Grecia y Roma" (les tenim a la biblioteca de l'Institut), entre elles el "Contra Galileos".
    Ja ens veurem, fins aviat!

    Rosa Isabel

    ResponElimina
  7. Molt bona aquesta aportació i molt bona la frase de Clídice: "Quan Déu es va transvestir en home van començar molts dels mals de la humanitat. Certament és molt trist tot plegat, no nomes la sort d'aquesta dona sinó la de molts marginats per la primera església de Constantí. Tot plegat em fa recordar una part de (cito el film), "El nom de la Rosa": "si llegeixen saben, si saben no tenen por, si no tenen por no creuen..."

    Manel

    ResponElimina
  8. Doncs no la recordo, Manel, aquesta frase de "El nom de la rosa" i això que vaig llegir el llibre i vaig veure la pel·li, potser hauré de tornar-la a llegir o a veure. Gràcies per recordar-la, és molt apropiada. Salutacions.

    ResponElimina