DEGUTS AL LLOT
El preludi que anuncia
la persistència del moviment
en la ruta d'un ens solar,
l'hemisferi,
alerta de la regeneració insistent
de les estrelles en la llum,
i la crescuda amarga de l'oceà.
Temps de llaurar
una immensitat triada en l'àmbit
generós de la terra,
l'arrel en el fang,
la llavor continguda
en l'hàlit immutable
del nostre trànsit.
El desconcert dels núvols
perduts en la imminència
desvalguda dels solsticis
vé a nosaltres,
pobres fruits d'una genial natura
pensada en l'esperit.
I en el caos absolut
d'una materia inert,
continguda,
desfeta en el polsim dels astres
d'una nit que es perllonga,
ens mirem els peus,
deguts al llot,
que s'aferren invisibles
a la terra.
El preludi que anuncia
la persistència del moviment
en la ruta d'un ens solar,
l'hemisferi,
alerta de la regeneració insistent
de les estrelles en la llum,
i la crescuda amarga de l'oceà.
Temps de llaurar
una immensitat triada en l'àmbit
generós de la terra,
l'arrel en el fang,
la llavor continguda
en l'hàlit immutable
del nostre trànsit.
El desconcert dels núvols
perduts en la imminència
desvalguda dels solsticis
vé a nosaltres,
pobres fruits d'una genial natura
pensada en l'esperit.
I en el caos absolut
d'una materia inert,
continguda,
desfeta en el polsim dels astres
d'una nit que es perllonga,
ens mirem els peus,
deguts al llot,
que s'aferren invisibles
a la terra.
Junts formen l'univers.
ResponEliminaAls peus tenim arrels
que enfonsem
a les entranyes de la terra
mentre els ulls s'alimenten
amb la llum dels estels.
Tu ho has dit Manel, això mateix! Gràcies pel teu vers.
ResponEliminaConcideixo amb l'altre Manel. Hi afegeixo, l'última estrofa i en concret, els darrers tres versos, tanquen molt bé el tema:
ResponEliminaens mirem els peus,
deguts al llot,
que s'aferren invisibles
a la terra.
I aquesta actitud i la conciència del nostre trànsit contrasten amb la persistència del moviment dels astres i la regeneració insistent (eternitat).
M'ha agradat
Manel
Gràcies Manel, m'agrada molt evocar aquesta sensació de pertinença al món, una mica en la linia de Francesc d'Assís, com més gran em faig em torno més mística :)
ResponEliminaM´ha agradat molt aquest poema en el qual et combines amn la natura i et mostres com una pat d´ella.
ResponEliminaM´ha semblat molt original.
Les meves felicitaciones i una abraçada.
Joan
(T´he agregat com amiga al facebook)
ordelrin@hotmail.com
Gràcies Joan pel teu comentari, ja et tinc "fitxat" al facebook :)
ResponElimina