divendres, 18 de setembre de 2009

LA TARDA A VENÈCIA, d’OLGA XIRINACS


Aquests quaderns no seran el meu punt de fuga, com ho van ser abans els dibuixos; són la meva dimensió profunda. No és el meu projecte de treball, sinó el rescat pagat a la mort que em vol cobrir amb el seu mantell de parracs. Són bocins de vida arrencats de les meves entranyes i els escric perquè prenguin cos. Aquest és el meu cos, com ho són les meves pintures, i ho escric sense avergonyir-me’n. Aquesta és la meva última cerimònia: sóc aquí, oblidada per tothom, però la meva sang corre encara amb força i guia la meva mà insegura.”


Així escriu Rosalba, una pintora a qui la vellesa i la ceguera duen cap a la nostàlgia. Perque no hi ha res més cruel per a aquell qui ha consagrat el seu temps a recrear la llum, el color i la gràcia, que perdre a la vegada la vista i la joventut. Per això, a través dels quaderns, recupera aquell temps congelat en els seus quadres per a tornar a ser un cop més la noia que els nobles cercaven per a que immortalitzés la seva bellesa i la seva joventut:


Jo estimava les claredats celestes i els cels diürns amb veladures amables, pastoses, com els nostres. Els meus quadres sempre van reflectir el blau, potser per influècia del Correggio, del Veronese o del Reni, però certament per una marcada preferència meva.”


La vida de Rosalba és una història de pèrdues, amb una lluita interna que aconsegueix endolcir els seus darrers moments. L’autora sap posar la paraula al servei de la estètica i crea un relat de llums i ombres que ens transporten a la daurada Venècia del segle XVIII, al seus palaus, a les seves aigües i al seu seductor misteri de canals i màscares. La novel·la és un homenatge a la vida, a l’amor, però, sobretot, a la particular visió que tenen algunes persones per a copsar el que hi ha de bell al món.


Les pintures al·legòriques dites vanitats no em van agradar mai. M’estimava més l’alegria dels cossos feliços i de les seves ànimes serenes, com les de les noies que em servien de model per a les meves pròpies al·legories de l’aire, de l’aigua i de les quatre estacions. Noietes com flors d’ametller, tendres i suaus en l’aire fred que encara no abrusa. ¿Per què recordar calaveres i despulles? Bé sabem tots que ens arribarà el moment de passar comptes, i que és inútil amargar la vista i el cor.”


Aquest temps és massa efímer per a algú que, com ella, tan apassionadament estima la bellesa. Només el record alleugereix els mal de Rosalba, només la seva visió interior preserva del temps tot el que enyora. Quan el seu cor es desfoga de tants anys de silenci, quan assumeix finalment el destí, el seu desig es concreta simple i pur:


¡No sé què donaria per veure clarament un cantó de sol daurat en un cel net! Sols un angle petit, una pinzellada del Tiepolo vestint d’or qualsevol paret grisa i abrigant l’hivern amb mantells de glòria.

2 comentaris:

  1. Ui, açò sembla més aviat una invitació a no llegir el llibre.

    La recomanes de vers?

    ResponElimina
  2. A mi m'ha agradat molt. Em sap greu si el meu comentari no convida a llegir-lo.

    ResponElimina