dijous, 3 de setembre del 2009

'CARTAS DE AMOR Y DESAMOR', d'ESPIDO FREIRE


Es tracta de sis cartes sobre l’amor i allò que queda quan se’n va. Des d’els diferents estats d’una relació amb final (reflexió, tendresa, perdó, retret, acomiadament i ruptura) l’escriptora s’adreça a aquell a qui un dia va estimar.

Les cartes s’acompanyen de muntatges visuals molt originals, uns collages que evoquen l’evolució dels sentiments de qui les escriu. Les lletres segueixen el camí del cor, des de l’evocació més dolça de l’ésser estimat fins l’esclat d’odi final:

“Y desde ahora y hasta el día en que te mueras, ojalá te acompañe la desdicha en todo lo que inicies: que te mientan, que te engañen, que te roben hasta la camisa que llevas puesta. Que te desuelle el sol si te marchas en otro viaje de novios, que se hunda el banco que elegiste para tus ahorros, que te ponga los cuernos tu mujer, que se escapen de casa tus hijos, que tus nietos te escupan a la cara. Que te encuentres cucarachas en el aroz con leche, que descubran que has muerto solo cuando ya huelas. No te mereces otra cosa; ojalá la encuentres. Y ojalá yo ni siquiera me entere de ello”.

Sembla impossible que el destinatari sigui el mateix que abans inspirava frases com aquesta:

“Nos quejamos, pero olvidamos recordarnos cada día la delicia de enterrar mi cara en tu espalda cuando me despierto en mitad de la noche y oigo tu respiración, y el mundo entero se organiza”.

Tanmateix, és la mateixa persona, aquell de qui no pot prescindir, a qui perdona perquè no pot sofrir l’absència que viu com una amputació:

“Te sentí cuando faltaste, como si hubieras formado siempre parte de lo que me sostuvo, como si tú y yo estuviéramos soldados al mismo metal y se nos hubieran desdibujado los límites...”

Aquesta persona produeix unes emocions tan sublims, que fa que la companya reflexioni cada detall i que contempli el temps només com a perllongació de allò que han viscut.

“Y quiero llenar el resto de años que nos quedan de recuerdos, quiero que creemos ahora la vida que luego será pasado, en lugar de que una laguna plácida y quieta se extienda de aquí allá.”

Però després vénen els retrets, l’incomprenssió i comença a aflorar l’egoisme de tots dos. La llavor del trencament està sembrada.

“Me acusas de habitar en el pasado, pero tampoco tú olvidas, y cada día queda fijado en nuestra memoria por los mil detalles que distinguen un aire del otro y la primavera del invierno. Contra el tiempo que derrota, nada es posible. Lo único que se me está olvidando es llorar”.

No obstant, no és fàcil seguir el camí encetat per l’afecte “Con qué dolor se deshacen los lazos que nos impusimos con tanta alegría” i l’absurd va emergint del record i l’aversió emergent “Qué difícil me resulta ahora creer que en algún momento me hiciste daño. Juego con el contestador, y tu mensaje se repite; y quizás mientras yo escribo estas letras sientas una punzada en el pecho, y sepas así que estoy ahora pensando en quiénes fuimos, y que temo quienes seremos”.

Tot un procés emocional plasmat en una sèrie de cartes on es veu com canviem, o com canvia la percepció de l'altre. Serà que, com deia Neruda“nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos”?

2 comentaris:

  1. Estic tan capficada amb la narrativa que, per canviar, em pot venir bé, me n'apunto el títol.

    ResponElimina
  2. Te'l llegiràs en un moment. A mi també em passa que tinc tirada a la narrativa.

    ResponElimina