divendres, 2 d’abril de 2010

EL MAG DE VENÈCIA


De vegades, em sorprenc ignorant fets i persones d’importància. És clar que tot no es pot saber, però quan es tracta de fets o, com en aquest cas, de persones cabdals, la veritat és que em fa molta ràbia.

Tot i que m’agrada molt la pintura del seu pare, no m’havia assabentat que el seu fill fos un creador tan complet i tan innovador. De fet, segons la wikipedia, “una de les ments més creatives del segle XX”.

Bé, doncs jo ho vaig descobrir ahir. A l’exposició Fortuny. El mag de Venècia, que Caixa Catalunya ha portat a La Pedrera. La definició que dóna nom a la mostra és de Marcel Proust, un dels artistes amb qui es va relacionar, però també li deien “el petit Leonardo”, la qual cosa ja demostra les habilitats d’aquest geni.

A més de les seves pintures, s’hi poden veure fotografies, estampats, llums, creacions per a escenografia teatral i vestits. Perquè Fortuny (fill) a més de la pintura, també va conrear el gravat, la luminotècnia, la fotografia, l’escenografia, el disseny tèxtil i la moda.

Aquesta darrera especialitat va ser la que més em va sorprendre, per la seva precocitat en idear models de roba tan allunyats de la moda de l’època. Enfront del encotillament que s’estilava, ajudat de la seva esposa va confeccionar peces com el xal Knossos, túniques de gasa, abes en seda i vellut, capes burnous d’inspiració morisca, vestits túnica o el vestit Eleonora, d’influència baixmedieval. A més, es converteix en gestor de la publicitat dels seus productes sent precursor del màrqueting actual. Dones famoses apareixen amb els seus models a revistes com Vogue, i escriptors com D’Annunzio o Proust, com ja he mencionat, els citen a les seves obres.


"Fue precisamente la noche en que Albertine se puso por primera vez el vestido azul y oro de Fortuny que, evocando Venecia, me hacía sentir más aún lo que sacrificaba por Albertine sin que esta me lo agradeciera en absoluto”.
La Prisionera. En busca del tiempo perdido.

En el camp del disseny de roba per a dona, potser la seva creació més important sigui el vestit Delphos, un vestit túnica inspirat en el xiton grec i patentat el 1909. El mateix Fortuny preparava els pigments per a obtenir un color únic, banyant manualment la tela amb fins a quinze tints.

L’exposició es complementa amb un interessant documental de 17 minuts que serveix per a il·luminar a aquells qui, com jo, són encara a les tenebres de la ignorància.

7 comentaris:

  1. Hola.
    Molt interessant el que acabo de llegir.
    espera llegir poesia, pero aixó ha estat una agradable sorpresa.
    Fan ganes d´anar a veure l´exposició
    Feia temps que no pasava pel teu bloc i ha estat un plaer tornar-hi.

    Una forta abraçada.

    Joan

    ResponElimina
  2. Gràcies Joan, m'alegra molt el que em dius. De poesia ja en posaré alguna cosa, perquè estic acabant un poemari que vaig començar fa temps, i que estic revisant i gairebé reescrivint.

    Pel que fa a l'exposició, si pots, et recomano que hi vagis a veure-la. Dura fins el 27 de juny. Crec que t'agradarà i que t'inspirarà.

    Abraçades.

    ResponElimina
  3. Silvia. Em fa gràcia i il·lusió que hagis possat un poema meu en el teu bloc.
    Es un honor.
    Moltes gràcies.
    Joan

    ResponElimina
  4. Magnífica exposició. I a mi, un dels aspectes que també em va interessar força va ser el de les fotografies: aquelles magnífiques -i petites- panoràmiques venecianes, aquells personatges fixats per sempre més...

    ResponElimina
  5. Sí, Pere, jo vaig quedar sorpresa que en aquella època ja es fessin fotografies panoràmiques. Les d'Egipte són fantàstiques també.

    ResponElimina
  6. No podré anar-hi, llàstima!

    sílvia si passes pel racó trobaràs recomanacions literàries. Una abraçada

    ResponElimina
  7. Doncs em passaré, Mireia. M'alegro que tornis a la càrrega.

    ResponElimina