divendres, 9 d’abril de 2010

LA VERITABLE SÍNDROME DE DIÒGENES


És la que estic experimentant des de fa uns anys. I dic "veritable" perquè sempre m'ha sobtat que aquest transtorn dugui el nom del filòsof que anava per la vida sense res. Suposo que deu ser pel caire antisocial de les persones que el pateixen.

En el meu cas d'antisocial ja ho era però és que, a mida que passa el temps, cada cop em vaig acostant més a la forma de fer del cínic de Sínope que vivia dins una bóta i només tenia una manta, una bossa, un bastó i una escudella. I aquesta encara la va llançar el dia que va veure un gos bevent directament de l'aigua.

Tinc la impressió que les possessions m'esclavitzen. Com més coses tinc més feina i, per tant, menys temps. Una altra cosa seria si tingués prous diners per a pagar a algú que se n'ocupés però no és el cas, així que prefereixo tenir menys i ser més lliure.

Abans somiava amb una casa gran amb jardí i tota la pesca, però vaig viure a la part de dalt d'una casa partida en dos pisos que tenia un trosset de jardí, minúscul i, tanmateix, vaig haver de sacrificar tots el matins de diumenge a aquell bocinet de terra. Ara somio amb un pis de 40 m2 amb el just i prou.

Ja fa temps que m'ho rumio molt abans d'agafar res. Si es tracta d'un paper m'ho llegeixo i el deixo, i si es tracta d'objectes si en compro un en llanço un altre. Però, tot i amb això, en la darrera neteja de cosas prescindibles hem llançat més de seixanta bosses.

Ara em sento alliberada i he descobert que em trobo molt més a gust amb la buidor que en l'atapeïment. Al cap i a la fi, no és altra cosa que triar si es prefereix adular a l'emperador o menjar llenties:

"Cert dia en que Diògenes estava menjant un plat de llenties va arribar un altre filòsof, que s'havia fet ric afalagant al rei Alexandre el Gran, i li va dir:

- Diògenes, si fossis submís i alabessis al rei no hauries de menjar aquesta porqueria de llenties.

Llavors, ell li va respondre:

- Si tu aprenguessis a menjar llenties, no t'hauries de degradar adulant el rei."

3 comentaris:

  1. És una sensació amb la qual m'identifico plenament. L'onada de novetats tecnològiques i d'altra mena sembla que no ens permeti de considerar la futilesa d'allò que ens volen fer passar com a imprescindible.
    Acabo d'arribar al teu blog i el que n'he llegit m'ha agradat molt. De ben segur que el seguiré. Salut!

    ResponElimina
  2. Jo només hi afegiria una cosa: idealitzar la realitat que ens toca viure ens fa una mica més feliços (al cap i a la fi és el que passa en l'exemple de les llenties, oi?)

    un petonàs Sílvia

    ResponElimina
  3. Benvingut David, m'afalaga molt que t'agradi el meu blog. M'acabo de passar pel teu i el trobo molt interessant. El seguiré. Potser un dia d'aquest hauríem de fer una trobada tots els que coincidim en aquest espai i que sintonitzem en inquietuds.

    Mireia, jo sóc molt idealista, gaudeixo més amb la imaginació que amb els altres sentits. Pel que fa a l'exemple de les llenties, jo l'interpreto com la capacitat a renunciar per tal de ser més lliures. Jo mai sacrificaria el meu temps per tenir una casa més bonica o un cotxe més gran. Petons.

    ResponElimina