dijous, 18 de març de 2010

'AIMÉE Y JAGUAR. Una historia de amor, Berlin 1943', d'ERICA FISCHER


Els camins de l'amor són inescrutables. De vegades costa creure en ell però, de tant en tant, sorgeix una història com aquesta que demostra que hi ha ànimes que es complementen, que s'atrauen i són l'una de l'altra malgrat l'edat, l'educació o el propi cos.

Aimée és deia Elisabeth Wust i era la dona d'un nazi amb qui tenia 4 fills. Jaguar és deia Felice Schragenheim i era jueva i lesbiana. Es van conèixer la primavera de 1943 a Berlin, la seva ciutat. No cal explicar les circumstàncies d'aquella època i d'aquell lloc. Eren dues dones amb la imposició d'odiar-se, però el que va ocórrer va ser precisament el contrari: es van estimar.

Al començament, la nazi ignorava la condició religiosa de la seva estimada però, en saber-ho, res no va canviar. Només els fets terribles d'aquells temps van canviar la situació, mai el sentiment. L'agost del 1944 la Gestapo es va endur Felice, el jove jaguar que escrivia a la seva Aimeé paraules com aquestes:

Cuando mis ojos se posan sobre los tuyos
y acarician tus rasgos tan conocidos,
puedo comprender hasta el infinito

eso dulce y maravilloso que me das.


Durant uns mesos, Lilly va poder mantenir contacte amb Felice i això li va donar una certa esperança. Però Jaguar no va tornar, va morir cap a finals d'any en una de les anomenades "marxes de la mort". Aimeé, en acabar la guerra i no trobar-la es va desesperar i, fins i tot, va intentar suïcidar-se. Suposo que va tirar endavant pels seus fills.

Aquesta història es va dur al cinema el 1999 per l'alemany Max Färberböck i les actrius protagonistes van guanyar juntes l'Ós de Plata de la Berlinale d'aquell any.

La pel·licula es basa en el llibre d'Erica Fischer que, a més, recull els poemes i les cartes que es van escriure Felice i Lilly en el breu temps que van conviure. Recrea la història personal de unes dels milers de persones a qui va tocar viure aquells anys temibles. Però, a més, és la història d'un amor escapçat, d'una esperança que va marcar els anys llarguíssims en els quals Lilly Wust es va mantenir en el món amb el cor ple de tristesa. Va morir el 2006, va viure amb el record de Felice, una foto seva i tot el que li va continuar escrivint dia rera dia.

9 comentaris:

  1. i que terribles són les etiquetes ... jueu, nazi, lesbiana, heterosexual, home, dona ... sobretot per la gent que l'únic que intenta és viure i ser una mica feliç ...

    ResponElimina
  2. Fa booona pinta, i ara que havia fet que, després d'uns dies amb força temps per llegir, la pila de pendents baixés una mica!!

    ResponElimina
  3. Clidice, jo sóc més aviat "adjetivista", no m'agraden els egoistes, ni els deshonestos, ni els cruels, ni els envejosos, ni els avariciosos, ni els mentiders duguin l'etiqueta que duguin.

    Mireia, si no tens temps per a llegir el llibre, pots veure la pel·lícula que està molt bé. També hi ha un documental, però aquest no l'he vist.

    ResponElimina
  4. He vist la pel·li ja fa temps.
    L'amor és fort com la mort, diu el Cant dels Càntics.

    Olga X.

    ResponElimina
  5. I "és dura com el país dels morts la gelosia". Em fascina el "Càntic dels Càntics"! Per a mi, però, l'amor és de l'àmbit de l'ànima i no del cos. Anotació: Fer ressenya sobre "El Cant dels Càntics".

    ResponElimina
  6. La tinc per veure. Ara m'has fet entrar més gana.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  7. Coincideixo amb Clídice i amb Olga.
    Tot i que és una historia que la literatura i el cinema han convertit en un tòpic, en aquest cas es veu ben real i ben diferent.
    Gràcies per compartir aquesta informació.

    ResponElimina
  8. Francesc: El llibre és molt més complet. Parlen amics, coneguts i els fills de Lily, i la història va més enllà que la pel·lícula, més anys endavant. Tanmateix, la pel·lícula està bé tot i que és una mica lenta, però a mi se'm fan llargues totes les pel·lis que duren més de 90 minuts.

    Manel: Com bé dius, es tracta d'una història real, a mi em va colpir molt quan la vaig saber. Confeso que em va fer plorar, darrerament m'emociono i això pensava que amb els anys em curtiria però no es així.... Gràcies a tu per llegir.

    ResponElimina