dimecres, 20 d’octubre de 2010

PETITS PARADISOS PROPERS


Sortim al carrer. La inèrcia guia les nostres passes i fa que la monotonia paisatgística ens envolti. Els mateixos edificis, les mateixes voreres, els cotxes i el soroll de sempre. Res no ens sorprén, només, de tant en tant, alguna novetat. Cert canvi en una façana o una circumstància diferent alteren l’inalterable marc del nostre entorn. Després, tot torna al seu lloc.

Però aquest carrer tan conegut sovint és molt a prop d’un paradís que desconeixíem o que hem oblidat. Cal canviar el rumb. Desafiar a la inèrcia i adreçar les nostres passes cap a un nou itinerari. Vorejar l’edifici o travessar la vorera sol ser suficient per trobar-nos amb el petit paradís proper.


Jo el vaig trobar fa deu dies. Gairebé a diari baixo per la carretera que duu al centre del poble. Camino fins la rotonda, on hi ha el sindicat, i torno a pujar. Un dia i un altre, durant mesos, al llarg de més de deu anys, fins que fa poc em van ensenyar un caminet que s’inicia a la meitat d’aquesta avinguda. L’havia vist, però sempre passava de llarg. Fins el matí plujós de diumenge en què vaig anar a fer una passejada amb el grup D’Ones de Cabrera de Mar.


El camí, flanquejat d’arbusts, ja genera un cert encant. A un cantó les figures de les cases, a l’altre un camp i, més enllà, una vella masia que li dóna un cert regust de decadència i de passat. Les ombres dels llorers que s’enfilen pel passadís de fulles són les portes d’aquest petit paradís. Encara que hi hagi una porta blava molt a prop, són les branques les que donen pas a a la casa en ruïnes amb el gran safareig que té una mica més enrera, una letrina. Sí, els paradisos també amaguen excusats, el lloc secret dels món secrets. La nostalgia s’enfila, com l’heura, per les parets del safareig. El silenci parla d’altres temps, però només un mur la separa del carrer de sempre, on hi ha cases adosades, cotxes i contenidors.


El camí del paradís continua, tomba a la dreta i mostra a cada cantó una faceta del temps. D’una banda els garatges de cases benestants, de l’altra l’enrunament d’un mas amb els seus terrenys i els camps que encara es conreen. L’ahir i l’avui, el ciment i la terra que fa olor de pluja, olor d’inicis.


Aquell diumenge em va servir per adonar-me que hi ha moltes coses esperant a ser descobertes.


Foto: Núria López


4 comentaris:

  1. sempre que vegis un camí segueix la temptació de seguir-lo :D

    ResponElimina
  2. Com que sempre ens solem llevar d'un humor diferent, també el nostre passeig de cada dia ens presenta coses o llocs que no havíem vist o que ens havien passat per alt.
    I va molt bé, com fas tu, prendre'n nota, ja sigui p0er a un mateix o per als altres. Fem de notaris del temps i dels pobles.

    ResponElimina
  3. Bon consell, Clidi! A partir d'ara ho faré.

    Això que dius, Olga, és cert, les coses semblen diferents depenent de l'estat d'ànim. En el cas concret que parlo, l'estat del temps, plujós, predisposava a la nostàlgia, però el que em va sorprendre és tenir tan a prop llocs desconeguts.

    ResponElimina
  4. Molt poètic; penso com els demés comentaristes, el nostre estat d'ànim hi fa molt. De tota manera, la vida estressant que portem avui dia impedeix que ens aturem a contemplar i a gaudir la bellesa que ens envolta.

    ResponElimina