divendres, 1 d’octubre de 2010

'PRIMAVERA DE CAFÉ', de JOSEPH ROTH


Davant la perspectiva de visitar Viena per primer cop, vaig decidir llegir aquesta selecció d'articles de l'escriptor i periodista Joseph Roth escrits durant la seva primera època, quan tenia poc més de vint anys.

Roth, que va néixer a l'antic imperi austrohongarès, els va escriure en acabar la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèlic i la caiguda dels Habsburgs el van colpir profundament provocant la sensació de pèrdua del que ell considerava la seva pàtria.

És per això que l'enyor és una constant en aquests escrits que remeten a cafès i palaus, a museus i esglésies. Però ho fa d'una manera molt evocadora, gens melancòlica, que entrellaça l'observació amb pinzellades reflexives oferint unes extraordinaries visions tant de l'entorn com dels seus protagonistes.

"A veces el mundo es diminuto como un hormiguero, de tal modo que uno le pierde el respeto, y las sombras de cosas pasadas son tan grandes que uno no logra escapar de su espacio y se sabe siempre perseguido por ellas."

Ell, però, sap trobar el passat i recrear-lo de la mateixa manera que retrata i analitza el present. De vegades, la ciutat és un magnífic escenari de llums i de colors "Esta ciudad de rostro sonriente y corazón acongojado se acuesta pacíficamente en la primavera y el azul." D'altres, és l'eix que vertebra els efectes del canvi "Las primeras calles están silenciosas, se agachan temerosas ante sus habitantes que regresan. Como un loco espanto, el tranvía atraviesa una calle apartada. Y la media luna ríe sarcástica sobre los candelabros de gas, hepáticos, atacados de ictericia." Però sempre hi apareix, evocadora o canviant: "La terraza del café no es hoy más que una reliquia superflua de tiempos mejores, y además un impedimento para el tráfico, como el tranvía, el correo, el teléfono y otros ‘medios de comunicación’."

Roth, que signa com Josefus, no només parla de la ciutat i dels seus edificis, "Los cuentos tienen lugar en medio del trajín de la cotidianidad, en la gris sobriedad de los simples acontecimientos.", en aquest dia a dia, els esdeveniments afecten als habitants a qui també reivindica a l'apartat "Entrevistas con tipos de la calle", un espai on descobrim tot un seguit de personatges curiosos que la resta d'habitants solen ignorar: "El ciudadano pasa todos los días ante ellos, indiferente y obtuso, los esquiva como a un árbol al borde de la calle o un bordillo y se detiene cuando uno de esos muebles abre la boca o la mano. Y sin embargo, esos monumentos a la eterna insuficiencia humana o a la anchura de la sociedad están dotados de alma, son también caricaturas de Dios, con corazón y cerebro, con destino y experiencia."

Roth ens apropa a tots aquests ciutadants, arriba fins i tot a acompanyar-nos a casa de la vienesa més vella a qui no es pot estar de descriure "Sus manos centenarias, de dedos nudosos y muchas, miles de venitas azules, recorren el tablero de la mesa como golondrinas".

Tanmateix, la més entranyable i poètica de les descripcions és, per a mi, la de l'homenet del bosc de la plaça de sant Esteve. Aparentment un humil venedor d'absurditats que, després d'una observació atenta, es sublima fins l'espiritualitat més radiant. Aquest senzill individu és fon amb l'entorn i s'eternitza mentre les paraules de Joseph Roth l'immortalitzen: "Imagino el alma de ese hombrecillo como una diminuta y perdida capilla, en algún lugar al borde del camino. "

7 comentaris:

  1. Aquest home escribia una de les proses més poètiques que he llegit mai. Fes cròniques periodístiques o escrivís novel·les, el seu estil és precís i fora del normal per la seva aparent senzillesa. Com a persona era tot un personatge, allò que en diríem "inclassificable". Salutacions!

    ResponElimina
  2. ... El tinc anotat i ben anotat a la llibreta. Et desitjo una molt bona estada a Viena, a mi em va agradar molt...

    ResponElimina
  3. Gràcies pel comentari J, per a mi a estat una deliciosa descoberta.

    David, totalment d'acord. Sí que té un estil fora del normal, fins i tot hi ha algun tros una mica surrealista. Com a persona he llegit alguna cosa i era ben curiós, una llàstima que es deixés emportar pels seus dimonis.

    Ariadna, gràcies pels teus desitjos. Jo crec que m'agradarà, el que em fa por és el fred que passaré però hi vaig ben convençuda.

    ResponElimina
  4. Bon viatge i bona música a Viena!
    Compte amb els pastissets que hi lliguen massa bé amb el cafè.:-)

    Carpe diem!

    ResponElimina
  5. Sílvia amb aquest em vas convèncer de totes totes i ja el tinc.
    Espera, clar, el seu torn.
    Mil gràcies

    ResponElimina
  6. Gràcies Fina! Encara queda però ja temo els perills de la tarta Sacher i companyia....

    Mireia, tu sempre ben proveïda!!!

    ResponElimina