DUES NOVEL·LES DE JANE AUSTEN

Feia molt de temps que volia llegir alguna cosa d'aquesta autora. L'havia descobert al cine, gràcies a Emma Thomsom, després, no havia deixat de rebre referències més o menys directes: cites en llibres, novel·les inspirades, comentaris de lectors, fins i tot em vaig adonar que l'Escurçó Negre també li havia fet el seu particular homenatge... Així doncs, no podia ignorar tantes senyals i vaig anar de dret a la biblioteca.

La primera novel·la que vaig llegir va ser Orgull i prejudici i, al començament, em vaig espantar una mica. Vaig témer que no aconseguiria entrar en la problemàtica, per a mi insubstancial, de la protagonista. Aquell món centrat simplement en les relacions de veïns em semblava tan aliè i poc estimulant que vaig tenir por de no poder continuar. Tanmateix, per algún misteri que haig d'acabar d'esbrinar, em vaig anar introduïnt no només en la història, sinó simpatitzant i (el que és encara més inaudit) identificant-me amb la protagonista. Finalment vaig acabar subjugada per la situació canviant que se m'anava desvetllant, pels personatges amb les seves febleses i virtuts tan universals, però, sobretot, per la manera en que l'autora aconsegueix fer creïble i proper un món tan allunyat pels lectors.

Com que vaig quedar-me amb tan bon gust de boca (més aviat d'ulls), vaig començar Emma i, coneixent l'estil ja no em va costar gens d'entrar-hi, tot i que em va agradar molt més la primera. L'argument és totalment diferent, tot i que també juga amb els conflictes derivats d'un malentès. Torna a dur el lector a aquelles paisatges rurals del sud d'Anglaterra, on ella mateixa hi va viure, per a reflectir la seva realitat amb tot detall, però sense deixar de banda el seu humor subtil, la seva ironia crítica, i el seu final alliçonador.

Haig de tornar a Jane Austen, perquè les seves històries em duen al cor de les persones, em retornen la fe en la capacitat humana per a la bondat malgrat que la seva sigui una visió crítica que condemna la falsedat, l'hipocresia i l'egoisme. Però al final hi ha sempre l'esperança.

'EN RECORD DE PEP MANTÉ', per ALBERT CALLS

EN RECORD DE PEP MANTÉ

Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.

Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.

En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.

Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.

Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.

En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.

Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.

A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.

El quadern d'Albert Calls

UN PASSEIG PER LA NOSTÀLGIA

Gairebé cada setmana vaig a veure els meus pares. Els canvis al barri on fa tant de temps que hi viuen, i on jo vaig crèixer, són evidents. La plaça de ciment va ser substituïda fa anys per una amb gespa i jocs infantils, el pont que creuava l’avinguda Meridiana ja no hi és, les casernes tampoc, molts establiments han desaparegut o han estat reemplaçats per uns altres, fins i tot les façanes i les portes dels edificis són unes altres. Tanmateix, tot això ho he anat veient a mida que els anys passaven, he viscut els canvis gradualment de manera que ja no em sorprenen quan els comparo amb el record. Però hi ha llocs del barri que no havia tornat a visitar, la meva memòria els conservava aturats en una instantània de passat congelat, ignorant l’aspecte que els ha atorgat el present. Fins fa una setmana.

Vaig anar a fer un tomb amb el meu germà Jordi i ens vam endinsar per carrers que feia prop d’una trentena d’anys que no trepitjava. Ell m’anava informant de les desaparicions: de comerços, de negocis, d’edificis, mentre jo observava el nou paisatge d’antics carrerons que recordo estrets i que ara s’obren en solars inesperats, espais que esperen la construcció i que es conjuguen amb blocs de pisos antics o les restes d’una antiga fàbrica que desafia el disseny més recent dels parcs.

Passejant entre capes de realitat que envernissen el passat, torno a èpoques remotes, les de la meva infantesa, quan els rails del tren solcaven el terra on avui s’erigeix un centre comercial. L’escola on vaig cursar EGB tampoc existeix, sabia que l’havien enderrocat però encara no coneixia els efectes. Ara ja els he vist. Una pista de bàsquet i una esplanada amb una plaça solapen el meu record i sembla impossible que hi càpiga. Serà que he crescut? Més aviat crec que és un efecte neuronal, una impressió que escurça el dies com més avances per la vida i converteix el passat en un miratge de temps lent, quasi immòbil.

Ara tot sembla més ràpid i més petit. En aquest lloc intento ubicar els patis de primer i segon amb l’escala on un dia ens van retratar, el pati gran amb el parvulari i els habitacles destinats a classes que l’envoltaven per tres costats, el mur de ciment que el tancava amb les dues portes d’entrada i, fora, l’espai esglaonat en tres nivells i porticat per un cantó. Tot això ja no hi és, tampoc la botiga on comprava caramels d’eucaliptus, un parell per 1 pesseta, clar que tampoc hi és ja la pesseta, ni l’Spar, ni les finestres amb reixes de ferro que recordaven (ara ho sé) l’època franquista en que es va construïr el col•legi.

La imatge actual és segurament millor, de fet, el que jo recordo va ser un despropòsit social i arquitectònic en la idea inicial del conjunt decidit en època de la República. Al marge d’això, crec que és inevitable que la ment vertebri el record i que vulgui veure en la realitat un vestigi d’altres temps, la prova que demostri que un dia vam ser infants.

'EL CINQUÈ MAG', de FRANCESC MIRALLES

Màgia subtil. Res a veure amb Howgarts ni amb la Ventafocs, sinó en allò que s’amaga perquè no ho sabem veure. Aquest és un relat sobre possibilitats ocultes, la història de un noi que no sap que és mag fins que aprèn a reconèixer la màgia. Tal i com s’explica al final de la novel·la: “La màgia no és només poder, és sobretot visió. T’ensenya a veure els fils invisibles de la realitat, a mirar el tapís dels esdeveniments des del darrere, on hi ha els filaments del destí.”

Francesc Miralles mostra amb aquesta història la manera en què la màgia pot arribar quan s’està preparat per veure-la. Hi ha nombrosos elements intangibles, inexplicables i sorprenents que poden trasbalsar la nostra perspectiva limitada. Se’ls pot donar un tractament més o menys misteriós, o una explicació més o menys científica, però el fet és que existeixen. Tots en coneixem alguna experiència inusual, sabem del poder de la intuició, de la capacitat encara inexplorada de la ment o el poder de la energia. En aquesta novel·la s’utilitzen aquests elements per a construir un relat que ens planteja fins a quin punt podem fer cas dels nostres sentits.

L’Àlex és un noi com qualsevol altre, però, per un casual (o no) entra en contacte amb un grup de joves que s’estan iniciant en la màgia subil. Poc a poc es troba immers en les pràctiques dels nois i cada cop més atret per una de les joves qui sembla amagar un secret estremidor.

El cinquè mag és una novel·la original, que tant pot ser llegida per joves com per adults amb ganes de descobrir les possibilitats de l’impossible.

POEMA INÈDIT

EL CICLE

Torna a fer-se el matí
de llums esfilegades,
clarors alborals,
i reneixen els batecs
d'una natura colpida
per un pols de mil·lenis.

Torna a fer-se la nit
d'intangibles penombres,
punts estelars,
i es recupera el temps
dels canvis matisats
en l'atmosfera.

El temps ressona
en l'infinit,
i combrega amb la vida,
enceta el cicle,
de torns infalibles
de llum
i de collites.

'ROMA', de STEVEN SAYLOR

Aquesta novel·la ens explica la història de la ciutat que va convertir-se en un Imperi. El seu desenvolupament, des dels origens més humils fins a la burocracia més complexa, és directament proporcional al de la família protagonista. Una família que posseeix un amulet que es va transmetent de generació en generació, un testimoni que els remet al passat més obscur, als origens. D'aquesta manera, participen dels diversos moments que fan la història de Roma fins que la fatalitat fa que un d'ells deixi de pertànyer als governants, anticipant així la posterior davallada de la ciutat.

La primera part, inspirada en la mitologia i les llegendes és, per a mi, la més original. Basant-se en la tradició i en les poques dades històriques, l'autor crea un relat creïble del que podia haver estat. El primer protagonista, molt allunyat del que serà després el patriciat romà, té més d'espiritual que de governant, com els seus descendents, vinculats a la religió que encara no ha assolit el caràcter humanitzat dels dissoluts déus grecs. Participen en els primers assentaments de la urbs acompanyats d'un possible Hèrcules, acompanyen els bessones fundadors, veuen fugir el darrer rei, pateixen l'ocupació dels gals, coneixen la República i l'Imperi, són coetanis dels Graco, Cató o de Sila. I, malgrat el que pugui semblar, no és una novel·la densa sinó que es llegeix amb l'agilitat d'una suma de relats amb un nexe comú.

Una lectura agradable, entre el mite i la història, que ens dóna una visio general del que va ser la Roma Antiga.

'ESTUPOR Y TEMBLORES'. de AMÉLIE NOTHOMB

Aquest llibre és va publicar fa deu anys i potser sigui el que més fama ha donat a l'autora. Com a mínim va estar guardonat amb dos premis i totes les crítiques que he llegit el consideren una petita joia literaria.

Vaig començar la lectura predisposada a gaudir, doncs, del descobriment d'una obra i d'una autora inexplorades. D'altra banda, m'interessa molt tot allò relacionat amb el Japó i el contrast entre les cultures orientals i occidentals. Crec que esperava una altra cosa. No és que no sigui un bon llibre, és un relat molt hàbil i enginyòs que explica amb senzillesa una experiència personal, però acostumada a llibres d'envergadura, el vaig trobar una mica simple.

Es tracta d'una història de caràcter personal: l'experiència de l'autora, estrangera però nascuda al Japó, fascinada pel país però aliena a la mentalitat nipona. Aquest doble paper dóna peu a multitud de situacions que se'ns fan absurdes i que ella sap portar fins a les últimes conseqüències.

Una lectura interessant, molt àgil i amb originals reflexions sobre els diferents punts de vista orientals i occidentals. Molt encertat el títol que fa referència a la fórmula que explica la sensació que ha de provocar l'Emperador del Japó als seus súbdits: estupor i tremolors.