EL PARC DEL MONTNEGRE I EL CORREDOR

Fa unes setmanes, em van donar uns prospectes mentre passejava pel mercat de diumenge de Dosrius. Després de llegir-los, he descobert que El Parc del Montnegre i el Corredor té un interessant patrimoni natural i cultural que es pot conèixer amb itineraris guiats o amb senzilles excursions. Només cal dur calçat còmode i observar.

Vint segles enrera, aquest territori era un alzinar però, poc a poc, gran part d’aquests boscos es van anar convertint en conreus fins que la plaga de la fil•loxera va destruir les vinyes. Això va fer que les terres de cultiu en vessants de muntanya fossin abandonades convertint-se en erms i després en brolles que van donar pas a les pinedes.

La pineda de pi pinyer és el bosc més abundant al Maresme sud i està molt estés al Corredor però, avui dia, és a un pas de convertir-se en alzinars, molt més ben dotats per a adaptar-se a aquest territori. En l’actualitat, el paisatge del Montnegre i el Corredor està format per boscos de pi pinyer i alzines , brolles i herbassars. On hi ha humitat augmenten els roures i també les molses, falgueres, cirerers, a més de plantes enfiladisses que utilitzen els arbres com a suport per cercar la llum del sol. Si l’època és favorable en veurem bolets de molts tipus. Entre els comestibles més apreciats hi ha el rovelló i el pinetell, que creixen prop dels pins. Sota les alzines es fan més abundants el carlet i el rossinyol.

Un aspecte destacable de les muntanyes del Corredor és que s’alcen damunt un gran bloc granític. On les masses rocoses són prou importants es va produïr l’explotació del granit pels volts dels anys 50. A les Roques de Mataró o a la pedrera encara es poden observar els talls a la pedra.

La primera ermita d’aquesta zona fou fundada per un pagès per aixoplugar una imatge de la Mare de déu. L’actual Santuari del Corredor data de 1576 i és d’estil gòtic tardà. Sempre ha estat molt visitat pels pobles dels voltants, tant del Maresme com del Vallès. Té gran tradició l’aplec del Dilluns de Paqua a banda del de Dosrius, el de Canyamars i el de Tardor.

A Arenys de Munt hi podem trobar camins interessants com el fondo de Can Rossell que va ser pas obligat per anar cap al Vallès per Vallgorguina i Sant Celoni. Molt típiques les cireres d’en Roca, un conreu introduït a final del segle XIX per dos germans amb aquest cognom, que van portar esqueixos d’un cirerer que varen empeltar en un de bord. La qualitat de les cireres resultants va ser tan superior que aquest conreu es va escampar per tot el poble.

A Dosrius s’hi troba un dels masos més importants del Corredor, Can Bosc, documentat des de l’any 1565. Aquest tenia un pou de glaç que encara es conserva. Servia per a mantenir el gel que es produïa a l’hivern fins al moment de la venda.

No gaire lluny s’arriba al Dolmen de Ca l’Arenes, un sepulcre megalític descobert l’any 1997. Es troba en l’entorn de la serra del Corredor que inclou altres vestigis com la Pedra Gentil, la Pedra Arca, les lloses del Trull i la Pedra Llarga.
Pedra Gentil data d’uns quatre mil anys enrera. Diu la tradició que era el lloc de trobada de les bruixes de la costa. Els pescadors del Maresme creien que s’aplegaven al seu entorn i la que no havia fet prou malifetes era penjada de la pedra superior del dolmen, que fa forca.

'EL QUADERN GRIS', segons JOAN OLLÉ

Ahir a la tarda vam anar a veure al Teatre Monumental de Mataró l'obra El quadern gris que dirigeix Joan Ollé. Trobo que és molt difícil convertir el dietari de Josep Pla en una peça teatral, tanmateix, per la meva impressió i tenint en compte els entusiastes aplaudiments del públic, crec que l'espectacle ho aconsegueix.

Amb només dos escenaris i tres actors, ens traslladem al món i a les impressions que d'aquest en tenia un joveníssim Josep Pla a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Aquest és interpretat per un dels actors (Ivan Benet), l'altre fa del Josep Pla ja madur que corregirà el quadern (Joan Anguera) i una actriu (Montserrat Carulla) interpreta els diversos personatges que aniran apareixent. És curiós que sigui una dona la que fa el paper dels diferents personatges masculins que opinen, aconsellen o fan alguna observació, segons el meu acompanyant podria representar la part femenina de l'escriptor.

Aquesta obra va obtenir unes crítiques molt bones després de la seva estrena al Grec, i realment és una original creació que sintetitza molt bé escriptura i estètica, el poder de la paraula és la veu i l'escenari el paper on el text va seduint, poc a poc, l'espectador. Tota una experiència d'aproximació a un Pla més viu que mai.

HIPÀTIA I JULIÀ

Quan em vaig assabentar que Alejandro Amenábar estava rodant una pel•lícula sobre la biblioteca d’Alexandria em vaig interessar, després quan vaig sentir que tractava sobre una dona astrònoma, de seguida vaig pensar en Hipàtia, un personatge pel qual sempre he sentit admiració i que sempre anomeno quan surt a la conversa la religió. Per això, he volgut veure la pel•lícula, conscient de que tracta d’un tema que em fa indignar i encuriosida per l’enfocament que hagi pogut donar el director. No m’ha decebut, tot i que em sobrava la història (o les històries) d’amor, però entenc que havia d’haver alguna cosa més que la pura denúncia a l’integrisme. L’ambientació és extraordinària, i les imatges metafòriques conviden a reflexionar, tanmateix, no m’ha sorprès gaire perquè no deixa de ser un biopic del qual ja coneixia el desenvolupament. El que té de bo és que reivindica a una persona coherent, íntegra i honesta. Paradoxalment, el que se suposa que hauria de ser un bon cristià.

Aquesta pel•lícula m’ha fet recordar una novel•la de Gore Vidal, Juliano el apóstata, que va ser la que em va descobrir la intolerància i el fanatisme dels cristians. Fins llavors, jo tenia la idea que m’havia fet en llegir Quo Vadis? en la meva adolescència, i em pensava que la incongruència amb el missatge evangèlic i la corrupció dels seus pretesos seguidors, s’havia produït molt més tard, a la Edat Mitjana, si fa no fa. Per aquest motiu, em va sorprendre descobrir que ja als primers segles, s’hi havien afegit personatges pels quals el seu regne sí que és d’aquest món. Personatges que actuaven exactament igual que ho havien fet aquells que els perseguien, fent cas omís de l’exemple d’oferir l’altra galta o del mandat de no matar. Els mateixos gossos amb diferents collars, vaja.

Ágora vé a dir el mateix que aquesta novel•la (que també es basa en la vida d’un personatge històric, l’emperador romà Julià): que la religió és un instrument molt valuós per tothom qui vulgui poder i que la ignorància és l’arma més perillosa en mans de la massa sense criteri ni voluntat pròpia. Tot això perquè no hi ha en l’home un sentiment de respecte, ni de pertànyer a una totalitat que és el món, que és la vida, que són els demés.

Quan es va començar a creure que Déu va fer l’home a la seva imatge i per a que sotmetés les peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen; l’home va perdre el respecte i la humilitat. Els instints més baixos van tenir una via idònia d’escapament: el que no agrada o no convè es destrueix, perquè l’home és l’amo, el centre de l’univers. Sí, a més, està ben clar: l’home, no la dona. I així es van esdevenir els segles entre el sexisme i la misoginia de les societats patriarcals. Així la superbia va anar nodrint la ceguesa i va fer avançar donant pals de cec, evidenciant el dualisme que hi ha entre els éssers humans: els dolents i els bons, i això no té res a veure amb cap creença sinò amb els sentiments.

'AUNQUE SEAMOS MALDITAS', d'EUGENIA RICO

Un llibre difícil de definir, la sinopsi només dóna una idea aproximada del que es trobarà el lector, per tant, cal aventurar-se en la seva lectura i descobrir que ens trobem amb una història explicada amb una originalitat colpidora, amb una reflexió lúcida i sentida, amb una introspecció sobre el temps i l'espai que ens mostra units a despit de l'época que ens hagi tocat viure, que és, al cap i a la fi, el que els passa a les protagonistes atès que la història és la mateixa.

He gaudit llegint aquest llibre per la mirada descarnada, crua, amb la que es mostren les dues històries que conflueixen. La primera, la d'una dona actual a la recerca d'una altra dona en el passat; la segona, la d'aquesta dona que ja no hi és en el present i que s'evoca.

El que destaca de la novel·la, és el caire gairebé filosòfic i els matissos quasi poètics en que es mou la història, el toc màgic, intrigant, el deliberat misteri que envolta cada moviment de la protagonista. fent que el present en el qual viu ens resulti gairebé més increïble que el passat on viu l'altre personatge.

Un fris colpidor sobre la marginalitat, la incomprensió, la pèrdua i les passions, en definitiva, tot allò que ens diferencia als uns dels altres.

'ADREÇA DESCONEGUDA', de KRESSMANN TAYLOR

L'any 1938, la revista Story va publicar per primer cop aquest relat escrit per una professora anomenada Catherine Taylor, de soltera Kressman, que va haver de signar amb els seus dos cognoms per tal que semblès que havia estat escrit per un home. Ni l'editor ni l'espòs de l'autora van atrevir-se a que firmés amb el seu veritable. No oblidem que en aquell any el règim nazi gaudia de tot el seu potencial dins Alemanya, mentre el món sentia de lluny els rumors que anaven arribant.

Catherine Kressman Taylor, va tenir la valentia de possar en forma de relat una història que podria ser real, la conseqüència terrible d'una ideologia delirant on els valors humans no tenien cabuda. I ho va fer en forma de cartes, la correspondència entre dos amics alemanys un dels quals retorna a la pàtria mentre l'altre, de religió jueva, es queda als Estats Units.

Va ser un èxit tant als Estats Units com a Anglaterra, però a Europa no es va poder publicar fins fa poc. Sembla increïble la llucïdesa de l'autora i la senzillesa amb que ens mostra com pot una persona passar de l'afecte sincer a la deshumanització més absoluta.

Crec, sincerament, que és una lectura imprescindible, una història que es llegeix en una hora però que es grava al cor per a tota la eternitat.

L'ASTÈRIX EN FARÀ 50!

El proper 29 d'Octubre, l'irreductible gal compleix mig segle. Per a celebrar-ho, es publicarà un nou àlbum que apareixerà el 22 d'octubre a tot el món.

Sempre he estat una "fan" de l'Astèrix, vaig aficionar-me quan encara no sabia llegir i els arreplegava per a mirar els dibuixos. Recordo que la col·lecció era a la meva habitació, els meus pares es van aficionar de joves i anaven comprant els àlbums. Nosaltres, els meus germans petits i jo, no podiem entendre la ironia, la crítica i els dobles sentits de les històries, ens quedavem només amb el més simple. Aquells pobres àlbums, van patir molt. Els lloms es van desengantxar, algunes fulles van ser guixades, l'ús i l'abús van fer estralls fins al punt de que, molt més tard, vam haver de comprar una altre col·lecció.

Amb els anys, l'Astèrix va prendre una altra dimensió per a mi, de sobte, veia coses que em recordaven una aventura, o un episodi, i s'encenia la llumeta: Obèlix i Companyia, paròdia del consumisme i del capitalisme, La residència dels Dèus que mostra com l'acultura és una manera de conquerir, Als Jocs Olímpics i la sàtira sobre el dopatge...

Desafortunadament, les últimes aventures d'aquest personatge han perdut molt. Es nota el buit deixat per Gosciny però, ni que sigui pels dibuixos, per a mi pagarà sempre la pena retrobar-me amb aquest lluitador amb seny i enginy.

QUINA ÉS LA VERITABLE HISTÒRIA?

Divendres passat vaig anar a Argentona on projectaven el documental L’enigma Cervantes de David Grau. Jo ja l’havia vist i recordo que em va sorprendre molt, per això vaig voler tornar-lo a veure. Anys enrera, Jordi Bilbeny, historiador i autor del llibre Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya, ens havia comentat que estava investigant els origens de l’autor de El Quijote i que sospitava que podia ser català. La nostra reacció fou propera a la estupefacció. ¿Es podia qüestionar l'origen del paradigma de la literatura en llengua castellana? Per aquest motiu vaig anar a veure el documental, per curiositat i, sincerament, vaig quedar força impressionada. Impressionada i indignada. Perquè em va fer veure que no tot el que ens ensenyen està provat i, per tant, no sabem si és la veritat. L’enigma Cervantes no és una defensa aferrissada de la catalanitat de Cervantes sinó una exposició per part de diverses persones coneixedores del tema, de les seves impressions i observacions, les quals ens fan adonar-nos que no hi ha res que demostri que Cervantes era castellà.

Això sol ja mostra que alguna cosa no funciona. El seu origen no està clar, els documents tant bon punt citen el seu naixement a Valladolid, com a Madrid, Alcalà de Henares, Granada o Sevilla. Els originals i les primeres edicions han desaparegut, per tant, no sabem en quina llengua es va escriure originariament. Hi ha nombroses i constant catalanades al text, Màrius Serra en llegeix unes quantes i, com ell diu, sembla de cançò de La Trinca. Les millors gestes del protagonista passen a Barcelona, cita al bandoler català Rocaguinarda i, a més de parlar de Catalunya com la millor nació, diu que amb aquest llibre homenatja al Tirant lo Blanc. Per si tot això no fos suficient, bona part de la biografia coneguda de Cervantes transcorre per possessions de l’antiga corona catalano-aragonesa com Nàpols, Sicília o València. I encara hi ha més coses que ens poden fer qüestionar que fos castellà.

Em sembla terrible una ocultació així, perquè, encara que no fos català, el que és evident és que hi ha hagut manipulació i si han manipulat això segur que no ha estat un cas aïllat. Ara entenc molt millor les motivacions de Jordi Bilbeny. Després d’anys d’estudiar la descoberta d’Amèrica i trobar tantes falsificacions, censures i tergiversacions no em sorprèn que segueixi estirant del fil. No és ja una qüestió de catalanitat, sino de veritat. Sense anar més lluny, és el que va passar amb Colom, avui dia ja està més que provat que no era genovés ni castellà, però encara es continua mantenint aquesta versió. A 42º La història prohibida de Jordi Mató, que tracta sobre l’origen català de la descoberta d’Amèrica, es demostra la impossibilitat de que les caravel.les poguessin salpar de Palos, en canvi, segons han provat els documents, a Pals (Baix Empordà) hi havia port als segles XVI i XVII. Les descripcions que es fan de Palos coincideixen amb Pals, per exemple la muralla. Ni tant sols existeix Palos de Moguer, hi ha un Palos de la Frontera i un Moguer.

Els treballs de nombrosos estudiosos han provat que el seu cognom era Colom, que el seu escut duia armes catalanes, que no escrivia en italià, que va fer servir topònims del Mediterrani Occidental per a batejar poblacions de les Amèriques (mai va emprar cap de la Liguria), que coneixia el castellà però no el suficient perquè de tant en tant feia catalanades. Fins i tot el Discovery Chanel va emetre un programa que assegurava que era probable que fos un corsari català segons els estudis d’historiadors americans i espanyols. L’anàlisi antropològic i els estudis lingüístics dels seus escrits assenyalen Catalunya, Mallorca o d’altres zones de parla catalana com a llocs de naixement del navegant.

Jo no sóc històriadora, em refio del que em diuen o del que llegeixo, per això m’indigna veure coses com aquestes. Quan hi penso, no ho trobo tan forasenyat, com els pot semblar a molts, el fet de que siguin catalans les personalitats més importants de la història. No m’ho sembla perquè de vegades el més evident és el que no veiem. Crec que els catalans al llarg de la història hem mostrat un caràcter emprenedor i cosmopolita, potser per la seva localització. Hem estat navegants, comerciants, guerrers... I hem estat reprimits molts cops, fins i tot amb una croada, la dels albigesos, però hem tornat a renèixer cada vegada. Tot plegat em recorda una mica el que va passar amb França, un petit territori que es va anar engrandint, de vegades amb l’ajut de Roma (altre cop els albigesos) que va aconseguir imposar la seva llengua i la seva cultura a base d’exterminar la dels altres.