dimecres, 27 de juliol de 2011

'NARCISO Y GOLDMUNDO', de HERMANN HESSE


Ante la puerta de entrada del convento de Mariabronn —un arco de medio punto sustentado en pequeñas columnas geminadas— alzábase, en el mismo borde del camino, un castaño, solitario hijo del mediodía que un romero había traído en otro tiempo, árbol gallardo de robusto tronco. Su redonda copa pendía blandamente sobre el camino y aspiraba las brisas a pleno pulmón. Por la primavera, cuando todo era ya verde en derredor y hasta los nogales del convento ostentaban su rojizo follaje nuevo, aún demoraba buen trecho la aparición de sus hojas. En la época en que son más cortas las noches, hacía surgir de entre la fronda los pálidos rayos verdeclaros de sus extrañas flores, cuyo áspero olor evocaba recuerdos y oprimía.

L'arbre que arrela en la terra mentre puja cap a l'infinit és una magnífica introducció a aquesta història sobre la dualitat. Els dos protagonistes representen les essències natural i espiritual, l'un és un místic, l'altre un epicuri. Són dos amics que inicien el seu periple vital en un convent, però que prenen camins oposats: Narciso el de la saviesa i Goldmundo el de la voluptat.

Tanmateix, aquestes dues ànimes oposades s'estimen profundament i, de fet, es complementen. Són, en definitiva, la imatge de l'ànima de tots, la mateixa que ens empeny cap a la terra i que també pot elevar-nos fins a l'infinit.

2 comentaris:

  1. La mateixa dualitat que sentim tots: l'Apol.lo i el Dionisos dels grecs, el seny i la rauxa?

    ResponElimina