divendres, 15 de juliol de 2011

'MARINA' de TONI SALA


Des dels temps més antics el mar no ha deixat d’inspirar artistes, de crear llegendes, d’engendrar monstres, d’elevar esperits... La seva fúria l’han resseguida amb pinzells, la seva cadència amb paraules i, malgrat la ambigüitat del seu gènere, sempre s’ha vist en ella un caràcter femení.

Així, els escenaris d’aquesta novel·la es converteixen en un recorregut per l’anatomia i la ment de la dona. En el paisatge trobem les mateixes ondulacions i les mateixes dunes del cos femení que anticipen els cingles en què pot avocar-nos el desig. En les onades recordem els moviments constants amb què elles prenen i retornen, nodrint un món calidoscòpic d’il·lusions acolorides, de pensaments furtius o de negres pensaments.


Marina ens endinsa en un món femení des de la perspectiva d’un home que torna a mirar els seus paisatges i es deixa endur. En el seu periple hi ha el naufragi i el salvament, perquè no lluita contra la tempesta sinò que s’aplega a les onades i es sotmet. Sura.


Per a mi aquest home és més un espectador que un protagonista. Els fets es decideixen sense que hi hagi d’intervenir. El passat o, millor dit, el desig del passat l’ha dut fins aquells llocs de la seva infantessa i joventut, però no l’arrosseguen. Ell observa, com el far, però sense la capacitat d’orientar cap vaixell, només de contemplar l’inevitable, el pas del temps i el pes dels fets. Realisme en estat pur. Només hi ha esperança en la contemplació quan, capbussant les aigües s’obre un univers acolorit i vívid.


Toni Sala ha fet del mar una estampa japonesa i l’ha pintat amb els colors de l’atracció, del declivi i del desconcert. Amb una habilitat minuciosa i descarnada ha dibuixat el naufragi d’un ànima, de totes les ànimes que un dia s’aturen i contemplen la devastació que ens envolta.



3 comentaris:

  1. Aquest post ja és en sí tota una creació literària; molt suggestiva la idea de comparar la mar amb el cos femení i també la de l'home que se salva perque es deixa endur.
    Fa setmanes que vaig demanar a la llibreria aquell llibre de "La dama Titayú", però com sempre, no acaba d'arribar; a veure si hi ha sort.

    ResponElimina
  2. Venint de tu, Rosa Isabel, m'anima moltíssim l'afalac. He volgut fer un comentari poètic, perquè a mi m'ha semblat que aquest llibre té molt de poesia. Es nota que l'autor és un gran lector a més, evidentment, d'un gran escriptor.
    Pel que fa al llibre que has demanat, el títol és 'La dama' i l'editorial és Maeva. Si no t'arriba, he vist que a tres biblioteques de la Diputació el tenen, així que podries demanar-lo a la biblioteca Ilturo si és que has de venir per aquí.

    ResponElimina
  3. Et deixo un post que parla de Marina, per si et pot interessar:
    http://anartraient.blogspot.com/2011/10/els-paisos-baixos-vii.html

    ResponElimina