dimecres, 26 de gener de 2011

'PEDRO PÁRAMO', de JUAN RULFO


"Yo imaginaba ver aquello a través de los recuerdos de mi madre; de su nostalgia, entre retazos de suspiros. Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver: "Hay allí, pasando el puerto de Los Colimotes, la vista muy hermosa de una llanura verde, algo amarilla por el maíz maduro. Desde ese lugar se ve Comala, blanqueando la tierra, iluminándola durante la noche." Y su voz era secreta, casi apagada, como si hablara consigo misma... Mi madre."

Aquest hauría de ser el relat d'un home que busca el seu pare. De fet, la història comença amb el record de la mare moribunda demanant al fill que el vagi a buscar. No obstant això, el poble on el cerca esdevé una història en si mateix. El lloc on conflueixen els records, les vides i les morts dels seus habitants.

Allà tots tenen la seva veu, especialment els fantasmes, però, sobretot, el temps. Perquè els fets van sorgint aleatòriament a mida que avança la novel·la. Ho fan d'una manera impredecible, fent difícil establir on és el present i on el passat i, fins i tot, on és la realitat i ón la fantasia.

Tot plegat crea una certa confusió, perquè el narrador no és sempre el mateix, ni la narració és lineal. Mentre es llegeix és té la sensació de ser l'oient accidental de certes converses i l'espectador ocassional d'algunes escenes que acaben per formar un complex mosaic d'històries, successos i llegendes.

Tanmateix, aquestes veus són tan suggerents i les paraules tan esplèndides que arrosseguen cap a la lectura d'una manera voraç.

Em sento incapaç de dir què és el que em provoca estremiments quan llegeixo frases tan colpidores, tan tendrament escollides que semblen cridar les meves llàgrimes. Em sento tan incapaç com quan algú em diu que no entén la poesia, que no hi entra. Perquè jo m'emociono llegint coses com aquestes:

"Pensaba en ti, Susana. En las lomas verdes. Cuando volábamos papalotes en la época del aire. Oíamos allá abajo el rumor viviente del pueblo mientras estábamos encima de él, arriba de la loma, en tanto se nos iba el hilo de cáñamo arrastrado por el viento. 'Ayúdame, Susana'. Y unas manos suaves se apretaban a nuestras manos. 'Suelta más hilo'.

"El aire nos hacía reír, juntaba la mirada de nuestros ojos, mientras el hilo corría entre los dedos detrás del viento, hasta que se rompía con un leve crujido como si hubiera sido trozado por las alas de algún pájaro. Y allá arriba, él pájaro de papel caía en maromas arrastrando su cola de hilacho, perdiéndose en el verdor de la tierra.

"Tus labios estaban mojados como si los hubiera besado el rocío."

Una lectura imprescindible. Lamento no haver-la descobert abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada