dissabte, 11 de juny de 2011

ENTREVISTA A LOLITA BOSCH A RÀDIO CABRERA DE MAR

Albert Calls va entrevistar el passat dissabte 5 de març a l'escriptora Lolita Bosch a Ràdio Cabrera de Mar (107.1 FM). Aquesta és la transcripció que n'he fet:

A.C.: Estem a Ràdio Cabrera de Mar al 107.1 de la Freqüència Modulada al programa “L’Entrevista”. Lolita Bosch va néixer a Barcelona l’any 1970 i ha viscut a Albons (al Baix Empordà), als Estats Units, l’Índia i durant 10 anys a la ciutat de Mèxic. És llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i té un posgtrau en lletres de la Universidad Nacional Autónoma de México. Escriu alhora en català i en castellà i la seva obra ha estat traduïda a l’anglès, al polonès, a l’alemany, al croata, a l’euskera i al gallec. També fa literatura infantil i juvenil i, a més, l’any 2007 va dirigir a Barcelona un festival literari fet a Mèxic. De la seva narrativa destaca Qui vam ser (Empúries, 2006), Insòlit somni, insòlita veritat ( Empúries, 2007), La família del meu pare (Empúries el 2008) i Tres històries europees, publicat per La Butxaca el 2010, que vas publicar primer en castellà.


L.B.: Sí.


A.C.: Era la col·lecció aquella Caballo de Troya.


L.B.: Caballo de Troya. La vaig publicar primer en castellà però va sortir una de les tres històries que era Elisa Kiseljac a La Campana.


A.C.: Precísament Elisa Kiseljac és una d’aquestes històries que ha acabat sent una pel·licula de cinema. La pel·lícula es diu Elisa K. Es va presentar a l’última edició del festival de cinema de Sant Sebastià ...


L.B.: I va guanyar el premi del Jurat.


A.C.: Molt recentment has impulsat l’antologia Veus de la nova narrativa catalana. Aquí reuneixes textos de 41 autors que vénen d’una tradició comuna i que ha estat publicada en castellà per Anagrama.


L.B.: Per Anagrama, sí, això és una traducció.


A.C.: En aquest cas està bé que una antologia en català surti alhora i amb un segell tan potent en el cas del castellà com és Anagrama. Li dóna una empenta molt important.


L.B.: Sí, sí, era una condició. Ho faig si surt en bilingüe.


A.C.: Qui vam ser és de la teva obra un dels llibres que em van marcar i, per tant, com a fan el reivindico. El crític Pons Puigdevall, que és un crític molt dur, a banda de deixar-te bé deia referint-se a llibres teus que ‘representen un goig singular dins del panorama narratiu d’ara mateix, i s’ha d’agrair que una escriptora com Lolita Bosch hagi desembarcat amb

tanta força i contundència en el desraonat món de la literatura’. Dit això, jo hi afegiria a aquesta presentació que des de aquest primer llibre fins als altres dels que jo conec com La família del meu pare o Insòlit somni, insòlita veritat, has creat un univers literari molt particular, molt original en el fons i en la forma, i aquesta és la clau de què connecti amb molta gent, demostrant que és possible renovar tant en el to de la història com en el propi relat amb una mirada oberta a les altres cultures, especialment la mexicana, de la que ja en parlarem, i què tampoc és habitual en el panorama català, és a dir, normalment ens mirem molt a nosaltres mateixos .


L.B.: Home, hi ha molta cosa, jo no sé...


A.C.: En els últims temps no, per tant, jo crec que aquesta idea de portar cap aquí coses d’altres cultures no es veu tant. D’altra banda, explicar que la Lolita Bosch està vinculada a Cabrera de Mar a través de la seva família, per tant, m’agradaria que arrenquèssim amb això. Lolita, explica’ns-ho perquè hi ha molta gent que no ho sap i reivindicaríem que ets de Cabrera.


L.B.: He crescut a Cabrera sí, sí. Sóc originalment de Barcelona i llavors me’n vaig anar a viure a l’Empordà i vaig créixer allà i, després, als 14 em vaig venir a instal·lar aquí definitivament. Però estiuejo a Cabrera des que era un nadó, la meva mare hi venia ja quan estava prenyada. No he anat mai al cole aquí, perquè quan hi vaig arribar tenia 14 anys i anava a Santa Anna, a Mataró, vaig tenir menys vida al poble però, sí, sí...


A.C.:En tot cas, ho coneixes tot, no?


L.B.: I conec a tothom, de “bon dia”, “bon dia”, i estic a casa, bé, és on vinc els caps de setmana, és on escric més del món, la veritat, és el lloc on... sí, sí, és casa.


A.C.: Ara anem a parlar de literatura. Per què aquesta dicotomia de fer obra pròpia, que és el que has fet, però alhora divulgar la dels altres? i ho dic per les antologies: la dels autors mexicans, després la dels autors catalans. D’alguna manera, et divideixes entre el que és fer obra que sorgeix de tu i promoure la d’altres persones.


L.B.: Bé, jo tinc un col·lectiu literari que es diu Col·lectiu Fu i tenim tres linies. Una és que fem festivals. Hem fet el Fet a Mèxic, el 2007, i hem fet el Fet a Amèrica, ara al 2010. Després, un altre dels projectes és que obrim biblioteques a llocs d’America Latina on un llibre pugui millorar-li substancialment la vida a algú. Per exemple, ara hem convidat al Marsé, ha fet una tria de 335 llibres i hem aconseguit que en una presó colombiana d’extrema seguretat obrin un programa d’accés a la lectura. I ara a Shishmay en farem una d’alfabetització. És una comunitat indígena que hi ha al nord, a la Sierra del Cusco, al Perú, un poble on jo hi vaig anar fa molt poc. Quan a Perú es va fer la reforma agrària moltes comunitats van heretar ‘haciendas’ molt grosses i els hi han donat funcionament al camp, però la ‘hacienda’ ha quedat una mica abandonada perquè la reforma agrària va ser ‘aquí teniu això’ i punt, no els hi van facilitar. Llavors aquesta comunitat ha buscat gent de Lima perquè els ajudi, han

restaurat la casa, que és molt maca i la lloguen. És un lloc preciós, però la gent del poble no tenen escola, llavors, un noi hi ha anat i els està ensenyant a escriure. Jo ara hi vaig anar i escrivíen a terra, que ho vaig trobar al·lucinant que la gent de Lima vagi allà a estiuejar i vegi que aquesta gent està escrivint a terra. Llavors hem aconseguit un programa d’alfabetització que van fer a Cuba que es diu ‘Yo sí puedo’, gràcies a l’ajut de biblioteques de Barcelona, en fi, tot és una moguda i ara l’anem a obrir a l’agost. És a dir, que jo faig moltes activitats literaries fora de la meva feina d’escriptora. Perquè tinc la sensació que la literatura és una cosa que es construeix, i de la mateixa manera que construeixes un llibre construeixes una comunitat d’escriptors, com serien les antologies, construeixes una biblioteca d’alfabetització a Shishmay, construeixes un programa de lectura per a presos que estan 23 hores al dia aïllats en una cel·la de càstic. Jo crec que l’art és l’única cosa que ens manté, que aconsegueix que no embogim, i que a llocs com America Latina, que jo seré d’aquí peròtinc el cor a Mèxic, i sóc molt latinoamericana, i molt pro Latinoamerica, i faig moltes coses per Amèrica Llatina, a América Latina veus molt clarament l’utilitat de l’escriptura, aquí potser no tant, atès que som un país editorial potser no es veu tant, però, per exemple, a Mèxic hi ha una plaça que es diu Portal de Santo Domingo, i a Perú també hi és i a molts llocs, on hi ha com uns petits confessionaris on van els analfabets i demanen ‘por favor, me puede mandar una carta a mi mamá a Veracruz para decirle que estoy bien’, i els pregunten, ‘¿redacto o me dicta?’, i ells diuen ‘no, no, usted redacte’, llavors els hi escriuen. És a dir, l’escriptura és una cosa útil. Aquest senyor ho envia als evangelistas com els anomenen, però no son catòlics és una professió, i aquest li envia a un altre evangelista i va algú més i ho llegeix. La literatura és una cosa que construeix fóra d’un, jo crec que la literatura que es mira el melic és horrorosa i és molt avorrida. Jo he crescut en una universitat socialista de la millor època de Mèxic. Vaig tenir aquesta sort de ser alumna de la UNAM, que és la universitat més al·lucinant que jo he vist a la vida, vaig fer el doctorat amb mestres de la talla de l’Adolfo Sánchez Vázquez i vaig pagar cinc euros pels cinc anys. Jo vaig rebre, molt, molt, molt i sempre he volgut donar-ho a canvi. Perquè a Amèrica Llatina la literatura, com l’educació, no és un dret com aquí, és un acte de generositat i el que té alguna cosa l’ha de donar, i jo n’he tingut moltes, he estat ‘superprivilegiada’.


A.C.: Parla’ns de Veus de la nova narrativa catalana que es va fer amb aquesta idea però a Catalunya...


L.B.: Es va fer amb aquesta idea perquè a mi em va sorprendre molt venint d’aquest món on la literatura era un acte tant comú i generós. Que jo he fet classes amb 50 mil persones i mai he pagat res i n’hi ha com un orgull de poder aconseguir entre tots que la cultura funcioni. I quan vaig arribar aquí em vagi quedar al·lucinada de la contrapossició entre aquestes dues coses. D’una banda a mi tothom m’ha rebut de manera increïble, m’han rebut amb les mans plenes i m’han tractat com si jo fos d’aquí, i jo de gran no he viscut mai a Catalunya, he estat fora. Llavors, quan vaig venir em va sorprendre tant aquesta generosistat cap a mi contraposada a la cantarella insoportable de ‘la literatura catalana és molt dolenta’, que és insoportable i és una mostra de incultura terrible. El món editorial, tu ho saps, és molt petit i tots parlem molt entre nosaltres, escriptors, editors, crítics, i aquesta frase la diu impunement el primer a qui li passa pel cap, és a dir, ve un editor de literatura catalana i et diu ‘la literatura catalana és molt dolenta’, dic ‘però, com podeu fer això tenint l’estructura que tenim’, que és la Institució de les Lletres Catalanes que jo, ho he de dir, atès que no em donen un sou ho puc dir, visc enamorada de la funció que fan.


A.C.: Estarà content l’Izquierdo...


L.B.: L’Izquierdo sempre m’ho diu ‘en parles molt bé’, és que jo, realment, si la tinguessim a Mèxic una cosa així, seria al·lucinant. Fan una feina de difussió pels pobles, s’esforcen tant...


A.C.: S’han obert molt els últims temps....


L.B.: Molt, molt, jo vaig a llocs com al poble de l’Empordà on vaig créixer, que abans era impensable que hi anés un escriptor, doncs ara hi va. Fan molta feina fora però, d’altra banda, nosaltres jo crec que hem tingut un nus en la continuïtat de la llengua catalana que és que hi va haver una època en què literatura era igual a llengua, llavors, la gent que es va responsabilitzar de la literatura en realitat s’estava responsabilitzant de la llengua i, tot d’una, hi va haver una normativa, tot el pla de Normalització Lingüística, que sort en vam tenir, jo crec que a la literatura en algunes coses li va fer mal. Li va fer bé el fet de poder recuperar la llengua que li és pròpia i emprar-la, però, de sobte, és gairebé un objecte aquesta llengua per a nosaltres. La llibertat que tenen altres llengües per experimentar i trencar la llengua i veure fins on pot arribar, que és el que fa la literatura, nosaltres la tenim menys. S’ha posat de cara al públic una literatura una mica més fàcil, una literatura que no exigeix un lector molt encuriosit. Hi ha moltíssima bona literatura que, no sé ben bé per què, jo crec que te a veure amb totes aquestes coses que t’estic dient, que no ha arribat. Bons escriptors que no han arribat a bons lectors.


A.C.: És una pregunta que tenia més avall: què li passa a la literatura catalana que no acaba de trobar públic?


L.B.: Que té massa diners, jo crec que té massa diners. Faltaria més pobresa perquè llavors les coses s’aprecien més, i, a més, perquè no cal fer tot això que estem fent. A mi em truquen a casa i em diuen ‘Hola Lolita, vols el premi de l’editorial tal?’, això no va així, jo dic ‘no, no, moltes gràcies’, però això no va així.


A.C.: En tot cas s’ha d’agrair a Veus que posa la mirada en un seguit d’autors que alguns tenen trajectòria, d’altres menys, però que demostra que hi ha una literatura viva en català, precísament, a Barcelona en castellà hi és.


L.B.: Hi és, i a més, és molt important. A Barcelona el castellà hi és i entre ells dialoguen, i els catalans això no ho fem, no sé per què. Jo, atès que escric en bilingüe, estic en el dos i, a més, ja que no m’agrada discutir em duc bé amb tothom. Però jo vaig molt a La Franja, la meva família té una casa allà i hi ha un llibreter molt actiu, el Serret, de Vall-de-roures, i ell em va començar a ensenyar llibres de la zona i així vaig començar a trobar gent que a mi em semblen extraordinaris. El Pep Puig és un escriptor extraordinari, realment extraordinari, com el Jordi Lara. A mi la Neus Canyelles m’agrada molt, la última novel.la potser no em va agradar tant, però en general m’agrada molt. És a dir que hi ha moltes coses molt bones. Però hi ha molts diners per ficar a la vista del públic una certa literatura, llavors el públic ho té molt fàcil aquí. Jo faig una prova quan vaig a fer una antologia o un festival, que es anar a la gent i dir ‘escolta diga’m els 10 millors escriptors joves de Catalunya, i era terrible. Ho vaig fer amb llibreters i era terrible, terrible. El Pasqual Farràs, que és un escriptor brutal, és que no el llegeix ningú, jo ho trobo al·lucinant. Crec que estem posant energia en l’opció equivocada. Jo vaig llegir durant un any i mig cent autors. Dels cent autors que vaig llegir n’hagués posat més. És a dir, que hi ha autors que a mi m’agraden i no hi són, n’hi ha cinc que els canviaria per uns altres, però dels altres n’estic molt segura. No vaig voler fer una tria d’autors, vaig voler fer una tria de textos. Així, vaig parlar amb ells, per escollir el text adient, alguns editats, uns altres no, va ser una feina molt interessant. La vaig fer per dues raons. Una perquè si jo demà me’n anés a viure a l’Ecuador d’aquí cinc anys faria una antologia de literatura ecuatoriana, ja que crec que la literatura conforma el món on som i no conèixer-la és una mica trist. I l’altra perquè jo crec molt en la promoció de la cultura, estic a la xarxa de Promoción de la Lectura a Mèxic, faig moltes coses per promocionar la lectura.


A.C.: Escrius en català i en castellà, la pregunta és: t’ho planteges abans d’escriure? et surt directament? Deu ser una dicotomia difícil de resoldre...


L.B.: Està superestudiada amb el psicoanalista, i ni el psicoanalista ni jo te’n sabem dir res. No, és una cosa molt extranya que em passa només amb els textos d’adults, amb els d’infantil i juvenil no. Per exemple, em van dir d’un llibre ‘tradueix-lo’, ho vaig intentar i vaig pensar ‘em fa una mandra traduir’, ho vaig trobar horrorós i no ho vaig fer. És a dir que infantil i juvenil em surten o en català o en castellà i, normalment, estan en un sol idioma. I d’adults, excepte un que em vaig autoeditar a Mèxic que es diu Japón escrito, la resta, tot, ho he fet en bilingüe, però fins al nivell de què quan jo vaig entregar La família del meu pare a l’editorial catalana em va trucar l’endemà la meva editora, que és la meva amiga l’Eugenia Broggi, i em va dir ‘Capsigrany, el capítol 4 està en castellà’... no me n’adono. Jo crec que està molt bé com a eina literària. Crec que el bilingüisme és un luxe. A l’escriptor el què li passa quan comença a escriure és que és cursi, som cursis de mena perquè ens enamora el llenguatge. Ens comencem a enamorar del que fem i no tenim cap perspectiva per veure-ho i diem aquella frase terrible per als escriptors ‘bé, però queda molt bé”, i dius ‘no,no,no, desfes-ho’. En canvi, quan tens dos idiomes, que és el somni de molta gent que ha estudiat aquesta proximitat amb el llenguatge com el Maurice Blanchot, que és un filòsof francès que a mi m’agrada molt, que explica que el drama de l’escriptor és la proximitat amb el llenguatge. És a dir, que el drama de l’escriptor és que tu, a tu mateix, no tens criteri per llegir-te, llavors mai saps si està bé. Et fa patir, et fa fer coses mal fetes, et fa pecar de supèrbia o d’innocència, no tens cap perspectiva del que tu fas, no et pots llegir, excepte, jo crec, si ets bilingüe. Si ets bilingüe no et pots llegir com llegiries algú altre, però en el moment en què tu agafes un text i el canvies d’idioma estàs veient l’estructura del text, no estàs veient si queden bé les paraules, no estàs veient el guarniment, sinó que estàs veient el text, i això per a mi és un luxe. Llavors jo ho utilitzo.


A.C.: En una entrevista que et van fer llegia que deies que el català per l’escriptor podia ser una cotilla, tu deies ‘corpiño’. Dir això és valent, és agosarat, però, segurament, és veritat. És a dir, hi ha una distància entre l’escriptor català i l’obra que fa perquè, entre d’altres coses, hem parlat el català poc o l’hem llegit poc...


L.B.: L’hem llegit poc. Jo vaig dir de Veus ‘jo vull fer-ho en dos idiomes’, no tant perquè ens llegeixin a l’Estat Espanyol, sinò per America Latina que és l’idioma castellà amb el que jo m’identifico.


A.C.: Un públic brutal a més....


L.B.: Clar, i sense cap prejudici, és molt més fàcil. Llavors ara el vaig a presentar a Perú, vaig anar a presentar-lo a Mèxic, vaig a Argentina, perquè hi ha curiositat diuen ‘qui seran aquests 12 milions de parlants?’, no sé. A mi, per exemple, a Mèxic fa molt poc un noi que parlava náhuatl em va dir ‘Ah, entonces usted también habla una lengua indígena’ jo li vaig dir que sí, ‘sí, más o menos’. Però quan jo vaig decidir traduir-ho al castellà, vaig fer un pròleg en castellà molt diferent del de català perquè els explicava la relació que nosaltres tenim amb la nostra llengua, que és una cosa molt particular. Clar, nosaltres potser no ho veiem perquè hem crescut aquí, però si després parles una altra llengua, que jo he estat molts anys immersa en una ciutat que es parla una llengua que comparteixes amb 1500 milions de persones, no li tens aquesta por ni aquest respecte, la llengua és de tots. Aquí la llengua se l’ha guanyat la meva àvia vivint una guerra, i se la guanyat la meva mare passant una dictadura. Se l’han guanyat, és veritat, t’ho dic seriosament, i és com una mostra de respecte gairebé. Si el meu pare ha corregut davant d’un tanque a la Rambla, la meva àvia ha viscut una guerra, no sé qui va estar engarjolat... ha estat un guany, llavors, ara li tenim com una mena de respecte i veneració que per a un escriptor és un ‘corset’. Això no vol dir que no sigui un guany, però és un ‘corset’. En literatura infantil és evident, perquè passes per moltes correccions i hi ha coses que no es diuen. Per exemple, jo mai a la vida he dit ‘fer un bisbe’, que és quan dues persones diuen una cosa alhora, jo parlant no ho faig servir mai, escrivint literatura infantil ho has de posar molt sovint. Aquestes coses....


A.C.: Jo ho he descobert a l’entrevista que et feien, tampoc ho sabia...


L.B.: Clar, veus?, però els nens ja ho saben, que està molt bé, és a dir, jo crec que el pla de recuperació lingüística va estar molt bé, però aleshores la literatura i la llengua van per dos camins separats. La literatura és llibertat, no pot ser això. Jo tinc un editor que em diu ‘quan et truqui un corrector de l’editorial i digui la paraula gramàtica penja-li el telèfon’.


A.C.: Escolta, pas al cinema, que per a un escriptor és ja entrar al camp de futbol per la porta gran.


L.B.: No, perquè a mi no m’agrada gaire el cinema.


A.C.: A tu no però de cara a la societat el cinema és una projecció, això és evident, llavors amb Elisa K. tu fas aquest pas. N’has quedat satisfeta del resultat de la pel·lícula? perquè, normalment, molts escriptors n

o ho estan.


L.B.: Molt, molt.


A.C.: perquè és una mirada, al cap i a la fi, el director haurà fet una mirada de la teva obra.


L.B.: Són dos directors, són un matrimoni i molt, molt contenta. De fet, jo et dic una cosa: a mi no m’agrada el cine. No hi vaig mai, no veig pel·lis...

A.C.: Però t’agrada el teatre...


L.B.: Em fascina el teatre, em fascina. Que és el meu proper projecte, quan acabi això que estic fent ara jo faré teatre perquè tinc moltes ganes de

fer-ne i, llavors, sóc molt tossuda i m’hi posaré. Però no m’agrad

a el cinema. Quan em van trucar la Judit i el Jordi per dir que volien fer la pel·li jo els vaig dir ‘mira’, perquè em van dir ‘t’enviarem el guió i tal’, els vaig dir ‘mira, no’. Perquè jo crec que ha de ser una putada, parlant clar, que tu tinguis un projecte artístic de crear un món, que és el que fa una pel·li, i tenir darrere un escriptor dient ‘no, però això no es fa així, no això no és així’, perquè jo,si fos el director li diria ‘escolta, no és així per a tu, però deixa’m llegir tranquil, jo tinc el mateix dret a llegir que tu’. Llavors els vaig dir ‘vale, però jo no m’hi ficaré, no vindré al rodatge, no m’envieu el guió, si quan l’acabeu a mi m’agrada poseu Elisa K, de Lolita Bosch, i si no, no ho poseu i ja està’, aquesta era la meva condició. Vaig posar una altra condició, que era que no sortís, perquè és la història d’una nena que la violen als 11 anys, que no sortís la violació en pantalla, perquè llavors era una pel·li morbosa i a mi no m’agrada el morbo.


A.C.: És un tema difícil.


L.B.: Sí, llavors que no es veiés. És que som molt semblants en la manera de fer, tenen una manera de fer que és amb els mínims elements fer les màximes coses, i això té molt a veure amb mi. És una manera de crear que és molt austera i a mi això m’agrada molt. Em va agradar molt, però la vaig anar a veure al cine, em van convidar a Sant Sebastià però no hi vaig anar a res.


A.C.: El local i el global és el signe dels temps, que tot el dia en parlen i, a més, estem al mig de les noves tecnologies. Tu creus que els catalans del segle XXI ens falta una visió més oberta del món?


L.B.: Sí, i als del segle XX també, ha ha ha.... Sí, jo crec que sí, jo crec que tenim la sort de què ens ha arribat moltíssima gent de fora i això és una injecció de formes de veure el món. Jo crec que el miracle de la humanitat és poder-nos entendre amb gent que té altres valors i altres idiomes i altre passat i altre cultura. És un miracle que jo em pugui entendre amb un coreà. és una cosa extranyíssima perquè, en realitat, però hi ha una cosa que ens uneix i això guanya, i a mi això m’agrada molt. Jo viatjo molt i tinc molts amics estrangers i m’agrada molt el que surt de juntar cultures, trobo que és el màxim a què es pot aspirar. Juntar dues llengües ja és ‘el colmo’ del llenguatge. M’agrada molt i trobo que aquí tenim la sort que està arribant molta gent de fora i no trobo que tinguem aquesta fama de tancats. Jo crec que som molt respectuosos amb les cultures que vénen de fora, tot i la xenofòbia pròpia de qualsevol país del món, que també les pateixen les cultures que vénen de fora, també hi ha xenofòbia a Marroc i al Perú... però amb tot som molt respectuosos i som un dels països amb més disposició per respectar coses que ens semblen molt llunyanes. Trobo que som especialment respectuosos, si més no amb les lleis, som molt generosos amb la gent que vé de fora, legalment parlant, però trobo que som estranys, som una cultura que a mi em produeix molta curiositat perquè he aconseguit veure-la des de fora. Jo li deia l’altre dia a un amic meu mexicà, és molt estranya perquè la meva àvia i jo compartim valors encara i compartim expressions, això a d’altres països no passa, d’una generació a l’altra hi ha molta distància i, en canvi, nosaltres verticalment, de generació a generació, estem molt units perquè hem tingut problemes històrics comuns. És molt ferm el lligam dels catalans amb la seva terra, amb el seu poble, amb el seu passat. Però jo crec que més que tancats som una mica insegurs amb el que ve de fora, tenim por a perdre les coses que sabem del cert, això no es vol tocar molt a Catalunya.


A.C.: Parla’ns una mica de la teva relació amb Mèxic, determinant en la teva obra... hi ha Mèxic a tot arreu, fins i tot quan no en parles hi és....


L.B.: Mèxic és el que sóc...


A.C.: Per què hi vas estar molts anys...


L.B.: Hi vaig estar molts anys, hi vaig molt. Jo hi vaig estar 10 anys. Després d’haver voltat molt pel món vaig arribar un dia a Mèxic i vaig tenir la sensació extranyíssima de ser igual que aquell país. És una sensació meravellosa quan arribes a un lloc i dius ‘el país és igual que jo’, no la gent. És contradictori, és apassionat, és sincer, xerraire, té molta curiositat, té un amor pel llenguatge brutal, té moltes coses que s’assemblen molt a mi i em vaig sentir molt identificada amb el lloc i vaig triar ser culturalment mexicana, que és el que sóc abans que res, és el que em defineix.


A.C.: Noves teconologies, nous discursos la gent més jove llegirà, bé, ja està llegint, en suport electrònic, això obligarà a canviar la perspectiva als autors ?


L.B.: És una molt bona pregunta. Jo crec que hi ha molts autors que estan creant en funció de les noves tecnologies. Per exemple, Agustin Fernandez Mallo acaba de treure una nova novel·la a internet que després vendrà a Alfaguara però d’entrada... és Borges revisited, una cosa així, que ha fet ell a internet. Hi ha molta gent que té aquest interés i gent del Maresme, el Carrión, per exemple, Los muertos, que ja no només incorporen el llenguatge de les noves tecnologies sinó que fan una cosa per a un nou llenguatge, per a un nou format. No és el meu cas, a mi m’interessa la literatura en sentit estricte, el segle XIX alemany, m’interessa molt el fet literari.


A.C.: En tot cas tu ja hi vas cap aquí, t’hi trobaràs al mig...


L.B.: Bé, hi ha llibres meus d’aquests que pots comprar a Amazon.... Però jo no en tinc. Jo tinc un problema greu a la vida i és que no vull tenir internet fora de casa, llavors qualsevol cosa que sigui fora de casa. Jo vaig amb un ordinador que sembla un ‘zapatófono’ d’aquells dels anys 70.


A.C.: Una mica pensant en els teus llibres Insòlit somni o La família del meu pare, és molt difícil parlar de coses properes però que alhora tinguin dimensió universal? Jo, és que em sembla que és la característica d’aquestes obres i d’altres. Parles de coses molt properes a tu però alhora tenen aquesta dimensió.


L.B.: Bé, Tolstoi deia ‘cuenta la historia del mundo y no estarás contando nada, cuenta la historia de tu pueblo y estarás contando la historia del mundo’. Jo crec que a la literatura hi ha una frase que és sagrada, que jo un dia espero tatuar-me, que és ‘menos es mas’. Com menys expliquis més empatitzaràs, perquè pots carregar el llibre amb coses seves. Va ser molt difícil escriure La família del meu pare, molt, a nivell emocional perquè explico la història del meu pare que va morir ara ja fa 12 anys, quan vaig treure el llibre en feia 10 i va ser molt complicat a nivell emocional perquè hi convivia molt, mentre escrivia el trobava molt a faltar. I a nivell literari també, per raons que explico al llibre nou Ara escric, que és un llibre sobre l’escriptura, però és el que ha de fer un escriptor, jo mai a la vida em queixaria de la meva feina, i la meva mare es cuinera i s’aixeca cada dia a les 6 del matí i sóc d’un poble de pagès. Però íntimament és complicat.


A.C.: Només una última pregunta: al lector cal seduir-lo sempre?


L.B.: Al lector no cal seduir-lo mai. Jo crec que el pitjor que li pot passar a un escriptor i que ens passa a tots i que és un impuls molt difícil de frenar és intentar que a algú li agradi el que tu fas. És terrible.


A.C.: És a dir, que l’autor ha de treballar el que sent...


L.B.: Bé, allò que sent i allò que és capaç de pensar, i allò que és capaç d’entendre, i de preguntar, si no ho sap, a qui ho sàpiga, i de dubtar. Però jo crec que si escrius per agradar a algú et tornes boig. I jo he vist escriptors que es tornen bojos d’èxit a Catalunya i fora de Catalunya, perquè es pensen que són Anaxàgores que deia ‘el hombre es el centro del mundo’. Jo no vull ser una Anaxàgores, ho odio. Però jo no crec que jo m’assegui i li digui a un lector ‘mira jo sóc això, et passa a tu’, no, sinó que jo crec que no has d’intentar agradar a un lector, perquè un lector no existeix, és una paranoia, llavors t’acabes inventant, tens una neurosi greu i tractable, en molts casos, que t’inventes que hi ha algú que llegeix. A mi em costa moltíssim pensar que algú s’ha llegit un llibre meu. Una vegada ho vaig veure al metro i no sabia on ficar-me. I fa molt poc vaig anar a l’Fnac i vaig trobar una senyora comprant Quim vam ser i vaig anar i li vaig dir ‘escolti, senyora, veu la foto de dins? sóc jo’ i ella ‘ai, quina gràcia, nena!’ i li vaig dir ‘perdoni, guardi aquest llibre i em deixa que jo li regali Madame Bovary, que és literatura de veritat? ‘ i em va dir ‘si me’l dediques, sí’ i ja em veus a mi pagant i dedicant Madame Bovary...


A.C.: Això es mereix un premi....


L.B.: Se’n va anar encantada i li vaig dir ‘si li agrada torni i es compra un llibre meu, si vol, però llegeixi la gran literatura’ que el meu editor em va dir ‘per vendre llibres seria un truc fantàstic’, pero jo ho faig seriosament, jo crec que hi ha gent que és molt bona en el món i que hem de llegir això. No em puc imaginar que algú s’ha llegit La família del meu pare. No m’entra al cap. Primera, no llegeixo crítiques que em fan, mai de la vida, no guardo premsa, i, després, tinc demanat a la meva agència literària que no m’enviï ‘rapports’ de venda, és a dir que no tinc ni idea de quants llibres en venc ni ho vull saber, ni quin llibre ven més que un altre...


A.C.: Per a no condicionar-te entenc...


L.B.: Bé, és un món que no sóc capaç d’imaginar-me. És curiós perquè sóc capaç d’imaginar-me una novel·la i de fer un món, però sóc absolutament incapaç d’imaginar-me que algú em llegeix i rebo molts correus de gent molt amable, i els contesto tots. Ahir vaig rebre un d’una llibretera de Canarias que és per emmarcar-te’l, em deia una cosa que jo pensava ‘com se’n ha adonat’, això és el que pensava... Però això, per escriure no serveix per a res, em vaig adonar quan vaig començar a publicar i a sortir a premsa, ‘si vols entendre aquest món exterior o públic o de lectors o diga-li com vulguis, has de posar un esforç allà’ i jo no el vull posar, no m’interessa. Vaig si em conviden a parlar amb lectors, vaig sempre, però no sé imaginar-me el que pensa algú quan em llegeix, de fet, no sé imaginar-me ni que ningú em llegeixi.


A.C.: En tot cas amb aquestes paraules acabarem l’entrevista. I tu no ho dius, però ho dic jo, nosaltres sí que diem que llegeixin els teus llibres.


L.B.: I Madame Bovary...



4 comentaris:

  1. Vaig escoltar aquesta entrevista a la ràdio. Sens dubte una persona culte i bona escriptora; però, que jo sàpiga Anaxàgores no va dir mai "El hombre és el centro del mundo" (ni en grec); crec que hi ha una confusió amb Protàgores, que va dir la coneguda frase. "L'home és la mesura de totes les coses", amb la qual volia dir que no hi ha cap llei divina, sino que totes són fruit dels humans i relatives; amb aquest pensament, el filòsof intaurava el racionalisme, la preeminència de l'ésser humà sobre els déus, de fet va ser desterrat per impietat; els significat de la frase doncs, és molt diferent al que s'interpreta en l'entrevista. A més, Protàgores utilitza la paraula "anthropos", que representa tot el gènere humà.

    ResponElimina
  2. Segurament és un 'lapsus' Rosa Isabel i, com dius, devia referir-se a Protàgores. En qualsevol cas, jo entenc que utilitza la referència per parlar d'egolatrisme, no de filosofia. De vegades la vehemència ens traeix i ens confonem.

    ResponElimina
  3. Desconeixia totalment que la pelicula Elisa K estigués basada en una novela de la Lolita Bosch. La pelicula em va agradar molt, sobretot l'Aina Clotet, que està molt bé.

    adeu!

    ResponElimina
  4. Gràcies pel comentari, Compra cases Maresme, va bé conèixer l'opinió dels espectadors també.

    Salutacions!

    ResponElimina