‘El barri del sorral’ (Ediciones B), de Begoña García Carterón

Foto: Facebook de la autora.

Feia molt de temps que m’havia fixat en aquesta novel·la, perquè la seva temàtica em va atreure tan bon punt la vaig descobrir. Una història ambientada en la Barcelona del segle XVIII, i explicada des de la perspectiva quotidiana de les seves gents era un argument massa seductor per a mi. Però, per una cosa o per una altra, vaig anar posposant la seva lectura fins que el moment va arribar. I ho va fer d’una manera ben curiosa... 

 

Fa poc més d’un mes em van convidar a la primera edició de la Festa del Llibre i de la Novel·la Històrica de Puig-Reig, on vaig coincidir amb l’autora. Tot i tenir la mateixa agent literària, Sandra Bruna, no ens coneixíem personalment i allà, en aquell poble encisador carregat d’història, vam tenir l’oportunitat de fer-ho compartint taula i un recorregut pel passat templer del municipi. Va ser llavors, parlant amb ella, quan ho vaig tenir encara més clar: havia de llegir els seus llibres! Una setmana després començava la lectura de El barri del sorral.

  

La novel·la arrenca amb una descripció senzilla i eficaç, que ens presenta la primera de les protagonistes i ens dibuixa el món que l’envolta. Un petit univers de sorra i onades, on s’aixequen barraques miserables ocupades per famílies que malviuen de la pesca i d’altres tasques esforçades i humils. De seguida ens assabentem que els pobladors d’aquell sorral són els supervivents de la Guerra de Successió que, després de perdre les seves llars, es van veure obligats a viure fora de les muralles de Barcelona. Allà, la seva existència és una lluita constant contra les adversitats que es deriven de la pobresa i, malgrat tot, encara tenen energia per empaitar somnis i il·lusions. 

Foto: Xulio Ricardo Trigo.

Aquests anhels i fantasies els anem coneixent un a un, a través de les històries de les seves protagonistes que en realitat són una de sola, la que dóna forma a tot l’argument. Es tracta d’un incident funest que té lloc a la fortalesa militar de la Ciutadella, i que trasbalsa les seves existències per sempre més. Un fet terrible i perillós que les uneix amb la força que només atorga la possessió d’un secret. 

La visió plural i polifacètica amb què es desplega el relat m’ha captivat gairebé tant com el ritme addictiu de la narració. Begoña García Carterón sap dosificar els esdeveniments i crear una tensió que enganxa fins el final. Però és que, a més, proporciona informació històrica d’una manera tan subtil que, sense adonar-se’n, el lector basteix dins del seu cap fins el darrer racó del nou barri mariner que, poc a poc, es va configurant a l’antic sorral. Una història global que aplega les particulars històries d’unes dones que, malgrat les diferents motivacions, s’uneixen per tirar endavant i encarar-se a una societat hostil i a una natura sovint feréstega.

 

‘Susurros en Sachsenhausen’ (kindle), de Rebeca Bañuelos

Mucho se ha escrito sobre el holocausto, una herida que aún palpita en el recuerdo y en la historia, intentando describir el horror desde múltiples ángulos y utilizando distintos géneros literarios. Por ese motivo ya no hay originalidad alguna en el tema, ni tampoco en los detalles de la atrocidad, sin embargo, cada voz que la describe le otorga su propia dimensión. Esa esencia, ese trocito de alma que cada autor confiere a la infamia, nos permite vislumbrar la enorme distancia que existe entre las diferentes sensibilidades humanas. Un abismo en el que unos se ensalzan y en el que otros se hunden.

Rebeca Bañuelos se ha adentrado en ese precipicio que arrastra a algunas almas y las ha enfrentado a sus opuestas: a las que brillan, a las que crean, a las que se reflejan en el mismísimo universo. Para ello, se vale de dos personajes que proyectan su luz en la escritura y en la creación. Son dos artistas, dos espíritus que se mueven entre el talento y la emoción, entre la imaginación y el sentimiento. Estos dos seres afines se conocen en la actualidad, durante la visita al campo de concentración de Sachesenhausen, situado en Brandeburgo. En ese tristísimo lugar que fue escenario de sufrimiento y muerte los protagonistas brillan, evidenciando así el contraste entre presente y pasado, amor y odio, creación y destrucción. De esta manera, el relato se erige no sólo en una denuncia, sino en la demostración de todo cuanto de bello puede albergar el ser humano encarnado en los dos protagonistas. Además, el relato critica la ligereza de los prejuicios que a menudo condenan a las personas sólo por su aspecto interior, sin molestarse en observar cuáles son sus verdaderos impulsos.

Susurros en Sachsenhausen es el fruto de un viaje que la autora realizó a Berlín durante un verano en que visitó el campo de concentración que da título a la obra. De manera ágil, fresca, innovadora, consigue hilvanar una historia bastante original teniendo en cuenta la cantidad de obras que se han escrito sobre el tema. Rebeca Bañuelos ha sabido darle un enfoque curioso, de tintes mágicos, e impregnarlo de su característico estilo literario. 

Esta novela corta está disponible en versión Kindle por 0.99€ y puede adquirirse en Amazon, en este enlace: Susurros en Sachsenhausen.

En este booktrailer se recogen los detalles más relevantes de este inquietante y sorprendente relato sobre unas voces que nunca, nunca, dejarán de susurrar.

‘El amante de Nefertiti’ (Algaida), de Álvaro Bermejo

No me resulta fácil valorar esta novela porque me ha provocado una serie de impresiones distintas a medida que la he ido leyendo. La mayor parte de ellas son muy positivas, especialmente las relacionadas con el estilo literario y con la habilidad del autor para introducir en el argumento temas históricos, arqueológicos e, incluso, políticos. No obstante, hay algún elemento que me ha parecido sobrante o excesivo y, en mi opinión, ha desmejorado a una de las mejores obras que he leído últimamente. Vamos con ello…

En primer lugar tengo que destacar que lo que me atrajo del libro fue la sinopsis ya que en ella se intuye una novela de tintes históricos, ambientada en los años veinte y con personajes históricos reales. Según apunta el resumen de la contraportada, el argumento gira en torno a la mítica reina egipcia Nefertiti, Gran Esposa Real  del faraón hereje Akenaton , y el misterio que supuso su misteriosa desaparición, junto con el hecho de que jamás se haya encontrado su momia. La resolución de esta incógnita es la que mueve la trama que arranca en la segunda década del siglo XX, en Capri, y que implica a literatos como D.H.Lawrence, Curzio Malaparte o Agatha Christie; al marido de ésta, el arqueólogo Max Mallowan; y al ocultista Aleister Crowley, entre muchos otros.

Nada más empezar la lectura quedé seducida por la prosa cuidada y rica del autor, Álvaro Bermejo, exuberante no sólo en lo léxico sino, también, en lo divulgativo. Esto puede comprobarse fácilmente buscando información ya sea sobre las expediciones arqueológicas que explica, sobre lo concerniente a la legendaria reina o acerca de los excéntricos personajes que viven la ‘Dolce Vita’ en la isla del golfo de Nápoles. Pero, además del preciosismo descriptivo y de la pericia documental, me atrapó el cariz intrigante que se va apoderando sutilmente de la trama. Así, entre evocaciones ‘felices años veinte’, alusiones al emperador Tiberio y al pasado imperial romano, se intercalan una serie de extrañas muertes que parecen tener relación con algún culto antiguo resucitado.

La primera parte de la historia transcurre en la isla de Capri y es la que más disfruté, incluso cuando un giro inesperado trastoca el tono de la novela dándole un toque fantástico. Aunque al principio eso me descolocó (me gustaba el carácter romántico de la trama, entendiendo romántico como imaginativo, sensible y rebelde), al seguir leyendo me habitué al nuevo aire sobrenatural del argumento. Además, pensé que eso aportaría más originalidad a la trama que seguir el cauce novela histórico-policíaca.

A partir de ese momento, lo romántico se vuelve romance y los evocadores escenarios caprenses ceden el paso a la aventura. Las conspiraciones, la traición y la carrera contra reloj para evitar la tragedia se mezclan con el idilio entre los protagonistas y acaban por transformar el relato en una película de Indiana Jones. Que conste que a mí me encantan los films del intrépido arqueólogo, pero hubiese preferido que el libro se hubiese mantenido fiel al estilo y temática del comienzo, menos agitado, es cierto, pero muchísimo más sugerente.

Por estos motivos, esta novela me ha dejado una sensación agridulce. Creo que la maestría literaria del autor merecía un final mejor que el que le destina.  Hay obras cuya esencia en sí es un valor que no precisa de un broche de oro para cerrarlas, historias que no necesitan de la originalidad para fascinar al lector y, estoy segura,  El amante de Nefertiti es una de ellas. 

Aquellas lecturas estivales I: ‘Quo Vadis?’, de Henryk Sienkiewicz

El verano de 1982 guarda un espacio especial en mi memoria, no porque fuese el año del Mundial de futbol ni porque televisivamente fue azul, sino porque en ese año finalicé EGB, dejando atrás el colegio para encarar una nueva etapa de estudios en el instituto. Pero si recuerdo con entrañable cariño esta fecha no es sólo por esto, sino porque fue cuando leí mi primera novela.

Hasta entonces, además de cómics de Astérix, tebeos de Mortadelo e historietas de Esther, mis lecturas habían sido básicamente las de la famosa Colección Historias Selección, de la desaparecida editorial Bruguera. Así pues, en lugar de coger una de las adaptaciones de de aquella serie que ocupaba varias estanterías de mi dormitorio, me dirigí al enorme mueble del comedor de casa y tomé una novela.

La escogida fue Quo Vadis?, del autor polaco Henryk Sienkiewicz quien, en 1905, había sido galardonado con el Nobel de Literatura. La elección se debió principalmente a dos motivos: el primero, porque me lo recomendó mi madre (por entonces mi referente lector junto con mi abuelo); y el segundo, porque estaba ambientada en época romana, un período histórico que siempre me ha fascinado (supongo que Astérix tuvo algo que ver, junto con la serie Yo, Claudio y una visita a Empúries durante unas vacaciones en Platja d’Aro).

La novela estaba dividida en dos volúmenes que formaban parte de una colección de las que se consideran ‘lujosamente encuadernada’, con tapas color granate adornadas con filigranas doradas. Aunque lo que a mí más me llamó la atención fueron las preciosas ilustraciones, unas imágenes bellísimas y muy detalladas, reproducidas en blanco y negro. Aquel descubrimiento fue el umbral que me condujo a  unos días soñadores e imaginativos, en los que mi mente volaba hacia la lejana Roma Imperial.

Algo que me impresionó mucho, tanto que durante años me obligó a hacer relecturas de fragmentos, fue la exquisita forma en que está escrita la novela. El primer capítulo, que arranca con el despertar de Petronio, escritor y político romano, describe de una manera tan preciosista y hermosa las costumbres y los escenarios que ya me dejó encandilada. A partir de ahí sólo fue cuestión de dejarse llevar por la trama. En realidad una historia de amor entre un patricio y una esclava, o lo que es peor: entre un pagano y una cristiana.

Para mí lo más valioso de la novela es el poder evocador del autor para hacer revivir la Roma de Nerón con sus oropeles y sus fastos pero, también, con sus mezquindades y sus carencias. El friso de personajes que desfilan por sus páginas es un muestrario completo de la ruindad y de la grandeza humana, lo que demuestra que los logros y los males de la sociedad son producto únicamente de las personas.  

Quo Vadis?  tiene, lógicamente, un gran componente didáctico pero lo que a mí me subyugó fue la belleza casi palpable de sus letras. Posteriormente vi la adaptación cinematográfica más conocida, la protagonizada por Deborah Kerr, y me decepcionó un poco porque no pude ver la misma hermosura, la misma exuberancia literaria, ni la riqueza de contenidos que transmite la novela.

‘BARKENO, BÀRCINO, BARCELONA’ (Angle Editorial), de JOAN DE DÉU PRATS

Sempre he sentit curiositat per les històries que hi ha rere els objectes, les cases, els carrers, els barris... Perquè les peripècies vitals (per dir-ho d’alguna manera) que amaga tot allò que ens envolta són el lligam que uneix el passat amb el present,  el que ha fet que el món que coneixem sigui com és i no d’una altra manera.

Barcelona és la ciutat on vaig néixer i viure fins als 29 anys, és la metròpoli que visito gairebé cada setmana, el centre urbà que m’és més familiar i, tot i amb això, la conec ben poc. Aquesta és la impressió que m’he dut després de llegir el llibre de Joan de Déu Prats Barkeno, Bàrcino, Barcelona, una obra que aplega en els seus 38 capítols una visió de tot el que ha viscut la capital catalana al llarg de milers d’anys. Aquest recorregut des de l’albada dels temps és condensa en unes pinzellades al context prehistòric per passar, de seguida, a resumir els fets més rellevants de cada època i el llegat aportat pels governants i les cultures que han anat forjant la seva singularitat.

Prats ens parla de canvis històrics i polítics, però també físics, perquè la fesomia de Barcelona ha evolucionat tant des del punt de vista geogràfic com urbà. I en tot aquest procés hi ha moltes curiositats, moltes anècdotes, que l’autor recull introduint-les hàbilment en la narració dels fets que corresponen a cada episodi.

Els caballitos del Caspolino Font: Francesc Català-Roca

Laietans, romans, gots i musulmans desfilen per les pàgines del llibre i ens mostren les seves aportacions a la ciutat. Amb un discurs entenedor i amb un punt irònic, l’autor fa un resum històric on hàbilment ubica fets relacionats amb la metròpoli. Ens parla de les vies Augusta, Favència i Júlia, del parc d’atraccions Caspolino, dels orígens de barris com el d’Hostafrancs i el de la Barceloneta, de les rajoles que van identificar per primer cop els carrers la majoria dels quals, per cert, descobrim que porten nom d’home (les dones només representen el 7% de les plaques col·locades als espais públics). 

Barkeno, Bàrcino, Barcelona és un viatge pel temps a través de llocs coneguts dels barcelonins i dels amants de la ciutat. Un recorregut històric i didàctic escrit amb un to directe, planer i molt ocurrent que m’ha recordat el refrescant estil d’Indro Montanelli. 

‘AMOR CONTRA ROMA’ (Ediciones B), de VÍCTOR AMELA

Quan TVE va emetre per primera vegada la minisèrie de la BBC I, Claudius jo tot just tenia vuit anys. No obstant això, la vaig seguir amb delit setmana rere setmana. I això que la part de Calígula em feia força por! No sé ben bé que em va atreure d’aquella història, però és possible que els còmics d’Astèrix, que ja m’havien captivat abans fins i tot de saber llegir, en siguin els responsables. Em devia fer gràcia veure els romans, encara que aquests no fossin gaire divertits.... Sigui com sigui, uns anys després vaig  llegir les dues novel·les en què es basa la sèrie (Yo, Claudio y Claudio el dios y su esposa Mesalina , de Robert Graves)  i vaig poder apreciar tots els matisos d’un relat magnífic que m’ha convertit en una entusiasta de la novel·la històrica i, per extensió, del peplum (gènere cinematogràfic de pel·lícules ambientades en l’antigüitat).  Fins i tot vaig arribar a llegir Los doce césares, de Suetoni i els Anales, de Tàcit, per saber-ne més d’aquella època que m’havia fascinat. Des de llavors, he llegit les novel·les tres cops i he perdut el compte de les vegades que he tornat a veure aquells venerats capítols.

Tot això que explico és per donar una idea del que vaig experimentar en assabentar-me que acabaven de publicar una novel·la sobre aquella època i aquells personatges, que ja són per a mi com uns vells coneguts. Confesso que vaig enfrontar-me a la lectura de Amor contra Roma entre esperançada i temorosa. Perquè tenia el convenciment que m’ho passaria bé llegint-la, ja que em retrobaria amb els vells escenaris, però sabia que era inevitable no deixar-me arrossegar per unes certes expectatives. Afortunadament, les dues opcions han jugat a favor meu: m’ho he passat bé llegint-la i les meves expectatives han quedat satisfetes.

D’una banda, he pogut reviure uns fets històrics coneguts, però explicats des d’una òptica, més actual i narrativament més àgil. De l’altra, he gaudit d’una història força original, en la que el nom de la ciutat eterna s’alia amb la seva doble lectura (AMOR-ROMA) per oferir-nos un retrat de com es vivia la sensualitat a la urbs encotillada per les lleis sobre moralitat dictades per l’emperador August.

La primera part del llibre em va sorprendre una mica perquè hi vaig trobar a faltar una certa continuïtat en els capítols, com si fossin peces soltes la única finalitat de les quals fos situar al lector en el context històric.  A més, hi mancaven els ‘cliffhangers’ (finals que et deixen penjat esperant què passa) a què ens tenen acostumats les novel·les actuals de manera què, en acabar un episodi, no senties aquell irrefrenable desig de començar-ne un altre. Però això només va ser al principi. Molt encertadament, l’autor ens va introduint en una història de la que demostra tenir un gran coneixement. És per això que els capítols inicials són més per posicionar que per engrescar. Però, un cop travessat el vestibulum, ens trobem dins una domus perfectament edificada. Llavors és quan no pots deixar el llibre. De fet, jo em vaig empassar la darrera meitat del llibre en un sol dia. Feia temps que no llegia amb tanta voracitat.

Quan el relat pren embranzida, els detalls divulgadors semblen no ser-hi tant presents, però hi són. Sense adonar-nos, ens convertim en testimonis de conjures, intrigues, patiment i passions que fan referència a personatges històrics. Així, descobrim els camins obscurs que pren el poder i les febleses dels governants, de manera que les estàtues que els representen es tornen carn, ossos i sang. Això demostra el gran treball documental que ha fet l’autor que, a més, rescata per a nosaltres escenes de la quotidianitat i de la intimitat d’aquells que van viure a la Roma d’August. Una ciutat de marbre que un poeta va voler caldejar: Ovidi.

Amor contra Roma és un fresc preciosista sobre els darrers anys del mandat de César August, on aquest i el poeta Ovidi encarnen la contraposició entre deure i plaer, l’etern conflicte apol·líni-dionisíac. En aquest escenari les persones són mers objectes de canvi, especialment les dones les quals tenen un gran pes en la novel·la.

Amb Amor contra Roma, Víctor Amela aconsegueix que l'erudicció dóni la mà al ritme narratiu, per desentranyar les històries que bateguen sota les llambordes de la Roma Imperial.

'NOCTURN DE SANT FELIP NERI’ (Meteora), de SEBASTIÀ BENNASAR

No és casual que aquesta novel·la  tingui com a punt de partida i part del títol la coneguda plaça del Barri Gòtic de Barcelona. La paret de l’església situada en aquest indret conserva encara ben visibles les marques de metralla de la bomba que hi va caure el 1938, i que va matar quaranta-dues persones, molts d’elles nens. Són les esfereïdores empremtes del mal de la guerra, una xacra que supura en la història que vertebra l’argument del gran caleidoscopi de relats que és  aquesta obra de Sebastià Bennasar.

Nocturn de Sant Felip Neri és un viatge al cor dels Balcans com a pretext per viatjar a allò que Conrad va anomenar ‘El cor de les tenebres’. De la mà d’un dels personatges, en Franz, un violinista que va haver de fugir de Sarajevo durant la guerra, es reviuen els escenaris de l’horror.  Malgrat el temps, la distància o els diners, res aconsegueix esborrar en Franz el devastador record de la barbàrie. Només la música és una vàlvula d’escapament capaç de retornar-li la fe en l’ésser humà. I és precisament a través del seu violí que aconsegueix arribar al cor de la Clara, la darrera descendent d’una il·lustre nissaga barcelonina amb una biblioteca envejable, però de la qual no en pot gaudir per si mateixa ja que és cega. Aquesta noia privilegiada viu un altre tipus de conflicte: el de tenir-ho tot, excepte una família,  i  haver de viure sempre depenent dels altres. Enmig d’aquestes batalles el narrador s’erigeix com el corresponsal de guerra (no en va és un escriptor) que en dóna testimoni de les misèries on, de tant en tant, sorgeix una espurna de grandesa. És la veu reflexiva que s’endinsa en les consciències i remou antics secrets. I per si tot això fos poc, és jutge i part de la seva pròpia contesa vital.

Amb aquesta novel·la  l’autor ens regala no només una sèrie de relats que mostren les senyals que, com al mur de l’església de Sant Felip Neri, deixen les ambicions dels grans; també ens ofereix un fresc de l’ànima humana. La música i la literatura s’erigeixen en contraposició a la destrucció per evidenciar l’abisme que existeix entre qui crea i qui destrueix.

Sebastià Bennasar demostra amb aquesta novel·la el seu mestratge literari. L’argument es descabdella amb el ritme necessari per captivar al lector, i ho fa amb un to delicadament poètic que emociona i transcendeix. Un estil acurat amb les paraules i destre en les frases que molt sovint colpeixen per la seva subtil agudesa.

‘L’ARQUITECTE DE SOMNIS’, de TERESA ROIG

Sempre m’han atret les històries que hi ha rere les façanes dels edificis. Per això, quan em vaig assabentar de la publicació d’aquesta novel·la vaig saber que era per a mi. Una obra inspirada en la construcció de La Pedrera era una temptació massa gran per no deixar-m’hi caure... I ho vaig fer, assaborint cadascuna de les delicades peces que formen un relat tan artístic i inspirador com el propi monument.

Teresa Roig s’endinsa en la vida d’Antoni Gaudí i perfila un gran mosaic de persones i de circumstàncies que, en conjunt, formen una estructura perfectament equilibrada. Tot té un sentit argumental que embolcalla  i arrossega gràcies a l’habilitat de l’escriptora. Amb una escriptura àgil i elegant,  conforma una narració feta de petites porcions de la trama que donen una visió polièdrica de la història. D’aquesta manera, no només ens trobem amb la trajectòria vital i professional de Gaudí sinó amb la de tots aquells que, d’una manera més o menys directa, van tenir relació amb la construcció d’un dels edificis més emblemàtics de Barcelona.

L’acció transcorre a cavall entre finals de segle XIX i començaments del XX, una època de renovació i projecció de la ciutat comtal que es recull magníficament a la novel·la. Hi ha un gran treball de documentació però, també, d’introspecció dels personatges que viuen de maneres molt dispars els canvis que es van produint. La Pedrera sintetitza aquestes maneres de concebre i entendre el món, perquè hi ha qui la veu com un despropòsit, uns altres com una broma i, només uns pocs, com una obra d’art.

L’arquitecte de somnis és un bellíssim tribut a un home honest, un esperit ferm que no es va allunyar mai del seu camí. La seva mort en va ser la prova. El futur va acabar per donar-li el reconeixement que mereixia i ara, gràcies a aquest llibre, els lectors podem veure en la Casa Milà molt més que una part del Patrimoni de la Humanitat. Ara hi veiem les passions, els records i els somnis que hi conviuen.