dimarts, 11 de febrer de 2014

'NOCTURN DE SANT FELIP NERI’ (Meteora), de SEBASTIÀ BENNASAR


No és casual que aquesta novel·la  tingui com a punt de partida i part del títol la coneguda plaça del Barri Gòtic de Barcelona. La paret de l’església situada en aquest indret conserva encara ben visibles les marques de metralla de la bomba que hi va caure el 1938, i que va matar quaranta-dues persones, molts d’elles nens. Són les esfereïdores empremtes del mal de la guerra, una xacra que supura en la història que vertebra l’argument del gran caleidoscopi de relats que és  aquesta obra de Sebastià Bennasar.

Nocturn de Sant Felip Neri és un viatge al cor dels Balcans com a pretext per viatjar a allò que Conrad va anomenar ‘El cor de les tenebres’. De la mà d’un dels personatges, en Franz, un violinista que va haver de fugir de Sarajevo durant la guerra, es reviuen els escenaris de l’horror.  Malgrat el temps, la distància o els diners, res aconsegueix esborrar en Franz el devastador record de la barbàrie. Només la música és una vàlvula d’escapament capaç de retornar-li la fe en l’ésser humà. I és precisament a través del seu violí que aconsegueix arribar al cor de la Clara, la darrera descendent d’una il·lustre nissaga barcelonina amb una biblioteca envejable, però de la qual no en pot gaudir per si mateixa ja que és cega. Aquesta noia privilegiada viu un altre tipus de conflicte: el de tenir-ho tot, excepte una família,  i  haver de viure sempre depenent dels altres. Enmig d’aquestes batalles el narrador s’erigeix com el corresponsal de guerra (no en va és un escriptor) que en dóna testimoni de les misèries on, de tant en tant, sorgeix una espurna de grandesa. És la veu reflexiva que s’endinsa en les consciències i remou antics secrets. I per si tot això fos poc, és jutge i part de la seva pròpia contesa vital.

Amb aquesta novel·la  l’autor ens regala no només una sèrie de relats que mostren les senyals que, com al mur de l’església de Sant Felip Neri, deixen les ambicions dels grans; també ens ofereix un fresc de l’ànima humana. La música i la literatura s’erigeixen en contraposició a la destrucció per evidenciar l’abisme que existeix entre qui crea i qui destrueix.

Sebastià Bennasar demostra amb aquesta novel·la el seu mestratge literari. L’argument es descabdella amb el ritme necessari per captivar al lector, i ho fa amb un to delicadament poètic que emociona i transcendeix. Un estil acurat amb les paraules i destre en les frases que molt sovint colpeixen per la seva subtil agudesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada