dimarts, 1 de març del 2011

ADULANT L'EMPERADOR


Llegint de nou el llibre Siddhartha, de Hermann Hesse, vaig trobar una escena que em va colpir. És el diàleg que l'asceta manté amb un ric comerciant.


" - Molt bé. I doncs, què és el que tens per donar? Què has après, què saps fer?

- Sé pensar. Sé esperar. Sé dejunar.

- ¿Això és tot?

- Sí, crec que és tot.

- I de què serveix? Per exemple, dejunar: per què és bo?

- És molt bo, senyor. Si una persona no té res a menjar, dejunar és el millor que pot fer. Si, per exemple, Siddhartha no hagués après a dejunar, avui hauria d'acceptar quelsevol feina, aquí a casa teva o onsevulga, perquè la fam l'obligaria a fer-ho. Però, així, Siddhartha pot esperar tranquil, ell no coneix la impaciència, no coneix cap estat de necessitat, pot deixar-se assetjar per la fam molt de temps i, a més a més, riure-se'n. Per això, senyor, dejunar és bo."

Aquest diàleg em va recordar la història que expliquen de Diògenes de Sínope, l'antisocial i extravagant filòsof cínic:

" Diuen que un dia Diògenes menjava un plat de llenties assegut al llindar d'una casa qualsevol, a prop del mercat. No hi havia cap menjar en tot Atenes que fós més barat que el guisat de llenties. Dit d'una altra manera, menjar llenties era definir-se en estat de la més gran precarietat.

Al costat del captaire va passar Enaendes, edil de la República i amic de Diògenes des de la infància. Gairebé sense voler, va mirar el que menjava el filòsof i li va dir:


- Ai! Diògenes, si aprenguessis a ser un xic més submís i adulessis una mica l'emperador, no et veuries obligat a menjar tantes llenties.

Diògenes va deixar de menjar, va aixecar la vista i mirant l'adinerat interlocutor profundament li va dir:

-Ai de tu, germà. Si acceptessis menjar un xic més de llenties, no estaries obligat a ser submís ni hauries d'adular tant l'emperador."

10 comentaris:

  1. De totes aquestes filosofies se'n pot muntar una novel·la que es digui: "Diàlegs d'okupes".
    No treballar i viure sense pagar és propi d'okupes.

    ResponElimina
  2. Jo en desprenc una altra lectura, Olga: que si no ens deixem esclavitzar per coses que són prescindibles no estarem tan angoixats. Hem d'aprendre a gaudir de les llenties.

    ResponElimina
  3. A mi m'agraden les llenties, per això controlo tot el que puc el nivell de la meva esclavitud ;)

    ResponElimina
  4. De Diògenes s'expliquen nombroses anècdotes, que independenment que siguin totes certes, volien reflectir la seva personalitat frugal i cínica, una frugalitat que per ell era sinònim de llibertat. El fet més conegut d'ell era que vivia en un barril -així que d'okupa, res, a no ser que algú reclamés la propietat del barril- i que amb una làmpara cercava per tot arreu "un home honest"; també s'explicava que el va visitar Alexandre el Gran i, en preguntar-li al filòsof que desitjava, Diògenes li va respondre: "que t'apartis, doncs em tapes el sol".
    Estic d'acord amb Sílvia, sense arribar als extrems de Diògenes, que lliures ens sentiriem si poguessim prescindir, ja no tan sols d'objectes supèrflus, sino de absurdes convencions socials!

    ResponElimina
  5. Molt bona, Clidice! M'has fet riure.

    Gràcies pel recordatori Rosa Isabel. A mi Diògenes sempre m'ha caigut simpàtic, però tens raó en que és massa extrem el que proposava.

    ResponElimina
  6. Sílvia: en una societat com la grega, basada en el treball dels esclaus, segurament no era Diògenes qui vivia del treball aliè! Jo crec que continua sent vàlid com exemple del que has dit, no deixar-se esclavitzar per les coses supèrflues.

    ResponElimina
  7. De fet, Rosa Isabel, totes les societats es basen en el treball dels esclaus. No recordo quin escriptor llatí va dir que l'esclavitud mai no desapareixeria que, si per cas, canviaria de nom.

    ResponElimina
  8. Jo, com la Clidi: m'encanten les llenties. Amb xoriç, si pot ser, això sí.

    ResponElimina
  9. Hola Silvia, passava de visita de blog en blog i apareix el teu nom al "who's there" i et trobo, aprofito per saludar-te i em sumo als lectors del teu, de blog en blog i segueix la cadena!

    jtatiangel.blogspot.com

    ResponElimina
  10. Matilde, el xoriç ja seria una baula en la cadena de l'esclavatge :)

    Àngel, m'alegro de veure't, tot i que sigui virtualment (vaig al teu 'poble' cada setmana però encara no ens hem trobat). No cal dir que ets benvingut, i també aprofito per dir-te que no escric gaire en aquest blog perquè estem preparant un web i un bloc amb en Calls que volem que sigui participatiu, divulgatiu i vinculat a activitats. Cap al mes d'abril ho presentarem "en societat". Abraçades.

    ResponElimina