divendres, 5 de març de 2010

ARA JA POTS VOLAR


Un espai buit a la pared blanca, un silenci que enyora la teva xerradissa, una absència petita pel teu tamany, però que es deixa notar com si tingués altres dimensions...

No vas ser la primera, has estat l'última perquè la buidor que ens van deixar els teus companys encara ens dol. La casualitat va empènyer la porta de la botiga i va fer aparèixer a la primera que es va arraulir a uns dels aparadors. Jo la vaig agafar, i la seva calidesa palpitava entre els meus dits, poruga i feble.

Li vam donar un lloc per a viure a casa, allà a la pared blanca, i per a que no estés sola li vam portar un company. No m'agraden els animals engabiats, però deixar-los lliures era condemnar-los. Per això van viure arrecerats, segurs, sense haver de amoïnar-se de res que no fos menjar, remullar-se i saltar, omplint la casa d'una piuladissa que formava part dels nostres sons.

Però ha estat tan trist quan han anat faltant que, per això, quan vas quedar tu sola, ja no vam voler cap altre. Els darrers temps els vas passar sola, però se't veia contenta amb aquell 'mec-mec' i els saltirons amb que et movies per la gàbia.

Sento que no hagis tingut cap company els darrers temps, però mai vas estar sola. Fins i tot ahir, en el moment en que mories érem al teu costat, controlant, com els darrers dies, que estessis ben calenta, que tinguessis menjar....

Et trobarem a faltar petita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada