dimecres, 22 de juliol del 2009

'LA VEU DEL ROURE'

Continuació del primer capítol:

"Beatriu va veure com aquell noi baixava corrents cap al poble, com si el perseguís el diable. No era la primera vegada. Tothom ho feia si per un descuit ella es deixava veure. No li feia res que la prenguessin per una bruixa, però no era la seva intenció espantar la gent fins el punt de fer-los fugir, com ho havia fet aquell noi, corrents com si l’empaitessin una bandada de llops.
Va acabar de collir les herbes que li mancaven i va retornar cap a la seva cova. Va pujar amb lentitud els metres que la separaven de la seva llar. Cada cop li costava més moure’s perquè els seus ossos es ressentien ja dels molts anys viscuts. Tenia vuitanta-cinc anys, els havia fet dos mesos enrera. Però no ho havia celebrat, ja tant li feia viure com morir. Només sabia que volia morir allà, entre els arbres, de la mateixa manera que havia viscut els darrers trenta anys.

* * *

Va llevar-se, com sempre, abans que sortís el sol. No dormia gaire, ja feia molts anys que s’allitava ben entrada la nit i es llevava tot just quan el sol sorgia per l’horitzó. Va prendre’s un glop d’infusió, farigola i camamilla que calmaven els seus mals d’estómac i allunyaven les infeccions.
Tenia la intenció d’anar fins l’arbre de Gebre, un roure magnífic que s’aixecava, orgullós, gairebé al cim de la muntanya. Aquell arbre l’ajudava a enfortir el seu esperit, arrelava fons en la terra i en treia la seva força màgica i tot el seu poder.
Quan va arribar, el cel tenia ja unes tonalitats grogues i rosades que li donaven una aparença d’irrealitat. Beatriu, de genolls sobre la terra enfangada, coberta de fulles, recolzava les mans i el front contra el tronc robust de l’arbre. Va romandre una bona estona així, com si formés part d’aquell escenari de terra i fulles, fonent-se amb el brancatge, respirant i bategant aquella calma poderosa. Després va collir més herbes, fulles i una mica de molsa. Caminava a poc a poc, combregant amb aquell món vegetal que arrelava en el cor de la terra i que germinava generosament. Cap a mig matí, Beatriu va decidir tornar cap a la seva cova i llegir una mica per a enfortir el seu intel·lecte, ara que ja ho havia fet amb el seu esperit. Una veu darrera seu va trencar el seu encisament, una veu de criatura que li arribava feble.
–Bon dia, senyora. Beatriu es va girar, una nena d’uns set anys la mirava somrient mentre avançava cap a ella.
–Sou una bona dona?
–I què, si no ho sóc, marxaràs corrents a amagar-te?
Beatriu feia gairebé trenta anys que no parlava amb ningú i s’havia tornat esquerpa i malhumorada. Tanmateix, això no va semblar acovardir la nena ni una mica, va acostar-se encara més i li va ensenyar un pom d’herbes que duia a la mà.
–Les bones dones tenen poders, jo també vull tenir-los, mireu, he collit herbes com vós.
–No hauries d’anar sola pel bosc, on és la teva mare?
–A casa fent feina. A mi m’agrada més estar al bosc, entre els arbres, és un món màgic –va aturar-se un moment, meditant, i després va mirar Beatriu de forma inquisitiva–. Sou potser una fada?
–Hi creus?
–I tant, alguna vegada les he sentides quan venia per aquí. A elles no els agrada que tafanegem en les seves coses i per això jo vaig amb molta cura.
–Au va!, torna amb la teva mare, deu estar amoïnada.
–Com us dieu vós?
–Jo ja no tinc nom.
–Tots en tenim un. Jo em dic Isabel, la meva mare es diu Antònia, la meva germana Francesca i l’àvia es deia Teresa.
Beatriu va mirar aquella criatura i va sentir que la gola se li estrenyia fins el punt que li costava parlar.
–I la germana de la teva mare com es diu?
–Esperança –va contestar satisfeta.
–No diguis a ningú que m’has vist. Beatriu va girar-se i va continuar caminant fins perdre’s entre el brancatge.

* * *

L’arbre de Gebre s’enlairava orgullós, segur del seu propi domini sobre la vida màgica d’aquell bosc. I Beatriu esperava, pacientment, des de feia més de seixanta anys, tornar a veure l’esperit d’aquell arbre mil·lenari. No obstant, només tocant amb els palmells la rugositat humida de l’escorça, tornava a sentir-se combregant amb aquell món, sentia la saba, les arrels endinsant-se profundament en el fang per a barrejar-se amb ell i enfortir-se. Era com una comunió estranya amb la vida, un ritual que havia nascut amb ella des que era una criatura. Sense saber com, sense que ningú li ho ensenyés, llevat, potser, de Gebre, a qui va conèixer feia ja més de setanta anys.
–Bon dia.
Beatriu va notar com s’esquinçava aquella atmosfera de silent repòs que s’havia creat entre l’arbre i ella. Va aixecar el cap i va veure la petita Isabel recolzada contra una alzina, mirant-la.
–Fuig d’aquí, vés amb la teva mare i no m’emprenyis.
La nena semblava no haver sentit el que la vella li havia dit amb mal humor, molesta per la interrupció sobtada.
–Jo també ho faig això.
–El què?
–Tocar els arbres. Els toco amb la punta dels dits i sento la seva força. Són vius i poderosos.
Beatriu va sentir una mena de calfred. Aquella nena li recordava la seva pròpia infantesa, un temps de solitud en què va començar a sentir fascinació per aquella natura que l’envoltava.
–No et faig por?
–No. Al poble, en canvi, totes les cases tenen creus fetes amb palmes o llorers beneïts Diumenge de Rams al costat de les portes i de les finestres per allunyar les bruixes, i n’hi ha més encara des que Martí va explicar que s’havia trobat amb una. Però a mi no em fan por ni les bruixes ni vós. Elles i vós sou com aquests arbres. Una part del bosc. I el bosc no em fa por.
–Ets una nena una mica estranya, no t’ho han dit?
–Sí, a l’escola. Però m’és igual. Beatriu va fer mitja volta, però la nena no va marxar sinó que la va seguir.
–Es pot saber què fas? No em segueixis.
–On viviu vós? Quan jo sigui gran també vull viure al bosc.
–No diguis bestieses. Segur que la teva família ja deu tenir pensat el teu futur!
–No m’importa, no penso fer el que ells em manin.
–I tant que ho faràs! No te’n lliuraràs així com així. En pots estar ben segura.
–I vós com ho sabeu? Coneixeu la meva família? La dona no va contestar, va girar-se i la va mirar amb severitat.
–Escolta’m. No hauries de seguir desconeguts tan alegrement. És perillós. Ara fot el camp i no tornis a emprenyar-me!
Isabel va quedar-se dempeus, mirant-la amb desconsol.
–Jo només volia ser amiga vostra. No tinc gaires amics.
–No m’estranya, si et passes el dia al bosc.
–Com us dieu?
–Fa molts anys que no tinc nom. Ningú no m’anomena.
–Doncs com us dèieu?
La vella dona va mirar el rostre de la nena. S'assemblava tant a ella mateixa que va sentir una compassio immensa, dolorosa. Volia que marxéx, però, alhora, lluitava per no estrènyer aquell infant entre els seus braços per a protegir-la, per a guarir-la del mal de la vida.
–El meu nom era Beatriu.
Va donar-li l’esquena i va marxar pel pendent, coixejant una mica. Rera seu va sentir la veu de la nena, segura i sincera.
–No us preocupeu, senyora. No li ho diré a ningú. Podeu confiar en mi."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada