'LES BAULES LES POSA EL TEMPS'

Un altre fragment relacionat amb una altra anècdota.

"Del seu festeig ell no en parlava i ella molt poc, només l’anècdota de la bufetada i la del dia en què van anar a nedar al Manzanares. La noia tenia 19 anys i, quan ell li va demanar que es comprés un vestit de bany, va comprar el més barat que va trobar. Encara recordava el preu. Quan li va ensenyar, presumit com era, li va dir que no aniria amb ell amb aquell banyador i li’n va comprar un altre més del triple de car. Cinquanta, seixanta anys més tard deia el preu dels dos vestits de bany i els nens reien de la gasiveria de la iaia, però en secret, s’admiraven de la seva memòria, que posava preu a les coses i nom als plats d’allò que havia menjat tant de temps enrera.

L’anècdota no acabava aquí, prenia un caire més dramàtic quan explicava com, desacostumada a l’aigua, va acabar al fons del riu gratant la sorra amb desesperació mentre ell reia pensant que jugava. “Caballero, esta señorita se está ahogando”, deia que el va avisar algú, i als néts els admirava la contenció d’aquella frase expressada en la correcció d’una parla que avui ningú ja coneix. La van treure de l’aigua i des de llavors mai més es va tornar a banyar en cap riu, llac, mar, bassa o banyera. La seva filla, molt després, feia broma d’això i deia als seus fills que havien de fer guardiola per comprar un banyador a la iaia. Ells s’ho creien, malgrat que la iaia digués que era de secà.

Hi ha una fotografia d’aquell dia. En blanc i negre, rectangular. Se la veu asseguda amb el vestit de bany de cinc duros posat. Està més grassa del que serà després, per això sobta que una dona tan prima hagi pogut tenir aquell cos. La cara
ovalada, els cabells pentinats a la moda en onades ben marcades. Els nas bonic, la boca petita. S’assembla a la seva segona néta. Totes les fotografies posteriors la mostraran ja molt prima, amb el semblant més estret i ells ulls destacant ben clars i intensos."