dimarts, 29 de juny de 2010

EL POBLE ON VISC AHIR A TV3


Ahir a la nit Cabrera de Mar va ser la protagonista al programa de TV3 Sota terra.

Ja m'havia dit l'arqueòleg municipal que havíen estat gravant un capítol als jaciments i em va fer molta il·lusió, perquè crec que és important donar-los a conèixer ja que la majoria de persones ignoren que existeixen.

Jo en vaig parlar una mica en aquest blog a l'entrada XV FIRA IBEROROMANA.

El reportatge planteja si Ilturo (Cabrera de Mar) era una gran ciutat al segle II a.C.:


" La descoberta, fa uns quants anys, d'unes termes romanes a Cabrera (les més antigues de la península Ibèrica) n'és un indici clar, però cal demostrar-ho. Era una ciutat o només era un territori on hi havia diferents vil·les romanes dedicades a l'explotació agrícola? Decidim excavar diferents punts amb dos objectius: si confirmem que Cabrera tenia trama urbana (és a dir, carrers), i si podem confirmar que s'hi encunyava moneda, podrem afirmar amb rotunditat que Cabrera era una ciutat romana. I no una ciutat qualsevol, sinó, juntament amb Empúries i Tarraco, la ciutat a partir de la qual va començar la romanització del territori català, aleshores habitat i dominat per les diferents tribus iberes"

Si no el vau veure i us interessa podeu anar al blog Els dies de Dèdal on han penjat el vídeo, perquè jo no sé com es fa.

Vaig trobar a faltar que parlessin del jaciment de Can Benet on es troba el mosaic més antic de la Península Ibèrica.

divendres, 25 de juny de 2010

'POR AMOR A JUDIT', de MEIR SHALEV


Va ser per casualitat que vaig comprar aquesta novel·la perquè pel títol no m'hagués cridat l'atenció. Però va quedar damunt d'una pila, a la parada de llibres de la Protectora de Mataró i vaig tenir la impressió que l'havia d'agafar.

Sort que ho vaig fer. M'ha servit per descobrir un dels autors més destacats d'Israel i per gaudir d'una genial novel·la. Una història que és a la vegada tot un univers de petites històries i de personatges insòlits. El relat entre intimista i mític d'un poble de Galilea explicat pel fill de qui dóna nom a la novel·la.

Explicat de manera àgil, amb molt d'humor i amb una forta intenció poètica, el relat és la crònica de les vides de qui formen l'entorn on neix i creix el narrador. Una història que ens fa pensar en García Márquez, salvant les diferències, incorporant el gust per les narracions bíbliques i els contes i les tradicions del floclore jueu.

El narrador evoca la seva infantesa a un poble de la vall de Jezreel, però també els fets ocorreguts molt abans del seu naixement, l'arribada de la seva mare Judit, el seu passat, el seu misteri i tot el que va provocar al seu voltant. Però no són només els fets, la cronologia és l'excusa per ordenar els esdeveniments que donen pas a una sèrie de moments plens de màgia, de somnis, de secrets, d'anhels...

Pel que fa al títol, he descobert al blog Pensando Israel que en l'original és "uns quants dies" que fa al·lusió a una frase del Gènesi en la que s'explica la història de Jacob qui volia casar-se amb Raquel i que diu "Jacob, doncs, per aconseguir Raquel, va treballar durant set anys, que li semblaren uns quants dies, de tant que l'estimava". La traductora al castellà s'inspira en la darrera frase (de tant que l'estimava) que és més clara per a la gent que no coneix la Biblia a fons.

dilluns, 14 de juny de 2010

'UN HOME A LES FOSQUES', de PAUL AUSTER


El poder de la imaginació humana és il.limitat. Tant si és per fer el bé com per a tot el contrari, la nostra ment pot representar un ventall de possibilitats tan ampli com la nostra disposició emocional.

Lliure albir? Educació? Genètica? Sigui com sigui, la imaginació ens pot dur a l'infern o al paradís i ens permet deixar de ser criatures per esdevenir creadors.

Això és el que es mostra a la novel·la Un home a les fosques on el protagonista vençut, acabat i decrèpit s'entreté a imaginar un altre món amb una altra història, en les llarges hores de la seva solitud i vellesa.

A través del poder que Auster li atorga, el protagonista prova d'exercir la crueltat de la mateixa manera implacable com s'exerceix a la realitat i això ens fa adonar-nos de la foscor que envolta a certes persones.

Es tracta d'una història dura, colpidora, necessaria per entendre la despietada cruesa dels pitjors monstres: els nostres congèneres. La novel·la aconsegueix posar-nos davant del mirall i ens encara als horrors que som capaços de projectar.

"les pitjors possibilitats de la imaginació són el lloc on vius"

Aquesta frase condensa, crec jo, l'essència de la novel.la. Perquè el pitjor que algú sigui capaç de pensar pot tornar-se realitat com ha passat amb la guerra, la fam, les desigualtats...

divendres, 4 de juny de 2010

L'INICI DEL CAPVESPRE, de JÚLIA COSTA


Aquest títol tan metafòric i aparentment contradictori, ja que el capvespre ens remet a finals i no a principis, és una bona definició de la vida. D'algunes vides, per ser més exactes. Perquè hi ha vides que són així, que comencen quan estan acabant, el que podria significar que mai no és massa tard.

Però també hi ha vides que ja neixen com capvespres, com és el cas de la del protagonista, que arriba al món amb l'emprempta de la il·legitimitat, amb el referent patern escapçat per dues vegades, la primera per l'anonimat, la segona per la tragèdia.

La llum sembla defugir-lo, com ho fa amb el crepuscle, omplint d'ombres la seva existència. Tanmateix, la història d'aquest mestre nascut a les barraques de Montjuïc no és pas un drama, és la vida d'una persona bona, de les que es deceben quan topen amb la realitat que es plena de persones amb neguits i amb inquietuts molt més mesquins. És la vida d'algú que pateix, que es desanima i que, no obstant, és capaç d'encetar un inici.

L'inici del capvespre desplega un ventall de personatges al voltant de la figura principal, un mestre amb vocació literària. Des dels anys 50 fins a l'època actual ens mostra moltes de les facetes de la vida: la de la mare treballadora que tira endavant amb alegria, la del padrastre tormentat pels remordiments, la de la filla consumida per l'enveja, la de l'esposa fascinada i devota...

Júlia Costa
sap evocar totes les veus que participen de la vida del mestre poeta i, a través d'elles, ens reconeixem com en un mirall. Trobem evidencies del mal absolut, irracional, però també de l'amor senzill i noble, de la comprensió, de la desesperança, de tot allò que sacseja el nostre devenir i que colpeja el nostre pensament, la nostra ànima. Si més no, jo m'hi he trobat, com si llegís des del vèrtex mateix del seu punt de vista m'he trobat una mica menys sola compartint opinió. Una novel·la escrita amb la bellesa nítida de la poesia i amb la contundència de les reflexions. Una grata descoberta.