Aquest títol tan metafòric i aparentment contradictori, ja que el capvespre ens remet a finals i no a principis, és una bona definició de la vida. D'algunes vides, per ser més exactes. Perquè hi ha vides que són així, que comencen quan estan acabant, el que podria significar que mai no és massa tard.
Però també hi ha vides que ja neixen com capvespres, com és el cas de la del protagonista, que arriba al món amb l'emprempta de la il·legitimitat, amb el referent patern escapçat per dues vegades, la primera per l'anonimat, la segona per la tragèdia.
La llum sembla defugir-lo, com ho fa amb el crepuscle, omplint d'ombres la seva existència. Tanmateix, la història d'aquest mestre nascut a les barraques de Montjuïc no és pas un drama, és la vida d'una persona bona, de les que es deceben quan topen amb la realitat que es plena de persones amb neguits i amb inquietuts molt més mesquins. És la vida d'algú que pateix, que es desanima i que, no obstant, és capaç d'encetar un inici.
L'inici del capvespre desplega un ventall de personatges al voltant de la figura principal, un mestre amb vocació literària. Des dels anys 50 fins a l'època actual ens mostra moltes de les facetes de la vida: la de la mare treballadora que tira endavant amb alegria, la del padrastre tormentat pels remordiments, la de la filla consumida per l'enveja, la de l'esposa fascinada i devota...
Júlia Costa sap evocar totes les veus que participen de la vida del mestre poeta i, a través d'elles, ens reconeixem com en un mirall. Trobem evidencies del mal absolut, irracional, però també de l'amor senzill i noble, de la comprensió, de la desesperança, de tot allò que sacseja el nostre devenir i que colpeja el nostre pensament, la nostra ànima. Si més no, jo m'hi he trobat, com si llegís des del vèrtex mateix del seu punt de vista m'he trobat una mica menys sola compartint opinió. Una novel·la escrita amb la bellesa nítida de la poesia i amb la contundència de les reflexions. Una grata descoberta.
Llegint el teu tast em vénen ganes d'anar corrents a comprar el llibre. De fet com tu molt bé dius, tinc entès que és una bona escriptora.
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge
Moltes gràcies, Sílvia, m'he de refiar dels lectors i lectores i de les seves opinions, el meu llibre, com molts d'altres, són pràcticament 'invisibles' als mitjans convencionals. La veritat és que n'estic molt contenta.
ResponEliminaCopiaré el comentari en un dels meus blogs.
ResponEliminaHe encomanat el llibre a la meva llibreria habitual, aquí a Mallorca; el títol és molt poètic, em recorda llunyanament (encara que té poc a veure)a aquella frase de "The remains of the day", del que se'n va fer una pel.lícula: "per a moltes persones, la nit és el millor moment del dia".
ResponEliminaOnatge, jo no havia llegit res d'ella però quan la vaig sentir parlar em va agradar molt el que deia i la manera com ho deia. Vaig sentir curiositat per la novel·la i he gaudit molt llegint-la. Només començar ja em vaig trobar amb reflexions que comparteixo plenament, a més, la manera d'escriure és impecable.
ResponEliminaJúlia, t'entenc perfectament, ja saps que vaig ser llibretera durant prop de 14 anys. A més, amb el meu llibre "La veu del roure" també ho he viscut. De no ser pels mitjans locals molta gent ni s'haguès assabentat, de fet, està distribuït a molt poques llibreries.
Rosa Isabel, has fet molt ben fet, a tu precisament t'agradarà. Ja en parlarem. "The remains of the day" és una novel·la magnífica, (en vaig fer un post el 18 de juliol passat: "los restos del día")la pel·li és bona, però el llibre és genial. Però la novel·la de la Júlia Costa és coral i el context és molt diferent.
Júlia Costa és una bona escriptora, sensible i excel·lent creadora d'ambients, cosa que provoca empatia i et fa sentir als llocs que descriu.
ResponEliminaAls seus blocs es pot comprovar aquesta ferma decisió d'escriure que defineix l'escriptora de raça.
Pel que fa als mitjans són del tot ingrats amb molts dels nostres escriptors, i som nosaltres precisament els qui fem país. No els estrangers.
jo de la Júlia n'he llegit un (quina ràbia ara no recordo el títiol!!!!!!) i EM VA AGRADAR FORÇA. Repetiré
ResponEliminaOlga, completament d'accord. Per a mi ha estat tota una descoberta, ja en començar la lectura veia reflectida la meva manera de pensar en moltes de les seves frases.
ResponEliminaPel que fa als mitjans, crec que són un reflex de la societat en general, les majories manen en tot.
Mireia, has de llegir aquest, estic segura que t'agradarà.