dijous, 30 de juliol de 2009

SEMPRE ENS QUEDARÀ EL PI


Fora de la Vall d'Aran, el Ripollés i d'altres indrets amb una certa altitud, no és fàcil trobar una roureda avui dia. Al Maresme hi van haber però, amb el temps, van ser castigades per les activitats humanes. Tot i no ser gaire abundants, els roures van anar minvant la seva superficie degut, per una banda, a la tala selectiva per tal d'afavorir l'alzina, la surera i algunes coníferes i, d'una altra, a la substitució de les terres on creixien per conreus.

El nostre paisatge no només s'ha modificat en l'estil dels edificis i dels carrers, la natura també s'ha ressentit del pas del temps i fins i tot l'alzina, un dels ecosistemes mediterranis més característics del nostre país, escasseja ara. L'activitat humana torna a ser un dels motius i els alzinars ocupen una superfície molt menor que l'ocupada en èpoques passades. La seva substitució pels conreus i l'ocupació del terreny per a construir els pobles, ciutats i vies de comunicació van ser els responsables.

Afortunadament, les reforestacions per espècies colonitzadores com el pi pinyer, el pi blanc i el pi pinastre les ha beneficiat. El pi pinyer en concret és la principal espècie arbòria colonitzadora d'àrees degradades. Va ser usat per reforestar les antigues vinyes i camps de secà abandonats i ara es pot veure com, amb el temps, allà on hi havien vinyes despullades d'arbres ara s'aixequen boscos d'alzines, pins i roures que recorden els boscos de l'època dels ibers i romans on habitaven ossos i llops.

Així doncs, encara ens queda el pi pinyer, introduït al Maresme a mitjans del segle passat i, hores d'ara, generalitzat arreu del territori.

dimecres, 29 de juliol de 2009

'LES AMNÈSIES DE DÉU', de JOAN DANIEL BEZSONOFF


Vaig conèixer a Joan Daniel Bezsonoff a l'Universitat Catalana d'estiu a Prada de Conflent. Sabia que havia publicat alguna novel·la, però el que no sabia és que escrivís tan bé. Dóna gust trobar una novel·la com Les amnèsies de Déu on la literatura es reconcilia amb la pulsió narrativa i el mestratge. Un mosaic de fets i personatges a través dels quals la història, la que s'escriu i la que es viu, va erosionant el món que els envolta.

Ambientada a la Catalunya Nord durant la Segona Guerra Mundial i tenint com a protagonistes els membres d'una família, ens dóna una visió del període que -segons l'autor- per a la Catalunya del Nord va ser la fi d'un món, el període en què el Rosselló deixa de ser català i en el que va començar l'agonia de la llengua.

Però també és la història de la derrota, de l'ocupació i de l'odi, ens mostra les diferents actituds que se'n deriven i ho fa en un llenguatge que mostra L'habilitat de l'escriptor. Sense caure en sentimentalismes, amb un pic d'ironia que engresca i fa encara més atraient la lectura. D'altra banda, descriu amb realisme el caleidoscopi lingüístic dels personatges i el progresiu "defenestrament" del català després del conflicte. El final n'és una mostra brillant.

Una novel·la excel·lent que ens rement a les grans obres. Tota una descoberta.

dilluns, 27 de juliol de 2009

APRENDRE I VALORAR TOT LLEGINT


No fa gaire ressenyava en aquest blog la novel·la Un árbol crece en Brooklyn. Si em va colpir i entusiasmar tant va ser perquè trobo a faltar desesperadament històries com aquesta, que ens reconcilien amb l'amabilitat, la senzillesa i l'esperança, envoltats com estem de missatges nocius que fan apologia de vicis i defectes. Ponderen l'acció, magnifiquen la rapidesa i l'engany, emfatitzen el robatori com si fos producte de l'enginy quan nomès ho és de la deshonestedat. En definitiva, ens fan oblidar els valors i, sobretot, la idea que el que fem als demés ens ho fem a nosaltres.

Crec que l'educació i l'ensenyament poden influir molt i, per això, penso que seria bó que tots els nens llegissin el clàssic El viento entre los sauces de Kenneth Grahame, un conte infantil publicat el 1908. Ens explica la història d'uns animals (volgudament humanitzats) que viuen experiències de vegades senzilles, algunes més dramàtiques, però sobre les quals planen l'afecte envers els amics, la generositat, l'amor a les seves llars, la fidelitat, tot allò que realment hauria d'importar. L'amistat entre el talp i el ratolí hauria de ser un referent, el seny del teixó un exemple, i l'apreci envers les seves llars i el seu món, quelcom a tenir en compte per a aprendre a valorar el que tenim.

Els contes d'Oscar Wilde crec que són un altre referent pel que fa als valors en la literatura infantil. Està bé que la literatura infantil actual tracti temes contemporànis realistes o temes fantàstics irreals, però sense oblidar aquelles històries que parlen de les conseqüències dels nostres actes amb brillants metàfores que emocionen i ens fan pensar. Aquell príncep que es sent infeliç per la pobresa que l'envolta, l'oreneta que va retardant la seva partença cap a terres més càlides per a ajudar-lo a ajudar els més desfavorits, el gegant que no vol compartir i és castigat amb el fred i la neu, el jove pescador que vol sacrificar la seva ànima per amor...

Hi ha molts llibres infantils i juvenils divertits, interessants, brillants, de fet, hi ha llibres per a tothom i per a tots els gustos, però convé recordar aquells que han quedat enrera en el temps però amb la capacitat intacta de fer-nos conmoure.

diumenge, 26 de juliol de 2009

UN ALTRE CONTE ZEN


El emperador escoge un primer ministro

Érase una vez un emperador que quería escoger como primer ministro al más sabio, al más avisado de sus súbditos. Tras una serie de pruebas difíciles, sólo quedaron en liza tres competidores:

"He aquí el último obstàculo, el último reto -les dijo-. Estaréis encerrados en una habitación. La puerta estará provista de una cerradura complicada y sólida. El primero que consiga salir será el elegido".

Dos de los postulantes, que eran muy sabios, se sumergieron inmediatamente en arduos cálculos. Alineaban columnas de cifras, trazaban esquemas embrollados, diagramas herméticos. De vez en cuando se levantaban, examinaban la cerradura con aire pensativo y volvían a sus trabajos con un suspiro.

El tercero, sentado en una silla, no hacía nada. Meditaba. De repente, se levantó. fue hacia la puerta y giró la manilla: la puerta se abrió, y él salió.

(Henri Brunel. Los más bellos cuentos zen)

dissabte, 25 de juliol de 2009


GUERRA PERDUDA

L’alba fa sòrdida aquesta ciutat,
malaltia d’estucs, arquitectura
de botigues i Wagner, una història
amb símbols tan vulgars com la derrota
i les putes del port, i l’avarícia.
Però, encara, a l’asfalt hi ha reflectida
la solitud d’una ciutat més bruta
on ja es podreix el qui seràs en l’última
passejada d’hivern. La poesia
t’ha consolat amb una vella astúcia
de solitari, però sempre arriba
el temps de la derrota en una lluita
on, en perdre l’amor, es perd la vida.

(Joan Margarit. Barcelona amor final)

divendres, 24 de juliol de 2009

DINS EL SI DE LA TERRA


Quan entrem a una cova els temps s'atura. Tornem al començament, al si de la terra, i la nostra individualitat es fon tan bon punt la roca ens envolta. Per això m'agraden les coves, perquè ens fan recuperar la humilitat que ens va prendre el progrès.

No fa gaire vaig tornar per enèsima vegada a les coves del salnitre de Collbató. Crec que són les coves que he visitat més cops, perquè els meus pares tenien una casa a Esparraguera, per tant, la muntanya de Montserrat i les coves de Collbató eren excursions que soliem fer sovint. Però la familiaritat no resta força al sentiment de modèstia que m'ampara cada cop que travesso la seva boca pètria.

Deuen ser tan velles com la muntanya, potser més i tot, però a penes fa tres segles que les coneixem després que els nostres avantpassats del neolític deixeissin de viure-hi. Les seves capricioses formes geològiques han inspirat artistes com Gaudí, i també llegendes com Fra Joan Garí, un ermità que vivia a Montserrat en temps de Guifré el Pelós o l'heroi local, el mansuet, guerriller de la guerra del Francès que, segons es diu, es refugiava en una cova de Collbató. De fet, l'endemà del dia que hi vaig anar començaven a rodar una pel·lícula sobre el Timbaler del Bruc, el que demostra el poderòs influx que encara exerceixen les coves entre nosaltres.

Fins i tot les de dimensions molt més reduïdes han aconseguit incidir en el nostre ànim, especialment des del punt de vista religiós, com és el cas de la cova de les encantades, també coneguda com de les bones dones, de les males dones o de les bruixes, situada a la muntanya de Montcabrer, a Cabrera de Mar. Aquesta gruta va ser utilitzada com a santuari pels ibers durant prop de tres-cents anys i, malgrat no tenir l'espectacularitat de les coves de Collbató, també està vinculada a llegendes com la del hereu del castell de Burriac.

Un altre món, al marge del temps, es preserva a l'interior de la terra on ni la calor ni el fred no arriben. El primer refugi de l'home, potser també el primer abandonament en el seu camí cap a la indiferència mediambiental.

dijous, 23 de juliol de 2009

'UN ÁRBOL CRECE EN BROOKLYN', de BETTY SMITH

Ara que s'acosten les vacances, és el moment perfecte per a llegir aquest best seller dels anys 40 que va recuperar Lumen fa un any.

Poques vegades una novel.la ha aconseguit conmoure'm i fer-me sentir tan propera als seus personatges com aquesta. Des de la primera línea el particular món de la protagonista, tan llunyà en el temps (1911) i en l'espai (Brooklyn), em va acollir amb la honestedad clara i desimbolta de la protagonista, per a arrossegar-me amb ella, en el seu trànsit pels carrers desolats del seu barri il.luminats per espurnes de tendresa i somnis petits, un llibre, una paraula, una cançò, un gest....

Betty Smith va escriure aquest llibre l'any 1943 i, dos anys més tard, Elia Kazan el va adaptar al cinema amb el poc afortunat (pel meu gust) títol de Lazos Humanos, que va ser la seva primera película. Com ha passat amb moltes bones novel.les, el temps i les circumstàncies, van fer que desapareguès fins que Lumen l'ha tornat a recuperar per a fortuna dels lectors.

Escrita molt abans que Las cenizas de Ángelas, és inevitable comparar-les per la seva similitud: la vida dels inmigrants des d'un punt de vista autobiogràfic, però la meva opinió coincideix totalment amb el que diu Juan Manuel de Prada:

"Un árbol crece en Brooklyn es literatura hecha con buenos sentimientos; y tal vez por ello haya sido olvidada, pues la desesperación de nuestra época no soporta que le recuerden que hay razones para seguir viviendo.

Resulta muy aleccionador, por ejemplo, comparar este libro luminoso con el muy amargo de Frank McCourt, Las cenizas de Ángela: ambos cuentan una historia muy similar de claros tintes autobiográficos, ambos están protagonizados por personajes de la misma extracción social, ambos se detienen en enumerar las mismas penurias, pero donde McCourt halla motivos para encenagarse en la
desesperación, Smith encuentra siempre razones para la esperanza que trepa hasta el título de su libro."

dimecres, 22 de juliol de 2009

'LA VEU DEL ROURE'

Continuació del primer capítol:

"Beatriu va veure com aquell noi baixava corrents cap al poble, com si el perseguís el diable. No era la primera vegada. Tothom ho feia si per un descuit ella es deixava veure. No li feia res que la prenguessin per una bruixa, però no era la seva intenció espantar la gent fins el punt de fer-los fugir, com ho havia fet aquell noi, corrents com si l’empaitessin una bandada de llops.
Va acabar de collir les herbes que li mancaven i va retornar cap a la seva cova. Va pujar amb lentitud els metres que la separaven de la seva llar. Cada cop li costava més moure’s perquè els seus ossos es ressentien ja dels molts anys viscuts. Tenia vuitanta-cinc anys, els havia fet dos mesos enrera. Però no ho havia celebrat, ja tant li feia viure com morir. Només sabia que volia morir allà, entre els arbres, de la mateixa manera que havia viscut els darrers trenta anys.

* * *

Va llevar-se, com sempre, abans que sortís el sol. No dormia gaire, ja feia molts anys que s’allitava ben entrada la nit i es llevava tot just quan el sol sorgia per l’horitzó. Va prendre’s un glop d’infusió, farigola i camamilla que calmaven els seus mals d’estómac i allunyaven les infeccions.
Tenia la intenció d’anar fins l’arbre de Gebre, un roure magnífic que s’aixecava, orgullós, gairebé al cim de la muntanya. Aquell arbre l’ajudava a enfortir el seu esperit, arrelava fons en la terra i en treia la seva força màgica i tot el seu poder.
Quan va arribar, el cel tenia ja unes tonalitats grogues i rosades que li donaven una aparença d’irrealitat. Beatriu, de genolls sobre la terra enfangada, coberta de fulles, recolzava les mans i el front contra el tronc robust de l’arbre. Va romandre una bona estona així, com si formés part d’aquell escenari de terra i fulles, fonent-se amb el brancatge, respirant i bategant aquella calma poderosa. Després va collir més herbes, fulles i una mica de molsa. Caminava a poc a poc, combregant amb aquell món vegetal que arrelava en el cor de la terra i que germinava generosament. Cap a mig matí, Beatriu va decidir tornar cap a la seva cova i llegir una mica per a enfortir el seu intel·lecte, ara que ja ho havia fet amb el seu esperit. Una veu darrera seu va trencar el seu encisament, una veu de criatura que li arribava feble.
–Bon dia, senyora. Beatriu es va girar, una nena d’uns set anys la mirava somrient mentre avançava cap a ella.
–Sou una bona dona?
–I què, si no ho sóc, marxaràs corrents a amagar-te?
Beatriu feia gairebé trenta anys que no parlava amb ningú i s’havia tornat esquerpa i malhumorada. Tanmateix, això no va semblar acovardir la nena ni una mica, va acostar-se encara més i li va ensenyar un pom d’herbes que duia a la mà.
–Les bones dones tenen poders, jo també vull tenir-los, mireu, he collit herbes com vós.
–No hauries d’anar sola pel bosc, on és la teva mare?
–A casa fent feina. A mi m’agrada més estar al bosc, entre els arbres, és un món màgic –va aturar-se un moment, meditant, i després va mirar Beatriu de forma inquisitiva–. Sou potser una fada?
–Hi creus?
–I tant, alguna vegada les he sentides quan venia per aquí. A elles no els agrada que tafanegem en les seves coses i per això jo vaig amb molta cura.
–Au va!, torna amb la teva mare, deu estar amoïnada.
–Com us dieu vós?
–Jo ja no tinc nom.
–Tots en tenim un. Jo em dic Isabel, la meva mare es diu Antònia, la meva germana Francesca i l’àvia es deia Teresa.
Beatriu va mirar aquella criatura i va sentir que la gola se li estrenyia fins el punt que li costava parlar.
–I la germana de la teva mare com es diu?
–Esperança –va contestar satisfeta.
–No diguis a ningú que m’has vist. Beatriu va girar-se i va continuar caminant fins perdre’s entre el brancatge.

* * *

L’arbre de Gebre s’enlairava orgullós, segur del seu propi domini sobre la vida màgica d’aquell bosc. I Beatriu esperava, pacientment, des de feia més de seixanta anys, tornar a veure l’esperit d’aquell arbre mil·lenari. No obstant, només tocant amb els palmells la rugositat humida de l’escorça, tornava a sentir-se combregant amb aquell món, sentia la saba, les arrels endinsant-se profundament en el fang per a barrejar-se amb ell i enfortir-se. Era com una comunió estranya amb la vida, un ritual que havia nascut amb ella des que era una criatura. Sense saber com, sense que ningú li ho ensenyés, llevat, potser, de Gebre, a qui va conèixer feia ja més de setanta anys.
–Bon dia.
Beatriu va notar com s’esquinçava aquella atmosfera de silent repòs que s’havia creat entre l’arbre i ella. Va aixecar el cap i va veure la petita Isabel recolzada contra una alzina, mirant-la.
–Fuig d’aquí, vés amb la teva mare i no m’emprenyis.
La nena semblava no haver sentit el que la vella li havia dit amb mal humor, molesta per la interrupció sobtada.
–Jo també ho faig això.
–El què?
–Tocar els arbres. Els toco amb la punta dels dits i sento la seva força. Són vius i poderosos.
Beatriu va sentir una mena de calfred. Aquella nena li recordava la seva pròpia infantesa, un temps de solitud en què va començar a sentir fascinació per aquella natura que l’envoltava.
–No et faig por?
–No. Al poble, en canvi, totes les cases tenen creus fetes amb palmes o llorers beneïts Diumenge de Rams al costat de les portes i de les finestres per allunyar les bruixes, i n’hi ha més encara des que Martí va explicar que s’havia trobat amb una. Però a mi no em fan por ni les bruixes ni vós. Elles i vós sou com aquests arbres. Una part del bosc. I el bosc no em fa por.
–Ets una nena una mica estranya, no t’ho han dit?
–Sí, a l’escola. Però m’és igual. Beatriu va fer mitja volta, però la nena no va marxar sinó que la va seguir.
–Es pot saber què fas? No em segueixis.
–On viviu vós? Quan jo sigui gran també vull viure al bosc.
–No diguis bestieses. Segur que la teva família ja deu tenir pensat el teu futur!
–No m’importa, no penso fer el que ells em manin.
–I tant que ho faràs! No te’n lliuraràs així com així. En pots estar ben segura.
–I vós com ho sabeu? Coneixeu la meva família? La dona no va contestar, va girar-se i la va mirar amb severitat.
–Escolta’m. No hauries de seguir desconeguts tan alegrement. És perillós. Ara fot el camp i no tornis a emprenyar-me!
Isabel va quedar-se dempeus, mirant-la amb desconsol.
–Jo només volia ser amiga vostra. No tinc gaires amics.
–No m’estranya, si et passes el dia al bosc.
–Com us dieu?
–Fa molts anys que no tinc nom. Ningú no m’anomena.
–Doncs com us dèieu?
La vella dona va mirar el rostre de la nena. S'assemblava tant a ella mateixa que va sentir una compassio immensa, dolorosa. Volia que marxéx, però, alhora, lluitava per no estrènyer aquell infant entre els seus braços per a protegir-la, per a guarir-la del mal de la vida.
–El meu nom era Beatriu.
Va donar-li l’esquena i va marxar pel pendent, coixejant una mica. Rera seu va sentir la veu de la nena, segura i sincera.
–No us preocupeu, senyora. No li ho diré a ningú. Podeu confiar en mi."

dimarts, 21 de juliol de 2009

'LUVIA NEGRA', de MASUJI IBUSE


Uns trenta minuts després que explotés la bomba atòmica a Hiroshima, va començar a caure una pluja de color negre al noroest de la ciutat. Era una barreja de pols, cendra i elements radioactius que farien extendre la contaminació fins als llocs més remots.

Així de simple i així de terrible, com ho explica Ibuse a la novel·la Lluvia negra mitjançant el diari d'un supervivent malalt des de llavors i estigmatitzat, com la seva família. Tal i com explica Jorge Volpi al pròleg, el més esgarrifós és la senzillesa amb que s'expliquen els fets. Lluny de dramatismes, el text recorda més una fotografia que mostra la realitat com és i, precisament per ser realitat, és encara més estremidora.

La història comença uns anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, en un poble on el protagonista, la seva dona i la seva neboda fan la seva vida sense poder desprendre's de les fatals conseqüències de ser supervivents de la bomba de Hiroshima. La malaltia s'amaga, endormiscada, per a despertar en qualsevol moment, mentre ell intenta posar per escrit aquells dies com a advertència potser, per al futur.

De vegades, els detalls d'ubicació, carrers, edificis, poblacions, em feien perdre'm una mica, tanmateix, tant el llenguatge com el fons (l'escenari en que s'han de moure vius, ferits i moribunds) és fàcilment imaginable però difícilment comprensible. No obstant, és una lectura realista, ens apropa als fets des del prisma més humà, però, axò sí, sense caure en el sentimentalisme.

diumenge, 19 de juliol de 2009

UN CONTE ZEN

Extret del llibre Los más bellos cuentos zen de Henri Brunel editat per José J. de Olañeta editor.

EL ESPEJO MAGICO

Iriku había querido mucho a su padre. Ahora, el anciano se había reunido con los antepasados. A menudo, cuando trenzaba una cesta de bambú., Iriku pensaba:

“ Si mi mujer no hubiese sentido tanta aversión por mi honorable padre, él hubiera sido más feliz en la vejez. Yo no hubiera vacilado en mostrarle mi afecto, mi respeto filial. Habríamos tenido largas y dulces conversaciones. Me habría contado cosas de la gente y las cosas del pasado...” Y lo embargaba la melancolía.

Un día de mercado, Iriku el cestero terminó su reserva de cestas más rápido que de costumbre. Se paseaba despreocupado entre los puestos, cuando vio que había un comerciante chino que solía vender objetos extraños:

“Acércate, Iriku –dijo el comerciante-, mira qué cosa más extraordinaria tengo”. Y con aire de misterio sacó de un cofre un objeto redondo y plano, cubierto de paño de seda. Lo puso entre las manos de Iriku y, con cuidado, quitó el palo. Iriku inclinó la cabeza sobre una superficie pulida y brillante. Reconoció en su interior la imagen de su padre, tal como lo había visto en sus tiempos juveniles. Emocionado, exclamó:

“ ¡Este objeto es mágico!”

- ¡Sí –dijo el comerciante-, lo llaman espejo y es valiosísimo!”

Pero la fiebre poseía a Iriku:

“Te ofrezco todo lo que llevo encima –dijo-. Quiero este ‘espejo mágico’ y llevarme a casa la imagen de mi amado padre”.

Tras largas discusiones, Iriku dejó en el puesto del comerciante todo lo que había ganado aquella mañana.

En cuanto llegó a casa, Iriku se fue al granero y ocultó la imagen de su padre en un cofre. Los días siguientes, desaparecía, subía al granero y sacaba del cofre el ‘espejo mágico’. Se quedaba largos momento contemplando la imagen venerada y se sentía feliz. Su mujer no tardó en darse cuenta de su extraña conducta. Una tarde, cuando él dejó un cesto a medio hacer, ella lo siguió. Vio que subía al granero, buscaba en un cofre, sacaba un objeto desconocido y lo miraba largamente adoptando un aire de misterioso placer. Luego lo cubría con un paño y volvía a guardarlo con gestos amorosos. Intrigada, esperó hasta que se fue, abrió el cofre, encontró el objeto, apartó el paño de seda, miró y vió: “¡Una mujer!”. Furiosa bajó e increpó a su marido:

“¡Así que me engañas yéndote al granero a contemplar a una mujer diez veces al día!
- ¡Que no! –dijo Iriku-, no te quería hablar de eso porque tú no apreciabas mucho a mi padre, pero lo que voy a ver es su imagen, y eso apacigua mi corazón.
- ¡Miserable mentiroso! –vociferó la mujer-. ¡La he visto con mis ojos! ¡Lo que tienes escondido en el granero es una mujer!
- Te aseguro que...”

La discusión se fue envenenando y estaba haciéndose infernal, cuando llamó a la puerta una monja. La pareja le pidió que hiciese de árbitro. La monja subió al granero, volvió y dijo:

“¡Es una monja!”

dissabte, 18 de juliol de 2009

'LOS RESTOS DEL DIA', de KAZUO ISHIGURO


De vegades, tinc la sensació que sóc rara, per suavitzar-ho una mica hi ha hagut qui m'ha calificat de "atípica", sigui com sigui, és agradable quan et vénen a les mans llibres amb les reflexions del qual t'identifiques i que et reafirmen. Llavors no et sents sola en el món dels "atípics". Això és el que em va passar amb aquesta novel.la.

El protagonista fa un repàs mental que acaba sent un balanç del que ha estat la seva trajectòria vital: una vida al servei d'un lord anglès amb bona voluntat però sense sentit de la realitat.

El seu discurs és una brillant dissecció del que és la experiència, del que descobrim quan veiem les coses des de la perspectiva del temps. Una demostració de que les bones intencions poden ser perilloses quan es desconeix la veritable natura d'aquells que ens envolten.

"- Recuerdo una vez que vine, hace tiempo, y estaba aquel norteamericano. Fue con ocasión de una importante conferencia que mi padre había organizado. Recuerdo que el norteamericano estaba más borracho aún de lo que lo estoy yo ahora, y durante la cena se levantó de la mesa y se quedó allí plantado de pie, delante de todo el mundo. Entonces, dirigiéndose al señor y señalándole, le dijo que era un aficionado. Le llamó torpe y aficionado, y le espetó que se estaba metiendo en lo que no le llamaban. Y ahora le aseguro, Stevens, que aquel individuo no se equivocaba. Es verdad, Stevens. El mundo actual se ha convertido en algo sucio, donde los buenos sentimientos y la generosidad ya no tienen cabida. Usted mismo lo ha visto. Ha visto cómo manipulaban una naturaleza buena y generosa. ¿No se ha dado cuenta Stevens?"

Aquestes paraules, que adreça un personatge al protagonista cap al final de la història, posen de manifest una altra evidència de la que he estat conscient ara que es conmemora el centenari de Darwin: l'adaptació. Aquesta capacitat d'adaptar-nos és la que ens fa sobreviure. D'això depén la nostra existència.

No obstant, el pensament amb el que em quedo, el que vull recordar és el que gairebé tanca el llibre i dóna sentit al títol:

"Mucha gente prefiere la noche al día. Siendo así, quizá deba seguir el consejo de no pensar tanto en el pasado, y de mostrarme más optimista y de aprovechar el máximo lo que me resta del día."

Tampoc es tracta d'adoptar aquesta postura tant de moda de l'optimisme a ultrança, com a romàntica que sóc, en el més pur sentit idealista, la tristesa i la malenconia són el meu estat natural. Tanmateix, no porta enlloc culpabilitzar-se, i és per això que m'ha agradat tant aquesta darrera reflexió que, a més, podria resumir el meu darrer modus vivendi:

"Para personas como usted o como yo, la verdad es que basta con que intentemos al menos aportar nuestro granito de arena para conseguir algo noble y sincero. Y los que estamos dispuestos a sacrificar una gran parte de nuestra vida para lograr estas aspiraciones, debemos considerar el hecho en sí motivo de satisfacción y orgullo, cualquiera que sea el resultado."

dijous, 16 de juliol de 2009

'QUIN ÉS EL SECRET DEL GEBRE?', per FRANCESC MIRALLES

Francesc Miralles és un home amb moltes habilitats creatives: escriptor, editor, periodista, músic i una mica filòsof crec jo. Ha escrit novel·la juvenil i per a adults, llibres d'autoajuda, thrillers i també cançons. És autor de novel·les tan conegudes com El quart Reich o La profecia 2013. He tingut el gran plaer de que escrivís el pròleg del meu llibre. És aquest:

QUIN ÉS EL SECRET DEL GEBRE?

Francesc Miralles

Vaig conèixer la Sílvia Tarragó, amb el seu marit Albert Calls, a través de la nostra amiga comuna Care Santos en un restaurant de Mataró. La segona vegada que ens vam trobar ja va ser a la seva llibreria de Premià de Mar, on em va ensenyar amb passió els darrers llibres que l’havien interessat.

Mentre l’observava i escoltava, em va semblar una llibretera d’altres temps, en el millor dels sentits, quan qui hi havia al davant d’un establiment així feia de prescriptor literari, fins i tot de psicòleg dels seus clients lectors.

Després vaig saber que no només era una llibretera i lectora insaciable, sinó que també escrivia poemes i contes. A banda dels relats publicats a antologies col·lectives, destaca el seu recull Ciutats de l’impossible, publicat el 2001. Dins del gènere poètic, ha guanyat diferents premis i una selecció de la seva obra ha estat recollida a l’antologia Estiu Immòbil, publicada el 2007.

Després d’això es va lliurar a l’aventura d’escriure la novel·la que qui llegeix aquestes línies sosté a les mans.

La veu del roure és una novel·la atemporal, com la llibretera que vaig conèixer ara fa uns anys a Premià, en la línia de grans clàssics de la literatura juvenil com El jardí secret, publicat ara fa justament cent anys. Aquesta narració iniciàtica de Sílvia Tarragó reviu supersticions i rondalles entorn a una singular presència: «l’arbre de gebre», que sembla reunir al seu voltant els misteris i secrets eterns del bosc.

I la protagonista d’aquesta història és la Isabel, una nena que de la mà d’una suposada bruixa ―la Beatriu― coneixerà els secrets de l’enigmàtic arbre de gebre, que parla dels seus avantpassats i de la memòria perduda de la naturalesa.

Aquesta recuperació del passat familiar i espiritual és el principal eix entorn al qual gira la novel·la. Gràcies a la Beatriu i a l’arbre màgic, l’Isabel coneix llegendes oblidades, tresors amagats en aquestes contrades, primers amors i secrets inconfessables... fins i tot les fades del bosc dansen en rotllana entorn a aquestes branques que semblen abraçar tot l’extraordinari de l’existència.

La Isabel també descobrirà a través de la Beatriu la història de la seva família des de temps més llunyans dels que ella té coneixement. Aquesta singladura pels enigmes de la natura és també un viatge al voltant de la naturalesa de la Isabel, ja que una persona no només és el seu present, sinó que carrega amb una nissaga familiar que es desplega, amb les seves ramificacions, de generació en generació.

Tot i el seu regust clàssic, La veu del roure és una novel·la actual i necessària que ens convida a preservar les espècies de l’imaginari humà. Així com els protectors de la natura lluiten perquè les espècies no s’extingeixin, la nostra obligació com a persones és preservar i salvar de l’oblit les criatures que ens han llegat els nostres avantpassats: les històries.

Molts recordaran la novel·la de Ray Bradbury Fahrenheit 451, que reflecteix una societat futura on els bombers es dediquen a cremar llibres, perquè la cultura s’ha convertit en una amenaça per al sistema totalitari. Això fa que alguns rebels, abans de la destrucció del patrimoni humà, memoritzin un volum sencer per llegar-lo de paraula a les noves generacions. Es converteixen així en persones-llibre i formen una societat secreta que es, de fet, una biblioteca viva.

Però quan parlem de l’extinció de la cultura no ens referim només a les grans obres escrites de la literatura universal. També formen part del nostre patrimoni totes aquestes llegendes i rondalles ―moltes de elles mai escrites― de la tradició oral que val la pena preservar i, sobre tot, escoltar, perquè ens parlen dels destins humans des de la nit dels temps.

Mentre llegia La veu del roure, em preguntava quin era el secret d’aquest gebre que parla sense paraules als que gosen acostar-s’hi. Ara entenc que és el fil invisible que ens uneix a tots aquells que ens han precedit, amb els seus símbols, fantasies i esperances que ens permeten tenir els peus a terra però el cap als núvols.

En un vers de Poeta en Nueva York, Lorca ens parlava del «museu del gebre» on es guarda un trosset de matí. Doncs bé, a l’arbre de gebre de la Sílvia Tarragó es guarden tots els matins i vesprades del món juntament amb els seus somnis.

dimecres, 15 de juliol de 2009

SOBRE LA PESCA I LA CAÇA

Ara que tant es parla dels San Fermines aprofito per a recuperar una cita que vaig fer en un comentari sobre la novel·la Botchan de l'escriptor japonès Natusume Sôseki.

En un moment de la història, el protagonista fa una reflexió que em va colpir perquè resumeix perfectament el meu pensament i els meus sentiments. És aquesta:

"Els que pesquen o cacen, en general, són gent sense pietat. Com s'explica, si no, que els faci contents matar unes pobres bèsties. És normal que tant els peixos com els ocells s'ho passin més bé vivint que no pas sent immolats. Si fos un home que per a viure hagués de pescar o caçar, ho entendria; però guanyant-se la vida sense problema, a sobre té el vici de matar animals: trobo que és un luxe odiós."

No entenc que hi hagi qui ho pugui veure d'una altra manera. Encara menys si a sobre l'animal pateix. No m'hi cap al cap.

dimarts, 14 de juliol de 2009

L'IMPERI DELS COTXES

Quan va ser que el món es va convertir en un lloc per als cotxes? Poc a poc, des dels llunyans principis del segle passat, quan a algú se li va ocòrrer d’instal·lar un motor a un vehicle, aquests aparells han anat fent seu el que abans era el nostre espai.

Ja no és només que haguem de vigilar en travessar un carrer, també hem d’estar alerta caminant per la vorera per tal que no surti un cotxe d’un garatge o d’un parking, o que s’enfili per a recollir o deixar a algú. També hem de patir el soroll, fins i tot a dintre de casa, per no parlar de la contaminació i de que és una de les principals causes de mortalitat. A més, per si tot això no fos suficient, és una veritable màquina de gastar diners, més encara per a aquells que es veuen obligats a pagar un parking perquè als seus barris no hi ha manera de poder aparcar.

És indiferent que visquis a un poble, jo visc a Cabrera de Mar i moltes persones em diuen “què tranquil que deu ser”, bé, segur que hi ha llocs amb molt més trànsit, però moltes vegades haig de tancar la finestra per a poder escoltar la televisió perquè els camions que passen per la riera no em deixen sentir-la, tampoc puc estar gaire segura caminant per la vorera perquè més d’una vegada m’ha passat allò de trobar-me algún que sortia d’un garatge o que s’enfilava, i sort que no tinc problemes d’insomni ni em molesta el soroll per a dormir perquè la circulació és constant.

Tot això és normal, sí, ara que les ciutats i els pobles s’han convertit en territori de cotxes, però recordo quan passava els estius i els caps de setmana a Mas d’en Gall, una urbanització d’Esparraguera, i el meu germà petit podia anar amb tricicle tranquilament pel carrer sense que hi haguès cap perill, crec que a Cabrera i a moltíssims pobles fa trenta anys passava el mateix.

Però en aquest temps, i això és el que em sorprèn, hem permés de posar-nos en perill, d’intoxicar el medi ambient, de gastar diners i de perdre oïda per tal de tenir un vehicle amb motor, però es que a més, ens hem convençut de que és imprescindible!

Penso que el secret de aquest estrany autoconvenciment és directament proporcional a la nostra comoditat i a la nostra vanitat. De vegades penso que les persones som com aquells indis que els espanyols enredaven amb pedretes de colors, som tan manipulables que em fa por fins on podrem arribar.

dilluns, 13 de juliol de 2009

'EL TURÓ DE WATERSHIP', de RICHARD ADAMS

No és nou en la literatura prendre els animals i, dotant-los de trets humans que representin els nostres defectes, fer una història crítica sobre la societat. Potser el llibre més conegut en aquest estil sigui Rebel·lió a la granja, de George Orwell, però hi ha d'altres, em vé a la memòria el deliciós conte per a infants El vent entre els salzes, de Kenneth Grahame tot i que té més de moralitzador que de crític, la qual cosa també ens va prou bé.

En el cas de El turó de watership, tot i que hi ha un component crític, crec que té més d'història de superació: enalteix les virtuts, més que no censura els defectes, i és, sobretot, un tribut a l'amistat, al companyerisme i a la lleialtat. Però també és un homenatge a la natura, al fet de ser part d'una totalitat en la que cada element té la seva funció i la seva importància.

La història està protagonitzada per un grup de conills i té també un punt fantàstic o místic, atès que comença amb un mal presentiment d'un dels protagonistes. Aquest instint, aquest sisè sentit és la mena de connexió dels éssers més sensibles, aquells a qui el materialisme no ha corrumptut encara i que ens poden ajudar. Això és el que fa aquest conillet quan intueix que una cosa terrible és a punt de succeïr i aconsegueix convèncer un grupet per a fugir de la conillera. A partir d'aqui, els perills que es troben en la recerca d'una nova llar, les incerteses d'haver deixat el cau, les pors envers el que els espera, les dificultats de conviure ... formen part de la seva aventura i serveixen a l'autor per fer-nos veure les nostres mancances i les nostres qualitats.

dissabte, 11 de juliol de 2009

LA RELIGIÓ DE NUMA

Numa Pompili va ser el segon rei de Roma en els primers temps de la ciutat, quan els romans divinitzaven encara totes les forces naturals i els actes més transcendentals de la vida dels homes. Llavors eren tan importants les forces divines que protegien la família: els Lars i el Penats, com les forces divines que tenien cura la natura. Moltes d'aquestes forces divinitzades o númens van acabar sent déus i, ben disposats com eren els romans envers les religions forasteres, es van deixar influir pels etruscs i pels grecs. Però no va ser fins el regnat de Numa que es va dotar d'un paper integrador els cultes i institucions familiars que hi havia en aquells primers temps.

La seva figura ens el presenta associada a elements històrics i llegendaris com la seva relació amb la nimfa Egèria qui, suposadament, l'inspirava quan ell anava a retirar-se per a meditar al bosc on ella vivia i li demanava consell. Un altre mite seria la seva amistat amb Pitàgoras, el pensament del qual es pot trobar reflectit en algunes de les seves accions.

El que es cert és que ell va ser el que va instituir el culte a la deessa Vesta, un dels més importans i característics de la cultura romana. Representava la puresa incorruptible i la perpetuïtat de la ciutat i les vestals tenien la missió vital de custodiar el Foc Immortal. La preocupació per la natura de Numa Pompili es manifesta també en la forma circular que tenia aquest temple, tot i que hi ha qui pensa que simbolitzaria la Terra o el mateix univers en relació amb les teories pitagòriques.

La religió de Numa va ser el nom que se li va donar a l'antiga religió agrícola de les tribus llatines, un culte vinculat al món rural del que després sorgiria el gran imperi que coneixem. Els romans van tenir sempre molt present la seva herència agrícola i molts somiaven a retirar-se de la vida urbana per a anar a instal·lar-se al camp. Hi ha nombrosos poemes romans que enalteixen la vida rural i la mitologia n'és plena de déus i deesses de la natura. Ròmul va fundar Roma, sí, però Numa va donar forma a la seva espiritualitat.

dijous, 9 de juliol de 2009

'LA VEU DEL ROURE'

Així comença la novel.la d'aquest títol, amb la qual em van donar el Premi de narrativa juvenil de la Vall d'Uixò:
I

LA MALA DONA

Martí sabia que no hauria de voltar tot sol a aquella hora tan tardana i menys encara per aquells boscos. Allí, quan enfosquia, les runes semblaven encomanar-se d’una vida misteriosa, com si la nit reviscolés els esperits que dormiten al bosc i els convidés a quedar-se en el vell castell. I, a més, com si això sol no fos suficient, hi havia la mala dona. Molt pocs l’havien vista, però tothom estava segur que a Burriac vivia una bruixa.

Encara no havia enfosquit, i per això es trobava segur en la companyia del seu gos Flama, un animal rogenc, prim i nerviüt que corria davant seu perseguint, de tant en tant, alguna sargantana. A Martí li agradava perdre’s en la tranquil·la magnitud del bosc. Caminar entre les alzines, observant la diversitat d’ocells que allà tenien els seus nius. Amb només dotze anys ja coneixia la major part dels pardals, el cucut i la mallerenga, i també el pinsà, l’esparver o el pit-roig que apareixien només encetada la tardor. En Flama els espantava amb els seus lladrucs, però en aquells moments, enmig del bosc, amb la por inconfessada de trobar-se amb la bruixa, el ca li semblava un bon company.

El noi vivia a Cabrera, i havia sentit a parlar d’aquella fetillera des de sempre. No era infreqüent sentir parlar de bruixes en un lloc com aquell, on es deia que no feia pas gaire temps les bruixes acostumaven a sortir cada nit de dissabte cap a Burriac, mentre la gent es quedava a casa resant fins passada la mitjanit i les campanes de les esglésies dels pobles de la rodalia brandaven hores i hores intentant foragitar-les. Deien que eren elles les que cridaven les tempestes convertint-se en corbs i dirigint les nuvolades cap a les vinyes i els camps. També, transformades en gavines, aixecaven les onades fent perillar el vaixells o degollaven el ramat i mataven gallines i conills.
Poc abans de pondre’s el sol, el jove va cridar el gos i va donar mitja volta per a tornar a casa abans no es fes fosc. L’animal va baixar grimpant. Una calma sobtada, com un preludi de la nit que s’aproximava, va amarar tot el bosc. De sobte, en Flama es va aturar, va aixecar les orelles i va ensumar l’aire. El noi el va tornar a cridar, però l’animal va restar immòbil, expectant, fins que va començar a bordar inquiet.

Aleshores Martí va entreveure, no gaire lluny, enmig dels arbres que s’estenien cap al cim de la muntanya, el que semblava una figura humana perfilant-se entre els matolls. Es va quedar glaçat, sense atrevir-se a moure’s, aclaparat per la por que el lligava a la terra pensant que podia tractar-se de la bruixa. Des del lloc on es trobava no podia distingir-la bé i es va intentar calmar dient-se que potser era algú del poble que, com ell, passejava. Tanmateix, el vailet se sentia envaït pel pànic que l’aturava, incapaç de refrenar els lladrucs del gos que el podien delatar. Per això va intentar recular, allunyant-se de l’animal per tal que no el veiessin, però no va servir de res. Paralitzat per la basarda, va veure com la figura s’aturava. Va reconèixer en ella la forma peculiar de les bruixes, el seu vestit de roba basta i fosca cobert per un xal que li arribava gairebé fins els peus i els seus cabells desgrenyats com serps desafiadores.

Tremolant incontroladament, va persignar-se tot dient-se mentalment: «Déu ens deslliuri de les males dones». Llavors el noi va descobrir amb terror la lluentor d’uns ulls desafiant les ombres amb una mirada insolent i perversa. Martí n’estava segur, era la bruixa, i no parava de resar mentre les cames li tremolaven. Va pregar amb desconsol, sentint-se feble i desvalgut. Va ser llavors que la bruixa va girar-se i es va perdre entre les ombres com si el sol fet de pensar en Déu l’hagués acovardida.

Quan es va haver allunyat, en Flama va deixar de bordar i va córrer cap al seu amo que encara tremolava. El jove va sentir-se alleugerit com mai no s’havia sentit abans. Recolzant-se en un arbre, va donar gràcies al Senyor per haver-lo salvat de la mala dona. I mentre baixava, corrents, cap al poble, va jurar-se a si mateix que no tornaria a pujar a Burriac més enllà del migdia.

....

dimecres, 8 de juliol de 2009

'UN VIEJO QUE LEÍA NOVELAS DE AMOR', de Luis Sepúlveda


Per a iniciar aquest blog, que pretén parlar de llibres i de natura, Un viejo que leía novelas de amor em sembla un excel.lent començament.

En aquesta història, la literatura i la naturalesa s'uneixen d'una manera tan equilibrada, que a penes ens adonem de la reflexió profunda i la denuncia que l'amaren. Amb una aparent senzillesa ens fa veure tot el que pot haver de noble en una bèstia i de mesquí en un ésser humà.

Des del seu racó de món, el protagonista, un home solitari, decebut, que viu en les novel.les que llegeix l'amor que no ha conegut, es preserva d'una societat: la seva, la de l'home blanc, envilit i prepotent. Allà, rememora la seva vida entre els indígenes, homes als quals la societat i la civilització no ha pervertit encara i que es mantenen íntegres amb la seva relació amb el que els envolta.

Però l'home blanc assetja, atempta un cop més contra l'ordre natural i això desencadena una sèrie de desgràcies que ell, l'home vell que somnia amb l'amor, però el de debó, el que fa patir, haurà de mirar de resoldre.

Sepulveda sap descriure la impotència que sentim davant la ignorància i la barbarie, crea uns personatges que representen el pitjor i el millor de la nostra espècie però, sobretot, sobretot, ens reconcilia amb el món del que, volem o no, formem part.