La poesia amorosa en totes les seves facetes no deixa mai d'inspirar. En el cas de l'amor lèsbic solem remetre'ns a un passat d'illa grega, però no cal anar tan lluny. Lesbos reneix cada cop amb més força i amb més bellesa, com es pot veure en els reculls escrits i inspirats per dones d'avui dia.
Susana Hernández és un bon exemple. Recentment ha estat guardonada amb el I Premio de Poesía Lésbica Versalles, que organitza l'Associació Defrente de Sevilla, amb el poemari titulat El corazón del tiempo. Aquest guardó, es suma a d'altres com el I Premio Ciudad de Sant Adrián de Besós de Novela 2005, el Premio de Novela Corta Valdemembra 2005, o el Premio Contradiction 2003.
Fa temps que conec a la Susana i no deixa mai de sorprendre'm. La seva novel·la La puta que leía a Jack Kerouac mereixeria haver estat publicada en una editorial de prestigi. Pel seu mestratge de la paraula, per la capacitat d'anàlisi i la introspecció profunda amb que ens explica la vida d'una noia que estima. A Susana Hernández només li manca la catapulta que la llenci a l'univers editorial. Crec que no trigarà gaire però, mentrestant, anem fent boca amb alguns dels seus poemes:
EL CORAZÓN DEL TIEMPO
SEDA
A las puertas del cielo
me sorprende la noche
bautizada en las marismas
de tu cuerpo,
prendida en la suavidad
de tus senos
ansiosa de ti
avariciosa de la seda
que te envuelve y me derrota.
A las puertas del cielo
me rindo ante tus besos.
PALABRAS INCENDIARIAS
Palabras incendiarias arrasan mis venas.
Te siento en la lejanía
hermosa y serena
como un rumor que nuca se acalla
como la hiedra trepa a las barandillas
de tus deseos.
Tan adentro
y a la vez,
lejos, muy lejos.
Allí donde el malecón rompe con el mar
y el mar ya no es mar,
es negrura salvaje y viscosa.
Allí donde tú y yo no somos nada,
apenas sombras difusas a contraluz
mapas desteñidos por el tiempo.
Allí entre tu cuerpo y el abismo
nacen y mueren las palabras que te escribo.
SEPTIEMBRE
No quiero conocer tus secretos,
tan sólo tumbarme en la hierba
y caer de rodillas
bajo la lluvia de tus besos.
Apaga la vela
y afila los sentidos,
vendré a cerrar
tus ojos cansados
mojaré mis labios,
y caeré de rodillas
bajo la lluvia de tus besos.
No digas nada,
deja que el tiempo
se encargue de nosotras.
PARTE DE LO QUE TE DEBO
Después del sol,
el calor de mis manos
renueva mi cuerpo.
Veo tu risa caer al vacío,
y sé que mañana será un día
extrañamente dulce,
extrañamente quieto.
Las tardes están aprendiendo
a silenciar mi deseo.
Te cedo mis besos,
como una fianza
un modo de desfallecer
hermoso y digno.
Siempre quise
entregar las armas,
arrojar las toallas del ajuar,
romper todas las barajas,
hacer un boquete
en el corazón del tiempo.
Siento tu lengua cruzando
la simetría de mis piernas.
La piel de los leopardos
ha perdido su brillo.
Interessant. El que passa és que la poesia lèsbica no tindria raó de ser etiquetada, perquè en molts poemaris generals en trobaríem bona mostra (si som lectors atents, és clar). L'etiqueta ven, atrau un públic, i això importa molt a l'editor. Sóc enemiga dels guetos. Dels apartats. De les capelles. M'agrada la integració.
ResponEliminaOlga
És cert, Olga, però és dificil no caure en l'etiquetatge. Solem parlar de poesia amorosa, eròtica, catalana, infantil... i a totes elles es podria trobar de tot una mica. Només ens quedem amb una idea, potser per simplificar.
ResponEliminaSi he posat aquest títol és perquè el premi guanyat per l'autora és aquest, i per reivindicar la poesia d'amor entre dones que, com molt bé dius, queda perduda en molts poemaris generals.
Caram, no havia vist aquest post, Sílvia. Qué bónic!! Una abraçada.
ResponEliminaVal més tard que mai, Susana! Una altra abraçada per a tu.
ResponElimina