diumenge, 30 de maig de 2010

DIARI DE LA BIBLIOTECA IGNASI IGLÉSIAS


La bibliotecària de la Biblioteca Joan Triadú de Vic, Matilde, explicava en aquest post del bloc De Casa al Club, que la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra ha creat un bloc on han editat el diari que va escriure la bibliotecaria, Francesca Farró, entre el 1935 i el 1944.

Em va sorprendre molt, perquè jo sóc de Sant Andreu de Palomar i anava a aquesta biblioteca quan encara era un pis de l'edifici de l'ajuntament. Pel que ara sé, aquest va ser el seu primer emplaçament, el lloc on van inaugurar-la el 1935 i des d'on Francesca Farró, escrivia les seves anotacions, patia la manca de calefacció, sentia caure les bombes ...

M'ha impactat poder viure a través de les seves paraules moments d'il·lusió, com quan enceta el diari i parla de l'acte d'inauguració. De reflexió i observació, com quan constata els hàbits lectors o quan parla de certes mancances. D'incertesa i desesperació en els terribles anys de la guerra...

Francesca Farró m'ha transmés el seu entusiasme amb les seves paraules. A més, m'ha donat una visió del meu barri i de les persones que ens van precedir des d'una òptica propera, ens parla dels treballadors de la Hispano Suiza, dels de la Maquinista Terrestre y Marítima, de joves escriptors, de lectors encuriosits que mira d'atendre el millor que pot. Des d'aquesta òptica amable, ha donat vida a qui per a mi era el nom de la plaça on vaig viure i on ara viuen els meus pares, Mossèn Clapés:



“Hem visitat a Mss Clapés, capellà de Sant Andreu, que temps enrera, va fundar una Biblioteca a Sant Andreu amb llibres de la seva propietat. Aquesta Biblioteca va funcionar des de 1914 fins a la Dictadura de 1923.

Ms. Clapés ens ha rebut molt amablement, i ens ha ensenyat la susdita Biblioteca, que efectivament es bastant important, encara que moltes obres no són d’actualitat.

Hi ha prop de 10.000 volums, el doble que la nostra.”

També he pogut sentir la seva perseverància, la seva constància en la feina malgrat els entrebancs, especialment durant els 3 anys que va durar el conflicte armat:

“Ahir ens va ésser impossible de venir, a causa del bombardeig. Mes ben dit, de venir sí, el que va passar, fou que el bombardeig ens trobà a mig camí, a la Sagrera, i ens tinguerem de ficar dins un refugi molta estona. Quan va acabar, no vàrem poder trobar tranvia, i a peu retornarem a casa.

Serà un diumenge que recordaré sempre mentre tingui memòria.”

Després, la resignació, el fet d'assumir el canvi, la derrota, la imposició del castellà:

“Después de registrar y catalogar los nuevos libros, hemos vuelto a la tarea de canviar los títulos del catalogo de conceptos, vertiendolos del catalán al castellano. Esta trabajo lo vamos haciendo cuando las otras ocupaciones de la Biblioteca, más urgentes, nos lo permiten, pues es un trabajo muy largo y entretenido.”

Agraeixo a la Matilde la seva ressenya que m'ha fet descobrir aquest meravellós tresor i felicito a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra per la iniciativa.

Si voleu llegir el diari només cal que cliqueu aquí.

dimecres, 26 de maig de 2010

XV FIRA IBEROROMANA


Estava predestinada amb el nom que tinc, Sílvia (com la mare de Ròmul i Rem) Tarragó (com Tarraco), havent nascut sota el signe de Venus (avantpassada de la gens Júlia) i havent crescut amb les aventures d’Astèrix i les desventures de Jo, Claudi, a establir-me a Cabrera de Mar.

A Cabrera de Mar? Doncs sí, perquè encara que molt poca gent ho sap, aquest municipi és, juntament amb Empúries i Tarragona, una de les localitats des d’on es va iniciar la romanització del territori català.

Pel que sembla, el poblat iber de Burriac controlava i feia la funció de capital del territori delimitat pel massís del Garraf al sud, la delta de la Tordera pel nord i la serralada prelitoral a l'interior. Quan els romans van començar a conquerir el món van adonar-se que era un lloc important i allà que hi van anar.

Encara queda molt per excavar però, de moment, de restes romanes (perquè també hi ha les restes del poblat iber de Burriac i la necròpolis ibera de Can Rodon) hi podem trobar:

- Els banys més antics que es coneixen a Hispània (150-75 aC).
- Un forn en un extraordinari estat de conservació.
- Un temple dedicat a Mitra.
- Una mansió imperial.
- Restes de la ciutat romana.

I jo confio en que s'acabarà trobant una "pedra rosseta" que ens servirà per desxifrar el llenguatge dels ibers...

Aquest patrimoni pren protagonisme en la Fira Iberoromana que es celebra cada any durant la primavera. El poble es vesteix a la romana, els armats de Mataró desfilen pels carrers, es poden degustar àpats romans, es fan projeccions audiovisuals, tallers pels nens i es fan visites guiades als jaciments.

Enguany, he gaudit moltíssim amb una exposició que trobo interessantíssima: Vox Ossum: Un viatge per l’arqueologia dels ossos. Les responsables ens van fer una visita guiada durant la inauguració i ens van explicar com es poden conèixer moltes coses a través de les restes òssies humanes. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

divendres, 21 de maig de 2010

CASUALITAT?


Un dels regals que em van fer pel meu aniversari va ser un mocadoret que fa conjunt amb una samarreta. Quan l'anava a desar vaig veure que duia una targeta amb el següent text:

Dones d’Aigua

Mocador de seda tenyit a mà amb tints naturals


El riu de Perles, pel nord té un afluent –el riu de Canelles- a la vall de Sant Pere (Art Urgell). Al peu del cim més alt de la vall, el Roc del Galliner (1.643m), hi ha moltes esplugues o coves. Algunes d’elles foren habitades antigament, durant molts anys. La més gran és l’espluga de Cels. Al fons de la cova hi ha una font, una cadolla d’aigua, però no corre i mai ningú no l’ha vist seca. De l’espluga de Cels hi ha una llegenda molt coneguda per la gent del país. Diu que moltes persones de Perles i Alinyà, quan anaven a Organyà, baixant pel camí ral, guaitaven la cova i veien unes dones que feien bugada. De vegades tambè, veien roba estesa. Però així que s’hi acostaven per veure-les d’aprop, desapareixien sense deixar cap rastre. En arribar-hi, no trobaven ni dones ni roba. Diuen que eren les “encantades” o dones d’aigua.


Aquests éssers màgics, que viuen tan a prop meu, segueixen deixant la seva emprempta en mi. Em van seduir, com a l'hereu de Burriac, inspirant-me per a escriure sobre elles. Ara les trobaré en el tacte de la seda, una carícia d'aigua i de misteri al voltant del meu coll.

dilluns, 17 de maig de 2010

EL RIU


El riu és una publicació digital de microtextos. Es un projecte literari de l'escriptor i periodista Albert Calls iniciat el 16 de maig de 2010, curiosament, el dia del meu aniversari.

Aplega textos d'una brevetat extrema i etiquetats (de moment) com a aforismes, amics i política. Us convido a fer-hi una ullada aquí.

dimecres, 12 de maig de 2010

'LA CASA DE RIVERTON', de KATE MORTON


L'acció comença a finals dels noranta, però aviat fa un salt enrere vertiginós que ens porta als inicis de la Primera Guerra Mundial. Concretament a la mansió d'un aristòcrata anglès on la protagonista, llavors poc més que una nena, tot just comença a treballar com a minyona.

El motiu de que els records de la protagonista nonagenària es desvelin és perquè una directora de cinema decideix fer una pel.lícula sobre un poeta que va suïcidar-se a aquella casa. Aquest és el detonant que fa esclatar la memòria de la dona i la fa retrobar-se amb tots els fantasmes del passat, especialment amb la seva mestressa i la seva germana, però també amb els companys i en general amb tot un món que començava a canviar i a modernitzar-se.

Es tracta d'una novel·la detallista que es recrea en l'evocació d'una època i uns personatges que evolucionen lentament, de fet, tot passa en deu anys, deu anys intensos en els que la guerra incideix profundament deixant la seva emprempta no només en aquells que hi van lluitar sinó en tothom. És un retrat social amb una clara crítica a l'hipocresia i les convencions, però també un homenatge a la lleialtat un valor que els temps moderns van encarregar-se d'esborrar.

M'ha sobtat que l'edició catalana no tingui ni l'esborrany del guió ni la carta que la directora de la pel.lícula envia a la protagonista, perquè serveix per a posar de manifest la diferència entre la ficció i la veritat, entre la imatge romàntica i la real que és, a la fi, una evidència més de la falsedat de les aparences.

dimecres, 5 de maig de 2010

'CIEN AÑOS DE SOLEDAD', de GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ


Què dir sobre una novel·la de la qual ja s'ha dit tot?

Simplement que estic llegint-la per segona vegada després de 20 anys. El meu germà Jordi em va proposar que la llegíssim alhora (ell la llegeix cada any perquè és la seva novel·la favorita) i la meva mare també s'hi ha apuntat. Així, que ara tenim unes trobades familiars d'allò més literàries, en les quals comentem els ets i uts dels Buendía.

No vull fer cap comentari fins que l'acabi, perquè em vull llegir els pròlegs, estudis, apunts, etc, que s'inclouen en l'edició que tinc, que és la de totes les Academias de las lenguas.

El començament de la novel·la, diuen, és dels millors i jo, que com més gran em faig més sensible i nostàlgica em torno, encara em continuo emocionant cada cop que el llegeixo:

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de 20 casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo".