dijous, 18 de març de 2010

'AIMÉE Y JAGUAR. Una historia de amor, Berlin 1943', d'ERICA FISCHER


Els camins de l'amor són inescrutables. De vegades costa creure en ell però, de tant en tant, sorgeix una història com aquesta que demostra que hi ha ànimes que es complementen, que s'atrauen i són l'una de l'altra malgrat l'edat, l'educació o el propi cos.

Aimée és deia Elisabeth Wust i era la dona d'un nazi amb qui tenia 4 fills. Jaguar és deia Felice Schragenheim i era jueva i lesbiana. Es van conèixer la primavera de 1943 a Berlin, la seva ciutat. No cal explicar les circumstàncies d'aquella època i d'aquell lloc. Eren dues dones amb la imposició d'odiar-se, però el que va ocórrer va ser precisament el contrari: es van estimar.

Al començament, la nazi ignorava la condició religiosa de la seva estimada però, en saber-ho, res no va canviar. Només els fets terribles d'aquells temps van canviar la situació, mai el sentiment. L'agost del 1944 la Gestapo es va endur Felice, el jove jaguar que escrivia a la seva Aimeé paraules com aquestes:

Cuando mis ojos se posan sobre los tuyos
y acarician tus rasgos tan conocidos,
puedo comprender hasta el infinito

eso dulce y maravilloso que me das.


Durant uns mesos, Lilly va poder mantenir contacte amb Felice i això li va donar una certa esperança. Però Jaguar no va tornar, va morir cap a finals d'any en una de les anomenades "marxes de la mort". Aimeé, en acabar la guerra i no trobar-la es va desesperar i, fins i tot, va intentar suïcidar-se. Suposo que va tirar endavant pels seus fills.

Aquesta història es va dur al cinema el 1999 per l'alemany Max Färberböck i les actrius protagonistes van guanyar juntes l'Ós de Plata de la Berlinale d'aquell any.

La pel·licula es basa en el llibre d'Erica Fischer que, a més, recull els poemes i les cartes que es van escriure Felice i Lilly en el breu temps que van conviure. Recrea la història personal de unes dels milers de persones a qui va tocar viure aquells anys temibles. Però, a més, és la història d'un amor escapçat, d'una esperança que va marcar els anys llarguíssims en els quals Lilly Wust es va mantenir en el món amb el cor ple de tristesa. Va morir el 2006, va viure amb el record de Felice, una foto seva i tot el que li va continuar escrivint dia rera dia.

diumenge, 14 de març de 2010

'INQUIETUD EN EL PARAÍSO', d'ÓSCAR ESQUIVIAS


L'acció es situa a la ciutat de Burgos, pocs dies abans del "alzamiento". Un capellà convençut de l'existència real del Purgatori, que pensa que les indicacions per arribar-hi es troben a la Divina Comèdia, explica als ciutadans les seves teories. Així, descobrim un ampli fris farcit de personatges diversos que conflueixen en el mateix lloc i en el mateix temps, però que viuen de manera molt diferent l'experiència.

Les diferents històries de tots ells van confluint, mentre el llenguatge narratiu s'adapta a cadascun dels personatges atorgant-los un aire trist, còmic o mesquí, tot i que, en general, es respira una visió una mica humorística o, més aviat, caricaturitzada d'una societat en la que podem veure reflectits molts trets generals del comportament humà.

Tot i que la temàtica no és gens original, l'enfocament que l'autor en fa, la recreació de fets i personatges i els diàlegs, sí que ho són i, a més, tenen una emprempta molt personal i original.

Aquesta és la primera d'una trilogia que ha rebut molt bones crítiques. No he llegit les altres, però ho faré, perquè he agafat afecte a alguns dels personatges i perquè vull saber com s'hi va al Purgatori.

dimarts, 9 de març de 2010

'KHADJI-MURAT', de LEV TOLSTOI


Harold Bloom afirma que «Khadjí-Murat és, al meu parer, la millor narració que s'ha escrit mai o, si més no, la millor que jo he llegit».

Tot i que el començament és molt poètic, no només estèticament sinó pel que té de metafòric, em va costar una mica entrar en aquesta novel·la. Desconeixedora com sóc del context en el que es situa l'acció, vaig haver d'avançar en la lectura fins que vaig familiaritzar-me amb les circumstàncies en les quals es mou el protagonista.

Es tracta del guerrer txetxè Khadjí-Murat qui, després d'haver lluitat contra els russos, es veu forçat a canviar de bàndol i enfrontar-se al seu antic cap, Xamil, qui ha empresonat la seva família.

Un cop dins de la història, el retrat que fa l'autor de la natura humana em va semblar d'allò més precís. El desplegament que fa per a mostrar les diferents facetes del conflicte que acaben convergint en el punt en que s'adonen de la seva absurditat, és del més lúcid que he trobat.

Tolstoi explica la lluita dels pobles del Caucas i dels soldats russos. Ambdòs sota els tirànics designis dels seus caps, homes tots ells iguals però diferents pel sol fet d'haver nascut a un lloc o a un altre, sent titelles dels poderosos.

Una reflexió totalment vigent de les nefastes conseqüències del desig de poder i l'ambició, per als quals la vida humana no té cap valor.

divendres, 5 de març de 2010

ARA JA POTS VOLAR


Un espai buit a la pared blanca, un silenci que enyora la teva xerradissa, una absència petita pel teu tamany, però que es deixa notar com si tingués altres dimensions...

No vas ser la primera, has estat l'última perquè la buidor que ens van deixar els teus companys encara ens dol. La casualitat va empènyer la porta de la botiga i va fer aparèixer a la primera que es va arraulir a uns dels aparadors. Jo la vaig agafar, i la seva calidesa palpitava entre els meus dits, poruga i feble.

Li vam donar un lloc per a viure a casa, allà a la pared blanca, i per a que no estés sola li vam portar un company. No m'agraden els animals engabiats, però deixar-los lliures era condemnar-los. Per això van viure arrecerats, segurs, sense haver de amoïnar-se de res que no fos menjar, remullar-se i saltar, omplint la casa d'una piuladissa que formava part dels nostres sons.

Però ha estat tan trist quan han anat faltant que, per això, quan vas quedar tu sola, ja no vam voler cap altre. Els darrers temps els vas passar sola, però se't veia contenta amb aquell 'mec-mec' i els saltirons amb que et movies per la gàbia.

Sento que no hagis tingut cap company els darrers temps, però mai vas estar sola. Fins i tot ahir, en el moment en que mories érem al teu costat, controlant, com els darrers dies, que estessis ben calenta, que tinguessis menjar....

Et trobarem a faltar petita.

dimarts, 2 de març de 2010

'CORAZÓN DE TANGO', d'ELIA BARCELÓ


Suena el fueye, la luz está sobrando....

La letra del tango Tal vez será mi alcohol, que luego se llamó Tal vez será su voz, de Homero Manzi es el preludio de una desgarradora historia, pasional, como el tango, intensa y que, además, trasciende el tiempo.

Porque el tiempo que miden los relojes no es el mismo tiempo.

Por eso la novela se inicia en la actualidad, en un encuentro fortuito que arrastra hacia el pasado a sus protagonistas seducidos por sus inquietantes parejas de baile.

Yo era solo un alma prendida a un sortilegio, que volaba y se sumergía siguiendo su luz como una mariposa nocturna.

Y le sigue, y la sigue, los dos arrastrados por ese impulso que les lleva hasta Buenos Aires, hasta un

museo triste como pocos, desierto, con grandes salas pobremente iluminadas, de paredes pintadas de colores inverosímiles: verde bilioso, amarillo sucio, azul deslavado, cubiertas de cuadros de todos los estilos, de todas las épocas, en una zarabanda incomprensible, como si los hubieran arrinconado allí para poderlos olvidar mejor.

Sí, el tiempo que miden los relojes no es el mismo tiempo y así, bailando con el alma prendida a un sortilegio, reaparece el Buenos Aires de los años veinte

traspasado por el ritmo arrastrado de un dolor dulcísimo, de un recuerdo impreciso perdido en el tiempo.

Una época de cafés y de música, de marinos y europeos en busca de fortuna, de un barrio, el de La Boca, donde los sueños de un amor imposible se arrastran y entrelazan en un tango eternal que confluye, subyuga y se repite, quien sabe por qué, en una milonga europea.

Como vos, era pálida y lejana;
negro el pelo, los ojos verde gris.
Y también era su boca entre la luz del alba
una triste flor de carmín.