Hi ha un conte popular
de l'Índia, Els sis savis cecs i l’elefant,
que explica la història d’uns homes invidents que es troben amb un elefant i
cadascú d’ells el defineix de manera diferent, d’acord amb la part de l’animal
que palpa. Aquesta faula reflecteix molt bé la relativitat de les nostres
apreciacions, sempre subjectes a la nostra perspectiva. Segons el que veiem,
experimentem o recordem construïm la nostra imatge del món.
Aquesta idea és, per a
mi, la que es vol transmetre en la novel·la La vident de la lluna plena a través del relat personal de la seva protagonista,
la Laia. La narració arrenca just quan la jove, fent neteja del pis de la seva
mare que acaba de morir, troba una capsa amb vells records que ella no
identifica. Entre un munt de fotografies antigues i desconegudes per a ella,
troba una carta de tarot amb un inquietant missatge. El desconcert que li
provoca el desconeixement del passat d’una persona tan propera és el que li
empeny a investigar, per tal de descobrir qui era realment la seva mare. Aquesta
recerca, però, no es limita a la seva progenitora ja que també involucra al seu
pare, a qui la Laia mai no va arribar a conèixer.
La Isabel del Rio s’ha
valgut d’aquest relat sobre la recerca d’un passat misteriós per abordar el
cantó més ocult de la ciutat comtal. D’aquesta manera, ofereix al lector una
doble història personal i urbana, que el manté intrigat fins a la darrera
pàgina. En aquest sentit, cal destacar l’habilitat de l’autora per sintetitzar
dades d’una manera àgil i planera, donant la dosi suficient d’informació que
permet mantenir la tensió de la trama i l’interès en les anècdotes i fets que
conté la novel·la.
Aquí podeu veure el booktrailer de la novel·la:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada