dilluns, 28 d’abril de 2014

‘INTEMPERIE’ (Seix Barral), de JESÚS CARRASCO


Como los caminos de la literatura son inescrutables, de vez en cuando surge lo que se conoce con el nombre de ‘fenómenos literarios’ y Intemperie es uno de estos prodigios.  A pesar lo complicado que resulta editar, Jesús Carrasco consiguió irrumpir en el panorama literario de una manera rotunda y nada menos que ¡con una primera novela!

Logró ser todo un éxito en la Feria de Frankfurt de 2012 de manera que, antes incluso de ser publicada en España, trece países la editaron. Tras ese deslumbrante despegue, el libro no ha dejado de recibir los elogios más entusiastas, las reseñas más admiradas, ni algún que otro galardón de prestigio. Ante tal despliegue de alabanzas es inevitable no querer adentrarse en su lectura, con el secreto (o no) propósito de dar respuesta a estas preguntas: ¿qué es lo que tiene esta obra para haber logrado un reconocimiento de tal magnitud?  ¿Qué puede aportar la novela que no se haya explotado ya en decenas de libros? 

Tras haber leído con no poca curiosidad esta historia, aún no sé la respuesta. Lo único que creo que puede explicar el milagro es que está maravillosamente escrita.  Ya en el primer parágrafo nos asalta una prosa excelente.  No hace falta ser un genio para apreciar enseguida el extraordinario dominio que el autor tiene del lenguaje y del ritmo narrativo. Posee una ejecución tan brillante en las descripciones que dignifica hasta lo más miserable. Esto es, a mi parecer, el punto fuerte, el pilar sobre el que se sustenta toda la novela. Lo que no tengo tan claro es que sea suficiente para justificar los laureles con los que la han coronado desde su aparición. Me explico: Intemperie es un relato escrito de manera sobresaliente que delega la mayor parte de su fuerza en la voz literaria, dejando poco espacio a la acción y a las motivaciones de los personajes. 

El relato se sitúa en un contexto atemporal, siendo su protagonista un niño que huye de su pueblo natal. No sabemos por qué, ni hacia dónde, aunque más adelante se aclaren vagamente estos interrogantes. Tampoco se explica mucho sobre su pasado, sólo breves retazos en formas de recuerdo. No conseguimos descubrir cuáles son  sus anhelos, sus esperanzas o sus pensamientos. El único sentimiento que se refleja es el miedo, el terror que es el resorte que le ha impelido a escapar, enfrentándose a un mundo inhóspito, sin nombre ni tiempo, un espacio que es una especie de alegoría de la lucha que nos enfrenta a la vida y a nuestros temores. En este universo hostil, hostigado por sus perseguidores, el niño sólo tiene un aliado: un pastor solitario que, también sin que sepamos por qué, le ayudará en su enfrentamiento a la dureza de la huida. Para mí, son demasiadas cuestiones sin respuesta y demasiado sufrimiento sin sentido. He disfrutado leyendo el libro pero, al acabar, no he conseguido extraer una reflexión clara de la novela.

Creo que la historia es una especie de parábola sobre la resistencia y el afán de supervivencia. Es posible que el  ‘mensaje’ sea  que debemos ser constantes y luchar para seguir nuestro camino. Como ya he dicho, el puntal de la novela es su elaborada prosa, un relato casi esculpido a base de palabras, algunas tan recónditas que únicamente las he podido ubicar por el contexto. He disfrutado con la intensidad de las imágenes, fácilmente evocables ante tal despliegue de vocablos. Sin embargo, he echado de menos un poco más de profundidad psicológica en los personajes, algo que me permitiera comprender el motivo de ese desesperado periplo que los protagonistas emprenden hacia no se sabe dónde, con el sufrimiento casi como único equipaje. 

No me sorprende que una prosa tan exquisita y afilada haya cautivado tanto a editores como a críticos, y me alegra que se valore. Pero me habría gustado que el autor se hubiese arriesgado un poco más con el argumento. Que, al igual que sus protagonistas escarban el suelo en busca de agua, hubiese hurgado en el alma de sus personajes para ofrecernos cuanto tuviesen que explicar.


dimarts, 15 d’abril de 2014

Presentación de 'Top Fairies' en Cabrera de Mar


Me hace una particular ilusión este último acto para dar a conocer mi bilogia sobre hadas y moda, Top Fairies, ya que tendrá lugar en la población donde resido y de la mano de una gran escritora y amiga, Care Santos, quien, a pesar de su ajetreada agenda de estos días, ha aceptado ejercer de 'hada madrina' de esta presentación tan especial.

La Biblioteca Ilturo, que acogerá el acto, ha preparado un entorno de lo más mágico para hacer que mañana nos sintamos como en Avalon. No nos resultará difícil, ya que la cercanía de los bosques y del castillo de Burriac son de lo más evocador. Además, unas jóvenes neofairies de la Associació Cabrera és Espectacle, nos deleitaran con una de sus feéricas actuaciones.

Mañana miércoles, 16 de abril, a las siete de la tarde, en la Biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar, la magia y el glamur se dan cita.





dijous, 10 d’abril de 2014

Tals dies com aquells

Al jardi de davant, molts anys abans del que explico
L’època de l’any que acull la Setmana Santa és el període que més m’agrada del calendari. Tot i que la meva fal·lera no té cap relació amb la commemoració religiosa, sí que hi té a veure el fet que aquests dies siguin festius. Perquè la meva passió té el seu origen en els meus temps d’estudiant, quan podia gaudir d’una setmana de vacances que em permetien fondejar en aquest lapse temporal i gaudir-ne. 

Llavors, els meus pares encara conservaven la caseta situada a la urbanització de Mas d’en Gall, a Esparraguera, on estiuejàvem i passàvem els caps de setmana. Es tractava d’una vivenda petita, de només dues habitacions, que ens empenyia enfora, cap al jardí o cap al porxo, on trobàvem l’escalf d’uns raigs primaverals que acolorien les plantes amb una lluïssor acabada d’estrenar.

A diferència del que passava a Barcelona, allà les hores avançaven més a poc a poc. Els intervals entre els àpats eren un parèntesi tan ampli que feina tenies per omplir-los. I són, precisament, aquells lapses temporals els que ara, trenta anys més tard, em provoquen enyorança. Però és una nostàlgia de sensacions, més que no pas de fets. Enyor de sentir com la realitat s’esvania i es fonia amb la ficció amb què omplia el meu oci. De intuir en l’ambient una consistència diferent a l’habitual en tot allò que m’envoltava. Crec que mai com llavors he experimentat d’una manera tan intensa el poder que té la imaginació per influir en la percepció de l’entorn.

'Los últimos días de Pompeya' (1984)
Mentre travessava el jardí allargassat de la part de darrera de la casa, em semblava que recorria els vergers d’una de les vil·les romanes de la nova sèrie que feien a la televisió: Los últimos días de Pompeya. Ja feia uns anys que el món clàssic i el gènere péplum em tenien el cor robat. El primer en seduir-me va ser l’Astèrix; després, vaig caure en braços de Yo, Claudio fins que, finalment, vaig acabar de formalitzar i consolidar la meva relació amb les novel·les i pel·lícules Quo Vadis, Ben-Hur, Rey Jesús, Espartaco, Juliano el apóstata, entre moltes d’altres. 

Així, mentre deixava enrere el cirerer florit del veí, que abocava les seves branques encotonades per la barana que ens separava, jo tenia la impressió que es tractava d’un dels pilars que formaven la columnata d’un gran peristil. Llavors la meva ment s’oblidava de la cronologia real, seduïda pel caràcter atemporal de l’indret, i volava cap als jardins pompeians o cap el desert de Judea que recreava una altra sèrie d’aquells anys: Masada.


Ara que disposo de menys temps trobo a faltar aquella sensació d’evasió. Tot i que, de vegades, sóc capaç de retrobar-la perquè tinc la fortuna de viure envoltada de turons, i gairebé a tocar del mar. Així, en dies com aquests, de llum i brots d’estiu, quan les flors s’arrisquen a acolorir la gespa i les branques dels arbres, veig com em tornen aquelles emocions. Ja no fan aquelles sèries ni llegeixo els mateixos llibres i, no obstant això, em sembla que tampoc he canviat gaire. Encara puc notar aquella consistència en l’aire i sentir com l’empremta del passat es desperta d’un son mil·lenari. Tals dies com aquells, és quan sóc com llavors.

dimarts, 1 d’abril de 2014

'DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS' (Proa), de PEP COLL


Parlant amb uns amics de com m’havia agradat Tannöd, el lloc del crim -una novel·la que s’inspira en un fet real i que ells també coneixien-, em van preguntar: ‘I la d’en Pep Coll, que l’has llegit? És brutal". 

En sentir el nom de l’autor se’m va encendre la llumeta. Havia llegit un parell de llibres seus que m’havien agradat molt tant per la temàtica, amarada de llegendes al voltant de la natura, com per l’estil àgil i amb un punt d’ironia. Així doncs, vaig interessar-me per aquest nou llibre del qual em parlaven els meus amics, i ja no vaig poder estar-me de llegir-lo.

Dos taüts negres i dos de blancs, que és el títol d’aquesta darrera obra de l’autor de Muntanyes maleïdes i L’abominable crim de l’Alsina Graells, entre moltes d’altres, gira al voltant de l’assassinat de una família sencera a Carreu, al Pallars Jussà, l’any 1943. El relat s’inicia amb el record del propi autor de com va afectar en les seves pors d’infantesa la petja que va deixar-hi la terrible matança.  Una empremta que ni el temps ni la impunitat dels crims, van ser capaços d’esborrar de la memòria dels vilatans d’aquella zona rural.

La història flueix a través d’un conjunt de relats focalitzats en aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, van tenir relació amb la horrible mort del matrimoni de pagesos i de les seves filles de 14 i 9 anys. Com ja va fer fa més de quaranta anys Truman Capote amb A sang freda, l’autor fa un retrat molt precís i detallat de la zona on té lloc el crim, de les persones que hi viuen i de les històries que al llarg dels anys han configurat tot un entramat de sentiments, no sempre positius. Això fa que ens adonem que hi ha una cosa encara més terrorífica que l’assassinat cruel i luctuós dels pagesos: saber que el mal acostuma a ser més a prop nostre del que ens pensem, i que davant d’això estem ben indefensos.

Amb aquesta magnífica novel·la Pep Coll no només ha fet un retrat extraordinari del món rural de la darrera meitat del segle XX sinó que, a més, ha sabut incorporar molt hàbilment els fets històrics que van marcar aquest període i que van treure a la llum nobleses i roïndats.  Així, hi ha un perfecte equilibri entre la narració evocadora i descriptiva, gairebé antropològica, que ens trasllada a la vall de Carreu de mitjans del segle passat; i la crítica a un sistema i unes formes socials que perpetuen els seus errors devastadors al llarg dels temps. 

Però, a més, hi ha una mirada als abismes, a la gola voraç de la culpa que rossega i que, com al mite grec d’Orestes, empeny caps als viaranys de la bogeria.

Dos taüts negres i dos de blancs és una obra d’un calibre literari que colpeix. El llenguatge s’adapta al discurs que pren el relat per oferir-nos inspirades descripcions o evocacions màgiques d’una terra que és ben viva en l’imaginari col·lectiu. Però, quan cal, les paraules s’esmolen per denunciar la feblesa moral i la resignació mesella que ofeguen el crit que brama 'Sucarrats de Sallent, escolteu-me. Han assassinat el Bep del Vinyes. El botxí de les bardisses, dels matolls, els pagès que convertia els erms en terres de conreu. L'home que estimava la terra més del que es pot estimar una dona. Han assassinat una família sencera del vostre poble."